Viola alba Bess

NOMS: Viola. Viola boscana. Viola d'olor. Violeta. Violeta de la Mare de Déu. Violeta salvatge.  Castellà : Violeta. Francés: Violette blanche. Italià: Viola bianca. Anglés: parma violet. White violet. Alemany: WeißesVeilchen. 

                                                                                                                                           

Violeta on pot apreciar-se l'estil acabat en un estigma recorbat

SINÒNIMS: Es distingeixen tres subespècies, tot i que als Països Catalans només n'apareixen dues, la subsp. dehnhardtii, present als alzinars i llocs ombrívols (Quercion ilicis), i la subsp. scotophylla de vores de boscs més o menys humits (Querco-Fagetea). La primera es caracteritza per tenir els estolons curts i molt lignificats i les flors de color violeta. La segona, en canvi, presenta els estolons llargs i prims i les flors de color blanc principalment.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Llocs ombrívols de preferència calcaris. Fins els mil metres d’altitud

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne d’alçada entre cinc i quinze centímetres, que té un rizoma subterrani llenyós.  

Fulles en forma de cor amb el marge dentat

Fulles en forma de cor amb el marge dentat i dues orelles quasi tancades sobre el pecíol llarg. Totes les fulles són basals, en roseta. Sovint els nervis foliars tenen taques violàcies, degut a pigments antocians. A la base del pecíol de 4 a 8 estípules linears.  

El pètal inferior té un esperó nectarífer

Flors de color violeta, blaves o blanques, solitàries, hermafrodites i flairoses, sobre peduncles amb bràctees. Cinc sèpals més llargs que amples. Corol·la amb cinc pètals desiguals amb l’àpex arrodonit; el pètal inferior amb esperó on es dipositen els dos estams inferiors, dels cinc que té; ovari súper, un estil acabat en un estigma recorbat. Floreix a finals de l’hivern i durant la primavera.

Càpsula sobre un llarg peduncle recorbat

Fruit en càpsula subglobosa sobre un peduncle recorbat que s’obri per tres valves deixant eixir les llavors amb una excrescència tegumentosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cada llavor conté abundant teixit nutritiu de reserva (endosperma) oleaginós. A més, presenta una excrescència tegumentosa rica en substàncies oleaginoses molt apreciada per les formigues, les quals transporten les granes als formiguers, ajudant així a la seva dispersió (dispersió mirmecòcora).

Els pètals del mig estan proveïts de pèls a la cara interior (barbats)

USOS I PROPIETATS: El rizoma reduït a pols i barrejat amb aigua produeix vòmits. Les fulles tenen propietats emol·lients. La infusió de les flors és sudorífica, calmant, antiespasmòdica i útil contra les infeccions de la gola i l'aparell respiratori.

Emprada en jardineria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Viola ve del llatí viola -ae, el nom que donaven des d’antic a la violeta d’olor (Viola odorata L.). l’epítet alba significa blanca, pel color blanc de les flors de la subespècie scotophylla.

Viola alba va ser descrita per Wilibert Swibert Joseph Gottlieb von Besser,

Família Violaceae

Coris monspeliensis L.

NOMS: Pinell. Pinzell. Farigola mascle. Farigola borda. Perico. Herba soldadora. Sivineta. Xipell bord. Cast. Hierba pincel. Yerba de las úlceras. Consuelda de peñas. Coris. Pelosilla púrpura. Soldadora. Francés: Coris de Montpellier. Italià: Coris di Montpellier. Anglés: Coris. Male thyme. Alemany: Violette Erdkiefer. Stachelträubchen. 

Flors de pinell

SINÒNIMS: Coris hispanica Lange.

Es tracta d'una espècie força variable, amb dues subespècies: subsp. syrtica i subsp. monspeliensis. La primera només es fa a les timonedes calcícoles del País Valencià, i la segona, arreu. Es diferencien perquè la subsp. syrtica té les fulles petites i pubescents i la subsp. monspeliensis, grans i glabres.

Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia officinalis. Rosmarino-Ericion, Thymo-Siderition. Garrigues, romerals i timonedes, vores de camins, prats secs i pedregosos, sobre sòl bàsic; fins els mil metres d’altitud

Les plantes fan poc més d'un pam d'alçada

FORMA VITAL: Caméfit: Planta que durant el període desfavorable conserva les gemmes perdurants aèries a menys de 30 centímetres del sòl.

DESCRIPCIÓ:  Petita mata vivaç que no passa del pam d’alçada, molt ramificada des de la base amb tiges llenyoses (sufruticosa) i erectes.

Les fulles recorden les del gènere Erica

Fulles lineals, esparses, de marge enter o sinuat, que cobreixen tota la tija, sense pèls (glabres) que recorden les Erica (petorrets) en xicotet.

Corol·la bilabiada. El llavi superior tripartit i el inferior bipartit

Flors agrupades en glomèruls terminals en forma d’espiga (espiciforme). Flors pentàmeres, hermafrodites. Calze campanulat, membranós, amb dues fileres de dents, les dents exteriors espinoses i de llargària similar al tub de la corol·la; i les interiors triangulars amb taques rogenques o negres. Corol·la rosa i bilabiada, amb el llavi superior tripartit i el inferior bipartit. Cinc estams desiguals que surten del tub (exserts). Ovari súper amb un estil d’estigma en forma de cap (capitat). Floreix entre abril i juliol.

