Cyperus eragrostis Lam.

NOMS: Serrana d’Amèrica. Paraigüets. Castellà: Ritru. Juncia americana. Portuguès: Junçao. Francès: Souchet éragrostide. Italià: Zigolo falsa panicella. Francès: Souchet Vigoureux. Souchet robuste. Anglès: Pale Galingale. Tall umbrella-plant. Alemany: Frischgrünes Zypergras. Neerlandès: Bleek cypergras. Xinès: mi sui suo cao.

SINÒNIMS: Cyperus vegetus Willd.; Chlorocyperus eragrostis (Lam.) Rikli

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida

HÀBITAT: Naturalitzat, en herbassars humits, joncars, llits secs de rius i rierols. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa d’entrenusos llargs, de 40-70 cm d’alçada, glabra, amb una tija de secció triangular amb fulles només a la base

Fulles de longitud semblant a la de la tija o més curtes, la majoria basals, planes o acanalades, eligulades, antrorso-escàbrides al marge i el nervi central, que formen una beina marró clar amb els marges membranacis, hialins

Flors en antela terminal composta, amb radis erectes i desiguals; 4-8 bràctees molt més llargues que els radis; espiguetes de color grogós com la palla i una banda més fosca, lanceolades i comprimides, de 6-10 mm de llarg per 2-3 d’ample, en fascicles grossos i compactes; un estam exsert a l’antesi i estil llarg amb tres estigmes exserts a l’antesi. Floreix entre juliol i octubre

Fruit en aqueni trígon que mesura la meitat de llarg que la gluma, de color negrós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és potencialment perillosa, especialment en zones properes a parcs o reserves naturals, pel seu potencial invasor, tot i que no forma part, encara, del Catàleg espanyol d'espècies exòtiques invasores

USOS I PROPIETATS: A Xile s’han consumit les arrels bullides en èpoques de fam. Se’n fan estris domèstics i s’empra, la infusió de les fulles, com a porgant.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. Per a l’epítet específic eragrostis les diferents teories etimològiques tenen el segon element en comú, el grec ἀγρωστις ἄgrostis herba dels camps, males herbes; per al primer element trobem: el grec ηρα era dama, mestressa; ἔρα éra en el sentit de terra; ἐράω eráo amor a partir del qual l'herba d'amor (sembla ser una reconstrucció retrospectiva a partir del nom comú anglès 'lovegrass' o francès 'amourette'); ηρι eres precoç, d'hora; ἐρῐ eres un prefix intensiu amb el sentit de molt, moltíssim

Cyperus eragrostis va ser descrit per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicat en Tableau Encyclopédique et Methodique ... Botanique 1: 146. 1791.

Família Cyperaceae

Ophiopogon japonicus (Thunb.) Ker Gawl.

NOMS: Conval·lària. Cintetes. Castella: Convalaria. Barba de serpiente. Portuguès: Grama preta. Grama-pelo-de-urso. Francés: Muguet du Japon. Barbe de serpent. Ophiopogon du Japon.  Anglès:  Dwarf lilyturf. Mondograss, Fountainplant, Monkeygrass. Japanese Snake's-beard. Alemany: Lilienrasen, Schlangenbart. Kleiner Schlangenbart. Neerlandès: Dwerg Slangenbaard. Japanse Slangenbaard.  Xinès: mai dong

SINÒNIMS: Convallaria japonica Thunb.; Flueggea japonica (L. f.) Rich.; Mondo japonicum (L. f.) Farw.; Slateria japonica (L. f.) Desv.

DISTRIBUCIÓ: Provinent de la Xina i Japó, actualment es cultivada com planta ornamental.

HÀBITAT: Al seu lloc d’origen, habita en clarianes de boscos de pins

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia cespitosa de fulla perenne, amb arrels tuberoses

Fulles linears, planes i estretes, de color verd, de fins a 40 cm de llargària que cauen en forma de font.

Flors hermafrodites en raïms curts, amb corol·la de sis tèpals de color blanc o lila pàl·lid, lleugerament penjants. Floreix a l’estiu

Fruit en forma de baies d'un decoratiu color blau brillant com la porcellana, de la grandària d'un pèsol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És sorprenent la brillantor metàl·lica de les baies de la convalària, semblant a les de la Pollia condensata. Un estudi de la baia de Pollia condensata que també té un extraordinari color blau metàl·lic, diu que, encara que parega sorprenent, no l’obté de cap pigment, sinó, simplement, reflectint la llum en unes longituds d'onda en particular. És un «truc» òptic com també ho fan el paó o l'escarabat.

USOS I PROPIETATS: : S'empra com coberta vegetal baix dels arbres, perquè proporciona una excel·lent capa vegetal, en bordures i en test. Hi ha cultivars nanos, de no més de 4-5 cm d’alçada, que de vegades es venen per decorar aquaris, tot i que no és una planta aquàtica. També varietats amb ratlles blanques a les fulles, per la qual cosa pot confondre’s amb la popular cinta (Chlorophytum comosum)

Resisteix les baixes temperatures de fins -20^oC però vegeta bé a ple sol i en ombra parcial, en qualsevol tipus de sòl, inclús els calcaris però ben drenats, tot i que suporta el sol mullat. Suporta la sequera però prefereix regs regulars

Multiplicació Per divisió de mata, en qualsevol època, i per brots laterals a la primavera. També per llavor prèvia estratificació en fred. No hi ha plagues ni malalties que suposen un problema per al cultiu d’aquesta espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Ophiopogon deriva del grec “ophis” serp, i “pogon” barba, probablement referint-se a les seues fulles. El nom específic és un epítet geogràfic que al·ludeix al seu origen japonès.

