Jacaranda mimosifolia D.Don

NOMS: Xicarandana. Xicranda. Xicaranda. Castellà: Jacaranda. Jacarandá. Tarco. Gualanday. Polisandro. Èuscara: Jakaranda. Portuguès: Jacarandá-mimoso. Francès: Flamboyant bleu. Arbre à huîtres. Jacaranda. Italià: Jacaranda Blu. Anglès: Blue Jacaranda, Black Poui. Fern-tree. Green Ebony. Alemany: Palisanderholzbaum. Grec: Γιακάραντα η οξύφυλλος. Γιακάραντα οξύφυλλος.

SINÒNIMS: Jacaranda acutifolia Humb. & Bonpl.; Jacaranda ovalifolia R.Br.; Jacaranda chelonia Griseb.         

DISTRIBUCIÓ:  procedent d’Amèrica del Sud (Brasil i Argentina principalment),

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 20 metres d’alçada, amb tronc d’escorça color marró grisenc, llis quan és jove i amb fines escames amb els anys. amb la capçada de 10-12 metres de diàmetres poc densa, pel que fa una ombra de mitjana intensitat. Els branquillons són prims i lleugerament en ziga-zaga, són de color marró vermellós clar. A l’hivern perd les fulles i queden els fruits que sonen com les castanyoles o postisses mogudes pel vent.

Fulles grans, entre 30 i 50 cm, compostes, bipinnades, molt dividides, amb folíols d’un centímetre de color verd clar.

Flors de color blau violaci, i molt perfumades, començaran a eixir abans que les fulles, i continuaran des de maig fins la tardor. Surten en panícules terminals erectes les flors tubulars de 5 cm de llarg amb calze amplament acampanat, puberulent, acabat en cinc dents. Corol·la  amb tub torçut acabat en dos llavis de cinc lòbuls desiguals, el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Tenen pèls per dins i per fora. Androceu amb cinc estams de llargària diferent; el més llarg estèril (estaminodi) i dels fèrtils dos més curts que els altres dos. Gineceu amb ovari súper, amb pistil llarg i pubescent de color esblanqueït. Hi ha una floració a la primavera, entre maig i juny i, de vegades, una segona floració a finals de l’estiu.

Fruits són unes càpsules llenyoses, orbiculars planes amb el marge ondulat, comprimides i dehiscents en dues valves, de cinc a set centímetres de diàmetre, molt durs, de color verd que gira a bru obscur quan madura. Contenen nombroses llavors planes i alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les bignoniàcies tenen les flors hermafrodites, zigomorfes, sempre grans i vistoses i sovint de colors vius. Tenen 4 estams fèrtils adherits al tub de la corol·la, dos més curts que els altres dos (dídims) i un estaminodi, és a dir, un estam estèril. Les inflorescències són en panícules o en raïms.

USOS I PROPIETATS: És molt sensible al fred en temperatures inferiors a -1⁰C. Els exemplar joves no suporten els 0 ⁰C, doncs moren. Tot i això s’empra com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau per a fer possible el conreu de cítrics. En llocs assolellats ofereix floracions abundants. Prefereix el sòl humit, perquè el sòl sec limita el creixement, i ben drenat. No té, però, preferències edàfiques i vegeta be sobre qualsevol tipus de sòl, excepte els salins. La reproducció és per llavor, sembada a finals de l’hivern o principi de la primavera.

La bellesa de les flors el fa ideal per a la jardineria en parcs i jardins urbans, carrers i alineacions, aïllats o en grups però l’ample ramatge és trencadís, pel que cal tindre precaució amb vents de mitjana i forta intensitat. També cal tindre en compte que les flors , al caure, formen un tapís al voltant de l’arbre que l’impregna del seu delicat perfum però en alguns casos pot ser molest. Els fruits que s’empren en floristeries com ornamentals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Jacaranda  ve del guaraní “Jacarandà” que significa fragant, en al·lusió al delicat perfum que desprenen les flors. L’epítet específic mimosifolia fa referència a la forma de les fulles, semblants a les de la mimosa.