El calze persistent és l'element característic del pinzell.

Fruit en càpsula globosa que s’obri de manera espontània (dehiscent) per cinc valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades, com en aquest cas, les plantes herbàcies perennes tenen la part inferior (basal) més endurida, lignificada. Aleshores hom diu que és una planta sufruticosa. 

Observeu els punts rogencs de les dents interiors del calze

USOS I PROPIETATS: antigament s’utilitzava contra la sífilis, i la rel com a vomitiva. Aplicada en verd o seca, en pols, cura les ferides.

SABIES QUE... Linneo relaciona el genèric Coris amb la paraula grega kóris, -ios, que significa xinxa (Cimex lectularius). L’epítet monspeliensis fa referència als botànics de Montpeller. 

Família Primulaceae (Myrsinaceae)

Nerium oleander L.

NOMS: Baladre. Llorer rosa. Oleandre. Biva. Diva. Sanet. Veratre. Occità: Laurièr ròsa.  Cast. Adelfa. Basc: Eriotz-orri.   Port. Adelfo. Alandro. Cevadilla. Nerio. Francés: Nérion. Oléandre. Rosage. Laurier rose. Italià: Oleandro. Mazza di San Giuseppe. Rosagine.  Anglés: Oleander. Rose bay. Alemany: Wohlriechender Oleander. Rosenlorbeer. 

Flor de baladre on pot observar-se la lígula corol·lina

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional

HÀBITAT: Rubo-Nerion. Rambles, cursos d’aigua, barrancs pedregosos, vores del riu,  fins als 500 metres d’altitud. 

Habita rambles, barrancs i llocs humits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust de fulla perenne de tiges erectes i amb làtex que pot arribar als quatre metres d’alçada. 

Les fulles tenen molt marcat el nervi central

Fulles oposades, sèssils, amb la consistència del cuir (coriàcies), lanceolades, marge sencer i el nervi central ben marcat. 

Vegeu com els estams emboliquen l'estigma en forma d'espiral

Flors formant ramells terminals. Flor hermafrodita amb cinc peces per nivell (pentàmeres) Calze de cinc sèpals soldats. Corol·la de pètals soldats formant una sola peça (simpètala), de 3-5 cm de diàmetre de color variable, entre blanquinós i vermell, més sovint rosa; els lòbuls tenen una esquama a la base que forma com una corona. Els estams inserits dins del tub de la corol·la, s’entortellen en espiral al voltant de l’estigma. Ovari súper, estil filiforme i estigma curt.

Fol·licle obert deixant eixir les llavors amb plomall

Fruit en doble fol·licle de 8-16 cm de llarg, amb parets coriàcies, que s'obri per una sola fissura longitudinal deixant eixir les llavors amb plomall.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors del baladre tenen els pètals soldats a la base formant un tub que s’obri en cinc lòbuls. A la unió del tub amb el lòbuls hi ha un apèndix que forma una corona al centre de la flor. Aquest apèndix s’anomena lígula corol·lina. 

Calze petit si el comparem amb la corol·la de pètals soldats acabada en cinc lòbuls

USOS I PROPIETATS: Planta molt verinosa que per contacte pot produir dermatitis i, en persones sensibles, vòmits i nàusees.

Té substàncies d’interès farmacològic, com tònics cardíacs i hipotensors.

Abans s’emprava per a combatre la sarna, utilitzant fulles fresques mesclades amb mel i aplicant-ho com un ungüent.

A Vallada s’utilitzava la tija del baladre per a fer les anses d’algun tipus de cabassos, per la flexibilitat de la fusta tendra, enrotllades de tireta de vímet.

És una planta molt utilitzada en jardineria. 

Verda tot l'any i de floració intensa, és molt apreciada en jardineria.

SABIES QUE... El nom genèric Nerium ve, segons alguns autors, del grec nerion, que se relaciona amb Nereus, el déu del mar i pare de les Nereides, possiblement per l’abundància d’aquest arbust per les riberes mediterrànies. Altres autors el deriven del grec neros, que significa humit, per l’apetència del baladre pels llocs humits.

L’epítet específic, oleander, deriva del llatí olea, per el paregut de les fulles amb les de l’olivera, i de dendron, que significa arbre.

El baladre és una planta tòxica de fort sabor amarg, que produeix la mort de l’home i dels animals que la mengen. Aquesta propietat ha estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o bevent de l’aigua d’on viu és suficient per a sofrir els seus efectes.

La intoxicació per baladre és pareguda a la intoxicació digitàlica: entre 4 i 12 hores després de la ingesta apareixen alteracions gastrointestinals, convulsions, fibril·lació auricular i, finalment, parada cardíaca.

Antigament a Itàlia es creia que tindre qualsevol part d’aquesta planta en casa portava tota classe de desgràcies als seus habitants.

Es conta com anècdota que els espanyols van convidar a tropes franceses, durant l’ocupació napoleònica, a menjar carn que havien torrat usant vares pelades de baladre per enfilar-les, el que va provocar una gran mortaldat entre els francesos. 

El baladre és la flor oficial d’Hiroshima, perquè va ser la primera en florir després de l’explosió de la bomba atòmica en 1945.

Família Apocynaceae