Cycas revoluta Thunb.

NOMS: Ciques. Cicas. Castellà: Cica. Falsa palmera. Palma de Sagú, Cyca revoluta, Sagú del Japón. Portuguès: Sagu-de-jardim. Francès: Sagoutier. Sagou du Japon Cycas du Japon. Anglès: King sago. Sago cycad. Japanese sago palm. Alemany: Japanischer Sagopalmfarn. Japanische Palmfarn. Neerlandès: Cycaspalm. Smalbladige Sagopalm. Vredespalm. Xinès: su tie. Japonès: sotetsu ソテツ

SINÒNIMS: Cycas miquelii Warb.; Epicycas miquelii (Warb.) de Laub.

DISTRIBUCIÓ:  Xino-Japonesa

HÀBITAT: Cultivada a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfit: una de les formes biològiques de Raunkiaer caracteritzades per tindre les gemmes persistents durant els períodes desfavorables de l'any, situades a més de 25 cm de terra i, segons l'alçada, hom els classifica en nanofaneròfits (fins a 2 m), microfaneròfits (de 2 a 8 m), mesofaneròfits (de 8 a 30 m) i megafaneròfits (més de 30 m).

DESCRIPCIÓ: Les ciques són gimnospermes dioiques, hi ha doncs, plantes masculines i plantes femenines, fan un estípit, és a dir, un tronc sense branques acabat en una corona de fulles, sobre el qual queden les cicatrius de les fulles d'anys anteriors, i una tija subterrània. És de creixement molt lent, raó per la qual els exemplars que veiem als parcs i jardins no són de gran port, però poden arribar als set metres d’alçada

Fulles amb pecíol vorejat d’espines a cada costat, pinnades, rígides, amb folíols lineals punxents i amb marges revoluts, de fins metre i mig, molt decoratives, perquè són molt simètriques i d’un color verd fosc i lluent. Les fulles surten formant una espècie de corona circular a la part interna. Surt tot un verticil al mateix temps i són molt delicades fins que s’endureixen.

Flors en inflorescències que surten del centre del gruix de fulles. Les inflorescències masculines són uns atractius cons, pareguts a grans pinyes de fins 60 cm, format per escates allargades amb esporangis on es forma el pol·len que dispersarà el vent o els insectes. Les femenines obrin els ovaris al centre de la mata però sense elevar-se en pinya, obrint uns òrgans de color beix vellut, les fulles ovulíferes, amb òvuls a la base que seran fecundats pels grans de pol·len

Fruit: Les cícades són gimnospermes, és a dir, amb llavors nues que no s’inclouen en un fruit. Aquesta fa una llavor amb la forma d’un fesol gran o una castanya de color taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència de la majoria d’espècies mai es forma un tub de pol·len. Quan el gra de pol·len cau sobre l’ou madur, es troba amb una gota de líquid viscós que, a mesura que s’asseca, el porta a la cambra ovàrica. El desenvolupament de l’ embrió comença tan bon punt es produeix la fecundació, però es produeix molt tard, sis mesos després de la pol·linització.

USOS I PROPIETATS: És un arbust o arbret molt decoratiu, com exemplar en solitari o en grup, per l’aspecte exòtic i la frondositat del fullatge. A les regions càlides, com el litoral mediterrani, poden créixer a l’exterior a ple sol o en penombra, però necessita llum.  Suporta gelades de fins 10-15 ⁰ C sota zero. Amb el fred pot perdre algunes fulles que tornaran a sortir amb el bon temps.

Necessita reg prou sovint els mesos de més calor, són sensibles a la falta d’aigua, però també ho són a l’aigua estancada, pel que necessita un terreny amb bon drenatge. Les exigències hídriques són majors quan està emetent fulles noves. No cal podar-les, només cal eliminar les fulles més velles que van quedant seques.

Es pot cultivar en contenidor per llavor remullada dos dies abans però és molt lent. Triga varis mesos en germinar i molt més en créixer. És més ràpid plantar els fillols que surten a la base de la planta mare en primavera o estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cycas, prové, segons alguns autors, del grec “κύκας cýkas” (en Teofrast) al seu torn derivat, per un error tipogràfic, de “κόικας cóikas” acusatiu plural de “κόιξ coix” la palmera tebaica (Hyphaene thebaica) o palmera dom en Estrabó.

L’epítet específic revoluta significa revolut, per la presència d'algun òrgan girat cap a sota o cap enrere, com per exemple en aquest cas, les fulles.

Són plantes considerades fòssils vivents perquè el gènere es troba des del Cenozoic i n'hi ha de similars des del Mesozoic. Al Juràssic foren uns dels elements majoritaris de la vegetació.

