Vicia peregrina L.

NOMS: Veçot, Vícia peregrina. Castellà: Arveana. Grisoles. Veza peregrina. Occità: Vesso. Francès: Vesce voyageuse, Vesce à gousses larges. Italià: Veccia smussata. Veccia viaggiatrice. Anglès: Broad-podded Vetch. Rambling Vetch. Wandering Vetch. Alemany: Fremde Wicke. Landstreicher-Wicke.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Vicia michauxii Spreng.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Secalion cerealis arges de camins, prats secs i assolellats, camps de conreu, guarets, principalment sobre sòl bàsic. Fins els 1300 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Fulles paripinnades amb circell ramificat

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges enfiladisses, ascendents i anguloses, que poden assolir el metre de llarg

Fulles alternes, paripinnades, amb 4-6 parells de folíols linears, truncats mucronats o tridentats; a l’àpex de la fulla hi ha un circell ramificat. Estípules lanceolades, agudes, enteres, sense nectari.

Flors papilionades de color púrpura

Flors axil·lars solitàries. Calze zigomorf, campanulat, amb els sèpals desiguals. Corol·la papilionada, de color púrpura amb l’estendard profundament emarginat, ales més obscures que l’estendard, . Floreix d’abril a juny

Fruit en llegum comprimit

Fruit en llegum oblong o el·líptic i comprimit, amb suau pubescència

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes lleguminoses presenten circells que fan servir per enfilar-se en busca de la llum. En botànica el circell és un òrgan amb aspecte de tija prima, que procedeix d’una tija o una fulla modificada. Com a característica té un extraordinari tropisme que hi permet agafar-se a qualsevol suport, cargolant-se en hèlix.

USOS I PROPIETATS: Pot emprar-se com farratge pel bestiar. Com totes les lleguminoses té la capacitat de fixar al sòl el nitrogen de l’aire.

Estendard profundament emarginat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vicia deriva del llatí “vicia, -ae,” que era el nom que rebia la veça (Vicia sativa) a l’antiga Roma. Els romans van adaptar el nom grec “bíkion, -ou” que designava la mateixa planta. L’epítet específic peregrina prové del llatí  “peragrare” que significa per desplaçar-se o viatjar, en referència a l’hàbit enfiladís de la planta que fa parèixer que es mou.

Estudis arqueològics han arribat a la conclusió que els llegums d’aquesta planta es consumien, doncs s’han trobat restes de Vicia peregrina en excavacions d’assentaments neolítics, junt a altres llegums. Actualment l’única espècie del gènere que es conrea par a consum humà és la fava (Vicia faba), la resta aprofita per a farratge o com adob verd.

Vicia peregrina va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 737. 1753. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Cyperus longus L.

NOMS: Castanyola. Jonça de cordellar. Serrana de fulla llarga. Junsa llarga. Castellà: Juncia. Juncia olorosa. Juncia larga. Juncia loca. Gallego: Herba xunqueira. Xonza. Èuscara: Iuncia. Ioncia. Occità: Triangle loungaru. Portuguès: Albafor. Junça-de-cheiro. Italià: Quadrelli. Zigolo comune. Francès: Souchet allongé, Souchet long, Souchet odorant. Anglès: Galingale, Sweet galingale. Sweet Cyperus. Alemany: Hohes Zypergras. Langästiges Cypergras.

Inflorescències en antela

SINÒNIMS: Cyperus badius Desf.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Magnocaricion elatae. Creix a les sèquies, marges de rius i llocs embassats o humits d’aigua dolça. Fins els 700 metres d’altitud

Herba que creix d'un rizoma submergit

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Hidròfit Planta hidròfila. Planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba que té un rizoma gruixut i sense tubercles, que pot estar submergit, del qual surten les tiges verdes, trígones, rectes, que poden assolir el metre i mig d’alçada.

Fulles amb el nervi central molt marcat

Fulles més curtes que la tija, basals, linears, un poc carenades pel nervi central, de fins un centímetre d’ample i molt llargues, amb beina a la base de marge membranós.

