Phalaris minor Retz.

NOMS: Falaris menuda. Escaiola menuda. Sanguinyol. Castellà: Alpiste bravío. Conejillos. Portugués: Talaceiro. Erva-Cabecinha. Francos: Petit alpiste. Italià: Scagliola minore. Anglès: Lesser Canary-grass. Littleseed Canarygrass. Alemany: Kleines Glanzgras.

Flors en panícula terminal

SINÒNIMS: No té sinònims i no hi ha tàxons infraespecífics

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Ruderali-Secalietea. Erms i herbassars secs i pasturats. Llocs ruderalitzats. Fins els 500 metres d’altitud

Herba de fins 60 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia amb tiges geniculades de fins 60 cm d’alçada

Lígula membranosa

Fulles linears de prefoliació enrotllada, planes, de 3-6 mm d’ampla, la superior amb la beina inflada. Lígula membranosa oblonga

Gluma amb dos nervis laterals verdosos

Flors en panícula terminal compacta i oblonga. Pedicel molt més curts que l’espigueta. Gluma lanceolada amb dos nervis laterals verdosos i una carena dentada que va desapareixent a la meitat superior. Una flor fèrtil per espigueta. Floreix d’abril a juliol

Fruit en cariopsi de color bru clar amb gran capacitat de germinació

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies anuals de zones àrides tenen inhibidors hidrosolubles en la coberta de les llavors. Quan plou, l'aigua els llava i elimina, permetent així la germinació, i ho fa en el moment en què la plàntula troba en el sòl l'aigua suficient per al seu desenvolupament.

USOS I PROPIETATS: S'utilitza com a farratge per al bestiar i les llavors poden substituir l’escaiola, però és verinós per a alguns mamífers, i és un contaminant potencial dels cultius de gra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phalaris deriva del grec "phalerós"  esplèndid, meravellós.

L’epítet específic minor ve del llatí “minor, -us” un comparatiu de “parvus” petit, és a dir: menor.

Phalaris va ser un el tirà de Akragas (ara Agrigent ) a Sicília , del segle VI a.C. famós per la seua crueltat. Entre altres atrocitats extremes va adoptar el bou de bronze com un nou mitjà d'execució dels criminals. El bou estava fet enterament de bronze, buit per dins, amb una porta en un costat. El bou tenia la forma i la mida d'un toro real i tenia una aparell acústic que convertia els crits de l’executat en el so dels mugits d'un toro. El condemnat era tancat en el dispositiu, i s’encenia un foc que escalfava el metall fins que la persona a dins moria rostit.

Phalaris minor va ser descrita per Anders Jahan Retzius i publicada en Observationes Botanicae 3: 8. 1783.

Família Gramineae (Poaceae)

Lolium rigidum Gaud.

NOMS: Margall dret, Margall, Margall de fulla estreta, Margall rígid, Senipoll. Castellà:  Ballico. Vallico. Avallico. Margallo. Francès: Ivraie raide, Ivraie à épis serrés. Italià: Loglio rigido. Anglès: Annual Rye-grass. Mediterranean Rye-grass. Alemany: Steifer Lolch. Steifes Weidelgras.

Flors en espigues llargues i primes

SINÒNIMS: Lolium strictum C. Presl

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Ruderal. Creix en prats secs, sembrats i marges de camins

Tiges rígides, sovint vermelloses

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa de fins 60 cm d’alçada amb tiges fasciculades o solitàries, ascendents, rígides, sovint vermelloses i aspres al tacte a la meitat superior

Lígula membranosa i aurícules

Fulles linears i planes, de prefoliació enrotllada, amb lígula membranosa truncada de fins 1,5 mm i aurícules.

