Prunus dulcis (Mill.) D. A. Webb

NOMS: Armeler, ametller, ametler. Occità: Amelé, ametlièr. Cast.  Almendro, alloza, ayosa. Gall: Amendoeiro, almendreiro. Basc: Almendrondoa, arbendolondoa, basarbendola. Port. Amendoeira.  Francés: Amandier, amandier amer. Anglés: Almond

Flor i poncella de Prunus dulcis

SINÒNIMS: Prunus amygdalus Batsch;   Prunus communis L.;   Amygdalus communis L.

DISTRIBUCIÓ:  Irano-turaniana: La regio irano-turaniana abasta uns 2.400.000 km², extenent-se capp l'est des de Anatòlia incloent la major part de Síria, Iran i nord-est d'Afganistan, el nord d'Iraq i parts del Líban, Jordània i Israel. Cap el sud-oest s'estén per Àsia central (incloent la major part de Kazakhstan) Tien Shan i les muntanyes Altai.  La flora irano-turaniana està composada per zones discontínues de terres semiàrides poblades per arbusts i boscos de cedres, pistacia, i pins entre altres. Moltes de les plantes d'aquesta regió es troben també en la regió mediterrània i d'altres regions florístiques.

Ametler florit, anunciant la primavera

HÀBITAT:  Cultivat i naturalitzat a les vores dels camins, ribes, etc., el sòls calcaris, secs i profunds.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.

DESCRIPCIÓ:  Arbre de fins vuit metres, caducifoli, amb tronc tortuós i les branques cobertes d’escorça rugosa. Els brots nous tenen l’escorça llisa i amb pèls. Floreix abans del creixement de les fulles (de febrer a maig)

Les fulles eixen després de la florida

Fulles peciolades, estretament lanceolades, dentades i glabres. Estípules estretament lanceolades i dentades que també són caduques.

La flor té nombrosos estams i un estigma capitat

Flors solitàries, blanques o rosades, hermafrodites i pentàmeres, amb bràctees vermelloses a la base. Cinc sèpals rogencs, enters, acabats en punta i coberts de molts pèls curts. Cinc pètals lliures d’1,5 a 2 cm. Nombrosos estams. Ovari súper, un estil tan llarg com els estams i un estigma capitat. 

Drupa amb l'exocarp ja ressec i l'endocarp lignificat (aquesta de la varietat "marcona")

Fruit en forma de drupa amb epidermis verda i pubescent amb una part interna lignificada (endocarp) que conté la llavor, que és l’ametlla

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit en “drupa” té, normalment, el mesocarp carnós i l’endocarp lignificat i dur, és el pinyol que tanca la llavor. Les prunes, les olives, les nous o les cireres són drupes. En les ametlles el mesocarp es reseca i s’obri, deixant a l’aire l’endocarp lignificat. 

Les abelles reben amb gran activitat les primeres flors primaverals

USOS I PROPIETATS: L'ametlla té molt d’oli i és molt nutritiva, producte alimentari de gran importància. Es menja crua, fregida, torrada, en confits, garrapinyades, etc., utilitzada en moltes salses i en nombrosos  dolços, com tortades, pastissos, panellets, o els torrons. Serveix per a la preparació d'una orxata molt refrescant i d'un oli d'usos medicinals i cosmètics.

La llet d'ametlla és una beguda molt antiga usada també a la cuina medieval substituint la llet animal. En llatí es coneixia com amygdalate (ametlla i llet). Era molt utilitzada tant en la cristiandat, on era emprada al temps de la Quaresma, com en el món de l'Islam perquè no té alcohol. En ser un producte totalment vegetal no conté colesterol ni lactosa és apta per a la dieta vegetariana i, si es pren sense sucre, pot servir per aprimar-se.

L’armela amarga (varietat amara) conté un heteròsid cianogènic (amigdalòsid) que produeix àcid cianhídric capaç de provocar greus intoxicacions, inclús la mort.

La corfa verda secada al sol i cuita és bona per a la tos. Deixant-la a remulla fa un tint.
Les corfes s'usen com a combustible i, l'ametller, com a patró per empeltar arbres fruiters.

L'ametler és l'arbre de l'amor

CURIOSITATS: El nom del gènere, Prunus, ve del llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes; “Dulcis” ve del llatí “dulcis-e” que significa dolç.

La floració de l’ametller anuncia la primavera. És l’arbre de l’amor per la relació amb Sant Valentí: estant pres, va ensinistrar en el cristianisme a Júlia, la filla cega del carceller; al moment de l’execució del sant  Júlia li va donar la mà i un llamp del cel li va tornar la vista; Júlia va plantar un ametller junt a la tomba del sant d’on van brotar les flors rosades de l’amor.

Però hi ha moltes històries de l’antiga mitologia grega, com la de Fil·lis i Demofont que tenen l’ametller com a protagonista.

Es conta que a Santa Maria de Gràcia, en les illes Canàries, hi ha un ametller, conegut des de 1788, i al seu peu un pou, on la senyora Isabel Meade de Murphy va amagar diners i joies quan l’atac de l’almirall Nelson al port de Santa Cruz en 1797. 

...però en tens tota l'alegria

Joan Maragall i Gorina diu en el seu poema L'ametller florit:

A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t'he delit! / Ets la pau que s'anuncia / entre sol, núvols i vents... / no ets encara el millor temps, / però en tens tota l'alegria.

Família Rosaceae

Bellis annua L.

NOMS: Margalideta, Margaridoia anual, Primavera. Castellà: Margarita, Bellorita. Margaritilla. Portuguès: Bonina-dos-campos. Margarita menor. Francès: Pâquerette annuelle. Anglès: Annual daisy.  Italià: Pratolina annuale. Alemany: Einjähriges Gänseblümchen, Einjähriges Maßliebchen

Flors en capítols solitàris

SINÒNIMS: Bellium dentatum (DC.) Viv.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Stipion capensis. Vores de carreteres i camins, pradells terofítics, sovint sobre sòls arenosos. Fins els 700 metres d’altitud.

Planteta molt menuda

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita gràcil, pubescent, que rarament sobrepassa els 10 cm d’alçada

Fulles basals

Fulles en roseta basal, simples, espatulades, dentades al marge i amb pèls, atenuades en pecíol.

Ací podem observar les flors ligulades i les tubulars del botó central

Flors en capítols solitaris de 7-23 mm de diàmetre, de receptacle cònic amb llarg peduncle. Les flors perifèriques són femenines i acabades en una lígula blanca, o sovint tenyides de púrpura, i les del botó central són hermafrodites i tubuloses, grogues i acabades en cinc lòbuls. Androceu amb cinc estams. Gineceu d’ovari ínfer i un sol estil amb dos estigmes. Floreix des de gener fins juny.

Capitol ja sense lígules amb els fruits

Fruit en aqueni sense papus (sense vil·là)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les compostes són, des del punt de vista evolutiu, el grup més avançat dins de les dicotiledònies. Per alguns autor l’èxit evolutiu és degut a la facultat de sintetitzar determinades combinacions de substàncies químiques tòxiques o desagradables per als herbívors

Els aquenis no tenen vil·là

USOS I PROPIETATS: És molt semblant a Bellis perennis i li s’atribueixen les mateixes propietats: Les flors tenen propietats medicinals i s'empren en infusió, contra la grip i els refredats. Aquesta mateixa infusió aplicada amb compreses serveix com a cicatritzant i antiinflamatori de ferides, llagues o furóncols, especialment per combatre l’acne.

Les fulles tenen un sabor lleugerament dolç de manera que poden ser consumides en amanides barrejades amb dent de lleó i fenoll, o cuites com a verdura.

També es cultiva com a ornamental en rocalles i en la gespa perquè resisteix be el trepig  i per la vistositat dels capítols.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Bellis és d’origen incert. Alguns diuen que el nom prové de “Bellide”, una de les filles bàrbares i cruels de Dànau , rei d' Argos; altres el deriven del llatí “bellum”, guerra, en referència a la seva suposada capacitat de curar les ferides. Però el més probable, segons els filòlegs moderns, és que el seu nom deriva de “Bellus” bonic, bell, amb referència a la delicada frescor d'aquesta flor. L’epítet específic annua fa referència al seu cicle anual.

Bellis annua va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 887. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Scrophularia sciophila Willk.

NOMS: Conillets rojos, boqueta roja, boquetes de pedrera, escrofulària d’ombra, pa de mula, herba serrada, setge verd 

Flor de Scrophularia sciophila

SINÒNIMS: Scrophularia tanacetifolia Willd.;  Scrophularia grenieri  Reut. Ex Lange

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Creix en coscollars, pedregars calcaris, fissures i forats en roques calcàries. Aquest del camí entre el camí de l’ermita i la Font d’Espanya de Vallada, València.  

  

Inflorescència en raïm lax i allargat

FORMA VITAL: Camèfit: vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta sufruticosa, ramificada, glabra, amb tiges quadrangulars

Fulles opostes i tija quadrada

Fulles oposades, peciolades, 1-2 pinnatisectes amb bràctees linears.

Flor en fase masculina. Observeu les anteres i baix l'estil

Flors en inflorescències laxes i allargades, bràctees linears, pedicels més llargs que el calze. Les flors són proterògines, pentàmeres amb les peces solades, rogenques; calze amb sèpals ovals amb marge escariós; La corol·la forma un tub molt obert per deixar pas a les vespes que busquen el nèctar de la base de la corol·la globosa i bilabiada, el llavi superior d’un roig vinós, amb dos lòbuls que semblen orelletes i el inferior, més curt, sobre el que estan els estams i l’estigma.

Càpsules ja obertes per expulsar les llavors

Fruit en càpsula dehiscent, ovoide i acabada en una punta que punxa.

Flor en fase femenina. Observeu l'estil i les anteres encara no apareixen

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Flors proterògines: són flors hermafrodites en les quals el gineceu, o part femenina, arriba a la maduresa sexual abans que els estams, per evitar la autopol·linització. La flor està en fase femenina un parell de dies, mentre els estams estan mig cargolats, i quan es redrecen i alliberen el pol·len l’estigma ja s’ha semat.

Baix de les anteres apareix l'àpex de l'estil ja semat

USOS I PROPIETATS: No s’han trobat

CURIOSITATS: Scrophularia ve del llatí “scrophularia- ae” segons alguns perquè  les arrels servien per combatre les galteres (paperes) que s’anomenaven “escròfules” (aquestes propietats no pertanyen a aquesta espècie, es refereix a la Scrophularia nodosa). Altres diuen que és perquè els agrada molt als porcs, o perquè es multipliquen com els porcs (en llatí scrofa)

Família Scrophulariaceae