L’extracte de fulles de xicarandana te propietats bactericides i, a més, tenen la propietat d’atrapar la contaminació de l’aire.

La fusta és bona per fusteria d’interiors i ebenisteria però no s’utilitza en construcció perquè és una de les fustes preferides per les termites.

Pretòria, la capital de Sud-àfrica, és coneguda com la ciutat de Jacaranda o Jakarandastad, per la gran quantitat d’arbres que tinyen la ciutat  de blau en primavera.

Una llegenda guaraní diu que Pilar, la filla d’un cavaller espanyol, s’enamorà d’un jove guaraní, Mbareté, i van decidir escapar-se per l’oposició de les famílies al seu amor. El cavaller els va perseguir i, quan els va trobar, va disparar al jove indígena però la jove es va interposar i va caure morta pel tret de son pare. Aquest, enfurit, va matar també al guaraní. Al sendemà el remordiment el va fer tornar al lloc on havia comés el crim i només va trobar un bell arbre, la xicranda. Mbareté s’havia convertit en el tronc i Pilar en les flors.

Jacaranda mimosifolia es troba dins de la seva àrea natural en estat salvatge com a Vulnerable per la UICN.

Jacaranda mimosifolia va ser descrita per David Don i publicada en The Botanical Register: Consisting of Coloured Figures of Exotic Plants, Cultivated in British Gardens; with their History and Mode of Treatment . 8: pl. 631. 1822.

 Família Bignoniaceae

 

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Cycas revoluta Thunb.

NOMS: Ciques. Cicas. Castellà: Cica. Falsa palmera. Palma de Sagú, Cyca revoluta, Sagú del Japón. Portuguès: Sagu-de-jardim. Francès: Sagoutier. Sagou du Japon Cycas du Japon. Anglès: King sago. Sago cycad. Japanese sago palm. Alemany: Japanischer Sagopalmfarn. Japanische Palmfarn. Neerlandès: Cycaspalm. Smalbladige Sagopalm. Vredespalm. Xinès: su tie. Japonès: sotetsu ソテツ

SINÒNIMS: Cycas miquelii Warb.; Epicycas miquelii (Warb.) de Laub.

DISTRIBUCIÓ:  Xino-Japonesa

HÀBITAT: Cultivada a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfit: una de les formes biològiques de Raunkiaer caracteritzades per tindre les gemmes persistents durant els períodes desfavorables de l'any, situades a més de 25 cm de terra i, segons l'alçada, hom els classifica en nanofaneròfits (fins a 2 m), microfaneròfits (de 2 a 8 m), mesofaneròfits (de 8 a 30 m) i megafaneròfits (més de 30 m).

DESCRIPCIÓ: Les ciques són gimnospermes dioiques, hi ha doncs, plantes masculines i plantes femenines, fan un estípit, és a dir, un tronc sense branques acabat en una corona de fulles, sobre el qual queden les cicatrius de les fulles d'anys anteriors, i una tija subterrània. És de creixement molt lent, raó per la qual els exemplars que veiem als parcs i jardins no són de gran port, però poden arribar als set metres d’alçada

Fulles amb pecíol vorejat d’espines a cada costat, pinnades, rígides, amb folíols lineals punxents i amb marges revoluts, de fins metre i mig, molt decoratives, perquè són molt simètriques i d’un color verd fosc i lluent. Les fulles surten formant una espècie de corona circular a la part interna. Surt tot un verticil al mateix temps i són molt delicades fins que s’endureixen.

