Aspidistra elatior Blume

NOMS: Aspidistra . Pilistra. Fulles de saló. Orelles de ruc. Castellà: Pilistra. Hojas de salón. Hoja de lata. Italià: Aspidistra . Francès: Aspidistra. Aspidistre élevée. Anglès: Cast-iron plant. Bar room plant. Alemany: Schusterpalmen. Japonès: ハラン (植物).  Xinès: zhi zhu bao dan 一叶兰

SINÒNIMS: Aspidistra punctata var. albomaculata Hook.

DISTRIBUCIÓ: Provinent d’Àsia, de les illes al sud del Japó, incloent Kuroshima, Suwanosejima i les Illes Uji,  i Xina,

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental de interior o en jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa, sense tija (acaule) que fa mates molt denses de fulles de fins un metre d’alçada.

Fulles que surten reunides en grans mates, directament dels rizomes, de color verd fosc, coriàcies, de limbe llargament lanceolat, enter, amb un llarg i dur pecíol.

Flors que surten a l’àpex de un escapo molt curt, per la qual cosa solen quedar amagades entre el fullatge, amb 1-2 flors generalment envoltades per 1 o 2 bràctees a la base del periant; són hermafrodites, de textura carnosa i amb forma acampanada o de cúpula, amb vuit lòbuls de color crema, i porpra per la part interna, surten petites a la base de la planta, a nivell de terra, a finals de l’estiu, i cultivada en test és rar que tinguin flor. 

Fruit en baia globosa obscura amb una sola llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els rizomes creixen indefinidament. Al llarg dels anys moren les parts més velles, però cada any produeixen nous brots, d'aquesta manera poden cobrir grans àrees de terreny i tenir una llarguíssima vida.

USOS I PROPIETATS: És ideal com a planta d’interior, cultivada en contenidor, per adornar llocs amb poca llum, amb les grans fulles. També s’empra, als llocs de clima temperat, als jardins i patis, per ocupar els indrets més ombrívols. No obstant això, per a tindre una aspidistra amb brillantor i vitalitat cal que tinga llum però no sol, i una temperatura temperada, és adir, calor i ombra.

És una planta molt rústica, i pot vegetar en condicions de poca llum, amb variacions de temperatura i reg irregular. Tampoc és exigent edàfic, i viu en qualsevol tipus de sòl, tot i que prefereix terreny àcid o neutre, a condició d’estar ben drenat per evitar la putrefacció de les arrels. Necessita, però, no estar al sol directe, car les fulles se’n fan grogues. Les gelades per sota de -5^oC poden acabar amb la part superficial de la planta. En cas d’exemplars fets malbé, cal podar arran de terra, i sortiran les noves fulles de bell nou. L’excés de fertilitzant fa que les fulles es baden  en llargs clivells. Multiplicació per divisió del rizoma a finals de la tardor

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Aspidistra deriva del grec “aspidos” que significa escut, en referència a la forma de les fulles. L’epítet específic “elatior” deriva del llatí “elatus” que significa més alt, molt alt.

L’aspidistra és una planta molt coneguda, car adornava les entrades i els salons de les cases. Molts de nosaltres mantenim el record dels avis, i dels jocs infantils, associat a aquestes fulles sempre verdes.

George Orwell va popularitzar l’aspidistra amb el seu llibre, publicat en 1936, "Keep the Aspidistra Flying" (Traduït al castellà com “Que no muera la aspidistra”) en el qual la planta s’erigeix en símbol  de la classe mitjana britànica perquè estava present a totes les cases benestants de l’Anglaterra imperial.

Les principals virtuts de l’aspidistra és que pot viure en llocs on altres no poden fer-ho per falta de llum o d’humitat, i pot fer-ho durant més de cent anys.

Hi ha diversos cultivars amb les fulles variegades, amb ratlles més clares a les fulles o amb petites taques grogues.

Aspidistra elatior fou descrita per Carl Ludwig von Blume i publicada en Tijdschrift voor Natuurlijke Geschiedenis en Physiologie 1: 76, pl. 4, en 1834.

