Polypogon maritimus Willd.

NOMS: Pelosa marítima. Portuguès: Rabo-de-zorra-macio-menor. Francès: Polypogon presque engainé. Italià: Coda di lepre maggiore. Anglès: Mediterranean rabbitsfoot grass.

Panícules compactes de tacte sedós

SINÒNIMS: Polypogon maritimus subsp. subspathaceus (Req.) Bonnier et Layens; Polypogon subspathaceus Req. ex Raspail

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Llocs humits i sovint salobrosos

Tiges erectes de curta alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia petita, de fins un pam d’alçada, que creix sobre sòl humit formant gespes, sovint amb coloracions blanquinoses o rogenques. Tiges erectes o geniculades ascendents.

Fulles de prefoliació plegada

Fulles d’1-3 mm d’amplada, la superior embolcallant la base de la panícula, amb lígula membranàcia, subaguda, de 3-5 mm.

Glumes partides en dos lòbuls

Flors en panícules cilíndriques, compactes, de tacte sedós i color groguenc. Espiguetes amb una flor de petit pedicel de 2mm. Glumes híspides i fortament ciliades, partides en dos lòbuls aguts, entre els quals se inserta l’aresta. Lemma 3 vegades més curta que la gluma.  Floreix a finals de la primavera.

Fruit en cariopsi

Lígula membranàcia subaguda

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les gramínies han evolucionat simplificant extraordinàriament les flors fins quedar-se només amb els òrgans sexuals, els únics necessaris per la reproducció, doncs les demès peces, sèpals i pètals, no són necessaris amb la pol·linització pel vent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

L’epítet específic maritimus significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Polypogon maritimus va ser descrita per Carl Ludwig Willdenow (Willd.)  i publicada en Der Gesellschaft Naturforschender Freunde zu Berlin, neue Schriften 3 :. 442. 1801

Família Gramineae, Poaceae

Urtica urens L.

NOMS: Ortiga. Ortiga petita. Formiguera. Castellà : Ortiga menor. Algiara. Èuscara: Asunbeltz. Gallego: Estruga menor. Occità: Ourtigo brulanto. Francés: Ortie brûlante. Ortie grièche. Petite Ortie. Italià: Ortica minore. Anglès: Annual Nettle. Burning Nettle. Dog Nettle. Dwarf Nettle. Alemany: Kleine Brennessel. Neerlandès: Broeinetel. Kleine Brandnetel. Grec: Τσουκνίδα. Ουρτίκα η καυστική. Τσικνίδα.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Urtica minor Moench

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Prop de les poblacions, vores de camins, horts. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges erectes de secció quadrangular

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba nitròfila que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes de secció quadrangular, molt ramificada, amb pèl curts i urticants per tota la planta.

Fulles ovalades profundament dentades

Fulles oposades, ovalades, atenuades a la base, amb el marge profundament dentat, amb pocs pèls urticants per l’anvers i els nervis del revers. El pecíol és més llarg que la inflorescència i més curt que el limbe. Quatre estípules, dues per pecíol, lanceolades i dentades.

Flors masculines 

Flors femenines

Flors unisexuals, monoclamídies, disposades en raïms axil·lars, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les flors masculines amb quatre peces iguals i 4-5 estams encorbats i en tensió que, en obrir-se la poncella, s’aixequen de sobte i llancen el pol·len de manera explosiva. Flors femenines amb peces ciliades i desiguals, gineceu súper amb un sol estil acabat en estigma plomós.  Floreix des de març fins l’octubre.

Fruit en aqueni comprimit

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, envoltat pel periant acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Qui ha tocat una ortiga és conscient per sempre de la seu capacitat de produir irritacions. Aquesta particularitat es deu al fet que estan cobertes de pèls rígids, amb la paret calcificada i plens d'un líquid urticant a pressió. Cada pèl acaba en un capet esfèric, anomenat cistòlit, separat de la resta per una constricció de parets més febles. En tocar-los, es trenquen per aquest obliquament i s'introdueixen a la pell a través de les petites ferides que fan.

Flors femenines amb peces ciliades

USOS I PROPIETATS: Té propietats diürètiques, emmenagogues, galactagogues, cardiotòniques i astringents. També s'utilitza contra les cremades. Es prepara en infusió de la planta seca i sobretot de les arrels. Una mica de cotó o gasa humida amb el suc de la planta triturada atura les hemorràgies nasals. El dolor reumàtic s'alleuja amb les picades de les ortigues.

En donar un bull es neutralitza l’efecte irritant de la histamina, l’acetilcolina i la serotonina dels tricomes, i es pot menjar en sopa o puré, aportant proteïnes, ferro i vitamines A, C i K.  

En jardineria i horticultura ecològica s’empra el purí d’ortiga per combatre plagues i malalties, per enfortir les plantes, i mitigar la clorosis fèrrica.

Cistòlits responsables de les irritacions que produeix al tocar la planta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Urtica deriva del grec "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic urens té, en aquest cas, el mateix origen, el vocable “úro” , el que indica que aquesta planta és altament irritant.

