Minuartia geniculata (Poir.) Thell.

NOMS: Minuàrtia geniculada. Castellà: Morujón acodado. Francès: Rhodalsine genouillée. Italià: Minuartia ginocchiata. Anglès: Pink Sandwort. Woody Sandwort.

Minuartia geniculata

SINÒNIMS: Rhodalsine geniculata (Poir.) F.N.Williams; Arenaria geniculata Poir.; Minuartia procumbens (Vahl) Asch.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a llocs secs i assolellats, sobre sòls remoguts i trepitjats, fins els 400 metres d’altitud. Aquests exemplars al peu de les muralles del castell de Montesa.

Planta prostrada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba prostrada amb la base llenyosa i les tiges molt ramificades i geniculades de fins mig metre.

Fulles de Minuartia geniculata

Fulles linears lanceolades, amb un sol nervi, de distribució oposada i cobertes de pèls glandulosos, com tota la planta.

Pètals majors que els sèpals del calze

Flors en cimes paniculiformes laxes, amb llargs pedicels. Calze amb cinc sèpals amplament escariosos al marge, més curts que els pètals. Corol·la amb cinc pètals rosats que sobrepassen els sèpals del calze. Androceu amb 10 estams, cinc dels quals són més curts que els altres cinc. Gineceu amb ovari súper. Floreix a la primavera, entre març i juny

Fruit en càpsula dehiscent de llargària similar al calze, amb llavors reniformes i reticulades.  

Minuartia geniculata està coberta de pèls glandulosos

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie podem confondre-la amb alguna espècie similar de Spergularia, abundants sobre sòls salins del litoral, però minuàrtia no té les estípules membranoses a les fulles que caracteritzen la Spergularia.

Sèpals de marge escariós de Minuartia geniculata

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Minuartia, el va donar Linné en honor al farmacèutic i botànic català Joan Minuart i Parets (1693 -1768) que va jugar un paper important en la creació de Reial Jardí Botànic de Madrid. L’epítet específic geniculata deriva de "genículum" diminutiu de "génu, -us" genoll, en referència als nusos de la planta.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Jean Louis Merie Poiret, i publicada en Voyage en Barbarie 2: 166. 1789. Amb el nom de Arenaria geniculata. Amb el nom actualment reconegut de Minuartia geniculata va ser publicada per Albert Thellung en Mémoires de la Société des Sciences Naturelles et Mathématiques de Cherbourg 38: 232. 1912.

Família Caryophyllaceae

Cyanus segetum Hill

NOMS: Blauet. Angelets, Blavet, Cap blau. Castellà: Aciano, Aldiza, Azulejo, Escobilla, Liebrecilla. Èuscara: Nabar-lorea. Occità: Alifran, Blabarèl, Blauet, Blavet, Bluiet. Portuguès: Fidalguinhos. Ambreta.  Italià: Fiordaliso vero. Francès: Bleuet. Audifoin. Anglès: Bluebottle, Corn-flower. Blue Cap. Alemany: Echte Kornblume. Neerlandès: Korenbloem. Grec: Κενταύριον το κυανόν. Μπουέ. Xinès: lan hua shi che ju.

Capítol de Cyanus segetum 

SINÒNIMS: Centaurea cyanus L.;

DISTRIBUCIÓ: Lateeurosiberiana: de distribució eurosiberiana però que penetra en territoris pròxims.

HÀBITAT: Secalietalia. Creix als camps de cereals, marges i vores de camins

Cyanus segetum

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual que creix als camps de cereals, assolint fins 40 cm d’alçada, amb tiges primes i erectes cobertes de toment blanquinós, ramificades a la part superior.

Fulles caulinars de Cyanus segetum

Fulles de distribució alterna, les inferiors són pinnatipartides i les caulinars sèssils i linears, de color verd grisenc.

Flors exteriors estèrils i les interiors hermafrodites de Cyanus segetum

Flors en capítols terminals i solitaris de 2-3 cm de diàmetre amb un involucre ovoide format per bràctees bordejades de petites i curtes dents ciliades platejades i apèndix bru. Les flors exteriors són neutres o estèrils, radials, amb un tub acabat en un limbe lobulat de color blau intens; les flors interiors són hermafrodites i vermelloses. Androceu amb cinc estams d’anteres de color violeta. Gineceu d’ovari ínfer amb estil acabat en dos estigmes bilobulats. Floreix de maig a juliol.

