Stipa capensis Thunb.

NOMS: Herba aspra. Barró. Espart de cordell. Rompsac. Ronsac. Forment bord. Pelaguer. Castellà: Cola de cavallo. Pelote. Hopillo. Portuguès: Tabua do campo. Baracejo. Francès: Stipe du cap. Italià: Lino delle fate annuale. Anglès: Mediterranean Needle-grass.

Flors en panícula densa

SINÒNIMS: Stipa retorta Cav.; Stipa tortilis Desf.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Stipion capensis. Creix a les vores dels camins, en erms i als prats secs

Tiges ascendents de fins 60 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Però de vegades es comporta com Hemicriptòfit, és a diropten per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia amb tiges ascendents de fins 60 cm d’alçada, que fa prats densos en llocs secs i oberts

Fulles planes amb pèls a la beina

Fulles basals formant una roseta, i les caulinars amb limbe plegat i la beina generalment amb pèls, especialment junt a la lígula que es curta (0,5 mm) i truncada.  

Flors en panícula densa d’espiguetes de llargues arestes (entre 5 i 10 cm) que, quan són madures, s’entortillen entre elles Floreix en març, abril i maig

Fruit en cariopsi fusiforme amb pericarpi adherent

Lígula molt curta i truncada

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Stipa tenen en comú llargues arestes que s’enrotllen entre elles fins quedar completament embolicades. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Stipa deriva del grec "stypé" que significa massa de fibres toves, en referència a la densa mata que forma aquesta planta. El nom específic capensis és un epítet geogràfic que ve de “Caput Bonae Spei” Cap de Bona Esperança, la província de Ciutat del Cap, Sudàfrica

Stipa capensis va ser descrita per Carl Peter Thunberg i publicada en Prodromus Plantarum Capensium 19. 1794.

Família Gramineae (Poaceae)

Carpobrotus edulis (L.) N.E.Br.

NOMS: Curatall. Bàlsam comú. Bàlsam d’ungla de gat, Dents de lleó. Castellà: Bálsamo, Diente de león, Hierba del cuchillo, Higo del cabo, Higo marino. Francès: Ficoïde comestible, Figuier des hottentots. Anglès: Hottentot-fig. Ice plant. Pigface. Sour fig. Grec: Απτένια. Μπουζί.

Flors solitàries

SINÒNIMS: Mesembryanthemum edule L.; Abryanthemum edule (L.) Rothm.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Originària de Sud-Àfrica)

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Planta utilitzada en jardineria i naturalitzada a les zones litorals. Fins els 500 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Planta entapissant amb tiges llargues cobertes de fulles crasses

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta rastrera, glabra, que estén llargues branques robustes, cobertes de fulles, formant una catifa verda. Les branques poden assolir més de 2 metres de llarg i són sufrutescents, és a dir, que quasi arriben a lignificar-se.

Fulles de secció triangular

Fulles oposades, carnoses de secció triangular (triangle equilàter) amb forma de creïlles fregides, agudes, de 8-12 cm. amb la màxima amplada a la meitat de llur longitud, de color verd.

Flors de fins 10 cm de diàmetre

Flors solitàries que poden arribar als 10 cm de diàmetre, hermafrodites, amb peduncle de fins 5 cm. calze amb cinc tèpals desiguals de marge escariós. Té una falsa corol·la formada per un verticil de nombrosos estaminodis petaloides linears que poden ser porpres o grocs, rarament blancs. Androceu amb nombrosos estams d’anteres grogues. Gineceu amb ovari ínfer amb 12 estigmes sèssils i plomosos disposats radialment. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en baia comestible

Fruit en baia carnosa i comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie conviu, als mateixos hàbitats, amb una altra espècie de morfologia molt semblant: Carpobrotus acinaciformis. Es diferencien perquè aquesta té les flors de color purpuri i les fulles un poc més amples, també de secció triangular però formant un triangle isòsceles.

Nombrosos estams i 12 estigmes plomosos

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les fulles com cicatritzants i el suc de la planta com purgant. Les fulles es poden consumir confitades en vinagre, això com els fruits.

En jardineria s'ha utilitzat molt com entapissant per la seva rapidesa en cobrir el substrat i la seua resistència a la sequera. Malauradament s'ha naturalitzat i s'ha convertit en una planta invasora del litoral rocós i de les dunes, arribant a cobrir superfícies extenses i desplaçant a la flora local.

