Orbea variegata (L.) Haw.

NOMS:  Castellà: Flor de dragón. Flor de lagarto. Flor estrella de mar. Portuguès: Orbea. Cacto de sinó. Flor estrela.  Francès: Cactus étoile de mer. Cactus graine. Italià: Stapelia. Stelle di Italia. Anglès: Carrion flower. Starfish cactus. Alemany: Aasblume. Ordensstern. Grec: Stapelia.

SINÒNIMS: Stapelia variegata L. (basiònim): Stisseria variegata (L.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Procedent del Cap Occidental de Sud-àfrica   

HÀBITAT: Al seu medi natural, habita la franja costanera de Western Cape

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta sempre verda, suculenta, sense fulles, amb tiges erectes o prostrades, glabres, d’uns 10 cm d’alçada que es ramifiquen des de la base, amb quatre angles amb dents semblants als cactus (tot i que no té res a veure amb ells) a la base de les quals es troben un parell de denticles estipulars. Les tiges formen una mateta d’uns 50 centímetres de diàmetre.

Fulles inexistents, ja que les tiges verdes s’encarreguen de la fotosíntesi.

Flors en inflorescències d’una a cinc flors en forma d’estrela de fins 8 cm de diàmetre. Calze amb 5 sèpals que fan uns 9 mm; corol·la amb cinc lòbuls de color blanquinós o groc, motejats amb taques brunes o bandes irregulars. Els lòbuls rodegen el cercle central pentagonal que caracteritza les flors del gènere. Poden desprendre un lleuger olor a carnús per atraure els pol·linitzadors. 

Fruit en fol·licles en parelles que semblen dues banyes en forma de fus, glabres i puntejades de color porpra.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'olor de carnús que segreguen les flors atrau les mosques blaves que pol·linitzen les flors. A les Illes Canàries , Orbea variegata és també una planta nutrícia per a les erugues de la papallona monarca menor (Danaus chrysippus) i la papallona monarca (Danaus plexippus)

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com planta ornamental per les seues boniques flors i fàcil conreu, en test o en rocalles.

És molt tolerant a temperatures molt elevades, però també a temperatures moderadament fredes i tolera fins i tot gelades lleugeres tot i que és millor assegurar i protegirla. Necessita reg regular durant la temporada de creixement i s'ha de mantenir sec a l'hivern. Es pot propagar molt fàcilment per esqueixos. Les llavors germinen bé i ràpidament quan són recents. Actualment hi ha nombrosos conreus i híbrids culturals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Orbea, deriva del llatí “orbis”, cercle, anell, en referència al disc central de les flors de gairebé totes les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic variegata, ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, etc.

Orbea variegata va ser descrita i publicada per Carles Linné en Species Plantarum 1: 217. 1753. (1 May 1753) amb el nom de Stapelia variegata, i més tard fou publicada per Adrian Hardy Haworth en Synopsis plantarum succulentarum ... 40. 1812. amb el nom actualment acceptat d’Orbea variegata

Va arribar a Europa el 1639 amb una col·lecció de plantes pertanyent al missioner i col·leccionista de plantes Justus Heurnius , convertint-la en la primera estapelia que s'ha conreat a Europa.

Família Apocynaceae

Vitex agnus-castus L.

NOMS: Aloc. Alís. Agnocast . Arbre de Sant Josep. Herba de la castedat. Pebre bord. Ximbla. Castellà: Gatillo casto. Hierba de la castidad. Pimentera. Zausgatillo. Portuguès: Liamba. Anho-casto. Agno-puro. Árvore-da-castidade. Pimenteiro-silvestre. Italià: Aino. Lágano. Agno-casto. Francès:  Arbre au poivre. Gattilier. Anglès: Vitex, Chaste tree, Chasteberry. Alemany: Mönchspfeffer.  Keuschbaum. Keuschlamm. Neerlandès: Monnikspeper. Kuisheidsboom, Grec: Αγνός. Αγνία. Λυγαριά. Λύγος.

SINÒNIMS: Vitex agnus Stokes; Vitex latifolia Mill.

DISTRIBUCIÓ:  Latemediterrània: és a dir, que depassa, un poc, la zona de la conca mediterrània.

HÀBITAT: Rubo-Nerion. A la natura viuen sobre sòls humits, prop dels torrents, rambles i riberes, a prop de la mar. Fins els 200 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre o arbust caducifoli que pot assolir els 6 metres d’alçada, amb tiges joves quadrangulars i pubescents, ajagudes, de color grisós.

Fulles flairoses caduques, oposades, peciolades, palmades, amb 5-7 lòbuls lanceolats, aguts i enters (de vegades dentats), verds per l’anvers i grisosos pel revers.

Flors flairoses, es disposen en verticil·lastres cimosos que formen una panícula terminal o axil·lar. Les flors són hermafrodites petites, blaves, amb el calze campanulat i tomentós acabat en cinc dents triangulars. Corol·la bilabiada, amb el llavi superior amb dos lòbuls i el inferior amb tres. Androceu amb quatre estams exserts i inserits al tub de la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb un estil acabat en estigma bífid. Floreix a l’estiu, entre juny, juliol i agost. Les flors són de color blau però hi ha varietats amb flors blanques o rosades.

Fruit en drupa globosa, que sobresurt del calze, de color rogenc o negrosa..

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La classificació filogenètica és un nou mètode de classificació científica dels éssers vius que es basa en les nocions d'evolució i parentiu genètic. Substitueix a la classificació lineal que s'utilitzava abans, que de vegades emparentava a les espècies pel seu paregut en l'aspecte però més allunyades genèticament.

