Pyracantha coccinea M. Roem.

NOMS: Piracant, Arç soterrià. Espinaler, Cartegus. Espí. Pometes del diable. Castellà: Espino de fuego. Piracanta. Occità: Piracanta. Gallego: Espiño coraleiro, Espiño de resprandor. Èuscara: Su-elorria. Portuguès: Sarça ardente. Espinho-de-fogo. Espinheiro-ardente. Espinho-perpétuo. Piracanta Italià:Agazzino. Francès: Buisson ardent. Pyracantha. Anglès: Firethorn. Scarlet fire-thorn. Alemany: Feuerdorn. Neerlandès: Vuurdoorn. Grec: Παράκανθος.

SINÒNIMS: Crataegus pyracantha (L.) Medik; Mespilus pyracantha L.; Cotoneaster pyracantha (L.) Spach;

DISTRIBUCIÓ: Es distribueix pel sud-est d’Europa des de la Península Ibèrica fins a Turquia i el Caucas, fins Iran.

HÀBITAT: Pruno-Rubion ulmifolii. Creix principalment al bioma temperat, entre els 100 i els 700 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust espinós de brancatge molt dens, que pot arribar als quatre metres d’alçada.

Fulles persistents, alternes, peciolades, el·líptiques o obovades, més amples a l’àpex que a la base i acuminades, de color verd brillant per l’anvers i amb pèls, quan són joves, pel revers, de marge finament serrat.

Flors petites en inflorescències en corimbes densos i pubescents. Calze amb cinc sèpals pubescents triangulars, més curts que els pètals, persistents i corbats a la fructificació. Corol·la amb cinc pètals blancs o rosats, arrodonits, amb una petita ungla. Androceu amb 20 estams lliures amb antera groga. Gineceu d’ovari ínfer amb cinc carpels lliures i cinc estils lliures d’estigma capitat. Floreix entre maig i juny.

Fruit en forma de pom de la grandària d’un pèsol coronat amb les restes del calze, de color roig suau o taronja, brillant, que apareixen en setembre-octubre, persisteixen durant tot l’hivern, i serveixen d’aliment per a ocells.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família Rosaceae és molt gran, inclou 130 gèneres amb característiques molt heterogènies, però la característica comuna més important és la presència d'un tàlem o receptacle floral molt desenvolupat, que varia des d'una forma convexa (en Rubus, Fragaria), fins de forma còncava (en Rosa ).

USOS I PROPIETATS: És una planta molt utilitzada en jardineria com a bordura, bardissa o tanca defensiva, retallat o lliure. També s’empra en massissos i per cobrir murs i parets, pel verd permanent de les fulles i pel colorit dels fruits durant tot l’hivern.  

És una planta rústica en clima i sòl. Suporta gelades fortes. No és gaire exigent amb el sòl, però prefereix que siga ben drenat i una ubicació amb sol i ombra. Tampoc és exigent amb el reg, doncs necessita una quantitat moderada d’aigua, i és suficient amb un adobat amb compost a la primavera. A finals de l’hivern cal fer una poda de manteniment, tenint en compte que els fruits són el principal valor ornamental, i cada 4-5 anys una poda més dràstica de rejoveniment. Multiplicació per llavors en primavera, amb prèvia estratificació en fred a 4^oC. , per murgó, o per esqueix de fusta verda en estiu-tardor. Les fulles poden ser atacades per fongs com el rovell o l’oïdi, i plagues com pugó, caparreta, àcars, arnes o trepants.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pyracantha deriva del grec “πὔρ pyr” foc, i “ἄκανθα ákantha” espina, pel color dels fruits, que sembla que l’arbust està encès en flames i les agudes espines que poblen les seues branques. L’epítet específic coccinea ve del grec"cóccinus" escarlata, pel color roig escarlata dels fruits.  

Es pot confondre amb espècies del gènere Cotoneaster però es diferencia, entre altres coses, en que Pyracantha té espines i els cotoneàster no.

I ha diversos cultivars com ara 'Lalandlei' , amb fruit majors de color taronja; 'Morettii', de fruits color roig intens; 'Solei d'Or', amb fruits grocs; o 'Harlequin', de fulles grisoses i marge blanquinós.

Els fruits s’han utilitzat per a preparar melmelades i com a substitut del cafè.  