Flors en inflorescències que surten del centre del gruix de fulles. Les inflorescències masculines són uns atractius cons, pareguts a grans pinyes de fins 60 cm, format per escates allargades amb esporangis on es forma el pol·len que dispersarà el vent o els insectes. Les femenines obrin els ovaris al centre de la mata però sense elevar-se en pinya, obrint uns òrgans de color beix vellut, les fulles ovulíferes, amb òvuls a la base que seran fecundats pels grans de pol·len

Fruit: Les cícades són gimnospermes, és a dir, amb llavors nues que no s’inclouen en un fruit. Aquesta fa una llavor amb la forma d’un fesol gran o una castanya de color taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferència de la majoria d’espècies mai es forma un tub de pol·len. Quan el gra de pol·len cau sobre l’ou madur, es troba amb una gota de líquid viscós que, a mesura que s’asseca, el porta a la cambra ovàrica. El desenvolupament de l’ embrió comença tan bon punt es produeix la fecundació, però es produeix molt tard, sis mesos després de la pol·linització.

USOS I PROPIETATS: És un arbust o arbret molt decoratiu, com exemplar en solitari o en grup, per l’aspecte exòtic i la frondositat del fullatge. A les regions càlides, com el litoral mediterrani, poden créixer a l’exterior a ple sol o en penombra, però necessita llum.  Suporta gelades de fins 10-15 ⁰ C sota zero. Amb el fred pot perdre algunes fulles que tornaran a sortir amb el bon temps.

Necessita reg prou sovint els mesos de més calor, són sensibles a la falta d’aigua, però també ho són a l’aigua estancada, pel que necessita un terreny amb bon drenatge. Les exigències hídriques són majors quan està emetent fulles noves. No cal podar-les, només cal eliminar les fulles més velles que van quedant seques.

Es pot cultivar en contenidor per llavor remullada dos dies abans però és molt lent. Triga varis mesos en germinar i molt més en créixer. És més ràpid plantar els fillols que surten a la base de la planta mare en primavera o estiu.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cycas, prové, segons alguns autors, del grec “κύκας cýkas” (en Teofrast) al seu torn derivat, per un error tipogràfic, de “κόικας cóikas” acusatiu plural de “κόιξ coix” la palmera tebaica (Hyphaene thebaica) o palmera dom en Estrabó.

L’epítet específic revoluta significa revolut, per la presència d'algun òrgan girat cap a sota o cap enrere, com per exemple en aquest cas, les fulles.

Són plantes considerades fòssils vivents perquè el gènere es troba des del Cenozoic i n'hi ha de similars des del Mesozoic. Al Juràssic foren uns dels elements majoritaris de la vegetació.

Viu amb simbiosi amb cianobacteris que viuen a les arrels i fixen el nitrogen al sòl però, al mateix temps, produeixen una neurotoxina que apareix als fruits de les ciques.  Totes les parts de planta són tòxiques per animals i humans per la toxina anomenada cycasina.  Els animals domèstics troben apetitoses les fulles, el que és un risc important, ja que entre el 50 i el 75 % dels animals domèstics que la ingereixen acaben morint (segons dades del Centre per el Control de Verins per als Animals, ASPCA en anglès).

Són plantes que poden durar molt de temps. Al Royal Botanic Garden de Kew (Anglaterra) hi ha un exemplar de més de 220 anys.

El 2019, signe de l’escalfament global a l’Europa del segle XXI, en un jardí botànic de l’illa de Wight , una Cycas revoluta ha produït òrgans masculins i femenins a l’exterior per primera vegada. A Anglaterra, degut a les baixes temperatures, les ciques no havien produït òrgans sexuals des de fa 60 milions d’anys.

Cycas revoluta va ser descrita per Carl Peter Thunberg i publicada en Verhandelingen uitgegeeven door de hollandse maatschappy der weetenschappen, te Haarlem 20(2): 424, 426–427. 1782.

Família Cycadaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Acanthus mollis L.

