Platycladus orientalis (L.) Franco

NOMS: Tuia oriental, Arbre de la vida. Xiprer de ventall. Castellà: Tuya oriental. Árbol de la vida. Èuscara: Ekialdeko tuia. Portuguès: Biota-da-china. Tuia-da-china. Italià: Tuia orientale. Tuia cinese. Francès: Thuya d'Orient. Biota d'Orient. Anglès:  Chinese Thuja. Oriental Arborvitae. Alemany: Chinesischer Lebensbaum. Morgenländischer Lebensbaum. Orientalischer Lebensbaum. Neerlandès: Oosterse Levensboom. Grec:  Θούγια ανατολική. Turc: Doğumazısı. Xinès: bai ce (侧柏).

SINÒNIMS: Thuja orientalis L. (Basiònim); Biota orientalis (L.) Endl.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia temperada: Xina central-nord, Sud-est de la Xina, Àsia oriental Corea, l'Extrem Orient rus Amur, Khabarovsk

HÀBITAT: Cultivat com planta ornamental a parcs, jardins i, en contenidor, en patis i terrasses. Pot trobar-se naturalitzat localment de forma ocasional.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic que pot arribar als 10 metres d’alçada (20 al seu lloc d’origen), de port piramidal i dens fullatge amb branquetes aplanades en vertical, que ramifica des de la base amb branques ascendents o erectes. El tronc recte és de color terrós i està cobert de tires verticals que es desprenen.

Fulles d’1-3 mm esquamiformes, disposades en quatre files, decussades, punxegudes i aplanades, es distribueixen en branquetes alineades en un pla vertical. Esfulles no tenen el olor característic de les tuies.

Flors masculines i femenines al mateix arbre; les inflorescències masculines petites, groguenques i ubicades a l’àpex dels branquillons. Els cons femenins terminals, són blavosos i van fent-se marrons a la maduresa; estan formats per 6-8 esquames aplanades i un ganxo apical, mesuren més o menys un centímetre de diàmetre i presenten protuberàncies ganxudes. Floreix de febrer a maig.

Fruit en con dehiscent amb valves que s’obrin com una estrella per la part oposada al peduncle per deixar sortir les llavors sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Platycladus orientalis és l’única espècie acceptada del gènere Platycladus. En els textos més antics, Platycladus s'inclou sovint en el gènere Thuja, però està només llunyanament relacionat amb aquest gènere. Les diferències són evidents: els seus cons diferents, llavors sense ales, i el seu fullatge gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS:  S’empra per a formar pantalles i tanques, però també com a exemplar aïllat i admet la topiària. El que més s’empra en jardineria són els cultivars. Hi ha varietats nanes, piramidals i de tons auris, com la varietat ‘elegantissima’ que presenta tons daurats a la primavera. És una espècie molt rústica adequada per a la jardineria mediterrània, ja que s’adapta a diferents climes, suporta els sòls calcaris i el reg escàs, encara que prefereix sòls profunds, humits i ben drenats. Les gelades poden fer que adquirís un to marró però amb la recuperació de la temperatura tornarà el bell color verd. Ubicació a ple sol o mitja ombra. Multiplicació per esqueix o per llavors amb estratificació de 60 dies a 4^oC.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Platycladus  està compost pels vocables grecs “platy, πλατος” ample, pla, i “κλάδόος”,  branca, rameta, és a dir, de branques planes, en al·lusió a les branquetes que es desenvolupen en un pla vertical. El gènere al qual estava adcrita aquesta espècie fins fa poc de temps, Thuja, deriva del grec “thia” o “thyon” que significa arbre resinós. El seu nom específic, orientalis, és un epítet que fa referència al seu lloc d’origen, la Xina.

La fusta del seu tronc s’ha usat per a la construcció de temples budistes, per ser imputrescible, i com a encens.  És una de les cinquanta plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa, emprada com a astringent i emmenagog.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1002. 1753 amb el nom de Thuja orientalis. Amb el nom actualment acceptat de Platycladus orientalis va ser publicada per João Manuel Antonio do Amaral Franco, en Portugaliae Acta Biologica, Série B, Sistemática, Ecologia, Biogeografia e Paleontolgia Julio Henriques: 33–34. 1949.

