Lycoperdon molle Pers.

NOMS: Pet de llop. Castellà: Pedo de Lobo. Cuesco de Lobo. Bejín blando. Gallego: Bufo de vella. Fungato. Èuscara: Astapuzt bigun. Francès: Vesse-de-loup molle. Anglès: Smooth puffball. Soft puffball. Neerlandès: Zachtstekelige stuifzwam.

Lycoperdon molle

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum var. molle (Pers.) De Toni

HÀBITAT: Surt per tot arreu, en pinars o boscos mixtes, a l’estiu i tardor.

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós o piriforme, de fins 5 cm de diàmetre, amb la part exterior (l’exoperidi) de color bru clar, groguenc o olivaci, recobert de petits grànuls pareguts a agullons que es desprenen amb facilitat, deixant la superfície llisa, sense cap marca. Té un rizomorf d’uns 2 cm i un porus apical (ostíol) que acaba esgarrant-se de manera irregular. Gleva compacta i blanca de jove que va fent-se brunenca obscura i purulenta.

Gleva madura

COMESTIBILITAT: Tot i que podria consumir-se de jove, quan la gleva és blanca, no té cap interès culinari per no tindre sabor ni olor apreciable.

Es pot confondre amb Lycoperdon perlatum, però aquest té els grànuls més espinosos.

Proveït de rizomorf

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El carpòfor és l’òrgan de dispersió d’espores, que en aquest gènere es caracteritza pel mecanisme per a dispersar-les. Consta d’un globus ple d’espores amb un porus apical (ostíol) per on expulsa un núvol d’espores, quan està madur, amb la mínima pressió. Així amb una sola gota d’aigua de pluja que caiga sobre el carpòfor o el lleu fregament d’un animal provoca l’eixida de gran quantitat d’espores.

Exoperidi cobert de petits grànuls que cauen amb facilitat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic molle ve del llatí “mollis, -e” tendre, suau, flexible.

En aquest cas el nom comú reprodueix el nom científic del gènere.

Família Lycoperdaceae

    

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

             

Rhizopogon roseolus (Corda) Th. Fr.

NOMS: Boles. Fetjó xugles. Castellà: Criadilla rosada. Criadilla de pinar. Turma. Èuscara: Sasiboilur. Alemany: Rötliche wurzeltrüffel.

Apareixen mig soterrades 

SINÒNIMS: Rhizopogon luteolus Fr. & Nordholm.;  Rhizopogon vulgaris (Vittad.) M Lange

HÀBITAT: Surt tot l’any però especialment a la tardor als carrascars i pinars, on forma micorrizes especialment amb els pins blancs (Pinus halepensis). Creix tant sobre sòl àcids com bàsics, des de terres baixes fins l’alta muntanya.

Peridi rogenc al tall

DESCRIPCIÓ: Aquest bolet no té la forma tradicional dels bolets. Produeix els carpòfors, que rarament supera els 5 cm, mig soterrats (semi-hipogea), semblants a una petita creïlla. La part externa, el peridi, és una pell prima de color groc brunenc, amb alguns rizomorfs (formacions d’hifes amb forma d’arrel) a sobre, que al tall presenta un color rogenc violaci. El peridi envolta i protegeix la gleva d’aspecte esponjós que varia de color amb el temps, passant d’un color crema verdós a color marró fosc quan madura.

Exterior amb rizomorfs

COMESTIBILITAT: És comestible de jove, molt apreciat a les nostres comarques, on enriqueix amb el seu sabor el deliciós arròs caldós. Aquesta espècie també és apreciada per la cuina japonesa, on es coneix tradicionalment amb el nom de Shoro.

Amb el temps la gleva es fa més obscura

Es pot confondre amb Rhizopogon luteolus, de color bru groguenc amb el peridi que no es fa rogenc al tallar i prefereix sòls sorrencs.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Rhizopogon formen micorrizes principalment amb arbres de la família Pinaceae. D’aquesta relació simbiòtica els fongs aconsegueixen aliment, mentre que els arbres obtenen humitat per desenvolupar el seu sistema radicular.

Detall de la gleva esponjosa

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rhizopogon deriva del grec “ῥίζα rhiza” arrel, i  “πώγων pógon” barba, per la presència d’hifes rizomorfes que cobreixen la superfície del carpòfor. L’epítet específic roseolus és un diminutiu del llatí “roseus” rosat, pel color vermellós del peridi al tall.

El Rhizopogon té un paper important en l’ecologia dels pinars i boscos de coníferes, i des de la primera meitat del segle XX s’ha emprat en silvicultura per augmentar la supervivència i rendibilitat de pins.

Família Rhizopogonaceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tricholoma psammopus Kalch.

NOMS: Tricoloma enfarinat. Castellà: Tricoloma de pie granuloso. Anglès: Larch Knight. Alemany: Schwammiger Ritterling.

Surt a les clarianes dels pinars mediterranis

SINÒNIMS: Agaricus psammopus Kalchbr.;  Gyrophila psammopus (Kalchbr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor entre la fullaraca o en els herbassars de les clarianes dels pinars mediterranis de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi roig (Pinus sylvestris) 

Capell amb cutícula granulosa

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu semiesfèric en principi però va aplanant-se, de 3-5 cm de diàmetre, convex i lleugerament umbonat, marge revolut, cutícula separable granulosa amb petites fibres radials cap al marge, de color beix o ocre pàl·lid.

Himeni amb làmines adnates irregulars, escotades, amples i separades, de color blanquinós que van virant al ocre amb el temps.

làmines separades i escotades

Peu o estípit de 5-7 cm, concolor amb el capell però més clar a la part superior on forma una mena de banda anular blanca

Carn color crema brut al tall, de gust amarg i sense olor. Esporada en massa blanca.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. No es menja perquè amarga

Peu amb una banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espores es multipliquen donant lloc a uns micelis que, d'any en any, creixen i s'expandeixen de forma circular, si el terreny és homogeni, i més irregular si hi ha arbusts, arbres o altres irregularitats del terreny. Aquests micelis, com el tronc i les branques d'un arbre, quan aconsegueixen la seua dimensió i maduresa comencen a donar fruits, els bolets, i com aquests ho fan sobre els brots joves. El centre del miceli no sol donar fruits, bolets, sinó que aquests es produeixen en les vores, sobre els micelis crescuts aqueix any, apareixent així els bolets formant cercles, “erols” (en castellà corros de brujas) o bé fileres serpentejants quan el miceli té un creixement irregular. Els micelis creixen any rere any i per consegüent les boleteres van desplaçant -se i movent-se en la direcció i sentit que creix el miceli.

Tricholomataceae psammopus

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic psammopus ve del grec “ψάμμος psámmos” sorra, i “πούς pous” peu, pel peu granulós.

Família Tricholomataceae

  

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.