Família Asparagaceae (Liliaceae)

Tradescantia cerinthoides Kunth

NOMS: Tradescàntia. Castellà: Amor de hombre. Orejagato pelosa. Anglès: flowering inch plant.

SINÒNIMS: Tradescantia blossfeldiana Mildbr. ; Tradescantia catharinensis Hassemer & Funez; Tradescantia crassula var. gaudichaudii C.B. Clarke

DISTRIBUCIÓ: procedent d’Amèrica del Sud, especialment Brasil i Argentina,

HÀBITAT: Ornamental. Conreada com planta de interior o exterior en ambients temperats.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, herbàcia amb tiges articulades de creixement horitzontal, prostrat, dels nusos de les quals poden sortir arrels que es fan tuberoses.

Fulles naixen també dels nucs, de nervació paral·lela, disposades de manera alterna distribuïdes en espiral, amb la base abraçant la tija; són un poc carnoses, amb el limbe oval-lanceolat i el marge enter, de color verd per l’anvers i violaci pel revers.

Flors inflorescències en raïms terminals amb dues bràctees simètriques, paregudes a les fulles però sense beina. Flors trímeres, hermafrodites, amb llarg pedicel; calze format per tres sèpals lliures i iguals coberts de tricomes; corol·la amb tres pètals blancs, lleugerament colorats, igualment lliures i iguals; Androceu format per sis estams lliures de filament barbat; gineceu trilocular, d0vari glabre i estil amb estigma terminal. Floreix de març a ‘agost.

Fruit El fruit és una càpsula trilocular de dehiscència valvar, amb una o dues llavors per lòcul, tot i que per les nostres latituds no sol quallar la llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha nombrosos cultivars, alguns variegats, com la varietat Nanouk (amb la part superior de la fulla amb colors blanc, rosat i verd i, a la part inferior d’un color púrpura  cridaner), que poden confondre’s amb Tradescantia zebrina, però aquesta té les flors solitàries, no en raïm, i són de color rosat.

USOS I PROPIETATS: Utilitzada com planta ornamental per l’atractiu de les fulles. S’usa principalment en interiors, per a cultiu en test o cistelles penjants, però també es pot utilitzar en exteriors com a planta entapissant no trepitjable.

És una de les espècies més cultivades perquè, a pesar del seu port herbaci, és una planta prou rústica i fàcil de cultivar en climes temperats i càlids, però  no suporten bé temperatures inferiors a 12-15^o C. Agrada de sòls fèrtils que retinguen humitat però que no entollen, i regar de manera espaiada, deixant que la superfície del sòl ja estiga seca.  Suporta bé la penombra però el millor lloc serà una ubicació on tinga molta llum sense sol directe. Per a mantenir una forma compacta convé fer una poda dràstica quan la vegem desmanegada.  Per aquesta raó també és aconsellable reproduir la planta cada any, de manera que tinguem sempre exemplars nous i sans, ja que es reprodueix amb facilitat per divisió de mata o per esqueix, al qual cal deixar assecar un poc abans de plantar, en primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Tradescantia  és en honor del naturalista anglès John Tradescant el vell (1570-1638), (pare de John Tradescant el jove) naturalista que va introduir al Regne Unit nombroses espècies de plantes americanes recol·lectades en les seues exploracions. L’epítet cerinthoides deriva de Cerinthe i del grec εἷδος eídos semblant paregut a la Cerinthe que ve del grec κηρός cerós, cera i ἄνϑοϛ ánthos flor: per ser flors amb forma de petites espelmes i especialment visitada per les abelles

A Austràlia, Nova Zelanda i Florida són considerades males herbes perquè poden destruir boscs autòctons.  Formen una densa capa de més d’un pam sota de la coberta d'arbres del bosc, gràcies a una notable tolerància a l'ombra, que asfixien les plantes a nivell del sòl i impedeix la regeneració natural de les espècies més altes i, si no es controla, pot conduir a la destrucció dels boscos nadius.