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 478. 1753 amb el nom de Mespilus pyracantha. Amb el nom actualment acceptat de Pyracantha coccinea va ser descrita per M. Roemer i publicada a Familiarum Naturalium Regni Vegetabilis Synopses Monographicae 3: 219. 1847.

Família Rosaceae 

Hesperocyparis arizonica (Greene) Bartel

NOMS: Xiprer blau. Xiprer d'Arizona. Castellà: Ciprés de Arizona. Ciprés azul. Italià: Cipresso dell'Arizona. Francès: Cyprès d'arizona, Cyprès de l'arizona. Anglès: Arizona cypress. Xinès: lu gan bai.

SINÒNIMS: Cupressus arizonica Greene; Cupressus glabra Sudw.; Neocupressus arizonica (Greene) de Laub.; Callitropsis arizonica (Greene) D.P.Little;

DISTRIBUCIÓ: L'àrea de distribució nativa d'aquesta espècie és centre i sud-est  d’Arizona fins a l’oest de Texas i nord de Mèxic.

HÀBITAT: Cultivat a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbre perenne de port mitjà (10-25 m) monopòdic, de capçada cònica, branques ascendents i fullatge verd blavós. És de creixement ràpid, i el tronc té l’escorça gris-rogenca amb fines làmines verticals que es desprenen. 

Fulles esquamiformes i imbricades, de color verd blavós, amb l’àpex alçat i glàndules resinoses al revers.

Flors masculines i femenines al mateix arbre (monoic) amb inflorescències masculines terminals de color groc, i amb estròbils femenins llenyosos, de 6-8 esquames mucronades, gris-verdoses de joves i brunes a la maturitat.

Fruit són els cons femenins madurs, que són globosos, pruïnosos, amb 3-5 parells d’esquames seminíferes llenyoses i peltades, amb apòfisis dorsal ben marcada, i resten molt de temps tancades a l’arbre. Cada esquama fèrtil amb nombroses llavors alades, amb ala estreta.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A partir de 2024 Hesperocyparis apareix com la classificació correcta en Plants of the World Online, World Flora Online, i Gymnosperm Database. Hi ha desacord sobre aquesta classificació, amb alguns científics que continuen utilitzant Cupressus amb preferència a Hesperocyparis, tot i que l'evidència filogenètica recolza una afinitat diferent. Hesperocyparis conté espècies nord-americanes, assignades fins ara al gènere Cupressus, que es troben a tot l'oest d' Amèrica del Nord. La majoria són endèmiques d'abast restringit.

USOS I PROPIETATS: Es fa servir de pantalla per frenar el vent. Suporta podes dràstiques per formar tanques de bardissa o per practicar topiària. Els cultivars més utilitzats en jardineria són ‘glauca’ i ‘Conica’. No és gens exigent en quant al sòl, pot vegetar bé en terrenys pobres en nutrients, secs i calcaris. Suporta temperatures baixes, gelades i, fins i tot la sequera però no els terrenys mal drenats ni els embassaments.  Creix millor en ubicacions a ple sol. Multiplicació per llavor però els cultivars ‘glauca’ i ‘fastigiada’ han de ser per empelt.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hesperocyparis deriva del grec “ἑσπερίς hesperís” vespertí, occidental i del “κυπάρισσος cypàrissos” xiprer, és a dir, família de xiprers originària de l'hemisferi occidental.

L’epítet específic arizonica és un epítet geogràfic que fa referència a la seua localització a l’Estat d’Arizona. 

La fusta és de gra fi i color clar, emprada en fusteria i com combustible. També en la construcció, doncs la fusta és resistent a la putrefacció.

El pol·len d’aquest arbre és responsable d’al·lèrgies respiratòries a finals de l’hivern i principi de la primavera.

Aquesta espècie fou descrita per Edward Lee Greene i publicada al Bulletin of the Torrey Botanical Club 9(5): 64–65. 1882 amb el nom de Cupressus arizonica. Amb el nom actualment acceptat de Hesperocyparis arizonica va ser publicat per Jim A. Bartel en Phytologia 91(1): 180. 2009.

Família Cupressaceae

Canna indica L.

NOMS: Canya d’Índia. Canya de rosaris. Canya sabonetes. Castellà : Achira. Caña coro. Cañas de indias. Lengua de dragón. Platanillo de cuba. Portuguès: Caité de thallo roxo. Parirí. Caeté. Francès: Canna. Anglès: Indian Shot. Achira. Edible canna. Spanish arrowroot. Gruya. Alemany: Indisches Blumenrohr. Neerlandès: Indisch Bloemriet. Grec: Καννά ινδική. Xinès: mei ren jiao.

