Ophrys dianica M.R.Lowe & al.

Ophrys dianica

NOMS: Abellera fosca. Mosques negres. Castellà: Abejita.

SINÒNIMS: Ophrys lucentina P. Delforge;

Observcions: La majoria d’autors classifiquen Ophrys dianica com sinònim de Ophrys fusca subsp. fusca.

Label vorejat per una franja groga 

DISTRIBUCIÓ: Endemisme del territori Diànic del sud de València i nord d’Alacant

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Creix en pastures i matollars

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

Planta petita que no sobrepassa el pam d'alçada

DESCRIPCIÓ: És una petita orquídia terrestre amb una sola tija glabra i no ramificada, que surt d’un petit tubercle subterrani, que no sol sobrepassar el pam d’alçada. El que caracteritza i diferencia aquesta orquídia, dins del grup d’Ophrys fusca, és la menor alçada i el marge del label de color groc o verdós.

Fulles en roseta basal, només 1-2 fulles caulinars

Fulles en roseta basal, oblong-lanceolades, sèssils, i nervació paral·lela, i amb 1-2 fulles caulinars agudes, de color verd lluent i glabres.

Label amb vellositat de color marró obscur amb dues lúnules gris blavos

Flors de simetria zigomorfa, formades per sis tèpals, tres externs i tres interns. Els externs de color groc verdós, dos laterals i un superior que protegeix el ginostem. Dos dels interns són molt més petits que la resta mentre que el tercer està situat a la part inferior, el label, més aplanat que en altres del mateix grup, amb dos lòbuls laterals i el central més ample i emarginat, ornat amb vellositat marró fosc i dues lúnules d'un gris blavós brillant i tota la vora recorreguda per la línia groga distintiva. Androceu format per un sol estam concrescent amb l’estil i l’estigma, amb dos sacs pol·línics. Gineceu d’ovari ínfer. Floreix en març i abril.

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula allargada

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Ginostem és l’estructura bàsica dels verticils fèrtils de les orquídies. És el resultat de la soldadura de l’estil amb el filament dels estams. En aquest òrgan hi ha el pol·len formant una massa compacta als sacs pol·línics, situats de manera que els pol·linitzadors se’ls enduran sencers i els dipositaran a prop de la cavitat estigmàtica d’un altra flor.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ophrys deriva, possiblement, del grec “ophrýs, -yós”  que significa cella, entrecella. Tot i que no veig la relació, va ser emprat per Plini el Vell a la seua obra “Història Natural”. El nom específic dianica és un epítet geogràfic que fa referència al territori Diànic, limitat per la Font de la Figuera a l’oest, Cullera al nord, la línia de costa amb el Cap de la Nau i fins  Alacant a l’est i Elda al sud-oest.

Per atraure els insectes pol·linitzadors no tenen nèctar, sinó que el label imita l’abdomen de la femella i emet feromones de la femella en cel. El mascle copula amb la flor, el que s’anomena pseudocopulació, mentre els pol·linis s’adhereixen a l’insecte que els transportarà a una altra flor. Les orquídies estan altament especialitzades, de manera que cadascuna té el seu propi insecte pol·linitzador.

Les orquídies del gènere Ophrys viuen en simbiosi amb un fong, raó per la qual no poden ser trasplantades.

Família Orchidaceae

Morus alba L.

NOMS: Morera blanca. Morera de cucs. Morera de seda. Morer blanc. Castellà: Morera blanca. Moral blanco. Morera. Gallego: Moreira branca. Èuscara: Masustabe. Marhugatze. Portuguès: Amoreira branca. Amoreira. Francès: Mûrier blanc, Mûrier commun. Italià:  Gelso bianco. Moro bianco. Anglès: White mulberry. Alemany: Weiße Maulbeere. Weißer Maulbeerbaum. Neerlandès: Witte Moerbei. Witte Moerbezie. Grec: Ασπρομουριά. Μουριά άσπρα. Συκαμινιά.

Flors en denses espigues unisexuals

SINÒNIMS: Morus multicaulis (Perr.) Perr.; Morus atropurpurea Roxb.

DISTRIBUCIÓ: Procedeix d’Àsia occidental

HÀBITAT: Cultivada als jardins i subespontània

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre monoic caducifoli, procedent d’Àsia, que no sobrepassa els 15 metres d’alçada, amb la capçada ovada o arrodonida sostinguda per un tronc d’escorça grisenca.

Fulles molt variables en forma i grandària

Fulles de distribució alterna, peciolades, de forma variable i asimètriques, grans, glabres i lluentes per l’anvers, amb el marge dentat o lobulat, de color verd clar. Les fulles joves poden fer 30 cm de llarg i amb lòbuls, mentre que les adultes no passen del 15 cm i no tenen lòbuls.

Ament de flors masculines

Flors unisexuals, molt petites i actinomorfes, agrupades en denses espigues unisexuals. Les flors tenen quatre tèpals sepaloides d’1,5 mm, glabres i ciliats a l’àpex. Les masculines amb quatre estams i un ovari rudimentari. Les femenines tenen gineceu súper amb dos estils filiformes. Floreix entre abril i maig.

