Cistus monspeliensis L.

NOMS: Estepa negra. Ajoca-sapes. Estepa llimonenca. Estepa morisca. Estepa mosquera. Mòdega. Moixera. Occità: Couquin, Massuga negra, Moge, Moja negra, Mucha negra, Muga Cast. Estepa morisca. Jara negra. Estepa mosquera. Estepa negra. Jaguarzo negro. Port. Sagarço. Francès: Ciste de montpellier. Italià: Cisto di Montpellier . Rembrottine . Anglès: Cistus narrow leaf, Montpellier rock-rose. Alemany: Montpellier-Zistrose. Holandés: Smalbladige Cistus.
 

Flor d'estepa negra

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Lavanduletalia stoechadis. Coscollars oberts, brolles, erms. Prefereix sòls descarbonatats però també creix sobre terrenys calcaris. És poc exigent doncs creix en els llocs més pobres i descarnats. Fins els 1200 metres d’altitud.

És un arbust molt ramificat de fulla perenne

 FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta amb les gemmes persistents situades a més de 40 cm de terra i amb menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbust entre un i dos metres d’alçada, erecte ramificat i viscós al tacte. Les branques noves amb pèls.

Les fulles d'un verd fosc li donen el nom d'estepa negra

Fulles subsèssils, oposades amb els marges revoluts, allargades, amb tres nervis principals, limbe de color verd fosc i amb glàndules que li donen un aroma característic i les fan apegaloses. Sense estípules.

Els pètals blancs tenen la base (ungla) groga

Flors en inflorescències en cima, hermafrodites, pentàmeres, de 2-3 cm de diàmetre. Calze amb cinc sèpals lliures amb pèls. Pètals blancs tacats de groc a la base. Nombrosos estams grocs, més llargs que l’estil, al voltant d’un disc nectarífer anul·lar. Ovari súper. Floreix d’abril a juny.

Les càpsules estan envoltades pel calze acrescent

 Fruit en càpsula globulosa dins del calze acrescent que s’obri per cinc valves per disseminar les nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha calzes que continuen creixent, després d’haver finalitzat el seu desenvolupament normal, i roman envoltant el fruit. Aquest tipus de calze s’anomena acrescent.

USOS I PROPIETATS: En Canàries s’empra per fumar el formatge, al qual li dona un sabor característic i el conserva en bones condicions.

Abans s’utilitzava per combatre la tos i l’ansietat, en infusió, i per a curar ferides i ossos trencats aplicant emplastres, tant per als humans com per als animals.

També s’utilitza en jardineria com planta ornamental. 

Els nombrosos estams grocs caracteritzen el gènere Cistus

SABIES QUE... el nom del gènere Cistus ve del grec kísthos que els autors relaciones amb la paraula grega kíste que significa caixa o cistella, per la forma dels seus fruits. El nom específic monspeliensis fa referència als botànics de Montpellier ciutat del sud de França.

És un piròfit que forma part de les etapes regressives d'alzinars, suredes, etc.
Les llavors són projectades de manera activa a petita distància durant la disseminació.

Les estepes estan molt adaptades al clima mediterrani d'estiu eixut, ja que presenten les rels superficials i les fulles blanes que es poden marcir reversiblement (malacofil·les).

Les hibridacions són molt freqüents entre les diferents espècies.

Família Cistaceae

Potentilla reptans L.

NOMS: Cinc en rama. Lloraga. Poteta de colom. Brasadera. Gram negre. Gram porquí. Peu de crist. Maduixera borda. Peu de rata. Peucrist. Peutrist. Gram de porc. Fragassa. Mà de Crist. Occità: Cincanetto, Pata de galina, Pato de galino, Pato-de-loup, Èrba de cinc fuèlhas. Cast. : Cinco en rama. Pie de cristo. Pie de gallina. Loraca. Mermasangre.  Basc: Zaingorria. Bostorria. Bost-ostotakoa. Zaibel. Gall. Soldabrava. Francés: Herbe à cinq feuilles. Main-de-Mars. Potentille rampante. Italià: Erba pecorina. Fragolaria.  Anglés: Creeping Cinquefoil. Five-finger Blossom. Five-leaf Grass. Alemany: Gemeines-Fünffingerkraut. Kriechendes Fingerkraut. Holandés: Vijfvingerkruid.

Flor de potentilla amb els cinc pètals lliures

SINÒNIMS: Potentilla procumbens auct. Iber.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica

HÀBITAT: Potentillo-Polygonetalia. Plantaginetalia majoris. Llocs humits, jonqueres, fonts, séquies, vores de cursos d’aigua, fins els 1700 metres d’altitud.

Tiges estoloníferes de fins 80 cm de llargària

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba que estén les seues tiges, de fins 80 cm, i fulles cobrint el substrat formant una catifa atapeïda. Les tiges són estoloníferes, és a dir, que trauen brots laterals, llargs i prims, i que arrela en el nusos, donant lloc a nous individus. 

Fulles palmades amb cinc folíols dentats

Fulles palmades, amb un llarg pecíol, formades per cinc folíols que naixen del mateix punt, amb el marge retallat en dents i pèls curts.

Les flors tenen 20 estams amb les anteres grogues

Flors hermafrodites, solitàries i grogues, entre 1,5 i 3 cm de diàmetre, sobre un gran peduncle que naix de l’axil·la de les fulles. El calze està format per cinc sèpals i envoltat per un calicle, és a dir, un embolcall en forma de calze que naix sota el calze veritable. Corol·la amb cinc pètals lliures més llargs que els sèpals. 20 estams. Ovari súper amb un estil filiforme. Floreix a l’hivern i primavera.