Espigueta ampla i curta

Flors e espigues llargues i primes, amb les espiguetes amples i curtes, sèssils i aplicades a la tija. Una sola gluma protegeix gran part de l’espigueta que porta de 2-11 flors hermafrodites sense aresta. Androceu de tres estams amb les teques formant una X que vibra al vent. Gineceu amb ovari súper i dos estigmes plomosos. El raquis de l’espiga és bastant rígid, d’ací el nom específic “rigidum”.  Floreix de maig fins a l’agost

Fruit en cariopsi oblonga comprimida lateralment de color bru, molt ric en substàncies de reserva.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cariopsi és un fruit sec indehiscent que conté una sola llavor soldada a la paret de l'ovari. En la cariopsi el pericarpi és molt prim i adherit a la llavor per la capa anomenada tegument. La part interna de la cariopsi és rica principalment en midó però també està envoltada de proteïnes i en l'embrió de lípids. En llenguatge corrent les cariopsis s'anomenen grans (de blat, d'ordi, de blat de moro, etc.).

USOS I PROPIETATS: Produeix un farratge abundant i de bona qualitat que pot proporcionar aliment als mesos d’hivern.

Una sola gluma protegeix gairebé tota l'espigueta

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lolium és un vocable que empraven Virgili i Plini per referir-se al jull o zitzània, planta que es considerava perjudicial per a la vista.

L’epítet específic rigidum ve del llatí “rigidus, -a, -um” que significa rígid, perquè la tija i l’espiga paren tesos, rígids.

En cultius de cereals de secà, i també en alguns de regadiu, es presenta com una mala herba que pot originar danys als sembrats.

Lolium rigidum va ser descrita per (Gaudin) Weiss ex Nyman i publicada en Agrostologia Helvetica, definitionem . . . 1: 334–335. 1811.

Família Gramineae (Poaceae)

Amaranthus muricatus (Moq.) Hieron.

NOMS: Amarant muricat. Blet roig. Herba pudenta. Castellà : Bledo, hierba meona. Francès: Amarante. Italià: Amaranto muricato. Anglès: Rough-fruited Amaranth. Alemany: Stacheliger Fuchsschwanz.

Flors en epicastre terminal

SINÒNIMS: Euxolus muricatus Moq. in DC.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental (Introduïda, originària d’Amèrica del Sud)

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Marges de camins, herbassars nitròfils, sobre sòls bàsics o àcids. Fins els 700 metres d’altitud

Tiges molt ramificades

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne que creix aplicada al sòl, amb tiges blanquinoses ascendents o prostrades molt ramificades, que poden arribar al mig metre.

Fulles llargament lanceolades

Fulles alternes, peciolades, de limbe lanceolat o linear, enter i glabre

Flors unisexuals pentàmeres o tetràmeres

Flors en epicastre terminal. Flors pentàmeres o tetràmeres, unisexuals; les femenines amb cinc tèpals iguals, oblongs, ovari súper amb estil acabat en tres estigmes; les masculines amb cinc tèpals i 3-5 estams. Floreix de juny fins l’octubre

Fruit en aqueni indehiscent molt rugós (muricat)

Fruit en aqueni indehiscent molt rugós a la maturitat amb llavors lenticulars o el·líptiques negres

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Als EUA, en camps de soja transgènica, l'amarant s'hi ha encreuat genèticament i molts agricultors han hagut d'abandonar els camps en no poder combatre'l. Una petita victòria de la natura contra Monsanto.

 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat, al seu lloc d’origen, com diürètica i depurativa i, en us extern, en cataplasmes contra tumors de la pell i callositats.

Glomèruls de flors femenines i masculines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus  ve del grec “amarántos, -ton”  que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). Dioscòrides ja va emprar aquest nom per referir-se a una espècie del gènere Helichrysum. 

L’epítet específic muricatus deriva de "múrex-múricis" el mol·lusc del qual s’extreia el tint anomenat porpra, amb la closca amb nombroses puntes espinoses, pel fruit amb rugositats curtes i agudes. 

Les espècies del gènere Amaranthus són, en general, de fulla comestible, i eren una de les hortalisses més importants de la civilització asteca.

La majoria d'espècies del gènere Amaranthus poden ser feblement tòxiques per al bestiar, si les mengen de manera contínua i en quantitats grans, a causa de la presència d'àcid oxàlic a la planta.

Amaranthus muricatus va ser descrita per (Moq.) Hieron. i publicada en Boletín de la Academia Nacional de Ciencias, Córdoba, Argentina (2): 421. 1882.

Família Amaranthaceae