Helianthemum salicifolium (L.) Mill.

NOMS: Heliantem salicifoli. Herba turbera. Castellà: Jaguarzo castellano. Hierba del cuadrillo. Hierba turmera. Francès: Hélianthème à feuilles de saule. Italià: Eliantemo annuale. Anglès: Willowleaf Frostweed. Alemany: Weidenblättriges Sonnenröschen.

SINÒNIMS: Cistus salicifolius L.; Helianthemum salicifolium subsp. intermedium Thibaud

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en territoris de tendència àrida, en pradells terofítics calcícoles, en erms. Fins els 1600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba pubescent, amb tiges erectes o ascendents, ramificada des de la base

Fulles oblongues, obtuses, de marge enter, amb un curt pecíol i estípules linear-lanceolades més llargues que el pecíol, les fulles inferiors oposades

Flors en inflorescència en cimes, amb pedicels més llargs que els sèpals, perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt (característic de l’espècie). Calze amb cinc sèpals acrescents, els tres interns majors, amb nervis prominents, els dos interns són molt petits i semblen bràctees. Corol·la amb cinc pètals grocs lliures, amb una taca taronja a la base. Androceu format per nombrosos estams grocs. Gineceu d’ovari súper amb estigma trilobulat. Floreix en primavera, entre març i juny.

Fruit en càpsula ovoide-trígona de 0.3-0.8 mm màxim, més curta que el calze, dehiscent per tres valves, amb llavors rogenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt pareguda a Helianthemum ledifolium però la que ens ocupa avui, H. Salicifolium, té els pedicels més llargs que els sèpals, són perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt, si més no a la fructificació.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic salicifolium ve del gènere Sálix, salze i del llatí  folium, fulla, és a dir, amb fulles semblants a les del salze

Carles Linné va descriure aquesta espècie en Species Plantarum (Persoon) 527. 1753. amb el nom de Cistus salicifolius (basiònim). Amb el nom actualment reconegut de Helianthemum salicifolium va ser publicat per Philip Miller en The Gardeners Dictionary: eighth edition Helianthemum n. 21. 1768.

Família Cistaceae

Lysandra bellargus Rottemburg, 1775

Nom comú: Blaveta lluent. Castellà: Niña celeste. Francès: Azuré bleu celeste. Bel-Argus. Anglès: Adonis blue. Alemany: Himmelblaue Bläuling. Neerlandès: Adonisblauwtje. Rus: Голубянка красивая. или голубянка прекрасная.

Mascle de Lysandra bellargus

Sinònims: Actualment conviuen dues combinacions: Lysandra bellargus (Rottemburg, 1775) i Polyommatus bellargus (Rottemburg, 1775) , segons si Lysandra és sinònim de Polyommatus o es reconeix com a gènere vàlid.

Femella de Lysandra bellargus

Identificació: És d’uns dos centímetres d’envergadura, amb acusat dimorfisme sexual. Cos robust i pelut. Els mascles amb lla part superior de les ales de color blau intens que canvia segons l’angle de incidència del la vista, i el revers, que pot confondre’s amb altres espècies que volen per la zona, serveix de camuflatge amb el terra, de color beix clar amb taques petites. Les femelles són de color marró amb una filera de llúmules sub-marginals ataronjades a la part posterior de la cara superior de les ales de darrere. La part inferior és similar a la del mascle i, ambdues amb el marge amb fímbries blanques i escacades.

Mascle de Lysandra bellargus

Distribució: Per les parts temperades d’Europa, Turquia, Iran, el sud de Rússia i el Caucas però manca a les Illes Balears i al sud de la Península Iberica.

Període de vol: Desenvolupa dues generacions a l’any. La primera vola a la primavera, entre maig i juny, i la segona des de finals de juliol fins setembre.

Hàbitat: Prefereix terrenys calcaris, barrancs pedregosos, secs i amb matolls baixos, erms i vores de camins.

Desferracavalls, planta nutrícia de l'eruga

Biologia: Els adults cerquen la frescor de l’aigua, pel que es concentren en “abreujadors” en quantitats apreciables. Les femelles ponen els ous a les fulles de la seua planta nutrícia, principalment de desferracavalls (Hippocrepis comosa). La blaveta lluent manté una relació simbiòtica amb algunes espècies de formigues (mirmecofília). Les erugues, molt menudes (14 mm màxim), són assistides per formigues atretes per una substància ensucrada que segrega l’eruga amb la finalitat que aquestes facin desistir als depredadors. La crisàlide desenvolupa la transformació baix pedres o fulles, a prop dels formiguers, on són cobertes de terra per les formigues per hivernar a finals de l’estiu.

Als adults els agrada xuclar les flors de l’espantallops (Colutea arborescens) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa) aquesta darrera molt abundant a les vores de camins i camps abandonats.

Etimologia: El genèric Lysandra és dedicat a Lisandre (Lysander, Λύσανδρος) elmés gran general espartà, mort l’any 395 aC.

Polyommatus ve  del grec “polys” molt, i “ommatta” ulls: molts ulls, per les petites taques de la part inferior de les ales.

L’epítet específic ve del llatí “bellus” bonic, graciós, agradable, i dedicat a Argia, filla de Adrast, rei de Sició i d’Argos, i Amfitea

Lysandra bellargus va ser descrita l’any 1775 per l'entomòleg alemany Siegmund Adrian von Rothenburg , amb el nom inicial de Papilio bellargus

Taxonomia: Gènere Lysandra, Gènere Polyommatus, Família Lycaenidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropeda, 

Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae