Phytolacca dioica L.

NOMS: Bellaombra. Ombú. Castellà: Ombú. Bellasombra. Fitolaca. Sapote de Sevilla. Occità: Ombó. Èuscara: Onbu. Portuguès: Umbú. Bela-sombra. Tintureira. Italià: Cremesina arborea. Cremesina ad albero. Fitolacca arborea. Francès: Belombra. Raisinier dioïque. Anglès: Ombú. Elephant Tree.  Alemany: Ombubaum. Zweihäusige Kermesbeere. Maumartige Kermesbeere. Grec: Φυτολάκκα διόϊκη.

SINÒNIMS: Pircunia dioica (L.) Moq.; Sarcoca dioica (L.) Raf.;

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en jardins, originària de les pampes d’Amèrica del Sud, on ara és difícil trobar-ne de silvestres.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Aquest arbre perennifoli és en realitat una espècie herbàcia molt gran i de ràpid creixement. Tot i que ramifica des de la base, arriba a fer 10-15 metres d’alçada, amb un tronc gruixut de fusta tova i esponjosa, amb les arrels que sobresurten fent-se visibles. . A les plantes adultes, la base del tronc i el començament de les arrels s´expandeixen de forma monstruosa.

Fulles alternes, el·líptiques i grans, de fins 15 cm, de nervació pinnada i marge enter, d’un verd brillant, sostingudes per un curt pecíol. 

Flors unisexuals en peus diferents (dioica), que apareixen en raïms terminals blancs. Les flors disposades en espigues pèndules tan llargues com les fulles. Les masculines amb periant de 4-5 peces i 20-30 estams, i les femenines amb periant de 4-5 peces i 10-12 carpels amb estils molt curts d’àpex recorbat. Floreix a la primavera, entre abril i maig

Fruit carnós en baia amb llavors negres. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El que morfològicament és un arbre és en realitat una herba amb una estructura anatòmica anòmala, molt carnosa, sense creixement secundari ni anells de creixement. La fusta no serveix per cremar ni per fusteria, doncs conté grans quantitats d’aigua, el que hi permet  sobreviure a la pampa seca. La saba és verinosa, raó per la qual no l’afecten les plagues.

USOS I PROPIETATS: És un arbre ornamental que sol plantar-se com arbre aïllat, lluny (no menys de 5 m) de construccions o paviments, perquè la base del tronc, en exemplars vells, s´eixampla i retorça , sobresortint en moltes ocasions les arrels gruixudes, que són molt poderoses i poden aixecar qualsevol construcció.

Prefereix sòls humits però suporta bé èpoques de sequera. Per contra, l’excés de reg provoca que les fulles estiguen caigudes, els tronc tou i arrugat i, finalment, la putrefacció de tronc i arrels. Tolera qualsevol tipus de sòl i la salinitat de la proximitat del mar. Prefereix el clima càlid i no suporta les gelades ni el fred intens. Cal anar amb cura, doncs es baies taquen molt i la taca és difícil d’eliminar, a més de ser tòxiques, com tota la planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phytolacca deriva del grec “phyton” (planta) i del llatí “laeca” procedent de l’indi “laek” (goma, laca) pel poder colorant dels fruits d’algunes espècies.

El nom específic  "dioica" ve del grec "δίς dίs" = dues vegades, i "oikia" = llar, perquè flors masculines i femenines creixen en plantes diferents.

El nom popular d’ombú és una veu guaraní que significa ombra, car a la planícia pampeana ofereix el refugi de la seua ombra en les hores de sol intens. Conten els gautxos que quan déu anava atrafegat amb la creació, va preguntar als arbres quins dons volien que hi concedira. En arribar a l’ombú hi va demanar tindre una bona presència, que es reconeguera en la vastitud de la pampa, per a que el gautxo, per lluny que es trobe, em cerque amb la mirada i sàpiga on està sa casa. Així o expressa el poeta Rafel Obligado en el poema “Santos Vega” una obra cimera de la literatura argentina:

“¿Dónde va? Vese distante / de un ombú la copa erguida, / como espiando la partida / de la luz agonizante. / Bajo la sombra gigante / de aquel árbol bienhechor, / su techo, que es un primor / de reluciente totora, / alza el rancho donde mora / la prenda del payador.”

Va ser introduït a Europa pel fill de Colón, Hernando Colón, que va plantar varis exemplars a Sevilla. El més famós al Monestir de la Cartuja de Sevilla

Phytolacca dioica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 632. 1762

Família Phytolaccaceae

Retama monosperma (L.) Boiss.

NOMS: Ginestera blanca. Ginesta de flor blanca. Castellà: Retama. Retama blanca. Retama de olor. Èuscara: Otabera zuri. Portuguès: Piorno branco.  Francès: Rétama à une graine. Italià: Ginestra Bianca. Anglès: Bridal Veil Broom. Grec: Γενίστα η μονόσπερμος. Εχίνοπας μονόσπερμο. Ζενίστα η μονόσπερμη.