Aquenis de Cyanus segetum

Fruit en aqueni un poc comprimit, groguenc i amb línies longitudinals blanquinoses, amb doble vil·là de setes rígides més curtes que el aqueni i persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les compostes el calze està modificat i és persistent o, en altres casos acrescent, i rep la denominació de papus o vil·là. Aquest òrgan mostra una gran diversitat morfològica: arestes, pèls, corones, etc. i en alguns taxons es forma un pic perllongat entre el fruit i el papus. Sovint és un caràcter que s’empra per reconèixer gènere i espècie.

Cyanus segetum

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les flors exteriors com antibacterià, expectorant, estimulant i aperitiu. L’aigua de blauet, obtinguda de la cocció de les flors s’empra per rentar els ulls i millorar la irritació en cas de conjuntivitis i estirar les parpelles carregades. Malgrat això, Cyanus segetum és una droga no aprovada per la Comissió Europea al considerar que les seves possibles aplicacions terapèutiques no estan suficientment documentades.

També s’empra en jardineria on s’han desenvolupat conreessis amb capítols que contenen moltes més flors que les plantes silvestres, i de colors diferents, com rosa o lila. Podeu veure l’entrada del blauet en El Jardí de Menuda Natura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere genèric  Cyanus deriva del grec “kuánous” que significa de color blau, color que prenen les flors en la majoria dels casos. L’epítet específic segetum és el genitiu plural de "seges, segetis" del sembrat, perquè aquesta espècie apareix sovint als conreus.

Carles Linné va descriure per primera vegada aquesta espècie i la va publicar com Centaurea cyanus en Species Plantarum 2: 911. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Cyanus segetum va ser descrita per John Hill (Hill.) i publicada en The Vegetable System. 4: 29, pl. 26, fig. 3. 1762.

Família Compositae (Asteraceae)

Sedum acre L.

NOMS: Crespinell groc. Arròs de bruixa. Crespinell picant. Raïmet. Castellà: Pampajarito. Uvas de gato. Pan de cuco. Gallego: Pan de paxaro. Uvas de raposa. Èuscara: Teilatu-belar mina. Occità: Rasin de serp, Rasin dóu diable. Portuguès: Vermicularia. Uva-de-câo. Francès: Orpin âcre. Poivre de muraille. Vermiculaire. Italià: Borracina acre. Anglès: Golden-carpet. Goldmoss. Mossy stonecrop. Biting Stonecrop. Wall pepper. Alemany: Scharfer Mauerpfeffer. Tripmadam. Neerlandès: Muurpeper. Grec: Αμάραντο. Πετρόχορτο.

Sedum acre

SINÒNIMS: Sedum neglectum Ten.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Festuco-Sedetalia. Creix en llocs pedregosos, murs, prats secs i a les roques calcàries. Entre els 200 i els 1500 metres d’altitud.

Sedum acre creix a les escletxes de les roques

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba petita, suculenta, glabra, cespitosa, amb tiges estèrils curtes i les floríferes més llargues però sense sobrepassar els 15 cm d’alçada.

Fulles de les tiges estèrils de Sedum acre

Fulles de 3-5 mm gruixudes de secció el·líptica, i un tant triangulo-ovoides, imbricades, especialment a les tiges estèrils, de color verd grogós.

Flors pentàmeres de Sedum acre

Flors en cimes terminals. Hermafrodites, pentàmeres, Calze amb cinc sèpals lliures lanceolats amb esperó a la base. Corol·la amb cinc pètals aguts i acuminats de color groc viu. Androceu amb 10 estams d’anteres grogues. Gineceu súper, estil llarg. Floreix entre maig i juliol.

Fol·licles estelats de Sedum acre

Fruit en plurifol·licles gibosos en estel

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha plantes especialitzades en aprofitar el mínims replans i esquerdes de les parets de pedra per ancorar les seues arrels i viure dels escassos grams de sòl que s’hi depositen. A més a més, per combatre la falta d’humitat desenvolupen fulles crasses que emmagatzemen aigua per poder sobreviure les èpoques seques. Les espècies del gènere Sedum es compten entre els pobladors vegetals habituals en aquestes condicions ambientals extremes.  

Sedum acre

USOS I PROPIETATS: És una planta tòxica de gust picant. En medicina populars s’empra per les seues propietats purgants, emètiques i antitussígens. Elimina les durícies i suavitza les vies respiratòries.

Es cultiva com ornamental en rocalles, murs o parets, apreciada per la vistosa i abundant floració, per ser de fàcil implantació i escassos requeriments.  

Fulles de la tija florífera de Sedum acre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Sedum deriva del llatí “sedum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autors que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues darreres versions són errònies. L’epítet específic acre fa referència al gust picant de la planta.

Sedum acre va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 432. 1753.

Família Crassulaceae