Rosa canina L.

NOMS: Gavarrera canina. Roser caní. Roser gavarrer. Gratacul. Castellà: Escaramujo, Galabardera, Rosal perruno, Rosal silvestre. Tapaculos. Èuscara: Otsonaharr. Otxolaharr. Occità: Agalancièr, Gardauèr, Garrabièr, Gratacuol. Portuguès: Gravanceira. Italià: Rosa canina. Rosa di macchia. Rosa selvatica comune. Francès: Rosier des chiens, Rosier des haies, Églantier des chiens. Gratte-cul. Anglès: Dog rose. Common Briar. Alemany: Heckenrose. Hundrose. Neerlandès: Gewone Hondsroos. Grec: Αγριοτριανταφυλλιά. Ροδή η κυνορροδή.

Flors solitàries o en corimbes

SINÒNIMS: Rosa deseglisei Boreau

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Prunetalia spinosae. Marges, bardisses, vores de camins i marges de riu. fins els 1500 metres d’altitud

Arbust caducifoli de tiges lignificades

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

Fulles imparipinnades amb 5-7 folíols de marge serrat

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de fins sis metres d’alçada, tot i que no sol passar dels 3 metres, amb tiges llenyoses cobertes per agullons corbats

Folíols sense glàndules al revers

Fulles de distribució esparsa, imparipinnades, amb 5-7 folíols ovats o ovat-lanceolats i aguts, de marge serrat amb dents simples o dobles, glabres, sense glàndules al revers, si de cas alguna al marge. Estípules soldades a la base del pecíol

Nombrosos estams i estils lliures però formant columna

Flors solitàries o en corimbes, hermafrodites, actinomorfes, pentàmeres, de 2,5-4 cm de diàmetre. Calze format per cinc sèpals reflexes, que cauen abans de madurar el cinoròdon, enters o amb lòbuls laterals, amb pèls a la cara interna. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc o rosa suau, un poc escotats. Androceu format per nombrosos estams. Gineceu amb hipant d’on surten molts estils lliures però formant una unitat, una petita columna més curta que els estams. Floreix de maig a juliol.

Fruit en cinoròdon globós o urceolat de color roig

Fruit en cinoròdon globós, urceolat o el·lipsoïdal de 10-18 mm, generalment glabre, de color roig obscur. El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment.

Interior del cinoròdon amb aquenis indehiscents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cinoròdon és un fruit complex constituït per un receptacle més o menys carnós en forma de copa estreta. Dins d'aquest receptacle hi ha diversos fruits en forma de núcula, els quals tenen les llavors amb nombrosos pèls a l'interior. Els cinoròdons primer són verds i quan maduren prenen tonalitats molt vistoses, normalment roges o de color taronja, però que en algunes espècies de roser poden ser purpúries o negroses. Cinoròdon deriva del grec kynorhodon, literalment “rosa de gos” que era el nom que rebien les flors d’aquest roser silvestre a l’antiga Grècia. També s'anomena gavarró o gratacul quan és el fruit de la gavarrera o roser silvestre, entre d'altres tipus de rosers.

Flors amb cinc pètals lliures, de color blanc o rosat

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat els fruits perquè són astringents i rics en vitamina C, diürètics, digestius, antidiarreics i antiescorbútics. 

Amb els fruits se'n pot fer melmelada i confitures que conserven les quantitats de vitamina C i, per tant, les propietats antiescorbútiques; també s’elaboren sucs i licors. A més a més s’empra en jardineria per la gran rusticitat en clima i sòl, i la magnífica floració.

Tija amb agullons

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rosa procedeix del llatí “rosa, -ae” que deriva del grec “rhódon, -ou”. Les dos veus defineixen la flor del roser, la reina de les flors. L’epítet específic canina deriva del llatí “canis” que significa gos perquè, segons informa Plini, a l’antiguitat es pensava que les arrels d’aquest roser curava els efectes de les mossegades dels gossos rabiosos.

Quan els xiquets jugaven pels carrers i pel camp, solien desgranar els grataculs entre camisa i esquena dels companys de joc i els feia rascar l’esquena, doncs els pelets piquen molt.

Rosa canina és una de les plantes incloses  en la Capitulare de villis vel curtis imperii, en la qual Carlemany obliga, entre altres coses, a conrear als jardins reials una llista d’un centenar d’herbes, arbres fruitals i plantes tèxtils i tintòries.

Rosa canina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 491. 1753.

Família Rosaceae

Taraxacum laevigatum (Willd.) DC.

NOMS: Lletsó menut. Castellà: Diente de león. Francès: Pissenlit lisse. Pissenlit à feuilles lisses. Anglès: red-seeded dandelion. Alemany: Rotfrüchtiger Löwenzah. Sandlöwenzahn.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Taraxacum erythrospermum Andrz. ex Besser;  Taraxacum stenospermum Sennen 

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix a les vores dels camins i en camps abandonats.fins els 1400 metres d’altitud.

