Asparagus aethiopicus L.

NOMS: Espareguera de jardí. Espareguera falguera. Castellà: Espárrago helecho. Portuguès: Aspargo. Fancès: Asperge d'Éthiopie. Anglès: Sprenger's asparagus. Asparagus fern. Asparagus grass.

SINÒNIMS: Asparagopsis aethiopica (L.) Kunth; Protasparagus aethiopicus (L.) Oberm.; Asparagus sprengeri Regel

DISTRIBUCIÓ:  Procedent d’Àfrica, especialment del sud de Sud-àfrica.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Subespontània en zones rocoses calcàries, vessants i matolls costaners, en zones relativament seques.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb tiges verdes arquejades decumbents, de fins 60 cm, amb espines. El sistema radicular està format per arrels fibroses amb tubercles bulbosos, d’on poden ressorgir noves plantes.

Fulles, que en realitat són cladodis, són linears, aplanades, mucronades i rígides, que fan 0,8-2 cm de llarg i 0,1-0,2 cm d’amplada i surten en grups de tres o més.

Flors molt petites i disposades en raïms, blanques o rosades, molt oloroses, de fins 0,5 cm. amb sis tèpals petits i flairosos. Androceu amb sis estams d’anteres grogues. Floreix en maig i juny.

Fruit en forma de baia verda que esdevé vermella a la maturitat, de fins 0,5 cm de diàmetre, amb una llavor negra. Aquestes baies són tòxiques, tot i que els ocells els mengen i propaguen així les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Carl Ludwig Sprenger va fer popular aquesta planta a Europa com a planta ornamental. És per això que un dels sinònims de A. aethiopicus és A. Sprengeri. Sovint confós amb A. densiflorus, es consideren espècies diferents.

El nom comú que fa referència a les falgueres no ha de confondre’ns perquè no és una falguera, es propaga per llavors o per divisió, no per espores.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com a cobertura vegetal, en contenidors per a  interior o en cistelles penjants. Cal anar en compte amb el consum de baies que pot causar símptomes gastrointestinals com diarrea, vòmits i dolor abdominal, i el contacte amb la pell pot causar dermatitis. La planta és tòxica per als gats i gossos domèstics.

És prou rústica pel que fa al sòl, resistent a la sequera i fins i tot prou tolerant a les sals però no suporta les gelades. No regar en excés per evitar la putrefacció de les arrels. Cal ubicar-los a ple sol o a ombra parcial. Les plantes es poden podar despès de la floració per rejovenir les plantes.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Asparagus deriva del grec “ἀσπάραγος aspáragos” citat per Teofrast que significa brot nou o jove, turió, que és el que s’aprofita per menjar en algunes espècies. Està compost per “α- alpha” un intensificador, i “σπαργάω spargáo” exuberant, turgent. Altres autors pensen que deriva de “σπαράσσω sparásso“ que prové de l’arrel “sper spina” present en moltes espècies del gènere. L’epítet específic aethiopicus de Aethiopia, Etiòpia, etíop, i per extensió africà, doncs abans tot el que venia del sud d’Egipte i Líbia rebia el qualificatiu d’aethiopic.

Asparagus aethiopicus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 1: 63. 1767.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Ginkgo biloba L.

NOMS: Ginkgo. Castellà: Árbol de los 40 escudos. Gingo. Francès: Abricotier d'argent. Arbre aux quarante écus. Ginkgo. Portuguès: Nogueira-do-japão. Árvore-avenca. Ginkgo. Italià: Albero dei quaranta scudi. Albero dei ventagli. Ginco. Ginkgo. Anglès: Ginkgo. Maiden Hair Tree. Maidenhair-tree. Alemany: Fächerblattbaum. Ginkgo. Ginkgo-Baum. Ginkgobaum. Neerlandès: Ginkgo. Japanse Noteboom. Grec: Γκίγκο. Xinès: Maidenhair. Yin xing.

SINÒNIMS: Salisburia biloba (L.) Hoffmanns.; Salisburia ginkgo (L.) ric.

DISTRIBUCIÓ:  Procedent de Xina i Japó, utilitzat arreu del mon com arbre ornamental. Actualment creix en la natura com a mínim en dues petites zones a Zhejiang, província a l'est de la Xina, a la reserva de Tian Mu Shan.

HÀBITAT: Cultivada en jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: : És un arbre caducifoli de gran port de copa piramidal (el peu femení té un port més rabassut i atapeït que el masculí), que pot arribar als 40 metres d'alçada, amb branques que tenen la particularitat de créixer quasi en angle recte respecte al tronc central. Escorça fissurada de color gris clar.

Fulles de distribució alterna amb un llarg pecíol, limbe en forma de ventall, flabel·lades, de vegades amb una osca o entrant al mig que la divideix en dos lòbuls (per això rep el nom de biloba), verdes per les dues cares i de color de l'or a la tardor.

Flors: És un arbre dioic, és a dir, que tenen flors masculines i flors femenines en arbres diferents. Les flors són poc aparents, sense calze ni corol·la, i necessiten un medi aquós per a la fecundació, signe clar d'arcaisme evolutiu. Les masculines agrupades en aments i les femenines a l’àpex de llargs peduncles, en grups de dos o tres.  Floreix al mes d’abril.

Fruit: En realitat no pot considerar-se un veritable fruit eixa pruna petita, groga i fètida, sinó una llavor especial, ja que l'embrió no té cap estadi de repòs. El seu creixement comença des del moment de la fecundació i continua regularment, cosa que no passa en les plantes més evolucionades. És per això que no es poden guardar, ni es venen llavors de ginkgo. No obstant això, el pinyol és comestible i apreciat en Xina i Japó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El Ginkgo biloba és un arbre que ve de territoris molt llunyans, de la Xina, i de temps immemorials, doncs és un veritable fòssil vivent. No té parents vius, doncs el Ginkgo biloba és l'espècie única de l'únic gènere (Ginkgo) de l'única família Ginkgoaceae, de l'ordre Ginkgoals. Els més pròxims al ginkgo actual són fòssils dels període Permià, de fa 270 milions d'anys.

Xinesos i japonesos el tenen per un arbre sagrat i gràcies a això s'ha conservat en els monestirs xinesos on hi ha exemplars mil·lenaris. Els europeus no els vàrem conèixer fins que el botànic alemany Engelbert Kaempfer els descobrí, per a occident, en un temple japonès el 1690.

USOS I PROPIETATS: s’empra en jardineria però només solen plantar-se els peus masculins que no fan fruit per l’olor desagradable que desprenen. És fa un arbre de grans dimensions, el que cal tindre en compte a l’hora de situar-lo al jardí. Resulta molt elegant al costat d’una casa o en solitari rodejat de gespa. És indiferent edàfic, és a dir, que s’adapta a qualsevol tipus de terreny amb la condició de que no s’embasse. Pot estar a ple sol o en indrets ombrívols però cal tindre cura els primers dos anys que no falte l’aigua les estacions càlides i ventoses.

És una planta amb accions farmacològiques reconegudes molt efectives sobre la microcirculació cerebral i perifèrica. L'extracte de ginkgo és un vasoregulador indicat en cas de varius i afeccions vasculars de la diabetis. Recomanat en casos de insuficiència vascular senil arteriosclerosi i els símptomes que provoca, com ara vertigen, pèrdua de memòria i pèrdua d'equilibri. S'ha comprovat en estudis clínics que millora la memòria, l'atenció, la fluïdesa mental, etc. és a dir, els símptomes de l'Alzheimer. En el sistema circulatori perifèric actua sobre la mala circulació en les cames (flebitis, cames cansades, turmells unflats) i també és útil en hemorroides. A més redueix els radicals lliures produint una acció antienvelliment de tipus general. Tot això sense cap tipus de toxicitat ni efectes secundaris. En Espanya es comercialitza en farmàcies amb la marca “Tanakene”.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Ginkgo ve de nom japonès ginkyo  que significa albercoc (kyo) de plata (gin). Un error de transcripció trivial ha transformat el nom original en aquest gairebé impronunciable nom, però tanmateix vàlid i immutable. L’epítet específic biloba significa bilobulat, a partir del prefix bis- dues vegades i de lobus, lòbul, per les fulles bilobades.