Espiguetes comprimides

Flors en inflorescències en antela que surten a la part superior de les tiges. Estan formades per 6-10 radis trígons de mida diferent que porten espiguetes comprimides de color marró vermellós a l’àpex. Tres estams exserts en l’antesi. Estil llarg amb tres estigmes exserts. La inflorescència porta unes bràctees a la base, semblants a les fulles, molt més llargues que la inflorescència.  Floreix d’abril a setembre

Fruit en aqueni trígon de color obscur

Antela amb radis de mida diferent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una antela és un tipus d'inflorescència composta, una panícula, que es caracteritza pel fet que totes les rames laterals creixen més que l'eix principal.

Bràctees molt més llargues que la inflorescència

USOS I PROPIETATS: Plini i Dioscòrides mencionen aquesta jonça assenyalant que a l’antiga Grècia i a Egipte s’emprava el rizoma com un remei per a les picades d’escorpí i les mossegades de serp. A més el rizoma desprèn un suau aroma de violetes i s’utilitza per a fer perfums.

En jardineria s’empra per decorar les vores dels estanys o les fonts naturalistes, formant grups. És rústic i de fàcil manteniment

Tres estams i tres estigmes exserts

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cyperus prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. Aquest nom ja s’aplicava a diversos tipus de junces com la xufera borda (Cyperus rotundus) L’epítet específic longus ve de llatí “longus, a, um” llarg, estirat, per les fulles i les bràctees tan llargues. L’epítet específic del sinònim, badius, ve del llatí “badius” marró, en referència al color de la inflorescència.

Cyperus longus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 45. 1753.

Família Cyperaceae

Astragalus hamosus L.

NOMS: Astràgal hamós. Castellà : Anzuelos. Hedisaro. Securidaca menor. Francès: Astragale à gousses en hameçon. Portuguès: Erva de Sam Laurenço. Italià: Astragalo falciforme. Anglès: Southern Milk-vetch. Alemany: Hakenfrüchtiger Tragant.

Inflorescències en raïm a l'extrem d'un llarg peduncle

SINÒNIMS: Astragalus paui Pau

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània i iranoturaniana

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en camps de secà i prats terofítics. Fins els 1200 metres d’altitud.

Herba ramificada amb tiges arran de terra

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual ramificada des de la base, de tiges de fins mig metre, amb molts pèls i aplicades al terra

Fulles imparipinnades amb 7-13 parells de folíols

Fulles de distribució alterna, imparipinnades, compostes per 7-13 parells de folíols i un de sol a l’àpex, obovats, enters, glabres per l’anvers i pilosos per revers. Estípules acuminades que abracen la tija.

Flor papilionada amb l'estendard més llarg que la carena i les ales

Flors en raïm a l’extrem del peduncle. Calze campanulat i cobert de pèls blancs i negres amb cinc dents linears iguals, persistents a la fructificació. Corol·la groguenca, amb l’estendard més llarg que les ales i la carena. Androceu diadelf amb nou estams soldats i un de sol. Gineceu d’ovari súper amb estil arquejat i estigma capitat. Floreix a la primavera, entre abril i juny.

Fruit inconfusible i característic de l'espècie

Fruit en llegum de secció circular amb la beina molt corbada, pareguda a un ham de pescar

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El llegum és un fruit dehiscent, és a dir, que s’obri de manera natural, separant-se en dues peces o valves. És el fruit característic, en les diferents formes de cada espècie, de les lleguminoses o fabàcies.

USOS I PROPIETATS: Té propietats medicinals com laxant, galactagog i emol·lient, tot i que no s’ha emprat tradicionalment. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Astragalus, deriva del grec “ἀστράγαλοϛ astrágalos” astràgal, nom ja citat per Plini per definir una lleguminosa, pot ser per la forma de les llavors que semblen l’os del mateix nom que grecs i romans usaven per al joc dels daus. Altres autor defenen que el nom deriva de “αστήρ astér” astre, i de “γάλα gála” llet, per la forma i el color de la flor i per què les cabres que s’alimentaven d’aquesta planta augmentaven la producció de llet. L’epítet específic hamosus ve del llatí “hamus” ganxo, és a dir, amb ganxos, per la forma dels fruits.

Astragalus hamosus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 758. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)