Viu amb simbiosi amb cianobacteris que viuen a les arrels i fixen el nitrogen al sòl però, al mateix temps, produeixen una neurotoxina que apareix als fruits de les ciques.  Totes les parts de planta són tòxiques per animals i humans per la toxina anomenada cycasina.  Els animals domèstics troben apetitoses les fulles, el que és un risc important, ja que entre el 50 i el 75 % dels animals domèstics que la ingereixen acaben morint (segons dades del Centre per el Control de Verins per als Animals, ASPCA en anglès).

Són plantes que poden durar molt de temps. Al Royal Botanic Garden de Kew (Anglaterra) hi ha un exemplar de més de 220 anys.

El 2019, signe de l’escalfament global a l’Europa del segle XXI, en un jardí botànic de l’illa de Wight , una Cycas revoluta ha produït òrgans masculins i femenins a l’exterior per primera vegada. A Anglaterra, degut a les baixes temperatures, les ciques no havien produït òrgans sexuals des de fa 60 milions d’anys.

Cycas revoluta va ser descrita per Carl Peter Thunberg i publicada en Verhandelingen uitgegeeven door de hollandse maatschappy der weetenschappen, te Haarlem 20(2): 424, 426–427. 1782.

Família Cycadaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Acanthus mollis L.

NOMS: Acant. Carnera. Cànem de bruixa . Ala d'àngel. Herba carnera. Herba geganta. Castellà: Acanto. Alas de ángel. Hierba giganta. Nazarenos. Gallego: Herba da bruxa. Herba cepeira. Acanto. Èuscara: Malorri. Molo horrika. Akanto. Portuguès: Acanto. Erva-gigante. Acanto-manso. Italià: Brancalupo. Acanto comune. Francès: Acanthe molle. Anglès: Acanthus. Bear's-breech. Alemany: Weicher Akanthus. Neerlandès: Zachte Acanthus. Grec: Άκανθος. Άκανθα η απαλή. 

SINÒNIMS: Acanthus nigra Mill.; Acanthus latifolius E.Goeze

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental. És nativa de la franja litoral de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d’Àfrica fins a Croàcia

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Cultivada als jardins i subespontània a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats en zones ombrívoles i fresques. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç de gran port, de fins un metre d’alçada, molt robusta, amb una tija simple erecta.

Fulles molt grans en roseta bassal, perennes, amples, pinnatífides, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que hi confereixen aspecte senyorial.

Flors distribuïdes al llarg d’una  elegant inflorescència en espiga terminal cilíndrica, que pot arribar al metre d’alçada, amb moltes flors grans, labiades, amb una bràctea superior de color lleugerament violaci i la resta blanc, protegides per una bràctea foliàcia espinosa i dues bractèoles més petites enteres. Calze de quatre sèpals, els dos laterals interns més curts que els altres dos, que són foliacis. Corol·la amb un sol llavi blanc trilobat pubescent que surt d’un tub molt curt. Androceu amb quatre estams didínams, més curta que el llavi, amb anteres ciliades. Gineceu amb ovari súper ovoide amb un estil més llarg que els estams amb l’estigma bífid.  Floreix de maig fins l’agost.

Fruit és una càpsula ovoide amb 2-4 llavors arronyonades, llises, de color bru.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La pol·linització és entomogàmica . La flor es forma de manera que només les abelles o borinots prou grans poden forçar el pas entre el sèpal superior i el llavi inferior podent així arribar al nèctar a la part inferior del tub.

USOS I PROPIETATS: . Ha sigut emprada des de l’antiguitat com ornamental en els jardins i, a l’actualitat, és cultivada o naturalitzada a tot el món. Encara que suporten la llum del sol, on millor vegeten és a les zones més humides i ombrívoles del jardí que adornaran i donaran llum i color durant tot l’estiu amb les abundants floracions. En plantacions mixtes les masses de verdor del acant aporten un fons propici per a que les demés espècies exhibisquen la plenitud del seu colorit. Cal deixar uns 60 cm entre exemplars, perquè necessita molt d’espai. Es multiplica per llavor, prèviament remullada, sembrada en primavera, o per divisió dels rizomes subterranis a la tardor o a principis de primavera. En jardineria s'usa generalment la varietat latifolius pel fet de ser una mica més resistent i robusta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acanthus, deriva del grec “ἄκανθα, -ης” que significa planta espinosa, perquè les bràctees de les espigues florals i les fulles tenen espines dèbils. Per contra el nom específic mollis és un epítet llatí, “mollis, -e”, que significa moll, flexible.

