Epilobium parviflorum Schreber

NOMS: Epilobi de flor petita, Epilobi parviflor, Herba de sant Antoni. Castellà: Adelfilla, Epilobio, Mastranzo. Èuscara: Auxina hila. Italià: Garofanino minore. Francès: Épilobe à petites fleurs, Épilobe-mollet. Anglès: Hairy Willowherb. Hoary Willowherb. Small-flowered hairy Willowherb. Alemany: Bach-Weidenröschen. Kleinblütiges Weidenröschen. Neerlandès: Viltige Basterdwederik.

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Epilobium mutabile Boiss. & Reut.

DISTRIBUCIÓ:  Present per quasi  tota la Península Ibèrica i en les Balears.

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Herbassars humits i vores de sèquies i rierols, sobre sòl eutròfic. Fins els 1400 metres d'altitud.

Herba que pot arribar al metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Altres vegades es comporta com Camèfit, és a dir, que les seues parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot arribar fins a 1 metre d’alçada, amb pèls a les tiges erectes o ascendents, ramificades a la part superior.

Fulles més amples a la meitat inferior

Fulles oposades en la mitat basal, sovint alternes al terç superior, amb pecíol molt curt, estretament ovades, o linear-lanceolades, amb l’amplada màxima a la meitat inferior, amb nervis secundaris marcats, mes o menys peloses i amb el marge denticulat. Els exemplars de menys de 30 cm solen tindre un aspecte quelcom diferent a causa del predomini de fulles caulinars inferiors amples, d'espatulades a el·liptic-ovades i gradualment atenuades en pecíol.

La flor té un hipant llarg i estret

Flors disposades en inflorescències en raïm, amb flors actinomorfes, hermafrodites i tetràmeres. Calze inclòs l'hipant, amb pèls. Corol·la amb  pètals  escotats d’uns 2 mm, rosats o violacis. Androceu amb 8 estams. Gineceu d’ovari ínfer, amb estigma dividit en quatre lòbuls en creu. Floreix a l’estiu, de juny a setembre

Fruit en càpsula allargada

Fruit en càpsula allargada, glabrescent als nervis, la resta pelós, que s’obri en quatre valves per deixar sortir les llavors arrodonides papil·loses proveïdes de plomall de pèls blancs a l’àpex.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’Hipant (del grec “ύπό hipo” sota, i “άνθος antos” flor) és el receptacle còncau de les flors amb ovari ínfer sobre el qual aparentment naixen el calze, la corol·la i els estams.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la summitat florida per que té propietats astringents i emol·lients i diürètiques. S’usa per a tractar la diarrees, gastroenteritis, prostatitis i també s'ha usat contra la gingivitis i faringitis.

Estudis científics recents han comprovat l'acció farmacològica d'aquesta valuosa planta que conté una important quantitat de compostos polifenólicos, dins dels quals es destaquen els flavonoides .

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Epilobium deriva de la combinació de tres veus gregues: “epi” a sobre, damunt; “lobós, -ou” lòbuls, tall poc profund; i “íon, -ou” violeta. Aquest nom el va prendre Linné de Dilleni, qui diu: “significat enim (quasi íon epì lóbou) violam aut florem speciosum super siliquam nascentem”, pels vistosos pètals color violeta inserits a sobre de l’hipant.

L’epítet específic parviflorum deriva del llatí “parva” que significa petit, en referència a les flors tan menudes.

Família Onagraceae

Cucumis melo var. flexuosus (L.) Naudin.

NOMS: Anficossera. Anficòs. Alficòs. Alpicòs. Meló serp. Castellà: Alficoz. Cohombro. Portuguès: Melão-serpentino. Francès: Melon serpent, Concombre serpent, Concombre flexueux. Italià: Cocomero di Turchia, Cocomero serpentino, Cocomero torto, Popone serpentino. Anglès: Armenian Cucumber. Serpent cucumber. Alemany: Schlangengurke. Schlangenmelone.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Cucumis flexuosus Linn.

DISTRIBUCIÓ: Cultivat al territori Diànic (País Valencià) i Múrcia.

HÀBITAT: Cultivat als horts de clima mediterrani, amb clima temperat i humit, a ple sol.

Planta de tiges reptants

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Herba monoica reptant amb llargues tiges carnoses i cobertes de pèls simples, amb nusos on es desenvolupen les fulles, els circells i les flors.

Fulles amb llarg pecíol

Fulles arrodonides o cordiformes de marge lleument lobulat i denticulat

Flors de corol·la groga

Flors petites, que surten solitàries a les axil·les de les fulles; masculines i femenines a la mateixa planta (monoica). Calze tubular acabat en cinc apèndix filiformes de la mateixa longitud que el tub, tot cobert de pèls. Corol·la de color groc formada per cinc pètals soldats a la base.

