Fumaria parviflora Lam.

NOMS: Fumària de flor menuda. Ferri-busterri. Fumisterra. Fum de terra. Cendrosa. Gallaret. Castellà: Fumaria. Hierba gallinera. Palomita menuda. Portuguès: Fumária-das-flores-pequenas. Francés: Fumeterre à petites fleurs. Italià: Fumaria a fiore picolo. Anglés: Fineleaf fumatory. Fine-leaved Fumitory. Indian fumitory. Small-flowered Fumitory.  Alemany:  Kleinblütiger Erdrauch. Neerlandès: Kleine Duivekervel. 

Flors menudes de Fumaria parviflora

SINÒNIMS: Fumaria officinalis var. parviflora (Lam.) Ewart;

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Polygono-Chenopodietalia. Murs, vores de camins i camps abandonats, fins als 1500 metres d’altitud.

Inflorescència

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual amb diverses tiges ascendents, poc robustes i glauques, de fins 60 cm

Fulles molt dividides, amb segments estrets

Fulles alternes, 2-3 vegades pinnatisectes amb segments molt estrets i acanalats. 

Flors amb sèpals mínims

Flors en raïms subsèssils, curts i densos, amb deu a vint flors amb un peduncle tres vegades més curt que la flor i amb bràctea. Flors de més o menys mig centímetre, hermafrodites, amb calze format per dos sèpals molt petits, més estrets que la corol·la, lanceolats i dentats. Corol·la blanca i púrpura a l’àpex, amb quatre pètals, el superior amb esperó; els laterals soldats a l’àpex de manera que formen dues ales; l’inferior és lliure. Androceu amb sis estams agrupats en dos farcells de tres estams soldats a la base i amb tres parts a l’àpex; el farcell superior du un nectari basal que està a l’esperó.  Gineceu súper amb un sol estil amb dos estigmes. Floreix des de febrer fins juliol.

Núcula mucronada

Fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor (núcula), quasi esfèric, mucronat i un poc rugós, d’uns 2 mm de diàmetre. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fumàries es diferencien entre elles per xicotets detalls morfològics com  són els petits sèpals, els fruits o els segments de les fulles.

Els pètals laterals formen ales a l'àpex de color púrpura

USOS I PROPIETATS: Conté el alcaloide fumarina , idèntic a la protopina de les papaveràcies, pel que el seu ús no és aconsellable, especialment en embarassades i durant la lactància. És tònica, depurativa, sudorífica i protectora hepàtica. En infusió contra la escròfula i les malalties cròniques de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fumaria ve del llatí "fumus" que significa fum. Segons els autors és per una qüestió o per altra. Per alguns és per l'aspecte grisós de les fulles però per a Plini és perquè el suc de la planta provoca llagrimeig i fa el mateix olor que el fum . El nom específic parviflora deriva del llatí “parvus” que significa petit i “florus” que significa flor, degut a les petites flors si les comparem amb les demés del gènere

Fumaria parviflora va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck (Lam.) i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(2): 567. 1788.

Família Papaveraceae (Fumariaceae)

Erodium cicutarium (L.) L'Hér.

NOMS: Cargola cicutària, rellotges, agulles, agulletes de bruixa, banya de bou, cubripeus, herba d'agulles, herba de rellotge. Occità: Aguhieto, aguïeto, èrba dau javardis. Castellà: Agujetas, alfileres de pastor, pico de cigüeña, relojes, peine de bruja, peine de Venus. Gallego: Alfinetiño do pastor. Èuscara: Moko belarra. Portuguès. Pico de cegonha. Italià: Becco-di-grù comune. Cicutaria.  Francès: Erodium à feuilles de ciguë. Bec-de-grue à feuilles de ciguë. Anglès: Storksbill, redstem filaree. Alemany: gewöhnlicher Reiherschnabel. Neerlandès: Gewone Reigersbeck. Grec: Βελονιά. Περδικονύχι. Καλόγερος.

Flor d'Erodium cicutarium

SINÒNIMS: Geranium cicutarium L.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT:  Thero-Brachypodietea. Ruderali-Secalietea. Pradells terofítics, conreus abandonats i marges de camins, fins els mil metres d’altitud. 

Herba petita que amb bones condicions pot arribar als 60 cm

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual, reptant, sense tija al principi, poc pilosa, de fins 60 cm.

Fulla basal. A la part inferior pot veures el larg peduncle de la umbel·la

Fulles pinnaisectes disposades en roseta basal, amb lòbuls ovats o oblongs pinnatipartits amb o sense pèls. Estípules a la base de les fulles amb forma de membranetes triangulars. 

Flor amb dos pètals diferents

Flors en umbel·la llargament pedunculada de poques flors hermafrodites, pentàmeres. Calze de cinc sèpals lliures, mucronats i pilosos. Cinc pètals lliures, de color porpra o rosa, els dos superiors diferents, el que marca la tendència al canvi de simetria floral. Cinc estams que duen un nectari a la base del filament. Ovari súper i estil persistent acabat en cinc estigmes filiformes. Floreix de febrer fins a l’octubre.  

Fruit en forma de bec de cigonya.

Fruit és un esquizocarp amb cinc mericarps que es separen radialment l’un de l’altre. L’aresta dels mericarps és higroscòpica, és a dir, absorbeix la humitat i es cargola de forma helicoïdal per tal d’endinsar la llavor en terra.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un fruit que, com en aquest cas, és indehiscent, prové d'un gineceu amb varis carpels, que a la maduresa es descompon en porcions anomenades mericarps cadascuna de les quals conté una sola llavor, rep el nom d’esquizocarp.

L’aresta higroscòpica dels mericarpis fa que varie amb els canvis d’humitat ambiental donant-li un moviment repetit que ajuda a que la part inferior del mericarp, que és més aguda, s’endinse a terra. A més no pot retrocedir perquè ho impedeixen els pèls curts i rígids que duu.

USOS I PROPIETATS: En alguns indrets, aquest gènere és un remei per aturar hemorràgies menstruals (hemostàtic), ferides amb sang o hemorràgies nasals. Aquesta espècie és bona, a més a més, pel tractament de la gota i el reuma.

Les fulles tendres es mengen com una verdura, bullides junt a altres herbes. Té un sabor semblant al julivert. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Erodium procedeix del grec "ἐρῳδιός eroodios" que significa garsa, en referència a la forma de bec de garsa dels seus fruits. El nom de l’espècie cicutarium fa referència a la similitud de les fulles amb les del gènere Cicuta. Altres autors interpreten que el nom és degut a la forma de les agulles del fruit.

Aprofitant la propietat higroscòpica dels fruits, els xiquets jugaven veient com es cargolaven els mericarps, quan se’ls posava una goteta d’aigua. Aquest joc era més espectacular amb els fruits d’una altra espècie d’agulles, l’anomenat bec de cigonya (Erodium ciconium) que té els fruits més grans (de fins 10 cm.)

Erodium cicutarium va ser descrita per (L.) L'Hér. ex Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a Catalogue of the Plants Cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. London 2: 414. 1789.

Família Geraniaceae

Plantago lagopus L.

NOMS: Herba de cinc nervis. Herba de cinc venes. Peu de llebre. Plantatge. Morro d’ovella. Menjarot. Castellà: Llantén pie de liebre. Lengua de perro. Portuguès: Orelha-de-lebre. Tanchagem-de-pata-de-lebre. Erva-da-mosca. Francès: Platain pied de lièvre. Italià: Piantaggine pié-di-lepre. Anglès: Hare’s foot plantain, Rabbit Foot Plantain. Alemany: hasenfuß Wegerich. Grec: Πεντάνευρο. Τσαλαπετεινός.

Inflorescència de plantatge

SINÒNIMS: Plantago lusitanica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Vegetació ruderal i arvense, marges, descampats, sobre sòls secs feblement nitròfils. Fins els mil metres d’altitud.

Herba sense tija (acaule)

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 30 cm d’alçada, anual, aparentment sense tija, amb roseta basal. És una planta de morfologia molt variable que presenta diverses races mal definides.

Fulles de nervació paral·lela

Fulles lanceolades que recorden la forma de l’orella d’un conill, amb pèls de tacte suau, verdes, mucronades, amb pecíol llarg i estret, amb nervis paral·lels, molt patents (de 3 a 5). 

Quatre estams amb el filament molt llarg

Flors en inflorescències en espiga, ovalades i cobertes d’una pilositat que li dona un aspecte suau i blanquinós, sobre un escapus estriat, dret i ascendent, més llarg que les fulles; bràctees brunes i de consistència membranosa i rígida (escarioses) amb pèls blancs a l’àpex. Calze amb quatre sèpals, dos d’ells amb molts pèls a l’àpex. Corol·la bruna amb el pètals soldats en una sola peça amb quatre lòbuls pilosos. Androceu de quatre estams amb el filament molt llarg. Gineceu amb un sol estil llarg i prim com un fil. Floreix a la primavera, de març a juny. 

Els pèls llargs i suaus caracteritzen l'espècie.

Fruit en càpsula ovoide amb dues llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un peduncle sense fulles ni bràctees que surt normalment d'un bulb o rizoma i porta, al seu àpex, les flors, com en aquest cas dels plantatges, s’anomena escapus.

Gineceu amb un sol estil llarg i prim com un fil

USOS I PROPIETATS: És una planta mel·lífera i les llavors dels plantatges són molt apreciades pels ocells.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plantago deriva de "planta" que en llatí significa "peu" i del verb "ago", que vol dir semblant, és a dir, semblant a un peu, per la semblança de les fulles amb la planta del peu. El nom específic “lagopus” ve del grec “lagos”, que significa llebre, i de “pous, podus” que significa peu.

El nom popular peu de llebre fa referència al fet que les seues inflorescències són piloses i suaus com les potes de les llebres o els conills.

Plantago lagopus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 114 en 1753.

Família Plantaginaceae