Agapanthus africanus (L.) Hoffmanns.

NOMS: Agapant. Assutzena africana. Flor de l’amor. Castellà: Agapanto. Lirio africano. Portuguès: Agapanto. Lírio-do-cabo. Francès: Agapanthe d’Afrique. Tubéreuse bleue. Lily du Nil. Lis africain.  Anglès: African Lily. Blue Agapanthus. Lily-of-the-Nile. Alemany: Afrikanische Schmucklilie. Grec: Αγάπαθος αφρικανικός. Αγάπαθος  ο αφρικανικός.

SINÒNIMS: Agapanthus umbellatus L’Her.; Crinum africanum L.(Basiònim);

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àfrica del Sud, concretament del Cap de Bona Esperança.

HÀBITAT: Cultivada en jardins des de fa molt de temps

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia que disposa d’un rizoma d’on surt una curta tija amb varies fulles i l’estípit floral, de més de 70 cm, amb una umbel·la de 20 a 30 flors.

Fulles perennes allargades i estretes, suberectes, de fins 35 cm de llarg per 8-20 mm d’amplada, amb aspecte de cinta, de color verd obscur brillant que adorna el jardí tot l’any.

Flors a l’àpex de l’estípit floral on es forma una umbel·la amb pedicels de fins 5 cm de llarg i amb 20 a 30 flors hermafrodites, actinomorfes, tubulars, acabades en sis lòbuls de color blau cel o lila, de vegades blanques. Androceu amb estams més curts que el periant, exserts. Gineceu amb estil tan llarg com els estams.

Fruit en càpsules brillants, dehiscents i penjants que contenen nombroses llavors petites, negres i alades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El rizoma (de l'antic grec: rhízōma,«massa d'arrels», del verb rhizóō fer arrels) és una tija subterrània modificada. Els rizomes es desenvolupen a partir de gemmes axil·lars i creixen horitzontalment respecte a la superfície del sòl. El rizoma també conserva la capacitat d'emetre nous brots que creixen cap amunt, mentre que cap avall creixen les seves arrels.

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental, cultivada en jardins o en grans testos, per la bellesa de les seues tiges floríferes de fins 75 cm d’alçada (si bé hi ha híbrids nanos) on la inflorescència es converteix en una bonica esfera de color que durarà, si les temperatures ho permeten,  fins ben entrada la tardor, doncs el període de floració és molt llarg.

Suporta temperatures de -6 ⁰ C, tot i que perdrà les fulles a la primavera venint tornarà a brotar si no hi ha temperatures per sota de -15⁰ C. Tot i això, l’agapant és sensible a les baixes temperatures, per la qual cosa vegetarà millor en zones temperades o de litoral sobre un sòl permeable, ben drenat i amb abundants nutrients, especialment en l’època de floració. No té preferències edàfiques, doncs vegeta igual sobre substrat calcari o silici. En quant a requeriments hídrics és molt exigent amb el reg, especialment en estiu.  Suporta be els indrets ombrívols poc assolellats però per a que la floració siga abundant requerirà una ubicació a ple sol. En climes massa calorosos , no obstant això, convé ubicar-lo en semi-ombra per a que el sol excessiu no cremi les fulles. Es reprodueix per divisió del rizoma a principis de primavera o a la tardor, i també, com no, mitjançant les llavors, però les plantes de llavor tardaran alguns anys en florir. És resistent a les plagues. Només cal protegir-la de caragols i llimacs.

Com ja hem dit poden cultivar-se en testos on de segur lluiran i faran un gran efecte en casa, el pati o el terrat, però són més emprats per fer bordures per marcar un camí, davant d’un muret, o en grup fent una massa en mig de la gespa, sols o acompanyats d’altres plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Agapanthus deriva del grec “Agápē”, que significa amor incondicional, plenitut, i “anthos”, que significa flor; d’ací el nom popular de flor de l’amor. L’epítet específic, africanus, indica la procedència geogràfica de la planta: Àfrica.

Va ser introduïda a Europa, com planta ornamental d’exteriors, al segle XVII, el que ha afavorit l’aparició de varietats per al jardí. Hi ha la varietat  'Albus', de flors grogues; la 'Shapphire', amb flors d’un blau obscur; la varietat 'Aureus', amb flors daurades; i la 'Variegatus', amb fulles blanques amb ratlles verdoses.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Crinum africanum en Species Plantarum 1: 292. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Agapanthus africanus va ser publicada per Johann Centurius von Hoffmannsegg, en Verzeichniss der Pflanzenkulturen 35. 1824.

