Veronica anagallis-aquatica L.

NOMS: Anagall d’aigua, Creixen, Creixenera, Créixens folls, Herba de folls, Vara blava, Verònica. Castellà: Anagálide acuática. Hierba de locos. Berula. Veronica acuática. Èuscara: Igeberatza.  Portuguès: morrião-da-água, verónica, verónica-brava. Francès: Mouron aquatique, Véronique mouron d'eau. Occità: Verounico d'aigo. Italià: Erba grassa. Veronica acquatica. Anglès: Blue Water-speedwell. Water Speedwell. Alemany: Blauer Wasserehrenpreis. Gauchheil-Ehrenpreis. Gauchheilehrenpreis. Wasser-Ehrenpreis. Neerlandès: Waterereprijs. Grec: Βερόνικα. Γαλαζάκι. Xinès: bei shui ku mai

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica subsp. anagallis-aquatica L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Creix als torrents, rius, sèquies, fonts i llocs humits no salins, amb les arrels dins del sediment inundat o sobre el sòl humit

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Però es comporta més com Hidròfit: Planta hidròfila. Planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra de tija erecta, de vegades arrelants a la base, que es ramifica a la part superior i pot arribar al metre d’alçada

Fulles oposades, lanceolades i sense pecíol, de manera que de vegades, les superiors, sembla que rodegen la tija (amplexicaules), de marge enter, dentat o serrat i l’àpex agut, però glabres.

Flors petites blavoses amb venes violàcies en raïms axil·lars oposats que poden ser amb pèls glandulífers a glabres. Bràctees linears que poden ser major o més curtes que els pedicels. Calze de quatre sèpals glabres oval-lanceolats que persisteixen aplicats al fruit.  Corol·la de quatre pètals amb el inferior més petit que la resta. Androceu amb dos estams iguals, exserts. Gineceu d’ovari súper, estil persistent en el fruit, i estigma capitat. Floreix al final de la primavera i l’estiu, de maig a setembre

Fruit en càpsula comprimida lateralment, glabre i dehiscent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El grup de Veronica anagallis-aquatica format per V. anagalloides i V. catenata, té un alt grau de polimorfisme que fa molt complicat delimitar la forma de cada espècie per la variabilitat de caràcters, degut tant a la genètica com a les condicions ambientals. A més a més aquestes espècies s’hibriden amb relativa facilitat del que resulta l’aparició d’exemplars amb caràcters intermedis.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les tiges es poden menjar crues en amanida o cuites però no és aconsellable menjar-les crues pel perill d’ingerir cucs microscòpics que produeixen malalties hepàtiques.

També té aplicacions en medicina popular, emprant la planta crua, però sòls és aconsellable l’ús en infusió o decocció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronica és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la “vera icon” (Verònica) la vertadera imatge de la pietosa dona anònima que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari.

L’epítet específic anagallis-aquatica ve  del gènere Anagallis i del llatí “aquatica” que viu a l’aigua: per les flors que recorden les de l’anagallis i pel medi aquàtic on viu la planta.

Veronica anagallis-aquatica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 12. 1753.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)

Leptidea sinapis (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Angelet. Castellà: Esbelta blanca. Francès: Piéride de la moutarde. Piéride du lutier. Anglès: Wood White. Alemany: Senfweißling. Neerlandès: Boswitje.

Identificació: Papallona diürna de 30-45 mm d’envergadura alar, amb l’abdomen llarg i fi i les ales davanteres estretes, allargades amb una taca gris fosca a l’àpex arrodonit, sobre fons blanc amb escates obscures. A la segona generació la taca apical és més obscura i més petita. El revers té una tonalitat groguenca. La femella es diferencia per la taca apical molt més clara que, de vegades, acaba quasi desapareguent. El vol és baix, erràtic, vacil·lant, delicat i fràgil, que permet diferenciar-la a distància.

Leptidea sinapis

Distribució: Es troba a Europa, Àsia Menor i Central, Orient Mitjà, sud de Siberia fins al llac Baikal. També a la regió del Rif, al nord d’Àfrica.

Període de vol: Pot tindre dos o tres generacions a l’any. La primera a la primavera, entre maig i juny, i la segona en agost

Hàbitat: Es troba als marges de pinedes i boscos esclarissats, prats i erms

Biologia: Els imagos es reuneixen sobre la terra fresca i humida. Les femelles depositen els ous en les fulles de diverses espècies del gènere Lathyrus, Vicia, o del lot corniculat (Lotus corniculatus) de les quals s’alimentaran les erugues de color verd clar amb una ratlla groga a cada costat, assistides, si més no als primers estadis, per formigues, tot i que no és imprescindible. Hiverna en fase de crisàlide.

Lotus corniculatus, planta nutrícia

Etimologia: Leptidea deriva del grec “leptos”  prim, i de “idea” forma, aparença, per la forma del cos prim  del imago. L’epítet específic sinapis ve del llatí “sinapis” mostassa.

Leptidea sinapis va ser descrita pel naturalista suec Carles Linné en systema Naturae, 1, 468. 1758 , amb el nom inicial de Papilio sinapis

Taxonomia: Gènere Leptidea, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda, 

Helianthemum salicifolium (L.) Mill.

NOMS: Heliantem salicifoli. Herba turbera. Castellà: Jaguarzo castellano. Hierba del cuadrillo. Hierba turmera. Francès: Hélianthème à feuilles de saule. Italià: Eliantemo annuale. Anglès: Willowleaf Frostweed. Alemany: Weidenblättriges Sonnenröschen.

SINÒNIMS: Cistus salicifolius L.; Helianthemum salicifolium subsp. intermedium Thibaud

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en territoris de tendència àrida, en pradells terofítics calcícoles, en erms. Fins els 1600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba pubescent, amb tiges erectes o ascendents, ramificada des de la base

Fulles oblongues, obtuses, de marge enter, amb un curt pecíol i estípules linear-lanceolades més llargues que el pecíol, les fulles inferiors oposades

Flors en inflorescència en cimes, amb pedicels més llargs que els sèpals, perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt (característic de l’espècie). Calze amb cinc sèpals acrescents, els tres interns majors, amb nervis prominents, els dos interns són molt petits i semblen bràctees. Corol·la amb cinc pètals grocs lliures, amb una taca taronja a la base. Androceu format per nombrosos estams grocs. Gineceu d’ovari súper amb estigma trilobulat. Floreix en primavera, entre març i juny.

Fruit en càpsula ovoide-trígona de 0.3-0.8 mm màxim, més curta que el calze, dehiscent per tres valves, amb llavors rogenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt pareguda a Helianthemum ledifolium però la que ens ocupa avui, H. Salicifolium, té els pedicels més llargs que els sèpals, són perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt, si més no a la fructificació.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic salicifolium ve del gènere Sálix, salze i del llatí  folium, fulla, és a dir, amb fulles semblants a les del salze

Carles Linné va descriure aquesta espècie en Species Plantarum (Persoon) 527. 1753. amb el nom de Cistus salicifolius (basiònim). Amb el nom actualment reconegut de Helianthemum salicifolium va ser publicat per Philip Miller en The Gardeners Dictionary: eighth edition Helianthemum n. 21. 1768.

Família Cistaceae