Sanguisorba rupicola (Boiss. & Reut.) A.Braun & C.D.Bouch‚

NOMS: Pimpinella. Castellà: Sanguisorba de roca. Hierba del riñon.

SINÒNIMS: Poterium rupicola Boiss. & Reut.; Sanguisorba minor subsp. rupicola (Boiss. & Reut.) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Jasionion foliosae. És una planta rupícola que creix a les escletxes i  fissures de les roques calcàries i penya-segats. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

Sanguisorba rupicola

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta de 10-40 cm d’alçada, lleument lignificada a la base, que surt d’una roseta amb fulles mortes cobrint el rizoma i fulles i tiges floríferes ascendents, glabres o amb pèls dispersos i amb poques o sense cap fulla

Fulles formades per peduncle i folíols sèssils o amb curt pecíol, suborbiculars, regularment dentats i espaiats al llarg del raquis, de color verd amb els nervis més clarets. Les tiges floríferes poden dur fulles més petites que les basals

Flors en glomèruls terminals solitaris, globosos; de vegades en panícules laxes de 2-5 glomèruls pedunculats. Flors femenines a l’àpex del glomèrul i hermafrodites a la base. Sèpals verdosos. Androceu amb estams nombrosos exserts. Gineceu amb estigma fimbriat. Floreix a la primavera i estiu, entre març i juliol

Fruit en úrnula el·lipsoïdal; quatre costelles sense ales o molt estretes amb les cares reticulades. Aquenis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest taxó és, possiblement, el resultat de la hibridació per introgressió de Sanguisorba ancistroides.  A la natura, la introgressió té diverses conseqüències com ara l’increment en la diversitat genètica en poblacions naturals, la reducció de les barreres reproductores en determinades espècies i és sovint la principal causa d'aparició de noves espècies.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem específicament per aquesta espècie però donada la proximitat genètica podem donar el mateix ús que a la S. minor, és a dir, que les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic rupicola deriva de “rupes” roques, i de “colo” habita, és a dir, habitant de les roques, dels penya-segats.

Les espècies del gènere Sanguisorba, especialment les grup S. minor, són difícils de distingir perquè les característiques amb importància taxonòmica són pocs i variables i, a més a més, són molt susceptibles d’hibridacions, introgressions, etc.

Família Rosaceae

Iphiclides podalirius (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Papallona zebrada. Xuclallet. Castellà: Podalirio. Chupaleche. Èuscara: Lirio-tximaleta. Francès: Flambé. Italià: Podalirio. Anglès: Scarce Swallowtail. Alemany: Segelfalter. Neerlandès: Koningspage.

Iphiclides podalirius

Sinònims: Iphiclides feisthamelii  Duponchel 1832

Identificació: Entre cinc i set centímetres d’envergadura alar. Molt pareguda la papallona reina (Papilio machaon) amb la que comparteix hàbitat i períodes de vol. És una de les papallones més cridaneres i grans d’Europa, amb ratlles longitudinals blanques i negres com les zebres; taques blaves al marge de les ales inferiors i dues taques color taronja amb lúnules blaves al naixement de les cues; sobre fons blanc groguenc. La femella és més gran que el mascle.

Alguns autors consideren que els colors més clars dels exemplars del nord d’Àfrica i la península Iberica, és criteri suficient per considerar-la una espècie diferent, a la que han anomenat Iphiclides feisthamelii. Altres autors es mostren més cautes i esperen que es pronuncie la genètica.

Distribució: Es distribueix a llarg de les zones temperades d’Euràsia, des de Portugal fins a la xina però ha desaparegut de les zones excessivament urbanitzades.

Període de vol: A les nostres terres podem veure-la en primavera i estiu, entre març i octubre, en dues generacions.

Hàbitat: Habita diversos llocs amb flors i arbres fruiters. A jardins, horts, boscos i muntanya fins als dos mil metres. El vol potent li permet visitar diversos tipus d’hàbitat, especialment els assolellats, sense haver de quedar-se en cap d’ells.

Biologia: Les erugues són de color verd clar amb una banda dorsal groguenca de la qual surten petites bandes obliqües amb puntets rogencs. Posseeix un osmeteri, un òrgan que emet substàncies repel·lents que fa servir quan es sent amenaçada. S’alimenten de plantes de la família de les rosàcies com ara l’arç blanc (Crataegus monogyna) o fruiters del gènere Prunus com l’ametller (Prunus dulcis), la prunera (Prunus domestica), l’albercoquer (Prunus armeniaca), etc. Passen l’hivern en forma de crisàlide.