SINÒNIMS: Spartium monospermum L.; Genista monosperma (L.) Lam.; Lygos monosperma (L.) Heywood;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Cultivada com ornamental i de vegades subespontània. Creix en llocs costaners al sud de la península Ibèrica i nord-oest de Marroc, fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust ramificat des de la base que pot arribar als tres metres d’alçada, amb tiges arrodonides i branques verdoses, gràcils i flexibles, amb costelles longitudinals, que assumeixen la funció assimiladora.

Fulles alternes, lanceolades, petites, de color cendrós, que cauen amb facilitat, pel que sovint sembla que no té fulles

Flors en raïms laterals de 10-26 flors. Calze campanulat, bilabiat, de color rogenc, llavi superior amb dos dents i el inferior amb tres més petits. Corol·la de 9-13 mm blanca, papilionada; estendard el·líptic, apiculat; ales de la grandària de l’estendard i les aurícules ciliades; Quilla molt més curta que l’estendard. Androceu amb 4 estams curts, 5 mitjans i un llarg, amb anteres subgloboses. Gineceu amb ovari súper amb estil arquejat a la meitat superior i estigma globós. Floreix a l’hivern i principi de primavera, entre gener i maig.

Fruit el·líptic, apiculat, carnós amb una quilla força marcada a la línia de sutura, dehiscent i monosperm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la península Ibèrica només hi ha dues espècies de Retama: Retama sphaerocarpa i  aquesta Retama monosperma, tot i que és un gènere pròxim als gèneres Genista i Ulex amb representació a les nostres terres mediterrànies. Els tres gèneres comparteixen característiques similars com tiges primes i verdes, fulles molt petites i les adaptacions al medi natural sec.  

USOS I PROPIETATS: Cultivada com a planta de jardí, especialment a les mitjaneres i talussos de les carreteres. Molt interessant per a jardineria de baix manteniment, en zones seques i assolellades, i en jardins a prop del mar, fins i tot sobre sòls relativament salinitzats. No requereix regs addicionals durant l´estiu. Prefereix disposar d´un bon drenatge. Admet bé la poda, tot i que no massa severa. És poc susceptible d´agafar malalties o plagues.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a aquest tipus de plantes. L’epítet específic monosperma deriva del grec “μόνος monos” sol, únic, i de “σπέρμα spérma” semen, perquè el fruit conté una sola llavor.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Spartium monospermum (Basiònim) en Species Plantarum 2: 708. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Retama monosperma va ser publicada per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2(5): 144. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Phyla filiformis (Schrad.) Meikle

NOMS: Berbena de nucs florits. Portuguès: Verbena. Italià: Erba-Luigia americana. Anglès: Carpet-grass. Carpetweed. Grec: Λίππια η κίτροσμος. Λουίζα η κίτροσμος.

SINÒNIMS: Lippia filiformis Schrad. (Basiònim); Lippia repens Spreng.; Lippia nodiflora var repens Schrauer.; Phyla canescens Greene.;

DISTRIBUCIÓ:  Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultivada com gespa ornamental, creix subespontània en llocs humits ruderalitzats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És una herba perenne que creix a ran de terra amb tiges estoloníferes de secció cilíndrica que s’arrelen i es mantenen sense elevar-se

Fulles de distribució oposada amb limbe ovat atenuat a la base fins al pecíol de 3-10 mm, marge dentat a la meitat superior. Les fulles van minvant de baix a dalt de les curtes tiges.

Flors a l’axil·la de les fulles, a l’àpex d’un llarg peduncle (2-3 vegades la longitud de la fulla axil·lant)  en un glomèrul globós o ovoide de flors blanques tintades lleument de violeta, amb bràctees més llargues que amples, acuminades, carinades, amb marge membranaci. Calze amb dos lòbuls poc profunds. Corol·la amb cinc lòbuls desiguals. Ovari súper. Floreix a l’estiu, entre juny i setembre.  

Fruit en esquizocarp, amb mericarpis estèrils. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Phyla es diferencia del gènere Lippia perquè són herbes més o menys prostrades i amb espigues denses a l’antesi, bràctees no disposades en quatre files i estigma terminal. En Lippia són arbusts o sufruticosos, espigues allargades a l’antesi, bràctees disposades en quatre files i estigma sublateral.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per formar gespes florides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phyla ve del grec phylé, -es, tribu, que passa al llatí Phýla, -ae, tribu, multitud, per les nombroses flors que surten juntes a la inflorescència.  L’epítet específic filiforme deriva de filum, fil i de forma¸forma, aspecte, és a dir, estilitzat, sotil, filiforme.

De vegades es confon amb Lippia canescens Kunth de la qual es diferencia per l’indument dens amb pèls de fins 0,6 mm que dona a la planta l’aspecte cendrós o blanquinós que defineix l’epítet canescens.  A més a més les inflorescències són més cilíndriques i les bràctees més curtes i d’amplada igual o major que la longitud en L. canescens.

Aquesta espècie va ser descrita per Heinrich Adolph Schrader i publicada en Index Seminum Horti Academici Gottingensis 1834. com Lippia filiformis (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Phyla filiformis va ser publicada per Robert Desmond Meikle, en Flora of Cyprus 2: 1897. 1985.

Família Verbenaceae