Glebionis coronaria (L.) Cass. ex Spach

NOMS: Coronària. Bolic. Bolitx. Margalides. Moixos. Sordonaia. Castellà: Antimonia. Manzanilla de flor dorada. Mirabeles. Ojo de buey. Pajitos. Gallego: Ollo de boi. Pampullo. Èuscara: Urrelili. Portuguès: Malmequer. Pampilho-ordinário. Francès: Chrysanthème couronné, Chrysanthème des jardins, Chrysanthème à couronnes. Anglès: Chop-suey greens, Crown daisy, Garland chrysanthemum. Italià: Crisantemo giallo. Fior d'oro. Margherita coronata. Alemany: Goldblume. Kronen-Saatwucherblume. Kronen-Wucherblume. Kronenwucherblume. Neerlandès: Gekroonde-Ganzebloem. Grec: Άγριο χρυσάνθεμο. Μαντηλίδα μαργαρίτα. Μεγάλη κίτρινη. Xinès: tong hao. Japonès: Shungiku. Kikuna

Glebionis coronaria

SINÒNIMS: Chrysanthemum coronarium L.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-meridional

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix als camps abandonats, erms, camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 600 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 60 cm d’alçada amb tiges erectes ramificades

Fulles bipinnatipartides en lòbuls lanceolats i mucronats; les caulinars sèssils

Flors en capítols solitaris amb involucre de bràctees obtuses, les exteriors ovals i les interiors oblong-linears, escarioses especialment a la part superior. Disc central pla, groc i lígules també grogues o blanques amb la part pròxima al centre de color groc. Els flòsculs centrals són hermafrodites i les flors ligulades perifèriques femenines. Floreix des de novembre fins al mes de maig

Fruit en aqueni sense vil·là, els externs amb tres ales.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El que diem flors tipus margarida són, en realitat, unes inflorescències en les quals el peduncle s’eixampla en un receptacle que conté nombroses flors. Aquest receptacle està envoltat per bràctees que formen l’involucre. Al damunt del receptacle es disposen les flors sèssils. Les centrals solen ser tubulars i sense pètals, mentre que les exteriors poden desenvolupar una llengüeta a mode de corol·la anomenada lígula.

USOS I PROPIETATS: És ornamental i comestible. És rica en antioxidants, vitamines, carotè, calci, fòsfor, i potassi. S’empra habitualment a la cuina coreana, cantonesa i japonesa. Arran del desastre nuclear de Fukushima, en maig de 2011, es va prohibir el consum d’aquesta i d’algunes altres plantes, com els espinacs, per detectar-hi nivells perillosos de radiació.

Com ornamental Glebionis coronaria s'ha cultivat als parterres i s’ha hibridat amb espècies d’Argyranthemum per crear cultius de margarides de jardí.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Glebionis deriva de “gleba” gleva, terròs, en al·lusió a la terra cultivada. El genèric del sinònim Chrysanthemum ja era emprat per Plini el Vell, deriva del grec “χρυσοϛ chrysós” or, i “ἄνθεμον ánthemon” flor, és a dir, flor de or.

L’epítet específic coronaria ve de “corona” corona, garlanda: adequat per a composar garlandes o amb òrgans disposats en una corona

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 890. 1753.  amb el nom de Chrysanthemum coronarium. Amb el no actualment acceptat de Glebionis coronaria va ser publicada per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass) en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 181. 1841

Família Compositae (Asteraceae)

Gonepteryx rhamni (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Llimonera.  Castellà: Limonera. Francès: Citron. Piéride du Nerprun. Italià: Cedronella. Anglès: common brimstone. Alemany: Zitronenfalter. Neerlandès: Citroenvlinder.

Identificació: Envergadura alar d’uns 40-45 mm. Ales anteriors de color groc llimona amb un petit pic al marge, a prop de l’àpex, i el revers amb un toc verdós. Un punt ataronjat en cada ala. La femella és més blanquinosa. El cos és negre cobert  ala part inferior d’una borra que contribueix a la termoregulació. El cap i les antenes són rogenques

Distribució: Es troba pel nord-oest d’Àfrica, en tota la península Iberica, Europa i Turquia

Període de vol: A les zones més fredes fa una generació anual que vola entre juny i juliol. A les zones més temperades del sud d’Europa i nord d’Àfrica el voltinisme és incert, i es poden veure entre maig i octubre.