Etimologia: El nom del gènere Iphiclides està dedicat a Ificlides, un dels Argonautes que acompanyà a Jàson a la cerca del velló d’or, germà d’Hèracles, amb fama de ser un corredor molt ràpid.

L’epítet específic podalirius ve del grec “Ποδαλείριος” Podaliri, fill d’Epíone i del famós metge Asclepi, i germà de Macàon. Els dos germans eren pretenents d’Helena, per la qual cosa varen participar en la Guerra de Troia, com a guerrers i com a metges. Macàon era un dels ocupants del cavall que entrà a la ciutat i allí va morir. 

És curiós que les espècies Podalirius i Machaon tinguen una aparença semblant i volen junts sovint als hàbitats que comparteixen, com feren els germans mitològics Podaliri i Macàon a l’Antiga Grècia.

Iphiclides podalirius va ser descrita per Carl von Linné el 1758, amb el nom inicial de Papilio podalirius

Taxonomia: Gènere Iphiclides, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe insecte, Filum Arthropoda

Veronica anagallis-aquatica L.

NOMS: Anagall d’aigua, Creixen, Creixenera, Créixens folls, Herba de folls, Vara blava, Verònica. Castellà: Anagálide acuática. Hierba de locos. Berula. Veronica acuática. Èuscara: Igeberatza.  Portuguès: morrião-da-água, verónica, verónica-brava. Francès: Mouron aquatique, Véronique mouron d'eau. Occità: Verounico d'aigo. Italià: Erba grassa. Veronica acquatica. Anglès: Blue Water-speedwell. Water Speedwell. Alemany: Blauer Wasserehrenpreis. Gauchheil-Ehrenpreis. Gauchheilehrenpreis. Wasser-Ehrenpreis. Neerlandès: Waterereprijs. Grec: Βερόνικα. Γαλαζάκι. Xinès: bei shui ku mai

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica subsp. anagallis-aquatica L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Creix als torrents, rius, sèquies, fonts i llocs humits no salins, amb les arrels dins del sediment inundat o sobre el sòl humit

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Però es comporta més com Hidròfit: Planta hidròfila. Planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra de tija erecta, de vegades arrelants a la base, que es ramifica a la part superior i pot arribar al metre d’alçada

Fulles oposades, lanceolades i sense pecíol, de manera que de vegades, les superiors, sembla que rodegen la tija (amplexicaules), de marge enter, dentat o serrat i l’àpex agut, però glabres.

Flors petites blavoses amb venes violàcies en raïms axil·lars oposats que poden ser amb pèls glandulífers a glabres. Bràctees linears que poden ser major o més curtes que els pedicels. Calze de quatre sèpals glabres oval-lanceolats que persisteixen aplicats al fruit.  Corol·la de quatre pètals amb el inferior més petit que la resta. Androceu amb dos estams iguals, exserts. Gineceu d’ovari súper, estil persistent en el fruit, i estigma capitat. Floreix al final de la primavera i l’estiu, de maig a setembre

Fruit en càpsula comprimida lateralment, glabre i dehiscent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El grup de Veronica anagallis-aquatica format per V. anagalloides i V. catenata, té un alt grau de polimorfisme que fa molt complicat delimitar la forma de cada espècie per la variabilitat de caràcters, degut tant a la genètica com a les condicions ambientals. A més a més aquestes espècies s’hibriden amb relativa facilitat del que resulta l’aparició d’exemplars amb caràcters intermedis.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les tiges es poden menjar crues en amanida o cuites però no és aconsellable menjar-les crues pel perill d’ingerir cucs microscòpics que produeixen malalties hepàtiques.

També té aplicacions en medicina popular, emprant la planta crua, però sòls és aconsellable l’ús en infusió o decocció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronica és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la “vera icon” (Verònica) la vertadera imatge de la pietosa dona anònima que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari.

L’epítet específic anagallis-aquatica ve  del gènere Anagallis i del llatí “aquatica” que viu a l’aigua: per les flors que recorden les de l’anagallis i pel medi aquàtic on viu la planta.

Veronica anagallis-aquatica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 12. 1753.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)