Família Cupressaceae

Roldana petasitis (Sims) H.Rob. & Brettell

NOMS: Gerani vellut, Gerani de Califòrnia. Castellà: Platanillo. Gerànio de California. Anglès: Velvet Groundsel, California Geranium.  Francès: Roldane faux-pétasite.

SINÒNIMS: Senecio petasitis DC.; Cineraria petasitis Sims; Cineraria platanifolia Schrank;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical. Originària i endèmica de Mèxic, del Golf de Mèxic, nord-est de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fulla perenne que arriba amb rapidesa al metre i mig d’alçada però no arriba als 3 m, molt ramificat amb tiges primes i flexibles, que adquireix una atractiva arquitectura de forma arrodonida.

Fulles simples, de distribució alterna, grans que donen la imatge d’una planta frondosa d’aire tropical. Són peciolades, de nervació palmada, suborbiculars, amb el marge amb grans lòbuls i coberta de fins pèls com de vellut, de color verd que enrogeix amb el fred.

Flors en grans panícules terminals, que sobresurten les fulles, de capítols amb peduncles i involucre format per 8 bràctees; flòsculs del botó interiors tubulars, pentàmers i hermafrodites; les flors exteriors amb lígula de color groc fort són femenines. Floreix a finals de l’hivern

Fruit són petits aquenis proveïts de plomall blanc.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dispersió de les llavors d’aquesta espècie es fa de diferents maneres. Les llavors que cauen a terra són posteriorment disperses principalment per insectes com les formigues (difusió mirmecocora). En aquest tipus de plantes també es produeix un altre tipus de dispersió: la zoocòria, ja que els ganxos de les bràctees de l'involucre s'enganxen als pèls dels animals que passen, dispersant així les llavors de la planta fins i tot a llargues distàncies. A més, gràcies al papus, el vent pot transportar les llavors fins i tot a distàncies de diversos quilòmetres (disseminació anemocora).

USOS I PROPIETATS: Cultivada com planta ornamental per les flors grogues que contrasten amb el verd de les fulles i resulten força atractives per a les abelles, les papallones i les aus, a més de regalar-nos la seua bella floració hivernal.. Vegeta bé tant a ple sol com a ombra parcial i no és exigent en quant al substrat, car accepta qualsevol tipus de terreny. Suporta cert grau de sequera millor que l’entollament. És sensible a les baixes temperatures, a – 4⁰ C es gelen les fulles i les tiges però rebrotaran, si el fred no supera els -11⁰C, a la primavera següent. Cal podar a la primavera, després de la floració, per aconseguir un arbust més compacte que decorarà tot l’any el massís, junt a altres plantes, o lluirà les grans fulles d’aire tropical plantat en solitari. Multiplicació per esqueix a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Roldana està dedicat a Eugenio Montana i Roldán (1778-1813), un camperol nadiu d'Otumba i un valent comandant que va caure en la Guerra d'Independència de Mèxic del domini colonial espanyol. El nom específic petasitis deriva del grec, “petàsos” que significa barret d’ales grans, per la forma de les fulles.

És una planta tòxica, per als humans i animals, ja que la seua ingestió pot causar danys al fetge, cor o ronyons. A més, en alguns casos el contacte superficial pot causar irritació o al·lèrgia.

A Nova Zelanda és considerada una planta invasora, doncs competeix amb les espècies natives als llocs oberts i marges dels boscs, per la qual cosa està prohibida la seua venda, propagació i comercialització.

Aquesta espècie va ser descrita per John Sims i publicada en Botanical Magazine 37: t. 1536. 1813. amb el nom de Cineraria petasitis. Amb el nom actualment acceptat de Roldana petasitis va ser publicada per Harold Ernest Robinson i Robert D. Brettell, en Phytologia 27(6): 423. 1974.

Família Compositae (Asteraceae)

Dodonaea viscosa Jacq.

