Limonium echioides (L.) Mill.

NOMS: Ensopegall, Limònium espinós. Castellà: Limonio enano espinoso. Acelguilla espinosa.  Francès: Limonium annuel, Saladelle annuelle, Statice fausse vipérine. Italià: Limonio annuale.

SINÒNIMS: Statice echioides L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT:  Thero-Brachypodietalia. Creix als aiguamolls, salobrars i llocs rocosos costaners però també als prats terofítics sobre sòl eutròfic. Al País Valencià penetra fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba, que no sobrepassa els 40 cm d’alçada, que sovint pren una coloració rogenca. És una de les primeres espècies del gènere en florir i, a l’estiu s’asseca i mor.

Fulles curtament peciolades, amb l’àpex arrodonit i aplicades al terra en roseta basal que es marceixen quan floreix. L’anvers de les fulles és verrucós, semblant a les fulles de l’herba viperina

Flors en moltes espigues laxes, en escapus filiformes, flexuosos, que surten des de la base i es cargolen fins a tocar el terra. Bràctees molt petites. Calze allargat acabat en cinc dents primes llargues i vermelles. Corol·la petita, formada per cinc pètals lliures espatulats i emarginats de color rosa pàl·lid. Androceu amb cinc estams soldats a la base dels pètals. Gineceu amb cinc estils lliures amb estigmes papil·losos. Floreix a finals de la primavera, entre abril i juny.

Fruit monosperm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Limonium és un gènere de la família de les plumbaginàcies amb més de 120 espècies de distribució cosmopolita, la majoria, més de cent, de la regió mediterrània. Són plantes que sovint viuen en ambients salins. Es coneixen amb els noms comuns d'ensopegueres o ensopegalls i algunes espècies també es coneixen amb el nom d'"herba de mal de pedra" per les seves propietats medicinals.

USOS I PROPIETATS: D’aquesta espècie no en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Limonium del grec “λειμων leimon” prat humit, llatí limonium. Dioscòrides cita el nom referint-se a una planta que naix els prats, fangars i llocs humits. També Plini cita Limonium referint-se a una espècie de bleda silvestre.

L’epítet específic echioides està format per “Echium” un gènere de la família de les boraginàcies al qual pertany l’herba viperina (Echium vulgare), i per la veu grega “εἷδος eidos” que significa semblança, paregut, és a dir, similar a l’herba viperina.

Limonium echioides va ser descrita per Philip Miller i publicat en The Gardeners Dictionary ed. 8, n. 11 (1768). Anteriorment Carles Linné l’havia descrit i publicat amb el nom de Statice echioides en Species plantarum.: 275, 1753

Planta estrictament protegida a l'espai del PEIN. Decret 328/92. Annex III del Decret del PEIN, modificat per DECRET 172/2008, de 26 d'agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya

Família Plumbaginaceae

Linum maritimum L.

NOMS: Lli, Lli marítim, Llinet marítim. Castellà: lino de salobral, lino marítimo. Francès: Lin maritime. Italià: Lino marittimo. Grec: Λίνος ο παράλιος.

Linum maritimum 

SINÒNIMS: Alsolinum maritimum (L.) Fourr.; Linum muelleri Moris; Linopsis maritima (L.) Rchb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Juncetalia maritimi. Llocs humits, lleugerament salins, aiguamolls salobres prop de dunes, platges i sòls arenosos, joncars i canyars. Fins els 100 metres d’altitud. Aquestes de les marjals de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: És una planta glabra, perenne, de tiges fines però que pot assolir el metre d’alçada, ramificada des de la base amb llargues tiges obertes que es ramifiquen a l’àpex.

Fulles inferiors trinervades, de distribució oposada, espatulades, de marge enter, mentre que les superiors són linears lanceolades i amb un sòl nervi central.

Flors en inflorescències formant panícules corimbiformes laxes. Flors amb curt pedicel i bràctea més estreta que les fulles superiors. Calze de cinc sèpals lliures, ovals i aguts. De llargària similar a la de la càpsula. Corol·la amb cinc pètals espatulats, grocs, que fan 3-4 vegades la llargària dels sèpals, amb ungla curta i lliure. Androceu amb cinc estams grocs amb el filament engrossit a la base i cinc estaminodis que alternen amb els estams. Gineceu amb ovari súper amb cinc estils i estigma capitat. Floreix des de  maig fins a l’agost

Fruit en càpsula globulosa amb llavors aplanades lleument estriada longitudinalment.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Estaminodi és, en botànica, un estam estèril que no porta grans de pol·len. Normalment són poc visibles, com en aquest cas, que estan situats a la part interna de la flor, alternant amb els estams fèrtils però molt més menuts. En alguns casos, però, s’han transformat en nectaris o en peces petaloides.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils.

L’epítet específic maritimum deriva del llatí “mare” mar, doncs significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Linum maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 280. 1753.

Família Linaceae

Carex distachya Desf.

NOMS: Càrex de Link. Càrex distaqui. Castellà: Cárex.  Cuchillera fina. Italià: Carice mediterranea. Francès: Laiche à longues bractées.

SINÒNIMS: Carex longiseta Brot.; Carex linkii Schkuhr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Creix als alzinars i carrascars, entre els 400 i els 1100 metres d’altitud

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ:  Herba cespitosa petita, de 10-40 cm d’alçada, de tiges trígones

Fulles de fins 3 mm d’amplària, de vegades més llargues que les tiges, planes o canaliculades, amb els marges tallants. Lígula truncada molt curta però més ampla que el limbe

Flors disposades en espigues erectes de distribució discontínua, sèssils, amb l’espiga inferior breument pedunculada, a l’axil·la de les bràctees. Bràctea inferior foliàcia, més llarga que la inflorescència, linear, estreta, amb beina curta. Glumes femenines agudes, sovint acuminades, hialines amb el nervi central verd i marge escariós. Glumes masculines obovades o lanceolades amb marge escariós. Les flors femenines a la part inferior amb tres estigmes, i les masculines a la superior. Floreix a la primavera, entre març i juny.

Fruit en aqueni el·líptic de 2-4 x 1-2 mm amb la base de l’estil persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Carex és el més ric en espècies de la família de les ciperàcies. L’estudi de les espècies d’aquest gènere rep el nom de caricologia, i el primer llibre publicat sobre aquesta matèria fou a càrrec de Carl Ludwig Willdenow (1765 - 1812) (Willd.) farmacèutic i botànic alemany considerat un dels fundadors de l’estudi de la distribució geogràfica de les plantes (fitogeografia). Willdenow  va estudiar moltes de les plantes d'Amèrica del Sud portades per Alexander von Humboldt, i es va interessar per l'adaptació de les plantes al clima, demostrant que, amb el mateix clima, les plantes mostren característiques comunes.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Carex està relacionat amb el grec “charaktós, -é, -ón” que significa dentat, serrat, etc.; amb el grec “kárcharos, -on” que significa agut, tallant, aspre, etc.; i amb el grec “keíro” que significa esquilar, tallar, rapar, etc. totes les veus fan referència al marge tallant de les fulles de moltes espècies del gènere.

L'epítet específic distachya  ve del grec "dias" dos, i “σταχυϛ stachys” espiga, és adir, amb dues espigues.

Carex distachya va ser descrita per René Louiche Desfontaines i publicada en Flora Atlantica 2: 336. 1799.

Família Cyperaceae