Gaillardia aristata Pursh

NOMS: Gallàrdia. Castellà: Gallardía. Gailardia. Francès: Gaillarde. Anglès: Common blanketflower. Gaillardia. Common Gaillardia. Alemany: Kokardenblume.

SINÒNIMS: Gaillardia bicolor Pursh; Polatherus scaber Raf.; Virgilia grandiflora Nutt.;

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Amèrica del Nord i actualment naturalitzada en diverses parts d’Europa, Austràlia i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Creix en diferents hàbitats com ara planes i prats.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne que desenvolupa tiges de fins 80 cm d’alçada

Fulles basals i al llarg de la tija lanceolades, de marge enter o dentat, amb pèls.

Flors solitàries en capítols terminals, prou grans, de fins 10 cm de diàmetre, a l’àpex de llargs peduncles. Bràctees lanceolades atenuades a la base, ciliades i amb pèls. Flors de varis colors en la mateixa planta, amb el botó central flors tubulars, morades o amb la punta porpra, de vegades grogues. Flors exteriors amb lígula de fins 3 cm acabada en 3-5 lòbuls, amb la base de color roig i la resta entre rogenc i groc. L’època de floració és en primavera i estiu però per les nostres terres és prou més llarga.

Fruit en cípsela amb les setes del receptacle superant els aquenis.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les compostes o asteràcies les flors no son el que vulgarment tenim com a flors. La típica flor de margarida que desfullem per saber si la nostra amada està enamorada de nosaltres o no, és en realitat un conjunt de flors sèssils, acompanyades o no per les corresponents bràctees, agrupades en un peduncle eixamplat en l’extremitat, anomenat receptacle comú que està, també, envoltat per una o més sèries de bràctees. Aquesta inflorescència s’anomena capítol floral (del llatí cǎpǐtǔlum, -i, diminutiu de caput, "cabet").

USOS I PROPIETATS: És cultivada com planta ornamental per la llarga floració. S’empra en jardí o en test. Suporta el ple sol i la calor, admet diversos sòls tot i que ben drenats i no requereix molt de reg. Quan les tiges es fan molt llargues és aconsellable el tutoratge. La multiplicació pot ser per esqueix, en primavera, o per divisió de la tofa, quan té més de dos anys. També es pot sembrar la llavor, sense cobrir, en primavera, i germina a les 2-3 setmanes. Al jardí s’autosembra 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El botànic Auguste Denis Fougeroux de Bondaroy (1732-1789) va dedicar aquest gènere al magistrat francès Antoine René Gaillard de Charentonneau (1720-?) que també era naturalista i botànic aficionat. L’epítet específic aristata és un epítet llatí que significa cerra llarga, amb punta.

Gaillardia aristata va ser descrita per Frederick Traugott Pursh, i publicada en Flora Americae Septentrionalis; or, . . . 2: 573. 1814[1813] tot i que el gènere que va utilitzar erròniament va ser Galardia

Família Compositae (Asteraceae)

Kalanchoe daigremontiana Raym.-Hamet & H. Perrier

NOMS: Kalanxoe.  Castellà: Aranto. Espinazo del Diablo. Portuguès: Calanchoê. Mãe-de-milhares. Francès: Kalanchoé de Daigremont. Anglès: Mother of thousands. Alligator plant. Devil's backbone. Crown of thorns. Mexican hat plant. Neerlandès: Bommenwerper.

SINÒNIMS: Bryophyllum daigremontianum A.Berger

DISTRIBUCIÓ:  Nativa de Madagascar però naturalitzada en mols llocs gràcies a la gran quantitat de propàguls que es formen al marge de les fulles.

HÀBITAT: Cultivada als jardins però també a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba suculenta, monocàrpica, glabra, erecta, amb tiges de fins a un metre d'alçada.

Fulles oposades, decussades, lanceolat-sagitades, els lòbuls basals freqüentment connats fent que el limbe sigui peltat, marges crenats, les dents s’alternen amb els propàguls característics al llarg del marge de les fulles, revers amb taques cafè-vermelloses; pecíols no amplexicaules però una mica decurrents sobre la tija.

Flors en Inflorescència en corimbe cimós amb flors pèndules; calze de 5×10 mm de llarg amb tèpals triangulars. Corol·la campanulada de 15-23 mm de llarg, els lòbuls arrodonits d’un terç del tub, de color lila-vermellós. Androceu amb estams un poc més curts que la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb estil tan llarg com la corol·la. La floració no és un esdeveniment anual i es produirà esporàdicament però amb més freqüència al començament de la temporada càlida.

Fruit en fol·licles (quatre per flor) que s’obrin per deixar eixir les diminutes llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un propàgul és una modalitat de reproducció asexual en vegetals, per la qual s'obtenen noves plantes i òrgans individualitzats. Aquests brots adventicis se situen en els extrems de les fulles, i són petites plantes amb arrels adventícies, de manera que quan cauen a terra de seguida donen lloc a una nova planta. Són típics en algunes crassulàcies.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per la facilitat del seu cultiu. Prefereix llocs rocosos i secs, suporta la sequera i gelades lleugeres, però cal anar amb compte perquè és una planta exòtica invasora en ambients àrids i semiàrids, on pot inhibir la regeneració de la flora local i alterar el cicle del carboni a terra, i una vegada introduïda és molt difícil d’eradicar.

