Tipuana tipu (Benth.) Kuntze

NOMS: Tipuana. Acàcia de flor groga. Castellà : Tipa. Tipuana. Palo rosa. Portuguès: Amendoim-acácia. Tipuana. Anglès: Rosewood. Tipa. Pride of Bolivia. Francès: Tipa. Palo rosa. Xinès: da ban mu.

Flors en raïms terminals o axil·lars

SINÒNIMS: Machaerium tipu Benth.; Tipuana speciosa Benth.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedeix, especialment, d’Argentina i Bolívia.

HÀBITAT: Cultivada als parcs i jardins

Arbre de fins 25 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre que pot assolir els 25 metres d’alçada amb una capçada densa sostinguda per un tronc d’escorça gris i escletxes verticals. És un arbre semicaducifoli perquè perd les fulles molt tard, ja ben entrat l’hivern, i les trau a principis de la primavera.

Fulles imparipinnades de fins un pam de llargària

Fulles oposades, compostes, imparipinnades, de 10-20 cm de llargària i 7-11 parells de folíols peciolulats, oblongs, de marge enter, disposats de manera alterna en dues files oposades.

Flors papilionàcies de color groc ataronjat

Flors en inflorescències en raïms axil·lars i terminals, amb flors de llarg pedicel i calze acampanat, acabat en cinc dents desiguals i curtes. Corol·la papilionàcia de color groc  ataronjat, amb els pètals arrugats, l’estendard emarginat i amb una taca rogenca a la base. Androceu amb 10 estams dels quals 9 soldats formant un tub i un de lliure, d’anteres blanques. Floreix de maig a l’agost a l’hemisferi nord i en desembre i gener al sud d’Amèrica.

Fruit en sàmara

Fruit en llegum alat, tipus sàmara, el·líptic, de 4-7 cm de longitud i 1,5-2,5 cm d’amplada, amb ala coriàcia i una sola llavor, de color marró clar, maduren a la tardor i romanen a l’arbre fins l’hivern.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les arrels d’aquest arbre són molt agressives i poden aixecar amb facilitat l’asfalt de les carreteres o el formigó de les edificacions, pel que cal prendre precaucions i no plantar prop de cases o piscines que poden patir danys.

Tronc amb fissures verticals

USOS I PROPIETATS: S’empra per reforestar àrees amenaçades per la desertificació perquè suporta climes àrids. La fusta és bona per a treballar en fusteria i ebenisteria. L’escorça conté tanins que s’aprofiten per adobar pells, i les fulles són un bon aliment pel bestiar. A més a més la seua resina roja té propietats astringents. Però principalment s’usa com arbre ornamental en parcs, jardins i alineacions de places i carres. A finals del segles XIX i principis del XX els parcs, avingudes i bulevards de es principals ciutats argentines es van poblar de tipuanes, gràcies a l’arquitecte i paisatgista Carlos Thais. D’ací es va donar a conèixer com arbre ornamental i es va difondre per la resta del món de clima temperat.

Flor de tipuana

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tipuana  deriva de “tipu” el nom que els nadius de Bolívia donaven a l’arbre. L’epítet específic tipu fa al·lusió al mateix fet.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada com Machaerium tipu (bosiònim) per George Bentham i publicada en Hooker's Journal of Botany and Kew Garden Miscellany 5: 267. 1853. En 1898 va ser publicada per Carl Kuntze en Revisio Generum Plantarum 3(3): 72. 1898. amb el nom actualment admès de Tipuana tipu

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Rumex obtusifolius L.

NOMS: Llengua bovina, Llengua de bou, Paradella de fulla grossa, Paradella obtusifòlia, Paradelles, Romàs. Castellà: Engordapuercos, Romaza, Romaza de hoja grande. Èuscara: Lapaitza. Italià: Rómice comune. Francès: Patience sauvage, Patience à feuilles obtuses, Rumex à feuilles obtuses. Anglès: Bitter Dock. Broad leaved dock, Round-leaved dock. Red-veined dock. Alemany: Stumpfblättriger Ampfer. Wilder-Ampfer. Neerlandès: Ridderzuring.

Flors en verticil·lastres 

SINÒNIMS: Acetosa obtusifolia (L.) M. Gómez; Lapathum obtusifolium (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Creix als herbassars ruderals humits, entre els 100 i els 1000 metres d’altitud

Herba de tija erecta glabra o pubescent

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra o pubescent de tija erecta de fins un metre d’alçada, amb els nusos coberts per una òcrea, característica de la família de les poligonàcies.  