El gènere Vitex forma part de la família de les Lamiaceae segons la classificació filogenètica, o Verbenaceae segons la classificació clàssica.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les fulles com anafrodisíac i hipoglucemiant, i les arrels com antiberrugós. La infusió de les fulles o llavors s'empra contra l'histerisme, l'insomni, mals de cap i trastorns cardio-vasculars. La infusió de les llavors tenen propietats diürètiques, estimulants, carminatives i normalitza la menstruació. Les flors repel·leixen els insectes. També s’empra en jardineria com planta ornamental.

ATENCIONS COM PLANTA ORNAMENTAL: El lloc on es troba de forma natural, sobre sòls humits, prop dels torrents, rambles i riberes, ens indica les seues preferències: humitat, sòls ben drenats preferentment silícics i temperatures temperades. Prefereix una ubicació assolellada o a mitja ombra. Suporta gelades però creix amb dificultats en sòls calcaris. Admet la poda, i cal practicar-la per fer més compacte l’arbust o, si és el cas, per afavorir el creixent com arbret. Pocs problemes de plagues i malalties, tot i que poden ser atacar per trips, però el problema més corrent és la putrefacció de les arrels per excés d’humitat. Multiplicació per llavor sense cap tractament previ, o mitjançant esqueix amb hormones de creixement. És de creixement lent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Vitex ve del llatí “vitex-icis” que denominava una planta que servia per confeccionar cistelles. L’epítet específic agnus-castus ve de “agnus”, que és la llatinització del grec “agnos” cast, per les propietats de calmar els apetits sexuals, i “castus” que és una redundància, ja que significa el mateix en llatí.

Vitex agnus-castus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 638 [as "938"]. 1753.

Planta legalment protegida al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades, dins la categoria d’Espacial protecció.

Família Labiatae (Lamiaceae, Verbenaceae)

Farfugium japonicum (L.) Kitam.

NOMS: Ligulària. Castellà: Boina de vasco. Capa de la reina. Portuguès: Pata-de-cavalo. Anglès: Leopard plant. Tractor seat plant. Alemany: Leopardenpflanze. Japonès: Tsuwabuki (石蕗). Chinès: da wu feng cao.

SINÒNIMS: Tussilago japonica L.;   Ligularia tussilaginea (Burm.f.) Makino;

DISTRIBUCIÓ: procedeix de Japó, Corea i Taiwan, però estesa amplament com planta ornamental

HÀBITAT: habita els rierols, costes i penya-segats costers de Japó, Corea i Taiwan, d’on és originària.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa, sempre verda, amb el que semblen tiges de fins 60 cm d’alçada però són, en realitat, els pecíols a l’àpex de les quals surten les fulles.

Fulles perennes, verdes brillants i coriàcies, grans, de 10-25 cm d’amplària, rodones o arronyonades, de nervació palmada, amb marges ondulats i un llarg pecíol, que formen una mata densa. Hi ha cultivars, com Farfugium japonicum ‘aureomaculatum’, clapejat de taques grogues a les fulles, o Farfugium japonicum ’giganteum’, amb fulles de més grandària. Les fulles són el principal atractiu ornamental.

Flors en raïms de capítols, com les margarides, amb lígules grogues, sobre llargues tiges floríferes que sobresurten per damunt del conjunt verd de les fulles. Involucre campanulat amb dues files de bràctees, les interiors amples amb marge membranós i les exteriors estretes. Lígules en una sola filera de flors femenines que rodegen els flòsculs del disc hermafrodites. Floreig a la tardor i hivern.

Fruit en cípsela, un aqueni amb vil·là blanc de pèls denticulats, cilíndric amb pèls entre les costelles.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie no té tija, té un rizoma (de l'antic grec “rhízōma” massa d'arrels) és a dir, una tija modificada que creix horitzontalment  respecte a la superfície del sòl. El rizoma pot emetre, cap avall, les seues arrels, mentre que cap amunt emet nous brots. En el cas de la ligulària emet les fulles que confereixen l’espectacular aspecte de planta ornamental.

USOS I PROPIETATS: Amplament utilitzada com planta ornamental.  Farfugium japonicum conté alcaloides de pirrolizidina tumorigènics

ATENCIONS: Prefereix els sòls calcaris. Aquesta planta és d’ombra o mitja ombra, doncs no resisteix el sol directe però tampoc les baixes temperatures. És molt exigent amb la humitat. Es marciran les fulles quan la humitat al sòl siga baixa, especialment als estius calorosos. Convé ubicar-la a llocs protegits del vent que pot trenca les tiges que suporten les fulles. No té greus problemes de malalties però cal evitar els llimacs i els caragols que acudeixen per la humitat i les apetitoses fulles. Cal fer una poda de manteniment per eliminar les fulles lletges o fetes malbé. Ideal per les zones ombrívoles del jardí o de l’estany. També és una bona planta per al cultiu en contenidor. Multiplicació per divisió del rizoma en primavera

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Farfugium deriva del llatí “far” que significa farina, i “fugio” que vol dir fugir, desaparèixer, per la pruïna blanca dels pecíols i la tija floral que desapareix aviat. El nom específic “japonicum” és un epítet geogràfic que indica un dels llocs d’origen: Japó. 

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, ed. 12 2: 550. 1767.  amb el nom de Tussilago japonica (basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Farfugium japonicum va ser publicat per Siro Kitamura en Acta Phytotaxonomica et Geobotanica 8(4): 268. 1939.

Família Compositae (Asteraceae)