De vegades s'anomena com “arbre del cabell de Venus” perquè les fulles són semblants a les fulles de la capil·lera (Adiantum capillus-Veneris L.) o com “l'arbre dels 40 escuts” pel preu tan elevat que van arribar a pagar-se pels arbres. També és conegut com “l'arbre dels desitjos” des de que Yoko Ono, la vídua de John Lenon, en plantara un en Detroit amb el missatge: “Arbre dels desitjos per a Detroit. Murmure el seu desig a l'escorça de l'arbre”. I també “Arbre de la pau” des de que en 1955 els escolars en plantaren un demanant a les Nacions Unides que treballaren per la pau mundial.

És un arbre estrany i magnífic. Rarament pateixen malalties i quasi mai són atacats per insectes, suporta la contaminació, el foc, les baixes temperatures, la falta de llum i, fins i tot, la radioactivitat, doncs quatre exemplars de ginkgo que hi havia a poc més d'un kilòmetre d'on va esclatar la bomba atòmica d'Hiroshima, en 1945, són els únics éssers supervivents que resten amb salut hui en dia. A la primavera següent van brotar sense cap malformació per la radioactivitat. Aquest arbre és considerat com el “portador d'esperança”

Ginkgo biloba  va ser descrit per Carles Linné i publicat en Mantissa Plantarum 2: 313-314. 1771.

Família Ginkgoaceae

Ipomoea sagittata Poir.

NOMS: Campaneta de canyar. Meravella sagitada. Castellà: Ipomoea asaetada. Campanillas. Correhuela de cañaveral. Francès: Ipomée sagittée. Italià: Campanella selvàtica. Anglès: Saltmarsh Morning-glory. Arrow-leaved morning glory. Grec: Περιπλοκάδα.

SINÒNIMS: Convolvulus sagittifolius Michx.; Convolvulus wheleri Vahl; Ipomoea diversifolia Didr.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Procedeix de la península mexicana de Yucatán.

HÀBITAT: Phragmition. Creix als canyissars litorals, fins als 50 metres d’altitud. Aquesta de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Enfiladissa perenne amb tiges que poden assolir els 6 metres, glabra, amb rizoma ramificat i nusos arrelants.

Fulles peciolades, limbe sagitat, curtament mucronat i marge enter

Flors en inflorescències en cimes axil·lars, amb peduncle més llarg que la fulla axil·lar, de 3-5 flors. Aquestes són pentàmeres, pedicel·lades, amb bractèoles que cauen. Calze campanulat amb sèpals lleugerament desiguals, els externs un poc més curts, herbacis, mucronats i amb el marge rogenc. Corol·la infundibuliforme, amb lòbuls sinuats, de color rosa o porpra. Androceu amb estams de filament pilós i anteres blanques. Gineceu d’ovari binocular, amb un estil i dos estigmes. Floreix a finals de primavera i principi de l’estiu, en juny i juliol.

Fruit en càpsula bilocular, esfèrica, glabra, amb dues llavors per lòcul.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una exòtica invasora que creix en zones humides d'alt valor ecològic com la marjal de Pego i zones pròximes (Alacant), marjals de Moncofa (Castelló), Cullera, l'Albufera (València) i el Delta de l'Ebre (Tarragona). En terrenys humits pròxims al mar s’enfila per qualsevol de les espècies de port elevat com a Arundo donax, Phragmites communis, Typha angustifòlia, etc.

Les flors s’obrin quan calfa el sol, romanen unes hores obertes i després es tanquen, fins l’endemà.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Ipomoea, deriva de les veus gregues “ips ιψ”, que significa cuc, i “omoios ὄμοιος”, que significa paregut, és a dir, paregut a un cuc, per l’aspecte voluble de les tiges.

L’epítet específic, sagittata, ve del llatí sagitta, fletxa, per les fulles en forma de punta  fletxa  

Ipomoea sagittata va ser descrita per Jean Louis Marie Poiret, i publicada en Voyage en Barbarie 2: 122–123. 1789.

Família Convolvulaceae