Té aplicacions medicinals i, fins i tot, existeixen medicaments comercials produïts a partir dels compostos d’aquesta planta, tot i que és tòxica perquè conté un glucòsid cardíac anomenat daigremontianina, té propietats medicinals reconegudes a nivell cutani, com a cicatritzant, desinfectant i antiinflamatòria per a ferides, infeccions i cremades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Kalanchoe  ve de de kalan-chowi o kalan chauhuy que cau i es desenvolupa, nom vernacle xinès per a una espècie pertanyent a aquest gènere. L’epítet específic daigremontiana és en honor als cònjuges francesos Georges Louis Daigremont (1844-?) i Jeanne Vaucher (1856-1941), col·leccionistes de crassulàcies i membres de la Societat Botànica Francesa

Kalanchoe daigremontiana va ser descrita per Raymond-Hamet, Perrier de la Bâthie i Joseph Marie Henry Alfred, i publicada en Annales du Musée Colonial de Marseille, sér. 3, 2: 128–132. 1914. Alwin Berger la va publicar en Die natürlichen Pflanzenfamilien, Zweite Auflage 18a: 412. 1930 amb el nom de  Bryophyllum daigremontianum

Família Crassulaceae

Caesalpinia gilliesii (Hook.) D.Dietr.

NOMS: Ponciana. Poinciana. Castellà: Ave del paraíso. Cesalpinea. Barba de chivo. Italià: Poinciana. Francès: Oiseau-de-Paradis. Poinciana. Césalpinie. Anglès: Mexican Bird-of-Paradise. Alemany: Paradiesvogelstrauch. Neerlandès: Paradijsvogelstruik. Grec; Καισαλπίνα γκιλλιέσειος. Ακακία της Κωσταντινούπολης.

SINÒNIMS: Poinciana gilliesii Hook.; Erythrostemon gilliesii (Hook.) Link & al.; Caesalpinia macrantha Delile

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. La ponciana procedeix d’Argentina i Uruguai

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental i ocasionalment assilvestrada

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust de fins 3 metres d’alçada, amb branques pubescents i glanduloses, sense espines.

Fulles alternes, compostes bipinnades amb folíols parells, lanceolats, glabres, de fins 30 cm, de color verd blavós i una fila de glàndules negres al llarg del marge a la part inferior.

Flors en raïms terminals de forma piramidal. Flors hermafrodites grans, de cinc pètals grocs, imbricats, de 2-3 cm. Androceu amb 10 estams lliures de 8-9 cm de llargs, molt exserts, de color roig viu que contrasten amb el groc dels pètals. Gineceu d’ovari pubescent, estil roig i filiforme de 7-8 cm, acabat en estigma còncau. Floreix  a l’estiu, des de juny fins l’agost.

Fruit en llegum d’uns 10 cm aplanada, falcada i recoberta de pèls curts i glandulars, de color palla quan madura, amb dehiscència elàstica que llança les llavors lluny de la planta mare.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Basant-se en la forma de la flor s’estableixen, dins de les lleguminoses, tres subfamílies: Caesalpinioideae, de flors zigomorfes molt variables, com en el gènere Cercis o Bauhinia; a les nostres terres només està representada pel garrofer (Ceratonia siliqua). Mimosoideae, amb pètals petits i estams molt visibles, com el gènere Acacia; i les Faboideae o Papilionoideae (Fabaceae sensu stricto o Papilionaceae) en els que un dels pètals és més gran i té una cresta i els altres pètals estan junts. Hi pertanyen la major part de lleguminoses autòctones. En aquesta subfamília, dos pètals adjacents, les ales, envolten els dos pètals inferiors.

Aquests tres grups són considerats famílies separades en el Sistema Cronquist de Classificació (1981), mentre que en el sistema APG II (2003) són subfamílies de les lleguminoses.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’utilitza com arbust aïllat. És una planta de creixement ràpid que suporta molt bé la sequera. Requereix sol directe o un lloc molt il·luminat. Suporta temperatures de fins -10^oC si no és molt prolongat en el temps. Indiferent edàfic, vegeta be en tot tipus de sòl si està ben drenat. És poc exigent amb l’adobat. Després de la floració cal podar-lo per mantindré l’arbust més compacte. Multiplicació per llavors amb escarificació prèvia i després d’estar a remulla durant 24 hores en aigua calenta, en primavera. També per esqueix a la tardor. No li sol afectar cap plaga o malaltia important. És tòxica per als insectes, a causa de la substància viscosa i d'olor fètida que segreguen les seues glàndules.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Caesalpinia el va dedicar Linné al botànic, filòsof i metge del papa Climent VIII, Andrea Cesalpino ("Andreas Caesalpini", 1519-1603), que en la seua obra 'De Plantis Libri', va presentar un sistema taxonòmic basat en les estructures reproductives de les plantes i va ser denunciat pels teòlegs perquè al 'Gènesi' no es parla dels òrgans sexuals de les plantes. L’epítet específic gilliesii està dedicat al botànic John Gillies (1792-1834) que va herboritzar a Argentina i Xile.

Els indígenes amazònics fan servir aquesta planta per curar la febre, nafres, i alleugerar la tos. No obstant això, les llavors i les beines verdes d'aquesta planta són tòxiques, provocant vòmits severs i altres trastorns gastrointestinals intensos.

A les àrides regions d’origen s’empra, dins de les cases, per atrapar petits insectes que queden enganxats per l’exsudat apegalós dels pèls glandulífers.

Aquesta espècie va ser descrita per William Jackson Hooker, per primera vegada, i publicada en Botanical Miscellany 1: 129–131, pl. 34. 1830 amb el nom de Poinciana gilliesii (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Caesalpinia gilliesii va ser publicada per Dietrich, David Nathaniel Friedrich en Synopsis Plantarum 2: 1495. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Caesalpiniaceae)