NOMS: Dodonea viscosa. Castellà: Dodonea (Espanya). Candela, Chirca de Monte (Uruguai i Argentina),  Jarilla (Mèxic), Hayuelo (Colòmbia), Ch’akatea (Bolívia).  Portuguès: Vassoura-vermelha. Francès: Bois de reinette. Bois d'arnette. Dodonée visqueuse. Anglès: Hopbush. Hop Bush. Tailandès: chumhet le (ชุมเห็ดเล). mai khwat (ไม้ขวาด). tam sao nu (ตำเสาหนู). Tamil Nadu: virāli (விராலி).

SINÒNIMS: Ptelea viscosa L.; Dodonaea ehrenbergii Schltdl.;

DISTRIBUCIÓ: Pantropical: un tàxon es considera de distribució pantropical quan apareix en totes les regions tropicals dels grans continents, és a dir d'Àfrica, Àsia i Amèrica.  Aquest és originari de les regions tropicals, subtropicals i temperades d'Àfrica, Amèrica, sud d'Àsia i Australàsia,

HÀBITAT: Cultivada com ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbret dioic i perennifoli que pot arribar als tres metres d’alçada, amb moltes tiges erectes rogenques i glabres.

Fulles simples de distribució alterna, sèssils, obovades o espatulades de marge enter o sinuat, de fins 6 cm de llarg, que secreten una resina que les fa viscoses. El cultivar ‘Purpurea’ té les fulles rogenques i és el més emprat en jardineria.

Flors unisexuals o bisexuals, de color groc pàl·lid, taronja o vermell, i apètales, en panícules terminals o axil·lars; les flors estaminades amb 3-4 sèpals oblongs i 6-8 estams de curt filament i gran antera; les femenines amb 4 sèpals ovalats, vuit estaminodis, ovari súper, triquet, estil curt i estigma trífid. Floreix a finals de la primavera

Fruit en càpsula que sembla una sàmara amb 2-3 ales amples i membranoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest arbust és pioner en sòls erosionats i iniciador del procés successional vegetal. L'adaptabilitat i resistència a condicions adverses és gran, ja que es pot desenvolupar en climes àrids i créixer en sòls degradats i amb poca humitat i per ser una planta que aporta constantment fullaraca al terra, i permet l'establiment d'organismes descomponedors i també l'arribada d'altres espècies vegetals.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com exemplar aïllat o en bardisses lliures, així com per a la protecció contra el vent. Prefereix un sòl ric, profund i ben drenat perquè és molt sensible a l’excés d’humitat, però vegeta també en sòls pobres. Agraeix la ubicació a ple sol perquè resisteix altes temperatures però també gelades lleugeres. Multiplicació per llavors que germinen molt de pressa en primavera si s’han remullat prèviament. La reproducció mitjançant esqueixos s’empra per aconseguir plantes femenines, pel valor estètic dels fruits. És una planta resistent a plagues i malalties, tot i que de vegades són atacades pel pugó, cotxinilla i mosca blanca.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Dodonaea està dedicat al metge i botànic flamenc Rembert Dodoens (Dodonaeus) (1517-1585), autor de Cruydeboeck (Herbari) de 1554, conté 1060 plantes i 715 gravats on, per primera vegada, classificava les plantes segons les seves propietats i les seves afinitats recíproques, i fou el llibre més traduït, després de la Bíblia, de la seua època. L’epítet específic viscosa ve del llatí "viscum" visc, és a dir, viscós, per la resina viscosa que secreten les fulles. El nom del gènere del sinònim Ptelea ve del grec "πτελεαc ptelea" om, perquè tenen el fruit alat com el de l’om.

Carles Linné va descriure aquesta espècie i la va publicar en Species Plantarum 1: 118. 1753. amb el nom Ptelea viscosa. Amb el nom actualment acceptat de Dodonaea viscosa va ser publicada per Nicolaus Jacquin (Jacq.) en Enumeratio Systematica Plantarum, quas in insulis Caribaeis 19. 1760.

Família Sapindaceae