Thymus piperella L

NOMS: Pebrella. Pebrinella. Piperesa. Tomello pebrella. Cast. Pimentera, Pebrella, Piperela. Hierba gazpachera. Tomillo aceitunero.

Flors en verticil·lastres laxes

SINÒNIMS: Thymus serpyllum subsp. piperella (L.) Malag.

DISTRIBUCIÓ: Endèmica de la Mediterrània ibèrica. Abunda en la província de Valencia i nord d’Alacant, als territoris mediovalentí i diànic.

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Clars de matollar, llocs cremats, pedregars,  sobre substrats calcaris o margosos. Fins els 850 metres d’altitud.

Tiges lignificades

FORMA VITAL: Camèfit, és a dir, que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta petita, de poc més d’un pam d’alçada, amb nombroses tiges lignificades, de secció quadrangular, que surten de la base amb nombroses fulles molt aromàtiques.

Fulles oposades molt glanduloses

Fulles són menudes, oposades, ovades, planes amb un xicotet pecíol i glanduloses

Llavi inferior trilobat

Flors en verticil·lastres laxes, en inflorescències denses a l’extremitat de les tiges. Calze també glandulós de vegades púrpura, bilabiat amb cinc dents i corol·la rosada. Floreix de juliol a novembre   

Fruit en núcula, dins del calze persistent

Fruit:  en núcula ovoide

USOS I PROPIETATS: Conté olis essencials amb fenols terpènics (timol i carvacrol) i monoterpens.

És antisèptica, tònica, antitussígena, aperitiva i estomacal. Estimula la secreció gàstrica, el que facilita la digestió dels aliments.

La pebrella, sempre ha estat present a les cuines valencianes, en nombroses receptes com a condiment per a paelles, carns de caça, o el singular gaspatxo, o bé, per a realitzar begudes espirituoses com l'herbero. També s’utilitza per aromatitzar la salmorra d’olives adobades.

SABIES QUE... El nom genèric, Thymus, deriva del grec “thýmon, -ou”, que era el nom que rebien varies espècies de timons, i aquest derivaba de “thýo”, que significa que exhalen  perfum, per ser aromàtiques.

L’epítet específic piperella és el diminutiu de “piper” que significa pebre, picant, pel gust lleugerament picant de les fulles.

La part de la planta que s'utilitza, són les fulles que es deixen assecar per a augmentar el seu aroma.

És una de les primeres plantes en brotar després d’un incendi.

Família Labiateae (Lamiaceae)

Clematis flammula L.

NOMS: Gesamí bord, dels ases o de burro, flàmula, herba de llagues o de Job, ridorta, santjuaní, vidauba, vidriella, vidriol, geramí bord, berga fumadora. Cast. Gata rabiosa, flàmula, clemàtide, hierba muermera, vidriera, jazminorro. Francés: Clématite brûlante, clématite poivrée. Italià: Fiammola, viticcio, vitalba piccola. Anglés: Fragrant Virgin’s-bower, Sweet-scented Virgin’s-bower.  Alemany: Brennende Waldrebe. 

Flor de vidriella amb els quatre tèpals blancs

SINÒNIMS: Clematis canaliculata Lag.

 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània septentrional. Des de Catalunya fins el Algarve portugués i  s’endinsa un poc en la península 

HÀBITAT: Prefereix llocs solejats de marges, matolls i bosc poc espès. 

FORMA VITAL: Faneròfit, és a dir, planta llenyosa o vivaç amb els borrons nous en brots per damunt dels 50 cm des de terra. 

Planta amb els plumalls dels fruits

DESCRIPCIÓ: Planta sarmentosa. Liana 

Fulles bipinnades, oposades i sense pèl i amb pecíol. Cada una està formada per dos parells de fulletes que s’encontren amb altra a l’extrem. 

Pecíol enrotllat a una branqueta de la mateixa vidriella 

Pecíols prènsils que s'entortolliguen en els suports que troben entre la vegetació i folíols coriacis, de limbe el·líptic i marge enter. Les fulles piquen com un vitet. 

Fulles oposades bipinnades

Les flors tenen quatre tèpals blancs en forma de creu, un poc pilosos pel revés. Nombrosos estams amb les anteres estretes i més llargues que el filament. Les flors desprenen una fragància que recorda al gesmil (gessamí).  Floreix a l’estiu. 

Les flors desprenen un olor molt paregut als gesmil

El fruit està format per quatre a sis fruitetes lenticulars (núcula) amb un plomall de pèls blancs de dos a tres centímetres de llarga que permet a l’aire dur la llavor lluny de la planta mare.

Núcules amb plomall blanc

USOS I PROPIETATS: Medicinal. Tòxica. Conté saponina, i càmfora de clemàtide, anemonol. És molt irritant. És vesificant, és a dir, produeix ardor i inflamació en la pell i pot produir ulceracions. Té virtuts rubefaents però no s’aconsella el seu ús sense control facultatiu. Antigament s'emprava contra la lepra i la sarna, però degut a la seva toxicitat s'ha deixat d'usar en medicina natural.

Triturada en fresc és molt irritant. En sec perd aquesta qualitat i serveix d'aliment per al bestiar.

