Spartium junceum L.

NOMS: Ginesta. Ginesta vera. Ginestera. Herba de ballester. Argelagó. Castellà: Canarios. Gayomba. Genista de España. Hiniestra. Retama de flor. Retama de los jardines. Retama macho. Gallego: retrama fina. Èuscara: Gai-on-bat. isats espainiarra. Isatsa. Occità: Genèsta cava, Genèsto d’espagno, Ginèsta, Ginèsta cava, Ginèsta d’espanha, Petarèllo. Portuguès: Giesta. Giesteira.  Francès: Spartier. Spartier à tiges de jonc. Italià: Ginestra comune. Ginestra di Spagna. Ginestra odorosa. Anglès: Spanish Broom. Weawer's Broom. Yellow Spanish Broom. Alemany: Binsen-Ginster. Binsenginster. Pfriemenginster. Neerlandès: Priemkruid. Spaanse Brem. Grec: Σπάρτιο το βουρλόμορφο. Σπάρτο. Σπάρτος βρουλόμορφος. Xinès: ying zhua dou.

SINÒNIMS: Genista juncea (L.) Desf.; Cytisus junceus (L.) Vuk.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-septentrional

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Arbust cultivat com ornamental i naturalitzat a les vores de les carreteres, llocs alterats i marges de torrents. Fins els mil metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust que pot arribar a fer cinc metres d’alçada tot i que no sol passar dels tres metres, molt ramificat des de la base, amb tiges junciformes verdes, cilíndriques, finament estriades i flexibles.

Fulles de distribució esparsa, que cauen aviat, petites, lanceolades o linears, de marge enter

Flors que surten a les summitats de les tiges en raïms laxes; són flors grans, de dos centímetres o més, flairoses, de color groc molt viu, hermafrodites, pentàmeres, amb la típica forma papilionada. Pedicels amb una petita bràctea caduca a la base.  Calze format per una sola peça que embolcalla la part inferior de la corol·la, membranós i persistent. Corol·la papilionada, marcescent, amb pètals grocs unguiculats. L’estendard és el major, de forma orbicular, i les ales i la carena amb aurícules ciliades. La carena acabada en un bec acuminat. Androceu format per 10 estams monadelfs amb anteres que tenen dos flocs de pèls a la base. Gineceu d’ovari súper amb estil glabre, arquejat a l’àpex i estigma lateral. Pot florir durant tot l’any però la principal florida és a finals de primavera i principis d’estiu, entre abril i juliol

Fruit en llegum dehiscent per dues valves, comprimit, de 6-9 cm, que prenen un oò negrós en madurar, amb 10-18 llavors lluents de forma ovoide.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tiges assimiladores o fotosintetitzadores són tiges verdes que fan la fotosíntesi per absència total o parcial de fulles. Poden ser junciformes, com en aquest cas; si són de creixement indefinit, com els cactus, reben el nom de fil·locladis; quan el creixement és definit i s’assembla a una fulla s’anomena cladodi, com el galzeran (Ruscus aculeatus).

USOS I PROPIETATS: És una planta usada com a ornamental. Antigament s’emprava en les processons del Corpus Christi, raó per la qual hom considera que la ginesta és la flor nacional de Catalunya atès el seu lligam amb el Corpus de Sang, el primer aixecament del poble català contra l'opressió de la monarquia espanyola

En medicina popular s’empra, en petites dosis, perquè té propietats purgants, vomitives i laxants. La bullida de flors i fruits és beneficiosa com a depurativa de la sang, contra el reuma i les afeccions de la pell. Conté un alcaloide molt tòxic, la cistina, pel que és millor no usar-la sense prescripció mèdica.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spartium deriva del grec “spartion”, veu que designa distintes plantes productores de fibres tèxtils i emprades per fer cordam. L’epítet específic junceum  ve del llatí “iuncus” jonc, per la similitud de les tiges, quasi afil·les, amb els joncs.

Aquesta espècie està inclosa en el “Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras”, regulat pel Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost, i està prohibida en Canàries la seua introducció al medi natura, possessió, transport, tràfic i comerç.

Spartium junceum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 708. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Erodium botrys (Cav.) Bertol.

NOMS: Bec de cigonya. Agulles, Agullots, Cargola d’agullots. Herba d’almesc. Castellà: Picos de cigüeña. Relojitos. Gallego: Bico de cigoña. Portuguès: Agulheta. Garfos. Relógios. Repimpim. Francès: Bec-de-grue en grappe, Érodium en grappe. Italià: Becco- di-grù botri. Anglès: Broad-leaf filaree. Longbeak Stork's-bill. Alemany: Trauben-Reiherschnabel.

SINÒNIMS: Geranium botrys Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Chenopodietalia. Creix als camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 1200 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita que no arriba al pam d’alçada, amb tiges rogenques i piloses

Fulles de distribució oposada, llarg pecíol, limbe sinuato-pinnatífid, hirsutes, amb els segments amples i dentats; estípules curtes i escarioses.

