Zantedeschia aethiopica (L.) Spreng.

NOMS: Cal·la. Lliri d'aigua. Lliri de paperina. Lliri d'orella d'ase. Castellà : Alcatraz. Aro de Etiopía. Cala. Cartucho. Lirio Cala. Lirio de agua. Oreja burro. Pato. Gallego: Cala. Èuscara: Kala. Portuguès: Copo-de-leite. Jarro. Jarro-das-noivas. Italià: Zantedeschia. Calla. Francès: Calla. Richarde. Anglès: Calla Lily. Arum Lily. Altar-lily. Alemany: Calla. Neerlandès Witte Aronskelk. Grec: Κάλλα.

SINÒNIMS: Calla aethiopica L., Richardia africana Kunth , Richardia aethiopica (L.) Spreng. , Colocasia aethiopica (L.) Spreng.

DISTRIBUCIÓ: És d’origen sud-africà

HÀBITAT: Àmpliament cultivada com ornamental als jardins i de vegades subespontània en llocs humits no salins, com ara rambles, torrents, canals, fonts, sèquies, basses, etc.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta geòfita, rizomatosa, de fins 1,50 m d’alçada amb els rizomes gruixuts que desenvolupen arrels blanquinoses.   

Fulles nombroses, d’un verd lluent amb un gran pecíol, alat cap a la base, que creix en vertical sostenint el limbe, de fins mig metre de llarg per un pam d’ample, sagitat amb aurícules obtuses.

Flors en inflorescències al cap d’un llarg peduncle, de fins 180 cm, acabat en una gran espata de fins un pam, de color blanc crema i verd a la base, que desprèn un suau aroma; l’espàdix, amb les flors masculines a la part superior amb estams grocs i pol·len blanc, i les femenines a la part inferior amb pistils de color verd a groguenc. El colorit espàdix ressalta sobre el blanc de l’espata. Floreix des de la primavera fins a la tardor.

Fruit en infructescències formades per nombroses baies globoses densament agrupades de color groc pàl·lid a taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una espata és una bràctea que es desenvolupa embolcallant una inflorescència, de vegades de colors atractius, que surt en algunes famílies amb inflorescències en espàdix, com ara les Araceae o les Aracaceae (palmeres) En les aràcies l’espata sol presentar una aparença petaloide, pel que sembla que la inflorescència és una sola flor.   

USOS I PROPIETATS: És una planta semi aquàtica que pot ser criada en test si el mantenim semi submergit en aigua. Necessita créixer en llocs ombrívols amb molta aigua, quan està florint, i poca humitat quan acaba la floració, però sempre amb bon drenatge. Tot i que és una planta tropical suporta glaçades moderades, perquè passat l’època de fred torna a brotar, però prefereix el clima suau sense gelades.

Cada planta produeix dos o tres flors (en realitat inflorescències) però si tallem la flor abans que produïsca les llavors pot florir de nou el mateix any. Hi ha cultivars amb flors (espates) de diversos colors el que fa la planta més atractiva de cultivar.

Per a multiplicar-la cal plantar el rizoma a uns 10 centímetres de la superfície, perquè a menys profunditat les arrels, que surten de la part superior del rizoma, no tindran un desenvolupament adequat, i si el plantem a més profunditat augmenta el perill de ser atacat per la bactèria Erwinia carotovora.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Zantedeschia, està dedicat al metge i botànic italià G. Zantedeschi (1773-1846) autor de deu llibres sobre la flora de Brescia. El botànic alemany Kurt Sprengel (1766 - 1833), que mantingué una fluida correspondència amb ell, batejà la planta Zantedeschia en honor seu.

El nom específic, aethiopica, no fa relació a l’actual Etiòpia sinó a Àfrica. Abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Aquesta planta és coneguda en tot el món com “cala”, que deriva del grec “kalos”, que significa bonic. La flor de la cal·la s’associa amb la puresa i, per això, ha adornat molts rams de flors de núvia.

A Irlanda i el Regne Unit ha sigut utilitzada com a ram floral en Pasqua, per la qual cosa, la cal·la és el símbol polític dels nacionalistes republicans d’Irlanda del Nord des de l’aixecament de Pasqua de 1916.

És tòxica per la presencia d’oxalat de calci que, per ingestió, pot causar sensació de cremor, inflor dels llavis, la llengua i la gola, mal de panxa i diarrea.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 968. 1753. amb el nom de Calla aethiopica. Amb el nom actualment acceptat de Zantedeschia aethiopica va ser publicada en Systema Vegetabilium, editio decima sexta 3: 765. 1826. per Kurt Polycarp Joachim Sprengel (Spreng.)

Família Araceae

 

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Hibiscus rosa-sinensis L.

NOMS: Hibisc de la Xina. Castellà: Rosa de China. Hibisco. Flor del beso. Pacífico. Portuguès: Mimo-de-vênus. Graxa-de-estudante. Hibisco. Francès: Rose de Chine. Italià: Ibisco rosa cinese. Anglès: Chinese hibiscos. China rose. Hawaiian hibiscos. Rose mallow. Shoeblackplant. Alemany: Chinesischer Roseneibisch. Neerlandès: Chinese roos. Grec: Ιβίσκος. Xinès: zhu jin.