A Espanya ha sigut inclosa en el Catàleg Espanyol d’Espècies Exòtiques Invasores, aprovat per Reial Decret 1628/2011, de 14 de novembre, per la qual cosa està prohibida a Espanya la seua introducció en el medi natural, possessió, transport, tràfic i comerç, per ser una amenaça potencial per a les espècies autòctones. Donat que un petit fragment de la planta pot arrelar amb èxit, cal no abandonar les deixalles de jardineria en llocs propers a ambients naturals.

Tradescantia cerinthoides va ser descrita per Karl Segismund Kunth i publicada en Enumeratio Plantarum Omnium Hucusque Cognitarum 4: 83. 1843

Família Commelinaceae

Coleus paniculatus Benth

NOMS: Planta de l’encens. Castellà: Incienso. Falso incienso. Plactanto. Italià: Pianta dell'Incenso. Francès: germaine faux-coleus.

SINÒNIMS: Coleus glabratus Benth.;  Coleus wightii Benth.; Majana paniculata (Benth.) Kuntze; Plectranthus bernardii Doan; Plectranthus coleoides Benth.; Plectranthus glabratus (Benth.) Alston; Solenostemon paniculatus (Benth.) Guillaumet & A.Cornet 

DISTRIBUCIÓ: Procedent de Àsia tropical: Índia, Sri Lanka, Indoxina, Tailàndia i Vietnam

HÀBITAT: Cultivat com planta ornamental

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: plantes herbàcies de tiges quadrangulars i port rastrer o penjant, de fins 60 cm d’alçada, tot i que les ramificacions penjants poden arribar als dos metres.

Fulles oposades, peciolades, un tant carnoses, de color verd brillant amb marge dentat de color crema.

Flors agrupades en inflorescències en panícula, flors zigomorfes, flairoses, labiades, pedicel·lades; calze amb cinc sèpals amb pèls, amb dos llavis, el inferior amb quatre lòbuls lanceolats i el superior obovat, més gran. Corol·la bilabiada amb cinc lòbuls, de color blanc o malva claret; tub sigmoide, llavi inferior navicular, llavi superior ascendent amb quatre lòbuls, els mitjans més grans que els laterals. Androceu amb quatre estams fusionats entre sí a la part inferior, allotjats al interior del llavi inferior. Gineceu d’ovari súper amb estil que surt entre els filaments dels estams soldats, amb estigma bífid. Floreix a l’estiu i la tardor.

Fruit en núcula ovoide

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És  molt pareguda a la planta dels diners (Plectranthus verticillatus) però aquesta desprèn un agradable i intens olor a encens.  Tot i el que es pot pensar, l'encens no prové d'aquesta planta sinó que, en realitat, és una resina que s'extreu de diferents espècies de Boswellia, com Boswellia sacra o B. papyrifera. Com que era molt escàs es considerava un bé realment preuat en el passat.

USOS I PROPIETATS: És interessant com planta ornamental per les seves atractives fulles i el seu aroma a encens. Necessita molta llum però no sol directe, i no suporta les baixes temperatures, pel que cal que passen l’hivern a dins de casa. El substrat ha de tenir sempre un mínim de humitat, sense ser excessiva. A principi de la primavera és bon moment per trasplantar, si ho necessita, sanejar reduint el brancatge a la meitat, i aprofitar per fer esqueixos que arrelen amb facilitat i creixen ràpid, i treure nous exemplars.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere, Coleus, deriva del grec κολεός coléos beina, en referència als filaments que apareixen reunits en petits farcells que recobreixen l'estil. L’epítet específic paniculatus deriva de "panicula" panícula, panotxa, és a dir, paniculada, per tindre la inflorescència en panícula.

Sol utilitzar-se el fals encens en fitoteràpia i aromateràpia ja que relaxa el cos i la ment, alleujant l’estrès. A més, segons certes creences populars, se li atribueix la capacitat d'atreure la bona energia. Per contra, és tòxica per a gats i gossos.

Coleus paniculatus va ser descrit per George Bentham i publicat en Plantae Asiaticae Rariores 2: 16. 1830.

Família Labiatae (Lamiaceae)