Família Amaryllidaceae (Liliaceae)

Lantana camara L.

NOMS: Banderes. Caputxina. Roser moro. Paradís. Ou i tomaca. Bandera espanyola. Castellà: Lantana, Bandera espanyola. Confite. Frutillo. Cinco negritos. Portuguès: Camará. Cambará. Camará-de-cheiro. Camará-de-espinho. Francès: Lantanier. Anglès: Lantana. Large-leaf lantana. Yellow-sage. Spanish Flag. West Indian Lantana. Bahama tea, Miss huff hardy lantana, Red sage, Wild sage. Alemany: Wandelröschen. Neerlandès: Wisselbloem. Xinès: ma ying dan.

SINÒNIMS: :  Lantana strigocamara R.W. Sanders;  Camara aculeata [(L.) Kuntze]; Lantana crocea Jacq.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Actualment estesa per les zones temperades de tot el planeta.

 HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli molt ramificat, original d’Amèrica tropical, que produeix branques llargues, de secció quadrangular, que tenen tendència a penjar però amb l’extrem alçat. No passa del metre d’alçada, perqué la tendència al creixement caigut no ho permet.

Fulles perennes, oposades, peciolades i gruixudes amb el marge dentat, de forma ovalada i l’àpex agut, aspres per la cara superior i amb pèls fins pel revers.

Flors disposades en inflorescències terminals amb petites flors grogues que van tornant-se de color rosa, ataronjat i vermell, de manera que es barregen sovint flors de diferents colors a la mateixa inflorescència que sembla una umbel·la, tot i que és una cima. Flors molt menudes, tubulars. Calze tubular, curt, d’1,5-2 mm. Corol·la composta per un tub de 10-14 mm, amb pelets per dins i per fora, acabat en 4-5 lòbuls. Androceu amb els estams inserts a la meitat del tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper. A les regions de clima mediterrani floreix abundantment durant quasi tot l’any però, especialment, en primavera i estiu.

Hi ha diferents cultivars amb flors grogues (Flava), blanques amb el centre groc (Victoria), blanques que van fent-se violetes (Sanguínia)...

Fruit és una drupa negra brillant a la maturitat de la grandària d’un pèsol, amb dues llavors, que és tòxica per als humans.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Després de la pol·linització , el color de les flors canvia (normalment de groc a taronja, rosat o vermellós); Es creu que això és un senyal per als pol·linitzadors que el color previ al canvi conté una recompensa a més de ser sexualment viable, augmentant així l'eficiència de la pol·linització.

USOS I PROPIETATS: Els extractes de fulles fresques tenen un efecte antibacterià i es considera tradicionalment al Brasil que tenen propietats antipirètiques , carminatives i útils per al tractament de les infeccions respiratòries.

La seua naturalesa resistent a les malalties, poca exigència hídrica i adaptació a tot tipus de sòl l’han convertit en una de les espècies més populars en jardineria.

Per l’hàbit penjant de les branques resulta molt cridanera plantada en jardinera elevada o a dalt de murs i talussos. S’estén amb facilitat, perquè arrela pels nusos que estan en contacte amb el terra,  el que la fa ideal per a cobertes vegetals i colonitzar la superfície del sòl amb pocs individus i amb poc temps.

Requereix poques atencions, tan sols cal ubicar-la a ple sol i en àrees d’hiverns suaus perquè és sensible a les gelades. No és gens exigent amb el substrat. Vegeta bé en sòls pobres i és resistent a la sequera.  Només cal podar les branques, a finals de l’hivern, per mantenir la forma i dimensions que desitgem. Es reprodueix amb facilitat per llavor o esqueix lignificat després de la floració.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lantana deriva del llatí “lentus, -a, um” que significa flexible, dúctil, per la tendència de les branques a corbar-se com el vímet. L’epítet específic camara és el nom vernacle que en Amèrica del Sud li donen a aquesta planta.

És una de les cent espècies exòtiques invasores més dolentes del món, segons el llistat de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura. A la Índia, Austràlia i Àfrica ha colonitzat amples àrees de les que no han pogut eradicar-la. Resisteix el foc i brota ràpidament en les zones cremades i impedeix la regeneració amb espècies natives. Per contra, és una de les plantes preferides per les papallones i es fa servir en les exposicions de papallones vives als Estats Units

Lantana camara va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 627. 1753.