SINÒNIMS: Hibiscus boryanus DC.; Hibiscus festalis Salisb.; Hibiscus storckii Seem.

DISTRIBUCIÓ: Procedent, possiblement, de la Xina, tot i que no es coneixen poblacions salvatges

HÀBITAT: Plantada con ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una planta molt emprada com ornamental en jardineria, normalment en forma d’arbust, o arbre petit, que pot arribar als cinc metres d’alçada.

Fulles peciolades perennes, alternes, ovalades, d’un verd obscur lluent, sovint dentades irregularment.

Flors hermafrodites, solitàries, vistoses, grans, de fins 15 cm de diàmetre. Calicle amb bràctees estretes. Calze amb cinc sèpals punxeguts de color verd. Corol·la en forma d’embut acabat en cinc lòbuls arrodonits, normalment vermells, però hi ha diverses varietats i híbrids amb gran quantitat de colors (blanc , groc, taronja, roig, etc.) i amb flors simples o dobles, és a dir, amb el doble de pètals. De l’ovari súper surt un tub, una llarga columna estaminal que sobresurt de la flor, que és el pistil, i porta els estams al terç superior i els cinc d’estigmes a l’àpex. Floriran durant molt mesos, de maig a setembre (en climes tropicals i subtropicals floreixen tot l’any)

Fruit és una càpsula pentagonal amb llavors semblants a lentilles que, mastegades, eliminen olors desagradables de l’alè.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hibiscus rosa-sinensis té una característica genètica coneguda com a poliploïdia, en què hi ha més de dos conjunts complets de cromosomes. Un efecte secundari de la poliploïdia és què el fenotip de la descendència pot ser bastant diferent del pare o de qualsevol avantpassat, permetent l'expressió possiblement aleatòria de totes (o algunes) de les característiques de les generacions passades. Per aquesta característica, H. rosa-sinensis s'ha popularitzat entre els aficionats que creuen varietats, creant-ne de noves i organitzant competicions per exhibir i jutjar les nombroses plantes noves resultants i, sovint, flors extraordinàriament úniques.

USOS I PROPIETATS: Per cultivar-les al jardí o en contenidor necessita un sòl ric en matèria orgànica, prou humitat i bon drenatge. No resisteix les gelades i vol una ubicació assolellada i càlida. Quan és jove, i les tiges encara no s’han lignificat, requereix un lloc resguardat del vent i del fred i, per augmentar la resistència a les gelades, cal incorporar nitrat de potassi al sòl en el moment de plantar.

Les flors surten en les branques del mateix any, és a dir, els brots nous de primavera floriran poques setmanes després. Cal doncs una poda forta a l’hivern per a que brote amb força i tinga una floració abundant. Les flors tenen una durada molt reduïda, sols un dia, el que es compensa amb una floració contínua i abundant.

Multiplicació per esqueix dona bon resultat. S’han de prendre branquetes terminals parcialment lignificades, a finals de primavera o principi d’estiu, i estacar-les en substrat molt humit. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos”, que era com denominaven a la malva i la altea. L’epítet específic  rosa-sinensis ve de rosa rosa, i Sinae Xina, en referència a la procedència que significa rosa de Xina.

A les regions tropicals d’origen les flors són pol·linitzades durant al nit per rates penades (mosseguellos), i pel dia pels colibrís que acudeixen atrets pel nèctar que produeixen les flors.

En algunes zones de l’Índia s’empren les flors per donar lluentor a les sabates, doncs del suc dels pètals s’extrau una tintura negra per tintar-les. També en Portugal on rep el nom de Graxa-de-estudante per aquest motiu.

Els pètals, especialment els de flors vermelles, s’associen al desig sexual i a l’amor passional, doncs amb ells es preparen encens, saquets d’amor i  infusions que, diuen, tenen propietats afrodisíaques. Altra aplicació és per al cabell, doncs diuen que la infusió de pètals enforteix les arrels del cabell i evita l’alopècia.

A Haití , la flor té el caràcter de flor nacional no oficial i s’utilitza com a símbol de la marca del país per a la promoció del turisme, on es coneix en llengua criolla haitiana com choeblack o rose kayenn

Hibiscus rosa-sinensis va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 694. 1753.

Família Malvaceae

Jacaranda mimosifolia D.Don

NOMS: Xicarandana. Xicranda. Xicaranda. Castellà: Jacaranda. Jacarandá. Tarco. Gualanday. Polisandro. Èuscara: Jakaranda. Portuguès: Jacarandá-mimoso. Francès: Flamboyant bleu. Arbre à huîtres. Jacaranda. Italià: Jacaranda Blu. Anglès: Blue Jacaranda, Black Poui. Fern-tree. Green Ebony. Alemany: Palisanderholzbaum. Grec: Γιακάραντα η οξύφυλλος. Γιακάραντα οξύφυλλος.