Segons Chinese Herbal Medicine Materia Medica, l'herba és dolça, lleugerament amarga i lleugerament freda, entra en els canals de cor, els pulmons i l'estómac i nodreix el yin de l'estómac, la melsa, el cor i els pulmons, elimina la calor i la irritabilitat es tranquil·litza.

És particularment valuós per a la prevenció de l'erosió del sòl

Aquesta espècie va ser descrita per Carl Peter Thumberg en Nova Acta Regiae Societatis Scientiarum Upsaliensis, ser. 2 3: 208. 1780. amb el nom de Convallaria japonica. Amb el nom actualment acceptat de Ophiopogon japonicus va ser descrita per John Bellenden Ker Gawl. i publicada en Botanical Magazine 27: pl. 1063, en l’any 1807.

Família Asparagaceae (Liliaceae)

Saxifraga stolonifera Curtis

NOMS: Saxífraga de jardí. Castellà: Saxífraga. Ramo de novia. Madre de cientos. Geranio de fresas. Pelo de la Virgen. Francès: Saxifrage stolonifère. Italià: Sassifraga stolonifera. Anglès: Creeping Saxifrage. Strawberry Saxifrage. Alemany: Hängender Steinbrech. Judenbart. Xinès: hu er cao.

SINÒNIMS: Saxifraga sarmentosa L.f.; Sekika sarmentosa Moench; Diptera sarmentosa Borkh.;

DISTRIBUCIÓ: Paleàrtica:  La regió paleàrtica és una de les vuit ecozones en què es divideix la superfície de la Terra. És la de major extensió, inclou Europa, la part d'Àsia que queda al nord de l'Himàlaia, el nord d'Àfrica i la zona nord i central de la península aràbiga. Procedeix del Japó i el sud-est de la Xina.

HÀBITAT: A la seva terra natal prosperen als boscos, als arbustos, als prats, fins i tot a les roques, a altituds de 400 a 4500 metres. Actualment s'utilitza com a planta ornamental a tot el món.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit reptant. Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia de 8-20 cm d’alçada, que emet estolons filiformes, vellosos i glandulars, amb petites plàntules a l’àpex que arrelen amb facilitat, com les plantes de maduixa ( Fragaria vesca).  La tija també és glandular i vellosa. 

Fulles basals amb pecíol llarg, de 15-20 cm, amb pèls glandulars, verdes amb taques blanquinoses seguint els nervis per l’anvers i rogenques pel revers, escamoses, de forma orbicular o reniforme amb el marge lobulat i irregularment dentat. Les fulles de la tija són molt petites i lanceolades.

Flors en inflorescències en panícula sobre tiges floríferes erectes de 20-40 cm d’alçada, amb flors petites, zigomorfes. Calze amb cinc sèpals ovats estesos a reflexos amb pèls i glàndules al marge. Corol·la amb cinc pètals blancs, dels quals dos més grans lanceolats i àpex agut, els altres tres més petits i ovats tenen punts vermells o grocs. Androceu amb deu estams. Gineceu format per ovari ovoide amb un disc nectari semianular de color groc viu o ataronjat, i estils divergents. Floreix entre abril i juliol.

Fruit en càpsula ovoide-globosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica un estoló és una tija aèria disposada horitzontalment sorgida de la base d'una planta i que creix per sobre de la superfície del sòl o just a sota del sòl formant arrels adventícies als nodes, i noves plantes dels brots. Un estoló és una estratègia de propagació i complex d'individus formats per una planta mare. Tots els clons produïts a partir d'estolons formen un únic individu genètic, un ramell.

USOS I PROPIETATS: S’empra com a planta ornamental de interior, en cistella penjant, o com entapissant en jardí. Requereix un lloc amb llum però protegit amb ombra total o parcial. El seu fullatge verd reptant fa una bona coberta del sòl en ambient humit. Regar quan la superfície del substrat es sec. Cal un bon drenatge per evitar que les arrels es facen malbé. Adob mensual en primavera, estiu i tardor. En condicions favorables és semi- perenne. Mitjançant els estolons és molt fàcil la reproducció. Ha guanyat el premi al mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society

Es consumeix a la cuina japonesa, fresc o cuinat, i com medicinal, perquè conté quercetina que, en in vitro, ha demostrat propietats anticanceroses   

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Saxifraga ve del llatí “saxus, -i”, que significa pedra, roca, i de “frango”, que significa trencar, és a dir, trencapedres, doncs sovint surten a les escletxes de les roques. Plini empra el nom saxífraga per denominar diverses herbes usades per dissoldre els càlculs renals, però ninguna d’elles es troba entre les que actualment composen el gènere Saxifraga.

L’epítet específic stolonifera del llatí “stólo, -ónis” estoló, i de “fero” portar: que produeix o porta estolons

Saxifraga stolonifera va ser descrita per William Curtis i publicada en Philosophical Transactions of the Royal Society of London 64(1): 308, no. 2541. 1774.

Família Saxifragaceae