Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae

Vanessa cardui Linnaeus 1758

Nom comú: Migradora dels cards. Papallona dels cards.  Castellà: Cardera. Vanesa de los cardos. Portuguès: Bela-dama. Vanessa-dos-cardos. Italià: Vanessa del cardo. Francès: Belle-dame. Vanesse des chardons. Anglès: Painted lady. Cosmopolitan. Alemany: Distelfalter. Xinès: 小紅蛺蝶

Vanessa cardui

Sinònims: Papilio cardui Linnaeus, 1758

Identificació: Papallona diürna de 4,5 a 7 cm d’envergadura, amb un cos robust cobert de pèl i uns colors força vistents a les ales. Mascles i femelles molt similars. La cara superior és ataronjada, amb petites taques negres i amb rodonetes blanques cap a l’àpex a l’ala davantera, a l’ala de darrere té taques negres a mitja altura i punts paral·lels negres a la vora posterior i blaus a la part interior. Amb les ales tancades es mostra la cara inferior, de color marró clar amb tonalitats cremoses i taques blanques en la davantera, i en la de darrere una sèrie d’ocels blavosos amb anells concèntrics de diversos colors, acaba amb una banda blanca a prop de la vora.

Distribució: Es pot veure per totes les zones temperades de tots els continents, llevat de l’Antàrtida. Per les nostres terres passa durant la primavera en el seu camí al nord, perquè és una gran migradora. A finals de l’hivern inicien un llarg viatge que les portarà des de Àfrica fins a Europa, a llocs tan llunyans com Noruega o Islàndia i, en arribar la tardor, mamprenen el viatge de tornada a les terres africanes on passen l’hivern. Una migració de 14.000 km entre anada i tornada, molt superior als 9.000 km de la famosa papallona Monarca (Danaus plexippus) en la seua migració entre Mèxic i Canadà.

Període de vol: Podem començar a veure-les en març i abril. Aquestes ponen els ous que sortiran en maig o juny per continuar l’emigració cap al nord d’Europa. Entre agost i setembre podem veure-les de nou pel viatge de tornada. Per a cobrir tot el recorregut de la migració son necessàries sis generacions.

Hàbitat: Vanessa cardui acostuma a habitar ambients oberts assolellats i lluminosos i sovint se senten atrets per zones obertes de flors, cards, ortigues i plantes ruderals. Li agrada posar-se al sol amb les ales esteses

Biologia: Ponen els ous a les fulles dels Carduus, Cirsium, Centaurea, les malves i altres asteràcies, fins a 300 espècies de plantes fan d’amfitriones, plantes de les quals s’alimenta l’eruga que té pèls punxosos com els cards, és de color negre motejat de blanc i un color groguenc, i una línia també groguenca per baix dels espiracles.  

Foto de Wikipedia: Vanessa cardui - caterpillar 07 Harald Süpfle

Etimologia: Vanessa és, possiblement, en honor als Vanes, grup de déus habitants del riu Tamais, companys del déu Odin en la mitologia escandinava. L’epítet específic cardui és degut, com tantes altres papallones, a la planta nutrícia, en aquest cas són els cards en general.

Taxonomia: Gènere Vanessa, Família Nymphalidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda, Papallones, 

Brassica oleracea L. var. italica Plenck

NOMS: Bròcoli. Bròquil. Bròquil verd. Castellà: Brócoli. Brécol. Èuscara: Brokoli. Portuguès: Brócolos. Brócolis.  Francès: Brocoli. Italià: Broccolo. Anglès: Broccoli. Sprouting broccoli. Alemany: Brokkoli. Neerlandès: Broccoli. Xinès: lu hua cai.

SINÒNIMS: Brassica oleracea L., var botrytis subvar. cymosa Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Cultivada

DESCRIPCIÓ: És una planta molt similar a la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) però amb qualitats que la fan molt apreciades a la cuina.

Fulles més estretes que la floricol, amb el pecíol nu a la part inferior, de color verd glauc, marge ondulat i la nervis blancs molt marcats.

Flors: Desenvolupa nombrosos primordis florals de color verd o porpra, que és el més apreciat en la cuina, que si es deixen créixer fan panícules de flors grogues. Calze de quatre sèpals lliures. Corol·la amb quatre pètals disposats en creu. Androceu amb sis estams, dos dels quals són més curts que els altres quatre, amb anteres grogues. Gineceu súper amb estigma capitat.

Fruit en síliqua que produeix nombroses llavors redones de color rosat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Mitjançant la domesticació de les plantes silvestres i la selecció artificial van aparèixer diverses varietats, d’aspecte força diferent, al cap d’uns quants milers d’anys. Uns preferien les fulles, altres les gemmes terminals, altres l’arrel engrossida o la inflorescència, fent evolucionar la col silvestre a les formes que coneguem avui. La preferència pels brots immadurs i la inflorescència fa sorgir la floricol, el bròquil romanesco amb geometria fractal als brots florals i el bròcoli (Brassica oleracea var. italica) que és com la floricol però de color verd.

USOS I PROPIETATS: És considerada l’hortalissa amb major valor nutritiu per unitat de pes de producte comestible. Aporta poques calories però a banda dels minerals com ara el calci, el fòsfor i el ferro, conté elevades quantitats de vitamina C, B2, i vitamina A. Es pot menjar crua, adobada o cuita

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic oleracea deriva del llatí "olus, oleris"  que significa verdura o hortalissa, en referència a l’ús com aliment que es fa de ella. El nom de la varietat itàlica és un epítet geogràfic que fa referència a Itàlia, així com el nom comú “bròcoli” que ve de l’italià broccoli, brot,

Altres varietats de Brassica oleracea són la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) o el cultivar romanesco amb una curiosa estructura de geometria fractal; la col copada (Brassica oleracea var. capitata) amb els cultivars de fulles morades, la col llombarda, o de fulles arrissades, la col de Milà. 

Brassica oleracea L. var. itàlica va ser publicada per Joseph Jacob von Plenck, en Icones Plantarum Medicinalium 6: 29, t. 534. 1794.

Família Cruciferae (Brassicaceae)