Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.

dijous, 7 de gener del 2021

Phyla nodiflora (L.) Greene

NOMS: Berbena de nucs florits. Castellà: Alfombra turca. Bella alfombra. Lipia. Francès: Phyla à fleurs nodales. Italià: Erba-Luigia minore. Anglès: Cape-weed. Fog-fruit. Matt-grass. Turkey-tangle. Xinès: guo jiang teng. 

SINÒNIMS: Lippia nodiflora (L.) Michx.; Zappania nodiflora (L.) Lam.; Blairia nodiflora (L.) Gaertn.; Lippia repens (Bertol.) Spreng.

DISTRIBUCIÓ:  Latetropical

HÀBITAT: Trifolio-Cynodontion. Creix en sòls humits compactes, sovint calcigats, de les contrades marítimes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba procumbent, que fa uns quatre centímetres d’alçada, amb tiges radicants que formen catifes denses.

Fulles de distribució oposada, subsèssils, obovat-lanceolades, cuneades, amb fortes dents, pròximes entre elles, a la meitat superior. Pecíol d’1-3 mm.

Flors en inflorescències globoses o cilíndriques a l’àpex de peduncles axil·lars quadrangulars  de 3-6 cm, en glomèrul compacte, bràctees amplament ovades d’amplada aproximadament igual a la longitud i marge membranós, verdes o purpúries. Calze tubular pubescent dividit fins prop de la base. Corol·la bilabiada, amb un tub més llarg que el calze,  blanquinosa amb lòbuls poc desiguals, el llavi inferior més llarg que el superior i este bilobulat, marcescents. Androceu amb estams inserits a la part superior del tub de la corol·la, inclosos, amb els filaments molt curts. Gineceu amb ovari súper, estil curt i estigma capitat. Floreix entre juny i octubre

Fruit en esquizocarp, amb mericarpis llisos.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades es confon amb Lippia canescens Kunth de la qual es diferencia per l’indument dens amb pèls de fins 0,6 mm que dona a la planta l’aspecte cendrós o blanquinós que defineix l’epítet canescens.  A més a més les inflorescències són més cilíndriques en L. canescens. Altra espècie amb la qual es confon és Phyla filiformis però aquesta té les bràctees més llargues que amples, el calze dividit en ¾ de la seua longitud i, generalment, és estèril.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com una gespa entapissant que suporta el trepig constant, el que la fa una alternativa vàlida a la gespa tradicional en llocs assolellats, sòls amb pocs nutrients i poca pluja, però les flors són mel·líferes i atrauen les abelles, el que no és aconsellable en jardins on hi haja menuts. Suporta bé les segues, aconsellables per evitar l’excessiva lignificació dels estolons.

En medicina popular s’ha fet servir per a calmar el dolor, com antibacterià i diürètic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phyla ve del grec phylé, -es, tribu, que passa al llatí Phýla, -ae, tribu, multitud, per les nombroses flors que surten juntes a la inflorescència. L’epítet específic nodiflora deriva de "nodus" nus, entroncament, i de "flos, floris" flor, és a dir, amb flors agrupades als nusos, incidint en el mateix aspecte que el genèric.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 20. 1753. amb el nom de Verbena nodiflora. Amb el nom actualment acceptat de Phyla nodiflora va ser publicada per Edward Lee Greene en Pittonia 4(20E): 46. 1899.

Família Verbenaceae

dijous, 17 de desembre del 2020

Aloe arborescens Mill.

NOMS: Àloe. Sèver. Castellà: Acíbar. Aloe. Candelabros. Planta pulpo. Zabira. Portuguès: Aloé. Aloé-candelabro. Babosa. Foguetes-de-natal. Vela. Francès: Aloès arborescent, Aloès candélabre. Anglès: Aloe krantz. Candelabra Aloe. Grec: Αλόη δενδρώδης.

SINÒNIMS: Aloe perfoliata var. arborescens (Mill.) Aiton; Catevala arborescens (Mill.) Medik.;

DISTRIBUCIÓ: Àfrica

HÀBITAT: Procedent del sud d’Àfrica, és cultivada com planta ornamental als jardins d’on, a vegades, s’escapa mitjançant propàguls i esdevé naturalitzada a llocs litorals, on forma denses poblacions. No arriba a ser considerada planta invasora.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta crassa arbustiva pot arribar a fer 3 metres d’alçada, el que la diferència de la resta d’Aloe, amb diverses ramificacions des de la base que produeixen diverses inflorescències. La tija està lliure de fulles a la part basal.

Fulles llargues, de fins 60 cm de longitud, lanceolades, carnoses, de color verd grisenc a l’anvers i verd més clar al revers, sense taques, amb dents als marges corbades cap a baix, reunides en una roseta.

Flors apareixen en espiga al llarg d’un escapus floral que surt del centre de la roseta, sense ramificar, de fins 80 cm que sobresurt per damunt de les fulles, amb bràctees florals membranoses triangulars. Flors amb pedicels de 3-4 cm acrescents ala fructificació, pèndules; periant tubular de 3-4 cm un poc estret a la base, de color roig ataronjat intens; sis tèpals, els tres externs lliures fins la base. Androceu amb sis estams lliures exserts. Gineceu d’ovari súper amb un estil filiforme i estigma també exsert. Floreix a l’hivern, de desembre a març,

Fruit en càpsula coriàcia que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Aloe el formen unes 450 espècies, totes procedents d’Àfrica, des d’on s’han distribuït per tot el món. Moltes de les espècies es cultiven pel seu valor ornamental i altres, des de molt antic, per les propietats terapèutiques. Els primers testimonis es van trobar sobre una tauleta d’argila de Nippur, a les afores de Bagdad, datada en 2.200 a.C.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza molt com a planta ornamental per la seua gran vistositat i espectacular floració a l’hivern, quan les flors són escasses. És molt rústic i necessita poc manteniment tant el cultiu al jardí, en rocalla o en contenidor. Tolera molt be la sequera i s’adapta al ple sol i a l’ombra parcial. Resisteix alguns graus sota zero (-4oC) és a dir, gelades lleugeres. Prefereix sòls lleugers i ben drenats i regs setmanals només a l’estiu i gens a l’hivern, perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels. A alguns llocs litorals, s’ha naturalitzat, formant denses poblacions. Es propaga amb facilitat per esqueix, deixant uns dies abans de plantar-lo, fins que s’asseque la ferida, o amb els fillols que surten a la base de la planta.

A l'Orient, l'àloe es cultiva en jardins domèstics com una farmaciola de primers auxilis per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per tractar a les víctimes de cremades d´irradiació d'Hiroshima, que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d'Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigades des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció anti-bacteriana, anti-úlcera, antiinflamatòria, anti-cancerigen, hipoglucemiant i d´altres aplicacions terapèutiques.

Les propietats medicinals són similars a les de Aloe vera, molt utilitzada en cosmètica i farmàcia, o inclús majors però les fulles de Aloe vera generen més gel i l’aprofitament és major a efectes comercials.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; La proposta d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics, sembla que es refereix a l'Aquilaria malaccensis, la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia. El nom específic arborescens és un epítet llatí que deriva de “arbor” arbre, i significa que esdevé en forma d’arbre.

Aloe arborescens va ser descrita per Philip Miller i publicada a The Gardeners Dictionary:. .. eighth edition no. 3. 1768.

Família Liliaceae, (Xanthorrhoeaceae, Asphodelaceae)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...