Adiantum capillus-veneris L.

NOMS: Adiant. Capil·lera. Falguerola. Falzia. Castellà : Adianto. Cabello de Venus. Capilera. Culantrillo. Culantrillo de pozo. Falsía. Gallego: cuantrillo. Cuadrillo. Èuscara: Iturri-belar. Garaiska arrunta. Portuguès: Avenca. Capilária. Coentro-de-poza. Italià: Capelvenere comune. Francès: Capillaire de Montpellier. Cheveu-de-Vénus. Anglès: Maidenhair Fern. Hair-of-Venus. Alemany: Frauenhaarfarn. Venushaar. Neerlandès: Venushaar. Vrouwenhaar. Grec: Ψευτοσέλινο.

Frondes amb el raquis fosc

SINÒNIMS: Adianthum capillus-veneris ; Adiantum pedantum L. 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Adiantion. Llocs ombrívols i humits, a les coves, als pous, fonts i degotissos calcaris. Fins els 1300 metres d’altitud

Habita llocs ombrívols i humits

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ:  Falguera gràcil de fins 40 cm d’alçada que fa una roseta basal de frondes.

Pínnules de les frondes en forma de delta

Frondes 2-3 pinnades, amb raquis molt fosc, quasi negre, i fi, amb pínnules en forma de delta, lobulada, de color verd lluent, molt prima i glabra, amb els esporangis als marge.

Esporangis als marges posteriors de les pínnules

Esporangis disposats en dos línies paral·leles als marges revoluts frontals de les pínnules. Les espores surten d’abril a octubre.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La reproducció de les falgueres es fa mitjançant les espores, unes estructures que hi permeten dispersar-se i sobreviure a llargs períodes en condicions desfavorables. Els esporangis tenen la funció de produir i emmagatzemar les espores.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la infusió o decocció de les frondes com antiinflamatori, mucolític, expectorant i antitussígena, per calmar la tos, contra la icterícia i per facilitar i mitigar els dolors de la menstruació. També s’ha utilitzat com desintoxicant en casos d’etilisme.

Observeu el raquis prim i obscur

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Adiantum deriva del grec “α- a-“, que significa sense, i “diáino” que significa mullar-se, és a dir, Adiantum significa que no es mulla, que no es podreix, perquè les frondes no retenen l’aigua. El nom específic capillus-veneris esta composat per el llatí “capillus”, que significa cabell, i pel genitiu de “Venus”, és a dir, capillus-veneris significa cabells de Venus, pels llargs pecíols negres semblants a una cabellera.

A l’antiga Grècia s’usava, triturat i mesclat amb oli i vinagre,  per combatre la caiguda del cabell, seguint la tradició de que les plantes són bones per a les malalties dels òrgans als que s’assemblen.

Plutó, el déu que governava el Hades, portava una corona elaborada amb les frondes d’aquesta planta.

Família  Polypodiaceae (Adiantaceae, Pteridaceae)

Trifolium scabrum L.

NOMS: Trèvol aspre. Trèvol escabre. Castellà: Trébol. Èuscara: Hirusta. Portuguès: Trevo. Italià: Trifoglio scabro. Francès: Trèfle scabre. Anglès: Rugged Clover. Rough Clover. Alemany: Rauher Klee. Neerlandès: Ruwe Klaver.

Inflorescències axil·lars

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Terrenys pedregosos, vores de camins, camps de conreu, fins els 1500 metres d’altitud.

Herba petita de tiges procumbents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual petita, de fins un pam, de tiges postrades o procumbents amb pèls.

Fulles amb els nervis corbats al marge

Fulles alternes, trifoliades amb pecíol i estípules triangulars. Els folíols són obovats, pelosos i de marge denticulat, tenen un ataca blanca i els nervis ben marcats a l’anvers i corbats als marges.

Flor papilionàcia menuda amb corol·la blanca

Flors en inflorescències axil·lars amb nombroses flors papilionàcies petites de corol·la blanca. Calze persistent, densament pilós, amb cinc dents desiguals que esdevenen rígides una vegada fecundada la flor. Floreix a finals de l’hivern.