SINÒNIMS: Jacaranda acutifolia Humb. & Bonpl.; Jacaranda ovalifolia R.Br.; Jacaranda chelonia Griseb.         

DISTRIBUCIÓ:  procedent d’Amèrica del Sud (Brasil i Argentina principalment),

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 20 metres d’alçada, amb tronc d’escorça color marró grisenc, llis quan és jove i amb fines escames amb els anys. amb la capçada de 10-12 metres de diàmetres poc densa, pel que fa una ombra de mitjana intensitat. Els branquillons són prims i lleugerament en ziga-zaga, són de color marró vermellós clar. A l’hivern perd les fulles i queden els fruits que sonen com les castanyoles o postisses mogudes pel vent.

Fulles grans, entre 30 i 50 cm, compostes, bipinnades, molt dividides, amb folíols d’un centímetre de color verd clar.

Flors de color blau violaci, i molt perfumades, començaran a eixir abans que les fulles, i continuaran des de maig fins la tardor. Surten en panícules terminals erectes les flors tubulars de 5 cm de llarg amb calze amplament acampanat, puberulent, acabat en cinc dents. Corol·la  amb tub torçut acabat en dos llavis de cinc lòbuls desiguals, el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Tenen pèls per dins i per fora. Androceu amb cinc estams de llargària diferent; el més llarg estèril (estaminodi) i dels fèrtils dos més curts que els altres dos. Gineceu amb ovari súper, amb pistil llarg i pubescent de color esblanqueït. Hi ha una floració a la primavera, entre maig i juny i, de vegades, una segona floració a finals de l’estiu.

Fruits són unes càpsules llenyoses, orbiculars planes amb el marge ondulat, comprimides i dehiscents en dues valves, de cinc a set centímetres de diàmetre, molt durs, de color verd que gira a bru obscur quan madura. Contenen nombroses llavors planes i alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les bignoniàcies tenen les flors hermafrodites, zigomorfes, sempre grans i vistoses i sovint de colors vius. Tenen 4 estams fèrtils adherits al tub de la corol·la, dos més curts que els altres dos (dídims) i un estaminodi, és a dir, un estam estèril. Les inflorescències són en panícules o en raïms.

USOS I PROPIETATS: És molt sensible al fred en temperatures inferiors a -1⁰C. Els exemplar joves no suporten els 0 ⁰C, doncs moren. Tot i això s’empra com a planta ornamental allà on les temperatures no baixin per sota de -7 °C, és a dir als llocs on l'hivern sigui prou suau per a fer possible el conreu de cítrics. En llocs assolellats ofereix floracions abundants. Prefereix el sòl humit, perquè el sòl sec limita el creixement, i ben drenat. No té, però, preferències edàfiques i vegeta be sobre qualsevol tipus de sòl, excepte els salins. La reproducció és per llavor, sembada a finals de l’hivern o principi de la primavera.

La bellesa de les flors el fa ideal per a la jardineria en parcs i jardins urbans, carrers i alineacions, aïllats o en grups però l’ample ramatge és trencadís, pel que cal tindre precaució amb vents de mitjana i forta intensitat. També cal tindre en compte que les flors , al caure, formen un tapís al voltant de l’arbre que l’impregna del seu delicat perfum però en alguns casos pot ser molest. Els fruits que s’empren en floristeries com ornamentals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Jacaranda  ve del guaraní “Jacarandà” que significa fragant, en al·lusió al delicat perfum que desprenen les flors. L’epítet específic mimosifolia fa referència a la forma de les fulles, semblants a les de la mimosa.

L’extracte de fulles de xicarandana te propietats bactericides i, a més, tenen la propietat d’atrapar la contaminació de l’aire.

La fusta és bona per fusteria d’interiors i ebenisteria però no s’utilitza en construcció perquè és una de les fustes preferides per les termites.

Pretòria, la capital de Sud-àfrica, és coneguda com la ciutat de Jacaranda o Jakarandastad, per la gran quantitat d’arbres que tinyen la ciutat  de blau en primavera.

Una llegenda guaraní diu que Pilar, la filla d’un cavaller espanyol, s’enamorà d’un jove guaraní, Mbareté, i van decidir escapar-se per l’oposició de les famílies al seu amor. El cavaller els va perseguir i, quan els va trobar, va disparar al jove indígena però la jove es va interposar i va caure morta pel tret de son pare. Aquest, enfurit, va matar també al guaraní. Al sendemà el remordiment el va fer tornar al lloc on havia comés el crim i només va trobar un bell arbre, la xicranda. Mbareté s’havia convertit en el tronc i Pilar en les flors.

Jacaranda mimosifolia es troba dins de la seva àrea natural en estat salvatge com a Vulnerable per la UICN.

Jacaranda mimosifolia va ser descrita per David Don i publicada en The Botanical Register: Consisting of Coloured Figures of Exotic Plants, Cultivated in British Gardens; with their History and Mode of Treatment . 8: pl. 631. 1822.

 Família Bignoniaceae

 

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A