Una roseta basal d'on surten les tiges floríferes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia acaule amb totes les fulles en una roseta basal d’on surten les tiges floríferes fistuloses, que arriben al pam d’alçada, a l’àpex de les quals surten els capítols solitaris.

Fulles pinnatisectes runcinades

Fulles en roseta basal, profundament dividides (pinnatisectes), runcinades, amb lacínies desiguals

Flors amb lígula groga

Flors en capítols solitaris a l’àpex de robusts peduncles de menys d’un pam d’alçada. Involucre amb bràctees externes amb un estret marge membranós i recorbades cap a fora. Les internes més llargues, lanceolades, generalment amb una petita banya a l’àpex. Flors ligulades de color groc, les exteriors amb banda abaxial grisosa. Floreix de març a juliol

Fruit en aqueni vermell

Fruit en aqueni rogenc, muricat a la part superior, amb papus blanc.

Bràctees exteriors recorbades cap avall

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Des del punt de vista evolutiu, les compostes són el grup més avançat dins de les dicotiledònies. En comptes d’acumular midó, com a substància de reserva, acumulen inulina, i són capaces de sintetitzar combinacions de substàncies químiques que són tòxiques o desagradables per als herbívors. El gènere Senecio, amb espècies com el xenixell (Senecio vulgaris), és el més diversificat de la família, i conté un tipus d’alcaloide que fa que els animals el rebutgen sistemàticament.

Bràctees involucrals amb una petita banya a l'àpex

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Taraxacum és un nom llatinitzat que deriva de l’àrab “tharakhchakon”, o del grec “tarraxos”, que designa algunes plantes del gènere. L’epítet específic laevigatum ve del llatí "levigo" suau, polit, llis, segurament per les suaus fulles. Alguns autors opinen que el nom específic és poc precís, i proposen erythrospermum, que deriva del grec “ἐρυθρός erythrós” ros i “σπέρμα spérma” llavor, és a dir, amb llavors vermelles.

Espècie protegida, inclosa a l’anex I del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya, Resolució AAM/732/2015, de 9 d'abril.

Família Compositae (Asteraceae)

Bromus madritensis L.

NOMS: Blat del diable. Espigadella. Rompsacs. Bromus madrileny. Castellà: Bromo. Espiguilla. Rompesacos. Èuscara: Bas-oloa. Francès: Brome de Madrid. Italià: Forasacco dei muri. Anglès: Compact Brome. Alemany: Madrider Trespe. Mittelmeer-Trespe.

Flors en panícula erecta

SINÒNIMS: Anisantha madritensis (L.) Nevski 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a les comunitats ruderals, erms, terrenys remoguts i vores de camins. Fins els 1450 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Beines inferiors piloses

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes glabres, excepte en les beines inferiors, i estriades, molt semblant a Bromus Rubens, que és més petita i amb la panícula erecta i més compacta, i també és pareguda a Bromus diandrus, que és més gran i amb la panícula més laxa i flexible, de manera que aquest  Bromus madritensis es troba entremig de les dues espècies citades.

Fulles linears, llargues i estretes, de fins 20 cm, agudes, les inferiors amb beines piloses. Lígula membranosa oval-oblonga.

Androceu amb dos estams

Flors en panícula erecta, amb 2-3 branques per nus, formada per espiguetes de 3-5 cm de llarg inclosa l’aresta, amb 6-10 flors hermafrodites. Glumes estretes i amb diversos nervis, la superior mesura quasi el doble que la inferior. Lemma de 10-20 mm estretament lanceolada amb aresta recta i subapical de 10-20 mm. Glumel·la superior o pàlea més curta que l’inferior. Androceu amb dos estams amb anteres sagitades de fins 1 mm, amb teques en X que vibren amb el vent. Gineceu amb dos estigmes plomosos. Floreix de març a juliol

Gineceu amb dos estigmes plomosos

Fruit en cariopsi linear-fusiforme comprimida dorsalment i la cara ventral còncava.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la base de l'espícula trobem les glumes, generalment dues (de vegades una solament, en altres casos entre tres i sis). Són dues bràctees sèssils, alternes però tan juntes que semblen oposades, allargades i com doblegades per la meitat per cobrir i protegir la base de l'espícula. La gluma inferior és generalment menor que la glumel·la superior i, de vegades tan reduïda que sembla que no hi haja.

Lígula membranosa oval-oblonga

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bromus deriva del grec "βρῶμα broma" menjar, nutrició. Aquest nom ja l’atribuïa Teofrast a una gramínia alimentària. L’epítet específic madritensis deriva del llatí medieval “Madritum” el nom de la ciutat de Madid. Fa referència a la seua localització en aquesta ciutat. El genèric del sinònim Anisantha deriva del grec “ἄνισος anisos” divers, desigual, i de “ανϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb espiguetes desiguals

Si se’l menja el bestiar corre el perill d’escanyar-se, doncs si la planta està espigada pot travessar-se en la gola i ofegar l’animal.

S’ha naturalitzat a molts llocs del món, com Amèrica del nord, on es considerada una mala herba invasora.

Bromus madritensis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum... 5. 1755.

Família Gramineae (Poaceae)