Flors femenines 

Fruit és una infructescència llargament pedunculada formada per petites drupes de color blanc, rosat o vermellós, comestibles i dolces, amb una llavor bruna d’1 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morera blanca (Morus alba) és difícil de diferenciar de la morera negra (Morus nigra), tot i que els experts diuen que les fulles de la M. nigra  té les fulles més grosses, aspres, i rugoses, la base molt escotada i la punta menys aguda. A més a més els fruits són negres o roig obscur, de gust més dolç, i el peduncle molt més curt.

USOS I PROPIETATS: A la medicina popular xinesa s'empra contra la tos, la grip i l'anèmia. Externament s'usa en cas de dolors reumàtics o traumatismes. Les mores són emol·lients, i reblaneixen les vies respiratòries en els constipats.

Va ser cultivada de forma massiva a terres valencianes per a la cria dels cucs de seda. Actualment s’empra com arbre ornamental i d’ombra, en alineacions de carrers i places, jardins i parcs però tenen l’inconvenient de que els abundants fruits embruten els carrers. Per evitar-ho hi ha una varietat sense fruits: ‘Fruitless’.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Morus ve del grec "méiro" divideixo, perquè el fruit es pot dividir en les petites drupes que conformen la infructescència. Altres autors opinen que deriva del grec "máuros" negre, pel color de la infructescència de Morus nigra. L’epítet específic alba ve del llatí “albus, a, um” blanc, en referència a alguna part de la planta: flors, escorça, etc. en aquest cas pels fruits blancs.

Marco Polo en el seu llibre Viatges diu que “El Kublai Khan feia encunyar monedes de la membrana que hi ha entre l’escorça i el tronc de la morera”. En realitat es tractava de fer paper moneda, que era desconegut en l’Europa del segle XIII, amb l’escorça interior triturada de la morera.

Els xinesos mantenien en secret l’origen de la seda i estava prohibit traure les llavors de la morera i els cucs de seda del seu territori. Conta la llegenda que foren uns monjos els que varen portar els fruits, fins a Constantinoble, amagats en uns bàculs de bambú, al segle VI.

València va dominar la producció i el comerç de seda entre els segles XIV i XVIII. La cultura àrab havia deixat una tradició teixidora que havia propiciat la producció artesanal del vellut. La cria del cuc de seda ja estava instaurada i, amb un poc d’organització, les primeres màquines de torsió i el comerç marítim, van convertir València en el primer productor de fil de seda i vellut d’Europa. Malauradament, a partir de 1854 una epidèmia de “pebrina”, una malaltia del cuc de seda que impedeix la formació del fil de seda, va assolar les produccions valencianes, raó per la qual els valencians de les riberes del Xúquer primer, i de les comarques compreses entre Vil-real i Pego després, van començar a arrancar les moreres i substituir-les per tarongers.

Alexander von Humboldt també parla de les nombroses moreres de Múrcia i Granada, i de les petites cabanes on es criaven els cucs de seda (Bombyx mori).

Morus alba va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 986. 1753.

Família Moraceae

Senecio gallicus Vill.

NOMS: Seneci gàl·lic. Castellà: Flor de Santiago. Árnica falsa. Ajenjo. Cachapedo. Occità: Erbo di cardelino. Francès: Séneçon de france. Italià: Senecione gallico. Anglès: French Groundsel.

Inflorescències en corimbes

SINÒNIMS: Senecio difficilis Dufour; Senecio exsquameus Brot.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en erms, vores de camins, herbassars terofítics ruderals i camps de cultiu. Fins els 1350 metres d’altitud.

Tiges erectes i pubescents

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba de tiges erectes i ramificades que poden arribar als 40 cm d’alçada, rígides, pubescents

Fulles un poc engrossides i profundament lobulades

Fulles pinnatipartides amb segments estrets i separats entre ells, de marge dentat o lobulat, un poc engrossides; les inferiors menys dividides o amb els segments més amples

Flors en capítols amb flors ligulades a l'exterior i flòsculs al botó central

Flors en corimbe de capítols de 15-22 mm de diàmetre, amb lígules a la part exterior i flòsculs tubulosos al botó central, totes grogues. Bràctees involucrals linears, de 0,5-0,7 mm d’amplada i glabres. Floreix d’abril fins l’agost

Fruit en aqueni subcilíndric amb vil·là de pèls aplicats

Bràctees involucrals linears

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és una sobrevivent excepcional. Estudis genètics indiquen que va resistir les glaciacions del Plistocè en refugis costaners. Actualment colonitza hàbitats difícils en deserts i matollars xeròfils i en planes costaneres seques i salades. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Senecio deriva del llatí “sénex” que significa vell, pels capítols que, quan perden les llavors, semblen el cap calb d’un vell. L’epítet específic gallicus indica procedència geogràfica: de la Gàl·lia (França).

Senecio gallicus va ser descrit per Dominique Villars (Vill.) i publicat per Dominique Chaix en Histoire des Plantes de Dauphiné 1: 371. 1786.

Família Compositae (Asteraceae)