Calze persistent que es torna rígid

Fruit indehiscent, amb una sola llavor, dins del calze persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La paleopalinologia aprofita la resistència a la putrefacció del pol·len, i la seua capacitat de fossilització, per extraure, datar i identificar les espècies a les quals pertany. L'anàlisi de pol·len dipositat per plantes en temps passats pot ajudar a reconstruir la història del clima i pronosticar el futur, una part essencial d'investigacions sobre canvis climàtics.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Trifolium, deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus.

L’epítet específic scabrum deriva del llatí “scaber” que significa aspre, pels pèls que fan la planta aspra al tacte.

Trifolium scabrum fou descrita per (L.) Sm. i publicada en Species Plantarum 2: 770. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Thapsia villosa L.

NOMS: Fonollassa groga. Tàpsia comuna. Croca. Castellà : Candileja. Cañareja. Tuero. Cañaheja. Zumillo. Gallego: Pancierva. Turbit da terra. Èuscara: Bermidorr. Portuguès: Turbit-da-terra. Francès: Thapsie. Anglès: Thapsia.

Umbèl·lules sense bràctees

SINÒNIMS: Thapsia maxima Mill.; Thapsia villosa L. subsp. villosa

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, pinades clares i pastures àrides i degradades. Fins els 1400 metres d’altitud.

Tija robusta de gran alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen fins la pròxima estació favorable que sortirà renovant la part aèria.

DESCRIPCIÓ: Herba robusta amb tiges que poden arribar als dos metres  d’alçada

Fulles 2-3 pinnatipartides en roseta bassal

Fulles en roseta bassal embeinadores, grans, 2-3 pinnatipartides, dividides en folíols amples de marge lobulat i el revers grisenc. Les fulles superiors reduïdes a una beina inflada.

Flors amb cinc pètals grocs

Flors en inflorescència en umbel·la esfèrica sense bràctees, composta per d’umbèl·lules, sense bractèoles, de flors amb cinc pètals grocs, cinc estams i un ovari ínfer amb dos estils. Floreix de maig a l’agost.

Fruit en esquizocarp alat

Fruit en esquizocarp de aproximadament un centímetre de longitud, proveït de quatre ales paral·leles. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’esquizocarp és un aqueni, és a dir, un fruit sec que no s’obri espontàniament (indehiscent) però composat per diversos carpels que, al madurar, es divideix en mericarps d’una sola llavor. Els esquizocarps de la Thapsia també s’anomenen diaquenis perquè a la maturitat es divideixen en dos mericarps monosperms.

Umbel·les compostes, sense bràctees

USOS I PROPIETATS: Les plantes d’aquest gènere, concretament la resina de l’arrel, s’han emprat tradicionalment en medicina popular per combatre afeccions pulmonars, constipats i dolors reumàtics, a més de porgant violent i vomitiu, però no és aconsellable el seu ús per la seua toxicitat. En alguns llocs també s’utilitza contra la sarna. Cal tindre en compte que és tòxica, i que el contacte amb la pell pot causar picor i irritació.

L’extracte de l’escorça de l’arrel s’ha utilitzat com colorant per tintar la llana, especialment al segle XVIII.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Segons Dioscòrides es va posar el nom de Thapsia a una planta trobada per primera vegada a l’illa, avui península siciliana, de Tháspos (θαψος). Es creu que aquesta planta era la Thapsia gargarica L.   

El nom específic, villosa, deriva de “villus” que significa pelatge, vellositat, o de “véllus” que era el nom que rebia la llana esquilada. En els dos casos fa referència al borró que cobreix la planta.

En alguns llocs s’ha usat el làtex de l’arrel per impregnar les aigües i poder capturar els peixos estordits pel suc tòxic. Aquesta pràctica, però, està prohibida i ja no s’empra.

Thapsia villosa va ser descrita per primera vegada per Carl Linné en Species Plantarum (1753)

Família Umbelliferae (Apiaceae)