NOMS: Acant. Carnera. Cànem de bruixa . Ala d'àngel. Herba carnera. Herba geganta. Castellà: Acanto. Alas de ángel. Hierba giganta. Nazarenos. Gallego: Herba da bruxa. Herba cepeira. Acanto. Èuscara: Malorri. Molo horrika. Akanto. Portuguès: Acanto. Erva-gigante. Acanto-manso. Italià: Brancalupo. Acanto comune. Francès: Acanthe molle. Anglès: Acanthus. Bear's-breech. Alemany: Weicher Akanthus. Neerlandès: Zachte Acanthus. Grec: Άκανθος. Άκανθα η απαλή. 

SINÒNIMS: Acanthus nigra Mill.; Acanthus latifolius E.Goeze

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental. És nativa de la franja litoral de la regió mediterrània, des de Portugal i el nord-oest d’Àfrica fins a Croàcia

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Cultivada als jardins i subespontània a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats en zones ombrívoles i fresques. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç de gran port, de fins un metre d’alçada, molt robusta, amb una tija simple erecta.

Fulles molt grans en roseta bassal, perennes, amples, pinnatífides, dividides en segments irregularment dentats d’un verd brillant que hi confereixen aspecte senyorial.

Flors distribuïdes al llarg d’una  elegant inflorescència en espiga terminal cilíndrica, que pot arribar al metre d’alçada, amb moltes flors grans, labiades, amb una bràctea superior de color lleugerament violaci i la resta blanc, protegides per una bràctea foliàcia espinosa i dues bractèoles més petites enteres. Calze de quatre sèpals, els dos laterals interns més curts que els altres dos, que són foliacis. Corol·la amb un sol llavi blanc trilobat pubescent que surt d’un tub molt curt. Androceu amb quatre estams didínams, més curta que el llavi, amb anteres ciliades. Gineceu amb ovari súper ovoide amb un estil més llarg que els estams amb l’estigma bífid.  Floreix de maig fins l’agost.

Fruit és una càpsula ovoide amb 2-4 llavors arronyonades, llises, de color bru.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La pol·linització és entomogàmica . La flor es forma de manera que només les abelles o borinots prou grans poden forçar el pas entre el sèpal superior i el llavi inferior podent així arribar al nèctar a la part inferior del tub.

USOS I PROPIETATS: . Ha sigut emprada des de l’antiguitat com ornamental en els jardins i, a l’actualitat, és cultivada o naturalitzada a tot el món. Encara que suporten la llum del sol, on millor vegeten és a les zones més humides i ombrívoles del jardí que adornaran i donaran llum i color durant tot l’estiu amb les abundants floracions. En plantacions mixtes les masses de verdor del acant aporten un fons propici per a que les demés espècies exhibisquen la plenitud del seu colorit. Cal deixar uns 60 cm entre exemplars, perquè necessita molt d’espai. Es multiplica per llavor, prèviament remullada, sembrada en primavera, o per divisió dels rizomes subterranis a la tardor o a principis de primavera. En jardineria s'usa generalment la varietat latifolius pel fet de ser una mica més resistent i robusta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Acanthus, deriva del grec “ἄκανθα, -ης” que significa planta espinosa, perquè les bràctees de les espigues florals i les fulles tenen espines dèbils. Per contra el nom específic mollis és un epítet llatí, “mollis, -e”, que significa moll, flexible.

Les fulles d’acant tenien, per al món antic, el poder d’impedir l’entrada d’esperits malignes a les vivendes, raó per la qual encara hi ha llocs a la mediterrània que continua la tradició de col·locar una planta d’acants a cada costat de la porta.

Les fulles tenen un atractiu especial que ha inspirat als artistes de l’antiguitat clàssica que les van representar als frisos i capitells de les columnes de l’ordre corinti. Conta la llegenda que va ser Cal·límac qui, en veure un exemplar d’acant cargolat en una cistella ofrenada junt a la tomba d’una donzella, va tindre la inspiració de introduir les fulles d’acant en l’ornamentació dels capitells corintis. Sobre aquest tema pots veure més en un interessant apunt de Botànic Serrat, el blog de Montse.

Acanthus mollis  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 639, as 939. 1753.

Família Acanthaceae