Família Verbenaceae

Pelargonium capitatum (L.) L'Hér.

NOMS: Gerani. Malva rosa. Malva d’olor, malva-rosa. Vauma-rosa. Castellà: Malvarrosa. Geranio. Geranio rosa. Malva rosa. Gallego: Xeranio. Èuscara: Geranioa. Zango-gorria. Francès: Pélargonium à fleurs en tête. Portuguès: : Gerânio. Malvarosa. Anglès: Rose geranium. Rose-scented pelargonium.

SINÒNIMS: Geranium capitatum L.; Geraniospermum capitatum (L.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Cultivada, procedent de les regions litorals de l’est i sud de Sudàfrica

HÀBITAT: Cultivada com ornamental i ocasionalment assilvestrada

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fins 80 cm d’alçada, amb pèls fins, tiges ascendents o erectes, carnoses, un poc lignificades, ramoses

Fulles perennes, alternes, amb curt pecíol, amb pèls, carnoses, de palmatisectes a palmatipartides, amb 3-5 lòbuls profunds irregularment dentats, de marge cresp, no zonades; estípules triangulars, enteres i agudes.

Flors en inflorescències en cima capitada simple, amb 9-20 flors amb peduncle de longitud similar a la fulla adjacent; bràctees ovades i acuminades amb pèls. Calze amb 5 sèpals ovats, hirsuts. Corol·la amb 5 pètals de 1,5-2 cm rosats, desiguals; els superiors majors que els altres, enters, espatulats, amb nervis rogencs, atenuats en ungla apreciable; els inferiors més estrets, oblongs. Androceu amb set estams fèrtils. Gineceu amb ovari súper, un estil i cinc estigmes. Floreix entre primavera i estiu.

Fruit en esquizocarp: mericarpis amb l’aresta pilosa, si més no a la part central, enrotllada helicoïdalment.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En 1753, quan Linné publicà Species Plantarum, agrupà tots els geranis, africans i europeus, en un sol gènere:  Geranium. Va ser el botànic parisí Charles L'Héritier qui proposa separar el gènere Geranium en tres gèneres: Pelargonium, que agrupa les espècies amb corol·la irregular; Erodium, que agrupa les espècies amb els fils de la càpsula peluts i en espiral; i va romandre el gènere Geranium amb les espècies amb corol·la regular (actinomorfe)

USOS I PROPIETATS: S’empra en perfumeria per ser rica en olis essencials. Suavitza la pell, és cicatritzant i reblaneix calls i dureses com ara la pell dura i esquerdada dels talons. Les seves fulles en infús s’han utilitzat per tractar malalties renals i de les vies urinàries. Acció digestiva i carminativa.

Com planta ornamental s’empra en test o jardí, amb sòl solt, arenós, en zones de clima càlid. La propagació pot ser per llavor, a finals d’estiu o principi de tardor, o bé per esqueix en qualsevol època de l’any però millor a la primavera, utilitzant la part tendra i herbàcia, millor si s’aplica una hormona d’arrelament. En unes 3-4 setmanes es pot trasplantar amb terra que drene bé. És convenient una poda a principi de primavera per mantenir més vistosa i compacta la planta. Existeixen diversos cultivars i híbrids.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pelargonium ve del grec “πελαργός pelargós cicogna” per la forma del fruit que s'assembla al bec d'una cigonya. L’epítet específic capitatum deriva de "cáput, cápitis", que significa cap, del cap, cabut o de cap gran, per els glomèruls florals que semblen cabets a sobre de les tiges.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum (Persoon) 2: 678. 1753 amb el nom de Geranium capitatum.  Amb el nom actualment acceptat de Pelargonium capitatum va ser publicat per Charles Louis L'Héritier de Brutelle, en Hortus Kewensis; or, a catalogue . . . 2: 425. 1789.

El barri marítim de la Malvarrosa, en València, rep el nom per aquesta planta, importada de Sudàfrica pel botànic Jean Felix Robillard Closier, jardiner major del Botànic de València des de 1848, que va adquirir una finca al nord del Cabanyal, aleshores una marjal del poble de Benimaclet, i es va especialitzar en el cultiu del Pelargonium capitatum a escala industrial per a la seua fàbrica de sabons i essències, amb les que va aconseguir un rotund èxit en l'Exposició de Londres de 1862, una medalla de bronze a l’Exposició de París de 1867 i el reconeixement del pare de la cosmètica moderna, Eugene Rimmel

Família Geraniaceae