Fulles el·líptiques o oblongues, no panduriformes

Fulles basals amples, ascendents, el·líptiques o oblongues, no amb forma de guitarra, peciolades, amb la base cordada o subcordada i el limbe lleugerament ondulat, de color verd

Flors amb tres tèpals externs i tres interns, aquests amb dents a cada costat

Flors en inflorescències ramificades i ascendents que formen amb la tija principal un angle molt tancat. Les flors apareixen en verticil·lastres sostingudes per un pedicel dos vegades tan llarg com els tèpals; tres tèpals interns i tres externs, els interns son acrescents, oblongo-deltoides i reticulats amb 3-5 dents a cada costat. Generalment un sol tèpal porta grànul i generalment assoleixen una coloració vermellosa. Floreix a l’estiu, entre juny i agost

Normalment un sol tèpal porta grànul

Fruit en aqueni que manté les ales per afavorir la dispersió pel vent i enganxant-se als pèls dels animals amb les dents

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom de la família poligonàcia (Polygonaceae) deriva de la presència en algunes espècies de nusos a les tiges anomenats “goni” genoll o articulació en grec, i de “poli” molts. Fulles simples i alternes; en quasi totes les espècies cada fulla té a la base del pecíol una peculiar embolcall estipular anomenat òcrea. Les flors tenen 3-6 tèpals verdosos, blancs o vermells.

Inflorescències ascendents formant un angle tancat amb la tija principal

USOS I PROPIETATS: Les fulles s’empren en medicina popular per calmar cremades, bombolles i picades d’ortiga. També es poden menjar en amanida o cuinades com els espinacs però sense abusar, perquè tenen àcid oxàlic que és perillós en grans quantitats. L’àcid oxàlic s’uneix al calci per formar oxalat de calci, el que provoca deficiència de calci i la formació de càlculs renals.

Pedicel dus vegades tan llarg com el tèpal

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rumex significa javelina, per la forma de punta de llança de les fulles de moltes espècies del gènere. Plaute i altres autors de l’antiguitat ja usaven aquest nom per referir-se a les agrelles. L’epítet específic obtusifolius, deriva de "obtusus" obtús, i "folium" fulla, és a dir, amb fulles obtuses.

És considerada una espècie invasora a l’Amèrica del nord, i una mala herba nociva al Regne Unit. Una sola planta pot produir unes 7000 llavors que poden mantenir la seua capacitat germinativa durant 50 anys.

Rumex obtusifolius va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 335–336. 1753.

Família Polygonaceae

Elymus farctus (Viv.) Runemark ex Melderis

NOMS: Jull de platja. Fenàs de platja. Agropir mediterrani. Castellà: Grama de la arena. Agropirón. Èuscara: Itsas aski. Portuguès: Feno-das-areias. Italià: Gramigna delle spiagge. Francès: Chiendent à feuilles de jonc. Anglès: Wild rye. Wildrye. Sand Couch. Alemany: Binsen-Quecke. Binsenquecke. Grec: Έλυμος, Finès: Villivehnät.

Espiguetes aplicades a la tija

SINÒNIMS: Triticum farctum Viv. (basiònim); Agropyron farctum (Viv.) Rothm.; Elytrigia farcta (Viv.) Holub.; Agropyrum junceum (L.) Beauv. subsp. mediterraneum Simonet & Guinochet

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix als arenals marítims, platges i dunes, fins els 20 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna

Forma gespes poc denses als arenals litorals

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Gramínia que forma gespes poc denses que surten dels rizomes subterranis amb tiges erectes de fins 70 cm d’alçada

Lígula membranosa i curta

Fulles pubescents, de color verd glauc, la part inferior és una beina que acaba, sense aurícules, on comença la fulla plana, acanalada i acabada en punta. Lígula membranosa curta, de 0,5-1 mm de llarga i no ciliada.

Flors amb tres estams i dos estigmes plomosos

Flors en espigues on les espiguetes surten directament de la tija, a la qual estan aplicades, i de vegades són més curtes que els entrenusos. Glumes obtuses amb 9-11 costelles. Glumel·les desiguals, la inferior més llarga, obtusa i sovint mucronades. Tres estams i dos estigmes plomosos. Floreix a la primavera i estiu, entre abril i agost.

Fruit en cariopsi fusiforme, llis i sense solc, amb pericarpi adherent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La flor en les gramínies està representada només per les parts fèrtils, és a dir, tres estams i un ovari format per la fusió de tres carpels amb dos estigmes plomosos. En alguns gèneres el nombre d'estams és diferent: sis en l'arròs i el bambú, però un en el gènere Festuca. A la base de la flor es pot observar dues parts estèrils reduïdes a la mida d'una escata i que s'anomenen glumèl·lules. Aquestes s'interpreten com les restes del periant.

Flors d'Elimus farctus 

USOS I PROPIETATS: L’extensa xarxa de robusts rizomes, que suporten la salinitat de l’aigua marina, retenen la sorra de les dunes disminuint la força del vent, eviten la seua degeneració i ajuden a la restauració dunar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Elymus deriva del grec “elymos” mill, citat per Aristòfanes i Polibi com panificable. L’epítet específic farctus deriva del llatí “farcio” farcit, inflat.

Aprofitant que Elymus farctus és tolerant als sòls salins i que és parent del blat (Linné el va nomenar Triticum junceum), s’han hibridat tots dos per fer una varietat de blat tolerant a la sal.

La primera publicació es va fer sota el nom Triticum farctum (basiònim) pel botànic italià Domenico Viviani (1772-1840). Amb el nom Elymus fractus va ser descrit per Hans Runemark i publicat en Botanical Journal of the Linnean Society 76(4): 382. 1978. 

Família Gramineae (Poaceae)