Fruit en pepònide allargada

Fruit en pepònide comestible allargat (pot arribar al metre de llarg), de color verd clar, cilíndric, solcat, corbat, semblant a una serp.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La taxonomia reconeix categories o grups fins al nivell de varietat botànica. No obstant això, en la producció de cultius i molt especialment en l'horticultura, s'identifiquen les formes cultivades d'una espècie com a varietat cultivada, cultivar o varietat hortícola, per a referir-se a poblacions dins d'una determinada espècie que posseeixen una o més característiques productives particulars. Esta denominació, que no té una validesa o base natural taxonòmica, té una gran importància pràctica per a la producció de cultius hortícoles, ja que permet identificar i seleccionar les poblacions més adequades a certes condicions. Hi ha moltes varietats cultivades o cultivars en cada una de les distintes espècies hortícoles. És més, en diverses fonts s'identifica fins a nivell de clons, híbrids, línies i altres categories inferiors a espècie, les que definitivament tenen una connotació menys significativa, referida a alguna característica molt puntual o a la modalitat en què eixa població de l'espècie va ser obtinguda.

USOS I PROPIETATS: Aquesta hortalissa conté vitamina C, calci, magnesi i potassi, i s’empra com crema hidratant, i per cremades lleus o abrasions. A més les flors s’utilitzen per combatre problemes estomacals, l’arrel és diürètica i provoca el vòmit (emètic)

Tot i que el seu cultiu i consum està en recessió a les nostres terres, es menja en amanida, doncs té la pell molt fina i no amarga, però a l’orient mitjà es consumeix cuit, adobat, en escabetx o en salmorra.

  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cucumis deriva del grec “kykyon” que significa cogombre. L’epítet específic melo ve del llatí “melo, melonis” meló. El seu nom comú deriva de l’àrab “al-faqqós” que era el nom que rebia en terres àrabs.

És una varietat de meló, no de cogombre (Cucumis sativus), tot i que se’l coneix també com cogombre alacantí o, simplement, cogombre.

L’expressió “tros d’anficòs” s’empra com ximple, talòs, bajoc: “Vine ací, tros d’alficòs, / vine ací, no me s’amosques, / ahuixat totes les mosques / que’t bolen per dins del cos”. També com una metàfora degradant, per indicar que un val poc, o és poca cosa: “Però, tros d’alficòs..., quina llàbia tens tu per a dirigir-te a una xica” (Martí Mestre, J.,  Diccionari històric del valencià col·loquial: Segles XVII, XVIII i XIX, PUV),

Família Cucurbitaceae

Avenula bromoides subsp. bromoides (Gouan) H. Scholz

NOMS: Avènula bromoide. Castellà: Avena de monte. Palaí. Italià: Avena bromoide. Francès: Avoine faux brome.

Flors en panícula racemiforme

SINÒNIMS: Helictotrichon bromoides (Gouan) C. E.Hubb.; Arrhenatherum bromoides (L.) Samp.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Escletxes de roques, a les pinedes i coscollars, sobre substrat calcari. Fins els 1500 metres d’altitud.

Gramínia perenne de fins 70 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia perenne que pot arribar als 70 cm d’alçada, i forma petites gespes de color verd groguenc

Fulles conduplicades

Fulles conduplicades, glabres, amb la carena i els marges cartilaginosos. Lígula aguda.

Les arestes se'n dobleguen quan maduren

Flors en panícula racemiforme de espiguetes amb peduncle i arestes que surten a mitja altura del lemma i que, quan maduren, queden doblegades per la meitat. Floreix a finals de la primavera i principis de l’estiu, entre maig i juliol.

Fruit en cariopsi

Lígula membranosa aguda

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A les gemmes, el limbe de les fulles presenta una disposició característica a cada espècie, que s’anomena prefoliació o vernació. Hi ha diversos tipus: plana, amb el limbe estès; replegada, amb el limbe plegat com un ventall (Vitis); convoluta, limbe enrotllat envers la vena central (lletuga); involuta, amb els marges doblegats cap a l’anvers (perera); revoluta, amb els marges girats cap al revers del limbe (romer); circinada, amb les fulles enrotllades sobre sí mateixa des de l’àpex cap a la base, propi de les falgueres (doradella); i conduplicada, de limbe plegat en dos al llarg de la vena central, com en aquest cas de l’avènula.

USOS I PROPIETATS: El ramat ho consumeix, tot i que és una pastura basta, no gens delicada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Avenula és un diminutiu d’Avena. El gènere del sinònim, Helictotrichon, deriva del grec "helix" hèlix, espiral, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, és a dir, amb pèl enrotllat, per la forma de l’aresta quan madura. L’epítet específic bromoides ve de "Bromus" un gènere de les gramínies, i del grec “εἷδος eidos” paregut, semblança, és a dir, semblant al Bromus

Publicat per primera vegada per Antoine Gouan amb el nom de Avena bromoides (basònim) a Hortus Regius monspeliensis 52. 1762. Més tard, amb el nom actual, va ser publicat per Hildemar W. Scholz a Willdenowia 7 (2): 420. 1974

Família Gramineae (Poaceae)