SABIES QUE... L’epítet del gènere, Clematis procedeix del grec klematís que significa, més o menys, petit sarment. El nom específic de “flammula” li ve per la sensació d’ardor, com si et cremaren amb una flama, que produeix la fulla matxucada sobre la pell.

Quan es tallava la vidiella per a farratge, no es deixava pujar els xiquets al carro perquè els vapors que fan provoquen son.

Família Ranunculaceae

Cistus albidus L.

 NOMS: Estepa blanca, Estepa d’escurar, Estèpera blanca. Estepa margalidera. Rentaplats. Castellà: Estepa blanca, Jara blanca, Estepa fina,  Jaguarzo blanco. Quiebraollas. Occità: Escura, Massugo blanquinouso, Messoga blanca, Moja blanca, Muga blanca, Mugan. Èuscara: Estrepa zuria. Portugués: Roselha grande. Italià: Cisto a fogle sessili. Francès: Ciste blanchâtre, Ciste cotonneux. Anglès: Cistus gray leaved. Rock-rose. White Dart. Alemany: Weißliche Zistrose. Weißblättrige Cistrose. Neerlandès: Witbladige Cistus. Grec: Κουνούκλα

Flors en cimes terminals

SINÒNIMS: Cistus vulgaris Spach

DISTRIBUCIÓ: Mediterrani occidental. Molt estesa pel litoral mediterrani del qual no s’allunya gaire.  

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. És heliòfila, és a dir, amant del sol i de la llum, per la qual cosa viu en llocs assolellats. Indiferent al substrat. Creix en matolls i garrigues que substitueixen als carrascars degradats.

Arbust de tiges erectes i ramificades

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: plantes que tenen les gemmes persistents situades entre els 50 cm i els 2 m d'altura

DESCRIPCIÓ: Arbust amb tiges erectes, ramificades, lignificades i grisenques, igual que les fulles.

Fulles de distribució dística

Fulles pinnatinèrvies, perennes, de color gris pàl·lid perquè estan cobertes per pèls blancs o tricomes estrellats (pel que rep el nom de albidus), ovals o lanceolades amb tres nervis principals prominents i marge enter i lleugerament revolut. Són sèssils (sense pecíol) de distribució dística, és a dir, oposades en parelles entrecreuades, de manera que, si mirem la tija des de dalt, veurem quatre rengleres de fulles alineades perfectament.

Flors vistoses de color rosat

Flors grans i vistoses, de 4-6 cm de diàmetre, amb cinc pètals rosats (rarament blancs), en cimes terminals. Bràctees foliàcies que cauen. Els pètals, arrugats, també cauen prompte. Nombrosos estams. Ovari súper amb estil i estigma gran. Floreix en primavera i principi d’estiu, entre abril i juliol.

Fruits en càpsula

Fruits són càpsules ovoides que s’obrin en cinc valves que contenen les llavors xicotetes, molt nombroses i seques

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una planta perennifòlia però per adaptació als climes eixuts, a ple estiu o en temps de sequera persistent, les fulles es poden marcir i fins i tot caure per evitar la pèrdua d’aigua i poder brotar quan les condicions siguen favorables..

Bràctees que cauen 

USOS I PROPIETATS: Les fulles tenen una resina molt olorosa, el làdan, que s’apega amb facilitat a mans i roba. Avui en dia no s’utilitza, però antigament el làdan es prenia en xarop per a la tos. També com liniment, dissolt al 5-10% en alcohol. 

S’ha emprat tradicionalment com fregall per rentar plats. Se’n va fins i tot el greix encara que escurem només amb aigua clara.  Diu Joan Pellicer: “Fregall del caminant i de l’excursionista, raspall del boletaire i paper higiènic del pastor” (Costumari botànic)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cistus deriva del grec “κίστη kíste” caixa o cistella. Dioscòrides descriu les característiques del fruit madur com una càpsula semblant una capseta que s’obri per expulsar les llavors. L’epítet específic albidus  ve del llatí albus, -a, -um, significa alb, blanc, blanquinós, per l’aspecte blanquinós que pren la planta per l’indument pilós.

A la primavera, als peus de les estepes blanques surt a la superfície una mena de tija molt curta i carnosa, com un bolet o un borró cobert d'esquames d'un roig escarlata que, a l'obrir-se, mostra les flors de pètals blancs. Aquest brot vermell  a ran de terra amb les flors és tot el que es veu. Si seguíssim el brot sota el terra, veuríem que està implantat damunt de l'arrel d'una estepa a la qual parasita. És el “frare d’estepa” (Cytinus hypocistis)

Les fulles han sigut utilitzades pels magrebins com té, perquè són digestives, per alleugerar les digestions pesades.

Per les nostres terres, en temps no massa llunyans d’escassetat, les fulles seques es fumaven com substitut del tabac. És una de les primeres plantes que creixen després d’un incendi.

Difereix de Cistus crispus perquè les fulles són grisenques a ambdues cares, densament cobertes de pèls i no ondulades. On conviuen C. albidus i C. crispus es pot trobar un híbrid entre els dos progenitors anomenat Cistus x pulverulentus.

Cistus albidus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 524. 1753.

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Família Cistaceae