Núcula coberta pel calze persistent. Podem veure el calicle amb claredat

Fruit és una núcula rugosa: un fruit sec, indehiscent i amb un a sola llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En algunes espècies, com en aquesta, apareix un fals calze que s’anomena calicle o epicalze. Normalment és un verticil, que pot ser de diferent procedència (bràctees, fulles, estípules), i envolta el vertader calze. 

Flors solitàries al final d'un llarg peduncle

USOS I PROPIETATS: Les tiges subterrànies i les arrels són astringents i la seva infusió s’empra, mitjançant gàrgares, contra les irritacions de la gola i les angines. Aquesta decocció també s'aplica amb compreses a ferides o irritacions de la pell, ja que té propietats cicatritzants i antisèptiques.

Les fulles tendres poden menjar-se en amanida

SABIES QUE... el nom genèric de Potentilla procedeix del llatí potens, -entis que significa potent, poderós, fent referència a les seues propietats tòniques i astringents. El nom específic reptans és per l’hàbit reptant de les tiges. 

Família Rosaceae

Asparagus acutifolius L.

NOMS: Esparreguera de ca, esparraguera fonollera, brusca, esparraguera rucà, esparraguera borda, esparraguera de garriga, esparraguera punxosa.  Cast. Espárrago amarguero, esparraguera silvestre, esparraguera triguera. Francés Aspergue sauvage, aspergue à feuilles aiguës, aspergue a feuilles pointues. Italià: Asparago pungente. Anglés: Wood asparragus. Alemany: Stechender Spargel. Holandés: Stekelbladige Asperge.

Flor masculina d'esparreguera

SINÒNIMS:  Asparagus corruda Scop.

Als Països Catalans podem distingir tres varietats. La var. acutifolius presenta els cladodis més o menys espinescents, amb una espina apical de 0,1 a 0,3 mm i apareix arreu del territori. La var. eremicus és més robusta i amb l'espina dels cladodis més llarga; es coneix del Segrià i les planes àrides de l'Ebre. Per últim, la var. mitis presenta els cladodis no vulnerants.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Boscs i garrigues no massa seques i de vegades en pinars fins els 1300 m d’altitud. 

Tija llarga i flexible que es comporta com una liana

FORMA VITAL: Camèfit, Faneròfit: les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ:  Es caracteritza per la gran quantitat de petits cladodis punxants de color verd fosc que cobreixen tota la planta (no són fulles). Tija llarga, flexible i corbada que sol comportar-se com una petita liana. Dels rizomes subterranis surten els brots basals drets i tendres anomenats turions, que són els espàrrecs.

Les fulles són insignificants i caduques, a penes un tel fi i menut als brots tendres

Fulles apareixen en els brots tendres en forma de lamineta menuda i fina, com un tel de ceba, de les axil·les de les quals  surten feixos de cladodis en verticils curts, rígids i punxants que fan la funció fotosintetitzadora que les fulles no fan per la seua insignificança. 

Flor femenina amb l'estil acabat en tres estigmes

Flors unisexuals d’un groc verdós; les masculines i les femenines en peus diferents (dioica) disposades en els nusos; sis tèpals soldats en la base, de 3 a 4 mm, en forma de campana amb sis divisions, pedicels articulats a la meitat superior i bràctees en la base. Sis estams filiformes a la base dels tèpals. Ovari súper amb un estil acabat en tres estigmes. Floreix d’agost a setembre.

Fruit en forma de petita baia

Fruit en forma de xicoteta baia verda, que es fa negra quan madura, d’uns cinc mil·límetres, de 4 a 6 mm, amb una o dues llavors. 

Els brots tendres són molt apreciats en la cuina

USOS I PROPIETATS: És la planta productora de l’espàrrec “triguero” o silvestre tan apreciat en la cuina (s’utilitzen els brots tendres).

En medicina té virtuts com diürètica; la orina, després del consum de l’espàrrec, desprèn un olor característic degut a les substàncies que conté, especialment al metil-mercaptano. També redueix la tensió arterial.

L'espàrrec és baix en calories, no conté gens de greix ni colesterol, i té un contingut molt baix en sal. És una font rica d'àcid fòlic, potassi, fibra natural i rutina. El nom de l'àcid amino asparraguina es derivi de la paraula “Asparagus”, ja que la planta de l'espàrrec és rica en aquest compost.

Feixos de cladodis (no són fulles) fan la funció fotosintetitzadora

SABIES QUE... El nom del gènere procedeix del grec “a” com a partícula negativa i “speìro”, llavor, degut a la forma en la qual es pot multiplicar la planta, per via vegetativa. El nom acutifolius ve del llatí “acutus”, agut, i “folium” fulla, en referència als cladodis punxants que es prenen per fulles.

Existeix una recepta per a la cocció dels espàrrecs en el llibre més antic de receptes que existeix,” De re coquinaria” Llibre III d’Apicius. Van ser conreats pels antics egipcis, els grecs i els romans, els quals els van menjar frescs de temporada i assecaven el fruit per al seu ús a l'hivern. L'espàrrec va perdre la seva popularitat durant L'Edat Mitjana, però va ressorgir durant el segle XVII.

També es creu que els espàrrecs tenen propietats afrodisíaques (aquesta creença es deu en part a la forma fàl·lica de les tiges).

Els espàrrecs són un dels òrgans de creixement més ràpid de tot el regne vegetal.

Família Liliaceae (Asparagaceae)