SINÒNIMS:   Canna edulis Ker Gawl.; Canna limbata Roscoe; Canna lutea Mill.;

DISTRIBUCIÓ: procedent de les regions tropicals i subtropicals d’Amèrica del Sud

HÀBITAT: Cultivada com ornamental a parcs i jardins.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia perenne amb rizoma molt ramificat, de tiges erectes i robustes, sense ramificacions, que poden arribar fins als tres metres d’alçada, tot i que a les nostres terres no solen passar del metre i mig.

Fulles grans que poden arribar als 60 x 20 cm, el·líptiques, de nervació pinnada, alternes, disposades en espiral al llarg de la tija i abraçades a ella, amb el marge enter i el nervi central prominent, de color verd o violaci.

Flors en raïm a l’àpex de la tija, molt vistoses per la grandària i pels diferents colors, segons el cultivar poden ser grogues, rosa, taronja, roges, etc. Flors asimètriques amb bràctees ovades de color porpra clar. Calze persistent amb tres sèpals imbricats, lanceolats de 1,5 cm. Corol·la formada per tres pètals que formen un tub acabat en lòbuls lanceolats erectes d’uns 4 cm. Androceu amb 2-3 estaminodis (estams petaloides) erectes, vermells amb àpex emarginat; un sol estam fèrtil petaloide amb filament lanceolat i antera monoteca. Gineceu d’ovari ínfer, globós i berrugós, estil estret amb la base adnata a la columna d’estaminodis. Floreix des de juliol fins a setembre

Fruit és una càpsula trígona berrugosa que conté nombroses llavors esfèriques negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família Cannaceae es caracteritzen per les seves flors amb un estam petaloide amb una sola teca i els seus estaminodis que semblen pètals. El pol·len és dipositat a l'estil abans que la flor s'obriga, directament a l'estigma, per la qual cosa moltes espècies s'autopolinitzen, és a dir, que són autògames.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empren formant massissos aïllats al bell mig de la gespa. En llocs amb baixes temperatures és aconsellable treure els rizomes del sòl una vegada ha passat la floració, netejar-los i guardar-los en un lloc sec i obscur fins que tornem a plantar-los a finals de l’hivern.  Altra opció és tallar la tija arran de terra pel mes de novembre o desembre, abans de l’època de les gelades.

La millor ubicació és a ple sol però admet un poc d’ombra i és exigent en aigua. No suporta be el fred i les gelades. No és gaire exigent en el sòl, doncs creix be en sòls diferents i lleugers, tot i que prefereix els de textura franca, rics i ben drenats, on desenvoluparà els rizomes, que poden ser invasius, formant grans motes. Multiplicació per trossos de rizoma o per llavors que cal posar a remulla 48 hores abans de plantar, però moltes llavors no són viables. Aquesta espècie té poques malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Canna ve del llatí canna (referint-se a la canya (Arundo donax ) i per extensió a totes les plantes similars) deriva del grec κάννα kánna canna, que podria derivar de l'acadi qanûm. L’específic “indica” és un epítet geogràfic que significa indià, en referència l’origen de la planta (indià de les “Índies Occidentals”, del Carib i Sud-Amèrica)

 El nom comú “achira” deriva del quítxua “Achuy”  que significa esternut, que porta a la idea d’allò que duguem a la boca, a la paraula, la història que es transmet , als coneixements que es transmeten de forma oral.

En algunes parts dels tròpics es conrea pels seus rizomes comestibles que també s'utilitzen localment com a medicina. En Perú s’han trobat evidències del seu cultiu de fa 4.500 anys, doncs el seu rizoma és emprat en alimentació. Actualment s’elabora un bescuit i pa, anomenat pa de sagú amb gran poder nutritiu, que té molt bona acollida a les ciutats colombianes. 

En medicina popular s’empra la decocció del rizoma com diürètic, les fulles com cicatritzant i el suc de les fulles com antisèptic.

La canya d'india té, a més a més, un us ecològic, perquè es pot utilitzar per al tractament d'aigües residuals industrials a través d'aiguamolls artificials. És eficaç per a l'eliminació d'alta càrrega orgànica, color i compostos orgànics clorats de les aigües residuals de les fàbriques de paper

Canna indica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 1. 1753.

Família Cannaceae