Brassica oleracea L. var. italica Plenck

NOMS: Bròcoli. Bròquil. Bròquil verd. Castellà: Brócoli. Brécol. Èuscara: Brokoli. Portuguès: Brócolos. Brócolis.  Francès: Brocoli. Italià: Broccolo. Anglès: Broccoli. Sprouting broccoli. Alemany: Brokkoli. Neerlandès: Broccoli. Xinès: lu hua cai.

SINÒNIMS: Brassica oleracea L., var botrytis subvar. cymosa Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Cultivada

DESCRIPCIÓ: És una planta molt similar a la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) però amb qualitats que la fan molt apreciades a la cuina.

Fulles més estretes que la floricol, amb el pecíol nu a la part inferior, de color verd glauc, marge ondulat i la nervis blancs molt marcats.

Flors: Desenvolupa nombrosos primordis florals de color verd o porpra, que és el més apreciat en la cuina, que si es deixen créixer fan panícules de flors grogues. Calze de quatre sèpals lliures. Corol·la amb quatre pètals disposats en creu. Androceu amb sis estams, dos dels quals són més curts que els altres quatre, amb anteres grogues. Gineceu súper amb estigma capitat.

Fruit en síliqua que produeix nombroses llavors redones de color rosat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Mitjançant la domesticació de les plantes silvestres i la selecció artificial van aparèixer diverses varietats, d’aspecte força diferent, al cap d’uns quants milers d’anys. Uns preferien les fulles, altres les gemmes terminals, altres l’arrel engrossida o la inflorescència, fent evolucionar la col silvestre a les formes que coneguem avui. La preferència pels brots immadurs i la inflorescència fa sorgir la floricol, el bròquil romanesco amb geometria fractal als brots florals i el bròcoli (Brassica oleracea var. italica) que és com la floricol però de color verd.

USOS I PROPIETATS: És considerada l’hortalissa amb major valor nutritiu per unitat de pes de producte comestible. Aporta poques calories però a banda dels minerals com ara el calci, el fòsfor i el ferro, conté elevades quantitats de vitamina C, B2, i vitamina A. Es pot menjar crua, adobada o cuita

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic oleracea deriva del llatí "olus, oleris"  que significa verdura o hortalissa, en referència a l’ús com aliment que es fa de ella. El nom de la varietat itàlica és un epítet geogràfic que fa referència a Itàlia, així com el nom comú “bròcoli” que ve de l’italià broccoli, brot,

Altres varietats de Brassica oleracea són la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) o el cultivar romanesco amb una curiosa estructura de geometria fractal; la col copada (Brassica oleracea var. capitata) amb els cultivars de fulles morades, la col llombarda, o de fulles arrissades, la col de Milà. 

Brassica oleracea L. var. itàlica va ser publicada per Joseph Jacob von Plenck, en Icones Plantarum Medicinalium 6: 29, t. 534. 1794.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Anthocharis euphenoides Staudinger, 1869

Nom comú: Aurora groga. Castellà: Bandera espanyola. Francès: Aurore de Provence. Anglès: Orange Tip. Alemany: Gelbe Aurorafalter. Neerlandès: Geel oranjetipje.

Mascle de Anthocharis euphenoides

Sinònims: Anthocharis belia (Linné, 1767); Anthocharis belia subsp. euphenoides

Identificació: Aquesta papallona diürna presenta un dimorfisme sexual molt marcat. Les taques de color taronja de les ales anteriors sobre el fons groc, separat per un ombrejat obscur, diferencien els mascles de les femelles. Aquestes tenen taques apicals estretes rogenques, en forma de bumerang, sobre fons blanc i dues petites taques negres. Ambdós sexes tenen les ales posteriors unes franges de verd i els marges serrats i irregulars. Envergadura alar prop dels quatre centímetres.

Distribució: Habita la Península Ibèrica i parts de França, Suïssa i Itàlia.

Període de vol: És univoltina, és a dir, que només fa una generació a l’any. Pot veure’s volant entre abril i finals de juny o primeres de juliol

Hàbitat: En estais oberts i ben assolellats, en matollars, erms i cultius però també al les clarianes de pinedes i carrascars o en camps d’oliveres, ametllers  o fruitals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Biologia: Tot i que es veuen volar més mascles que femelles, són aquestes les que ponen els ous sobre les plantes nutrícies que són, especialment crucíferes del gènere Biscutella però també de Sisymbrium o Sinapis sobre les que passa la etapa d’eruga i on fixa la crisàlide per passar l’hivern.

El nom Anthocharis deriva del grec “antho” flor, i “charis” gràcia. Euphenoides fa referència a Eufemo, el fill de Poseidó i Europa, que tenia l’habilitat de caminar sobre les aigües.

Taxonomia: Gènere Anthocharis, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda

Spergularia bocconei (Scheele) Asch. & Graebn.

NOMS: Espergulària vermella. Castellà: Esparcilla mayor. Esparcilla roja. Hierba bermeja. Francès: Spergulaire de boccone. Italià: Spergularia di Boccone. Anglès: Boccone's Sandspurry. Greek Sea-spurrey. Alemany: Boccones Schuppenmiere. Grec: Σπέργουλα. 

SINÒNIMS: Spergularia rubra subsp. atheniensis.; Alsine bocconei Scheele (Basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix en salobrars i aiguamoll però també a les vores dels camins, camps de conreu i llocs alterats. Especialment a zones litorals. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Planta anual o biennal, de manera que pot comportar-se com Camèfit: mantenint les seues parts aèries persistents tot l'any però amb les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm; com Hemicriptòfit:  mantenint els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen; o com Teròfit completant tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És una petita herba prostrada, ramificada des de la base,  amb tiges primes de fins poc més d’un pam i engrossides als nusos.

Fulles decussades, carnoses, linears, allargades, estretes i mucronades, amb dues estípules escarioses triangulars i petites que embolcallen el nus.

Flors en cimes terminals amb molts pèls glandulosos. Flors amb el peduncle un poc més llarg que el calze; bràctees que van fent-se més petites segons s’acosten al final, sent les superiors tan petites com les estípules. Cinc sèpals de marge hialí igual o poc més llargs que els pètals i amb pèls glandulosos. Cinc pètals intercalats entre els sèpals de color blanc o rosa amb la base blanca. Androceu amb 2-8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils. Floreix en primavera i estiu, entre maig i agost.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, amb llavors comprimides de color terrós sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estípules són estructures que poden trobar-se a la base del pecíol i consisteix en folíols que surten de la unió de les fulles amb la tija, mentre que les bràctees són com fulles situades pròximes a la flor i, de vegades, poden confondre’s amb les flors vertaderes, com és el cas de les bràctees de la buganvilla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de “Spergula”, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic bocconei és en honor al metge i botànic sicilià Paolo 'Silvius' Boccone (1633-1704), cistercenc, explorador de la flora mediterrània.

Aquesta espècie va ser descrita per Ernst Schelle i publicada en Flora 26: 431. 1843. amb el nom de Alsine bocconii. Amb el nom actualment acceptat de Spergularia bocconei va ser publicada en Asch. & Graebn., Syn. Mitteleur. Fl. 5(1): 849 (1919).

Família Caryophyllaceae