Hàbitat: Prefereix les zones arbustives en clarianes de pinedes i boscos, especialment a les zones més humides perquè és una espècie molt sensible al dèficit hídric.

Biologia: L’eruga s’alimenta d’espècies del gènere Rhamnus, especialment de l’aladern (Rhamnus alaternus) en les regions calcícoles mediterrànies. D’adult liba el nèctar de multitud de flors d’espècies diferents, el que permet un llarg període de vol i habitar deferents biòtops.

Planta nutrícia Rhamnus alaternus

Aquesta espècie hiverna en l’etapa d’adult, i comencen a volar a finals de l’hivern, quan comencen els dies càlids, sent, per tant, una de les papallones que anuncien la primavera. Hiverna amb les ales obertes per camuflatge perquè semblen fulles i, gràcies a unes substàncies anticongelants que existeixen al seu cos, és capaç de sobreviure a nevades intenses i temperatures inferiors a 20 graus sota zero. A l’estiu, en època de molta calor, cau en letargia.

 Eruga de Gonepteryx rhamni de Wikipedia. Autor Harald Süpfle

Etimologia: El nom Gonepteryx prové del grec “gonia” , angle, i “pteryx” , ala, per la particular forma de les ales. L’ epítet específic Rhamni es refereix a les plantes hostes de l’eruga, totes del gènere Rhamnus.

Gonepteryx rhamni va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Papilio rahmni, en Systema naturae 1: 470. 1758.

Taxonomia: Gènere Gonepteryx, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda,

Sanguisorba rupicola (Boiss. & Reut.) A.Braun & C.D.Bouch‚

NOMS: Pimpinella. Castellà: Sanguisorba de roca. Hierba del riñon.

SINÒNIMS: Poterium rupicola Boiss. & Reut.; Sanguisorba minor subsp. rupicola (Boiss. & Reut.) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Jasionion foliosae. És una planta rupícola que creix a les escletxes i  fissures de les roques calcàries i penya-segats. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

Sanguisorba rupicola

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta de 10-40 cm d’alçada, lleument lignificada a la base, que surt d’una roseta amb fulles mortes cobrint el rizoma i fulles i tiges floríferes ascendents, glabres o amb pèls dispersos i amb poques o sense cap fulla

Fulles formades per peduncle i folíols sèssils o amb curt pecíol, suborbiculars, regularment dentats i espaiats al llarg del raquis, de color verd amb els nervis més clarets. Les tiges floríferes poden dur fulles més petites que les basals

Flors en glomèruls terminals solitaris, globosos; de vegades en panícules laxes de 2-5 glomèruls pedunculats. Flors femenines a l’àpex del glomèrul i hermafrodites a la base. Sèpals verdosos. Androceu amb estams nombrosos exserts. Gineceu amb estigma fimbriat. Floreix a la primavera i estiu, entre març i juliol

Fruit en úrnula el·lipsoïdal; quatre costelles sense ales o molt estretes amb les cares reticulades. Aquenis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest taxó és, possiblement, el resultat de la hibridació per introgressió de Sanguisorba ancistroides.  A la natura, la introgressió té diverses conseqüències com ara l’increment en la diversitat genètica en poblacions naturals, la reducció de les barreres reproductores en determinades espècies i és sovint la principal causa d'aparició de noves espècies.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem específicament per aquesta espècie però donada la proximitat genètica podem donar el mateix ús que a la S. minor, és a dir, que les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic rupicola deriva de “rupes” roques, i de “colo” habita, és a dir, habitant de les roques, dels penya-segats.

Les espècies del gènere Sanguisorba, especialment les grup S. minor, són difícils de distingir perquè les característiques amb importància taxonòmica són pocs i variables i, a més a més, són molt susceptibles d’hibridacions, introgressions, etc.

Família Rosaceae