Lysandra bellargus Rottemburg, 1775

Nom comú: Blaveta lluent. Castellà: Niña celeste. Francès: Azuré bleu celeste. Bel-Argus. Anglès: Adonis blue. Alemany: Himmelblaue Bläuling. Neerlandès: Adonisblauwtje. Rus: Голубянка красивая. или голубянка прекрасная.

Mascle de Lysandra bellargus

Sinònims: Actualment conviuen dues combinacions: Lysandra bellargus (Rottemburg, 1775) i Polyommatus bellargus (Rottemburg, 1775) , segons si Lysandra és sinònim de Polyommatus o es reconeix com a gènere vàlid.

Femella de Lysandra bellargus

Identificació: És d’uns dos centímetres d’envergadura, amb acusat dimorfisme sexual. Cos robust i pelut. Els mascles amb lla part superior de les ales de color blau intens que canvia segons l’angle de incidència del la vista, i el revers, que pot confondre’s amb altres espècies que volen per la zona, serveix de camuflatge amb el terra, de color beix clar amb taques petites. Les femelles són de color marró amb una filera de llúmules sub-marginals ataronjades a la part posterior de la cara superior de les ales de darrere. La part inferior és similar a la del mascle i, ambdues amb el marge amb fímbries blanques i escacades.

Mascle de Lysandra bellargus

Distribució: Per les parts temperades d’Europa, Turquia, Iran, el sud de Rússia i el Caucas però manca a les Illes Balears i al sud de la Península Iberica.

Període de vol: Desenvolupa dues generacions a l’any. La primera vola a la primavera, entre maig i juny, i la segona des de finals de juliol fins setembre.

Hàbitat: Prefereix terrenys calcaris, barrancs pedregosos, secs i amb matolls baixos, erms i vores de camins.

Desferracavalls, planta nutrícia de l'eruga

Biologia: Els adults cerquen la frescor de l’aigua, pel que es concentren en “abreujadors” en quantitats apreciables. Les femelles ponen els ous a les fulles de la seua planta nutrícia, principalment de desferracavalls (Hippocrepis comosa). La blaveta lluent manté una relació simbiòtica amb algunes espècies de formigues (mirmecofília). Les erugues, molt menudes (14 mm màxim), són assistides per formigues atretes per una substància ensucrada que segrega l’eruga amb la finalitat que aquestes facin desistir als depredadors. La crisàlide desenvolupa la transformació baix pedres o fulles, a prop dels formiguers, on són cobertes de terra per les formigues per hivernar a finals de l’estiu.

Als adults els agrada xuclar les flors de l’espantallops (Colutea arborescens) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa) aquesta darrera molt abundant a les vores de camins i camps abandonats.

Etimologia: El genèric Lysandra és dedicat a Lisandre (Lysander, Λύσανδρος) elmés gran general espartà, mort l’any 395 aC.

Polyommatus ve  del grec “polys” molt, i “ommatta” ulls: molts ulls, per les petites taques de la part inferior de les ales.

L’epítet específic ve del llatí “bellus” bonic, graciós, agradable, i dedicat a Argia, filla de Adrast, rei de Sició i d’Argos, i Amfitea

Lysandra bellargus va ser descrita l’any 1775 per l'entomòleg alemany Siegmund Adrian von Rothenburg , amb el nom inicial de Papilio bellargus

Taxonomia: Gènere Lysandra, Gènere Polyommatus, Família Lycaenidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropeda, 

Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae

Vanessa cardui Linnaeus 1758

Nom comú: Migradora dels cards. Papallona dels cards.  Castellà: Cardera. Vanesa de los cardos. Portuguès: Bela-dama. Vanessa-dos-cardos. Italià: Vanessa del cardo. Francès: Belle-dame. Vanesse des chardons. Anglès: Painted lady. Cosmopolitan. Alemany: Distelfalter. Xinès: 小紅蛺蝶

Vanessa cardui

Sinònims: Papilio cardui Linnaeus, 1758

Identificació: Papallona diürna de 4,5 a 7 cm d’envergadura, amb un cos robust cobert de pèl i uns colors força vistents a les ales. Mascles i femelles molt similars. La cara superior és ataronjada, amb petites taques negres i amb rodonetes blanques cap a l’àpex a l’ala davantera, a l’ala de darrere té taques negres a mitja altura i punts paral·lels negres a la vora posterior i blaus a la part interior. Amb les ales tancades es mostra la cara inferior, de color marró clar amb tonalitats cremoses i taques blanques en la davantera, i en la de darrere una sèrie d’ocels blavosos amb anells concèntrics de diversos colors, acaba amb una banda blanca a prop de la vora.

Distribució: Es pot veure per totes les zones temperades de tots els continents, llevat de l’Antàrtida. Per les nostres terres passa durant la primavera en el seu camí al nord, perquè és una gran migradora. A finals de l’hivern inicien un llarg viatge que les portarà des de Àfrica fins a Europa, a llocs tan llunyans com Noruega o Islàndia i, en arribar la tardor, mamprenen el viatge de tornada a les terres africanes on passen l’hivern. Una migració de 14.000 km entre anada i tornada, molt superior als 9.000 km de la famosa papallona Monarca (Danaus plexippus) en la seua migració entre Mèxic i Canadà.

Període de vol: Podem començar a veure-les en març i abril. Aquestes ponen els ous que sortiran en maig o juny per continuar l’emigració cap al nord d’Europa. Entre agost i setembre podem veure-les de nou pel viatge de tornada. Per a cobrir tot el recorregut de la migració son necessàries sis generacions.

Hàbitat: Vanessa cardui acostuma a habitar ambients oberts assolellats i lluminosos i sovint se senten atrets per zones obertes de flors, cards, ortigues i plantes ruderals. Li agrada posar-se al sol amb les ales esteses

Biologia: Ponen els ous a les fulles dels Carduus, Cirsium, Centaurea, les malves i altres asteràcies, fins a 300 espècies de plantes fan d’amfitriones, plantes de les quals s’alimenta l’eruga que té pèls punxosos com els cards, és de color negre motejat de blanc i un color groguenc, i una línia també groguenca per baix dels espiracles.  

Foto de Wikipedia: Vanessa cardui - caterpillar 07 Harald Süpfle

Etimologia: Vanessa és, possiblement, en honor als Vanes, grup de déus habitants del riu Tamais, companys del déu Odin en la mitologia escandinava. L’epítet específic cardui és degut, com tantes altres papallones, a la planta nutrícia, en aquest cas són els cards en general.

Taxonomia: Gènere Vanessa, Família Nymphalidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda, Papallones,