És molt pareguda a Urtica membranacea, amb la que comparteix hàbitat, però es diferencia perquè les fors envolten per complet el peduncle que les sosté, mentre que en Urtica membranacea la part inferior del peduncle no te flors.

És una de les plantes que alimenten la “papallona de les ortigues” (Aglais urticae)

La infusió d’ortiga era d’ús freqüent a l’antiga Roma, citada per Celso i per Catul, qui assegura que patia una maleïda tos i es va curar amb repòs i ortiga.

Tot i les múltiples propietats i usos que beneficien els humans, és considerada una malesa, el que va motivar que un personatge de Victor Hugo diguera que “no hi ha males herbes ni mals homes, sols hi ha cultivadors dolents. “

Urtica urens va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 984. 1753.

Família Urticaceae

Eucalyptus camaldulensis Dehnh.

NOMS: Eucaliptus. Eucaliptus de fulla estreta. Eucaliptus roig. Castellà: Eucalipto. Gomero rojo. Ucalito. Eucalipto rojo. Èuscara: Eukaliptua. Portuguès: Eucalipto macho. Calipse. Francès: Gommier de Camaldoli. Gommier des rivières. Anglès: River Redgum. Alemany: Roter Eukalyptus. Grec: Ευκάλυπτος

Inflorescències umbel·liformes

SINÒNIMS: Eucalyptus rostrata Schltdl.

DISTRIBUCIÓ:  Austràlia

HÀBITAT: Cultivat com ornamental, fins els 600 metres d’altitud.

Arbre de gran envergadura

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli de gran envergadura que arriba als 20 m d’alçada (al seu lloc d’origen fins els 60 m), simpòdic, amb l’escorça que es desprèn a tires, deixant el tronc llis i de colors clars, grisos, verdosos o brunencs.

Fulles pèndules, lleugerament falciformes

Fulles jovenívoles diferents a les adultes, amb moltes formes intermèdies. Les joves són oposades, peciolades, lanceolades, acuminades i glauques; les adultes són de distribució alterna, peciolades, pèndules, estretes i amb una lleugera forma de falç (falciformes). 

Flors amb nombrosos estams

Flors en inflorescències umbel·liformes axil·lars amb peduncle d’1-2 cm, i pedicels de 5-10 mm. Flor hermafrodita de quatre sèpals soldats amb els pètals per formar un opercle caduc a l’antesi. Androceu format per gran quantitat d’estams exserts. Gineceu d’ovari ínfer amb estil filiforme acabat en estigma capitat.  Floreix en primavera.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula de 5-8 mm de diàmetre, amb hipant, subglobosos o ovoides, amb 3-5 valves exserts.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De vegades, en les flors d’ovari ínfer, hi ha una part sobre la qual veiem el calze, la corol·la i els estams, més gros que el peduncle que la sosté, com passa en les roses. És el Hipant, és a dir, el tàlem o receptacle en forma de copa, sovint soldat a l'ovari i que queda situat per sota de les altres peces florals.

USOS I PROPIETATS: Els eucaliptus han estat importats d'Austràlia per a jardineria, repoblació forestal i per fer pasta de paper. La fusta s’empra en la construcció i per confeccionar embalatges. també produeix un excel·lent carbó i, a més a més, és una espècie mel·lífera.

Les fulles contenen olis essencials utilitzats en farmàcia, cosmètica, perfumeria i en la indústria alimentària. Les fulles tenen propietats balsàmiques, antisèptiques, expectorants, mucolítiques i antiinflamatòries. Especialment indicada pel tractament de malalties de les vies respiratòries prenent bafs de les fulles.

Fulles amb olis essencials

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Eucalyptus deriva del grec “eû” que significa be, ajustat,  i de “kalyptós” cobert, recobert, perquè els pètals, i de vegades també els sèpals, formen par de l’opercle, perfectament ajustat al hipant, que es desprèn a l’hora de la floració.

L’epítet específic camaldulensis ve de "Camaldulum" una llatinització de Camaldoli, turó prop de Nàpols on hi ha una capella de la ordre benedictina. Rep aquest nom perquè l'espècie va ser descrita per primera vegada pel botànic alemany Friedrich Dehnardt (1787-1870), curador del Jardí Botànic de Nàpols i autor de "Catalogus plantarum horti camaldulensis “

Hi ha centenars d'espècies diferents d'eucaliptus al seu continent originari, bastants menys als nostres jardins, així i tot no són fàcils de classificar. Aquesta espècie, E. Camaldulensis, és fàcil de reproduir per llavor i suporta be la sequera i el fred, amb creixement ràpid, fins i tot sobre sòl calcari. Potser per això és el més cultivat a la Península Ibèrica. És, però, un arbre agressiu, pel que no és aconsellable per jardins ni prop d’edificacions.

Els eucaliptus, en general, tenen mala fama, doncs es pensa, i amb raó, que asseca les fonts.

Eucalyptus camaldulensis va ser descrita per Frederick Dehnhardt i publicada a Catalogus Plantarum Horti Camalduensis (ed. 2) 20. 1832.

Família Myrtaceae