Flors axil·lars i terminals, biflores (2-4- flors), amb llarg peduncle. Calze oblong dividit en cinc sèpals lanceolats, mucronats, pilosos. Corol·la purpurescent, amb cinc pètals lliures més llargs que els sèpals, violacis. Androceu format per dos verticils, un per als estams i altre per als estaminodis. Cinc estams, al verticil interior, de filaments gradualment més amples cap a la base, amb anteres blavoses o purpúries, i cinc estaminodis (estams sense antera) al verticil exterior. Gineceu amb ovari de cinc lòculs amb estil que s’allarga després de la fecundació, i cinc estigmes. Floreix a la primavera, entre març i maig.

Fruit en esquizocarp, amb cinc mericarpis d’on surten setes  erectes que formen un bec desproporcionadament allargat d’entre 8-10 cm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linné va incloure dins el gènere Geranium les plantes que avui dia considerem dintre del gènere Erodium. Va ser Charles Louis L'Héritier de Brutelle qui va diferenciar entre Erodium, Geranium i Pelargonium basant-se en el nombre d'anteres : cinc per Erodium, set per Pelargonium i deu per Geranium. Tots tres gèneres tenen deu estams però no tots els filaments (la part de l'estam a l'extrem de la quan hom troba l'antera o bossa de pol·len) tenen antera.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Erodium procedeix del grec "ἐρῳδιός eroodios" que significa garsa, en referència a la forma de bec de garsa dels seus fruits.

L’epítet específic botrys deriva del grec “βότρυς bόtrys” manat, generalment es refereix a les inflorescències reunides en grups espaiats i pediculats.

Aquesta espècie va ser descrita per Antoni Joseph Cavanilles (Cav.) i publicada en  Monadelphiae Classis Dissertationes Decem 4: 218, pl. 90, f. 2. 1787. amb el nom de Geranium botrys. Amb el nom actualment acceptat de Erodium botrys va ser publicat per Antonio Bertoloni  (Bertol.) en Amoenitates Italicae 35. 1819.

Família Geraniaceae

Centranthus ruber (L.) DC.

NOMS: Andianeta. Herba de Sant Jordi. Valeriana vermella. Castellà: Hierba de San Jorge. Milamores. Valeriana encarnada. Gallego: Alfinetes. Herba dos muros. Valeriana roxa. Èuscara:  San Jorge lore. San Jorge Lorea. Portuguès: Alfinetes. Francès: Centranthe rouge. Lilas d'Espagne. Valériane rouge. Italià: Camarezza comune. Valeriana rossa. Anglès: Bouncing Bess. Drunken Sailor. Padstow Pride. Alemany: Rote Spornblume. Roter Baldrian. Neerlandès: Rode Spoorbloem. Grec: Μοσχολιός. Βαλλεριάνα. Πνευμονόχορτο. Ερπίνη.

SINÒNIMS: Valeriana rubra L.  

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània, procedent del sud d’Europa, el nord d’Àfrica i Àsia Menor

HÀBITAT: Bromo-Oryzopsion. Cultivada als jardins però també naturalitzada a escletxes de parets, pedregars i als herbassars ruderals. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb rizoma subterrani del qual surten moltes tiges ascendents ramificades, fistuloses, que poden arribar fins als 80 cm d’alçada.

Fulles basals peciolades i les superiors sèssils i més petites quan més amunt, oposades, ovato-lanceolades i de marge enter, de color verd.

Flors en cimes corimboses terminals denses, amb petites flors vermelles, rosades o rarament blanques, amb esperó i fragants. Calze amb els sèpals soldats acabat en dents linears. Corol·la tubular acabada en dos llavis, el superior amb un sòl lòbul i el inferior amb quatre lòbuls; el tub mesura més o menys un centímetre i a prop de la base s’allarga formant un esperó on s’acumula el nèctar. Aquest esperó està dividit en dues parts per un septe longitudinal que separa el pas de l’estil i l’estam de l’accés al nèctar, amb l’espiritrompa, de les papallones. Androceu amb un sol estam exsert amb dues teques. Gineceu amb ovari soldat al tub del calze i acabat en un estil filiforme. Floreixen de maig a setembre

Fruit en aqueni ovoide comprimit i glabre amb una sola llavor i vil·là plomós característic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Centranthus pertany a l’antiga família Valeraniaceae, ara convertida en la subfamília Valerianoideae, que comprèn 36 espècies d’herbes i arbusts del sud d’Europa, de les quals només 11 són acceptades.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental als jardins. Les arrels tenen propietats sedants i antiespasmòdiques, i les fulles poden ser consumides en amanides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centranthus deriva de dues paraules gregues: “kéntron. –ou” que significa agulló, l’esperó dels galls; i “antros, -ous” que significa flor, doncs les flors d’aquest gènere tenen esperó. L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les flors.

Centranthus ruber va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 31. 1753. amb el nom de Valeriana rubra, i en 1805 Augustin Pyrame de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 4: 239. 1805, amb el nom acceptat actualment de Centranthus ruber.

Aquesta espècie és considerada invasora en Canàries, segons el “Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto. (BOE nº 185): 03.08.2013”

Família Caprifoliaceae (Valerianaceae)