Les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes, raó per la qual encara hi ha llocs a la mediterrània que continua la tradició de col·locar una planta d’acants a cada costat de la porta.

Les fulles tenen un atractiu especial que ha inspirat als artistes de l’antiguitat clàssica que les van representar als frisos i capitells de les columnes de l’ordre corinti. Conta la llegenda que va ser Cal·límac qui, en veure un exemplar d’acant cargolat en una cistella ofrenada junt a la tomba d’una donzella, va tindre la inspiració de introduir les fulles d’acant en l’ornamentació dels capitells corintis. Sobre aquest tema pots veure més en un interessant apunt de Botànic Serrat, el blog de Montse.

Acanthus mollis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 639, as 939. 1753.

Família Acanthaceae

Atriplex halimus L.

NOMS: Salat blanc. Salgada vera. Cenicell. Castellà: Marisma. Orgaza. Ozagra. Salado. Salgada. Sosa. Gallego: Salgueira. Èuscara: Chut-esikía. Portuguès: Espique, Salgadeira. Francès: Arroche marine, Épinard de mer. Fessecul. Halime. Italià: Atriplice alimo. Porcellana di mare. Anglès: Shrubby orache. Saltbush. Sea Orach. Tree Purslane. Alemany: Strauchmelde. Neerlandès:  Struikmelde. Grec: Αλιμιά. Λεπουτιά.

SINÒNIMS: Chenopodium halimus (L.) Thunb.; Schizotheca halimus (L.) Fourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-meridional

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Creix prop de la mar en comunitats nitrohalòfiles com ara als salobrars, aiguamolls i a la costa rocosa. Es cultiva als jardins com planta ornamental.

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fins tres metres d’alçada, molt ramificat des de la base amb branques grisenques d’aspecte platejat

Fulles de distribució alterna, persistents, molt variables, generalment oval-romboïdals, de marge enter i atenuades en petit pecíol, de color verd clar glauc,

Flors en inflorescències en panícula a l’àpex de les tiges, masculines o hermafrodites, ebracteades, amb un periant de 5 tèpals poc aparents. Les femenines sense periant però amb dues bractèoles reniformes amb el dors llis que es desenvolupen a la fructificació envoltant el fruit.  Androceu amb 5 estams inserts a la base del periant. Gineceu d’ovari súper i dos estigmes filiformes. Floreix a la primavera però pot florir des de maig fins desembre

Fruit amb bractèoles fructíferes de fins 6x8 mm de forma reniforme o suborbiculars, amb llavors orbiculars, comprimides, de fins 1 mm de diàmetre amb radícula vertical o obliqua.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les bractèoles fructíferes són característiques de cada taxó i són imprescindibles, en la majoria dels casos, per determinar l’espècie. A banda de la forma, la radícula de la nervació pot ser lateral, vertical o obliqua, segons estiga dirigida cap a un costat, cap amunt o formant un angle de 45 graus respecte al eix vertical.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per l’atractiu platejat de les fulles i la resistència a la sequera, al sol directe i a la salinitat del sòl. A més a més suporta bé la poda i es fa servir per a formar tanques. També s’usa en restauració paisatgística i control de l’erosió. L’alt contingut en sals la fa molt resistent a plagues i malalties. Es reprodueix bé de llavor sembrant en planter a la primavera i trasplantada a la tardor.

La tolerància a condicions severes de sequera dona al salat blanc un ús potencial en agricultura i ramaderia, perquè millora la fitomassa i complementa la dieta de cabres i ovelles

Aquesta planta, com altres salats, s’utilitzava per fer lleixiu domèstic abans del desenvolupament de la indústria química.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Atriplex deriva d’atriplex, una llatinització del grec "ατραϕαξυς atraphaxis" compost del prefix privatiu “α- a-” i de "τρέφω trefo" nutrir, alimentar, és adir, no nutrient, per l’escàs valor nutritiu de les espècies d’aquest gènere.

L’epítet específic halimus deriva del grec “ἄλιμον alimon”, el nom que emprava Dioscòrides per als salats, derivat de “ἁλς als” sal per habitar en llocs salobrencs prop de la mar.

Al calendari revolucionari francès, a diferència del calendari gregorià on cada dia s'associa amb un sant o santa, associa cada jorn amb una planta, un animal o una eina del camp. Al  salat blanc se li dedica el dia 19 del mes de floréal (que començava el 20 d’abril i acabava el 19 de maig) sota el nom francès d'arroche.

Atriplex halimus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1052. 1753.

Família Amaranthaceae (Chenopodiaceae)