Boletus luridus Schaeff.

NOMS: Mataparent lívid. Castellà: Hongo de vaca. Boleto cetrino. Boleto de Quélet. Èuscara: Onddo zikin. Quelet onddoa. Portuguès: Boleto-pálido. Italià: Boleto lurido. Francès: Bolet blafard. Anglès: Lurid bolete. Alemany: Netzstieliger Hexen-Röhrling. Neerlandès: Netstelige heksenboleet. 

Boletus luridus

SINÒNIMS: Boletus rubeolarius Bull; Suillellus luridus (Schaeff.) Murrill

DISTRIBUCIÓ: Creix al terç nord de la Península, Extremadura i la zona mediterrània peninsular.

HÀBITAT: En pinars i carrascars sobre sòl calcari. Des de la primavera fins la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu carnós i convex de color terrós, rovellat, que pot virar a ocre o groguenc, de fins 15 cm de diàmetre, amb cutícula de superfície tomentosa o pubescent en els joves, que es torna blava amb fregar-la.

Peu reticulat

Himeni format per tubs grocs i lliures. Porus arrodonits de color roig rajola, que també prenen tonalitats blavenques amb el fregament.

Peu o estípit ple, robust, reticulat, amb la base engruixida de color roig vinós i la part superior groga. Pot arribar a fer 15 cm d’alçada.

Carn molla, però compacta, groga que vira al blau al contacte amb l’aire. Olor dèbil però agradable i sabor suau.

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. És tòxic en cru i poc cuit, i és sospitós de toxicitat fins i tot ben cuit pel que cal abstenir-se de consumir-lo. 

Pren color blau al contacte amb l'aire

Es pot confondre amb el tòxic Boletus satanas que té el capell blanquinós, o amb el Boletus queletii però aquest no té el peu amb la retícula roja que té el Boletus luridus.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Boletus és d’etimologia incerta. Deriva del grec “bolites” terme amb el qual els grecs anomenaven un tipus de bolet, i aquest derivava de “βωλος bólos” amb el significat de gleva, terròs. Altres creuen que “bólos”  fa referència al capell globós, semblant a una bola, de moltes espècies del gènere. Finalment altres autors diuen que “Bolites” era el nom que els romans donaven als millors bolets comestibles, especialment a la Amanita cesarea, i va acabar denominant a tots els bolets. L’epítet específic luridus ve del llatí “luridus, -a, -um” que significa brut, sòrdid, per l’aparença de brut que li confereix la retícula del peu.

Himeni amb tubs grocs i lliures

MORFOLOGIA DELS FONGS: El capell, barret o píleu pot tenir formes diferents però entre els fongs superiors carnosos, el més freqüent, és que prengui formes orbiculars si bé es pot matisar dient que és cònic, hemisfèric, en forma d’embut, etc.

El seu revestiment o cutícula, pot ser llis, reticulat, estriat i la seva superfície pot ser llisa, presentar pèls, escates o fibres, pot estar sec o gelatinós, viscós o greixós, segons  que la capa de gelatina que el recobreix sigui més o menys gruixuda.

Família Boletaceae

                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Russula torulosa Bress.

NOMS: Poagre comú. Blava. Blaveta. Bolet vermell. Mare d’esclata-sang. Castellà: Rúsula de pie morado. Èuscara: Gibelmore hankamore. Alemany: Wolfs-Täubling. Gedrungene Täubling.

Creix als pinars, junt a l'esclata-sang

SINÒNIMS: Russula rhodopoda Zvára

DISTRIBUCIÓ: Europa, Àsia (Mongòlia) i nord d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix a la tardor, als pinars fins els 1500 metres d’altitud. Fa micorriza amb pins con el pi blanc (Pinus halepensis). Sovint acompanya als esclata-sangs (Lactarius sanguifluus) assenyalant el lloc on trobar-ne, pel que rep el nom de mare d’esclata-sang o “seta de chivato”.

Capell de color porpra

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 10 cm de diàmetre, primer convex que passa a pla i després a deprimit pel centre, amb el marge aixecat. De color rogenc o porpra

Himeni amb làmines blanques

Himeni de làmines blanques, atapeïdes i adnates o lleugerament decurrents, amb lamèl·lules.

Peu o estípit curt i fort però trencadís, cilíndric i un poc corbat, de color blanc amb tons liliacis i vermellosos.

Peu robust tintat de porpra

Carn blanca, compacta, de olor a poma i sabor picant

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. Possible toxicitat. Hi ha gent que el consumeix després de bullir-lo i rebutjar l’aigua de la cocció.

Pot confondre’s amb la Russula sanguinea, però aquesta té la cutícula de color roig sanguini i les làmines groguenques, no blanques.

Carn blanca i molt picant

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El peu, al créixer, causa la ruptura del vel general i eleva al barret sobre les herbes i la fullaraca, el que afavoreix la dispersió de les espores. Aquest és un element important en la identificació d'un bolet que no s'aprecia bé si ho tallem al collir-lo. Pot portar certes estructures d’importància sistemàtica, com són les restes dels vels parcial i general, és a dir, l’anell o cortina en el terç superior i la volva o membrana en forma de sac que pot presentar en la base soterrada en el sòl.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic torulosa ve de “torulus” diminutiu de “torus” musculós, pel robust peu que sosté el capell.

Russula torulosa va ser descrita i publicada per Giacomo Bresadola, en Iconographia Mycologica 9: pl. 433 (1929)

Família Russulaceae

                                        

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

       

Lepista nuda (Bull.) Cooke

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu. Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.;  Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc. 

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondre amb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT: Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nuda significa nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

Família Tricholomataceae

                   

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.