“Les invasions biològiques són reconegudes entre els principals perills per a la conservació dels ecosistemes naturals i la segona causa responsable de la pèrdua de biodiversitat” (de l’article de Simón Fos “La invasió verda” en Mètode)

Calze amb cinc sèpals desiguals de marge escariós

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Carpobrotus deriva del grec “καρπός carpόs” fruit, i “βρωτός brōtós” comestible, pel fruit mengívol. L’epítet específic edule reforça la idea del gènere perquè deriva del llatí “edo” menjar, “edulis, -e” comestible.

Aquesta espècie va ser publicada per Carles Linné en Systema Naturae, Editio Decima 2: 1060. 1759. com Mesembryanthemum edule (basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Carpobrotus edulis va ser publicat per Nicholas Edward Brown en The Genera of South African Flowering Plants 249. 1926. 

Família Aizoaceae

Eleocharis palustris (L.) Roem. & Schult.

NOMS: Cirp de marjals. Escirp de marjals. Jonquet. Castellà: Junco. Junco borde. Junquillo. Gallego: Eleocaris. Occità: Bolo. Portuguès: Junco-marreiro. Pasto. Francès: Héléocharis des marais. Souchet des marais. Italià: Giunchina comune. Anglès: Creeping Spikerush. Comon Spike-rush. Alemany: Echte Sumpfbinse. Gemeine Sumpfsimse. Gewöhnliche Sumpfbinse. Neerlandès: Gewone Waterbies. Xinès: zhao zi bi qi.

Flors en espiguetes terminals petites

SINÒNIMS: Scirpus palustris L. (basiònim); Schoenus palustris (L.) Bernh.; Cyperus palustris (L.) Sessé & Moc.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Phragmitetalia australis. Creix en sòls inundats temporal o permanentment, als marges dels rius, estanys o prats molt humits

Tiges primes i estriades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. I també és un Hidròfit, és a dir, que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: És una planta rizomatosa amb tiges primes i estriades que s’estrangulen a la base de l’espigueta; poden assolir més el metre d’alçada, i sol fer grans poblacions.

Fulles embeinadores amb l'àpex truncat horitzontalment

Fulles amb forma de beines herbàcies, a la base de la tija, amb l’àpex truncat horitzontalment

Glumes lanceolades disposades helicoïdalment

Flors en espiguetes terminals petites, de 5-20 mm, de contorn ovat i color bru clar o fosc. Glumes lanceolades disposades helicoïdalment de color palla o bru, amb el centre verdós i els marges escariosos. Androceu amb 2-3 estams d’anteres grogues. Gineceu amb estil i dos estigmes.  Floreix des de març fins l’octubre

Fruit en aqueni obovat no estriat longitudinalment, de color daurat

Planta rizomatosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Eleocharis palustris presenta una gran variabilitat fenotípica, és a dir, que la aparença externa és modulada de forma notable per la interacció amb el medi: pot aparèixer amb forma de petita planteta de pocs centímetres d’alçada, amb tiges fines i corbades, o fins herbes grans, de més d’un metre d’alçada, amb tiges grosses i rectes.

USOS I PROPIETATS: Aquestes plantes proporcionen un control efectiu de l'erosió quan les poblacions vegetals són denses.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Eleocharis deriva del grec “ἕλος hélos” pantà, i “χἄρις charis” bellesa, és a dir, planta que embelleix els pantans. Per l’etimologia d’Eleocharis hauria d’escriure’s amb “h”, motiu pel qual apareix en la bibliografia Heleocharis  i Eleocharis  indistintament, però com el gènere es va publicar originalment sense “h” s’accepta com vàlida la grafia Eleocharis.

L’epítet específic palustris deriva de "palus, paludis" pantà, aiguamoll, és a dir, del pantà, per l’habitat on es cria.

Carles Linné va publicar aquesta espècie amb el nom de Scirpus palustris en Species Plantarum 1: 47. 1753.  Amb el nom actualment acceptat de Eleocharis palustris va ser publicada per Johann Jkob Roemer i Josef (Joseph) August Schultes, (Roem. & Schult.) en Systema Vegetabilium 2: 151. 1817.

Família Cyperaceae