Plectranthus verticillatus (L.f.) Druce

NOMS: Planta del diner. Castellà: Planta del dinero. Portuguès: Dólar. Francès: Lierre suédois. Anglès: Swedish ivy. Swedish begònia. Whorled plectranthus. Alemany: Schwedischer Efeu, Mottenkönig. Harfenstrauch.

SINÒNIMS: Ocimum verticillatum L.f.; Plectranthus nummularius Briq., Ocimum racemosum Thunb.; Plectranthus thunbergii Benth.

DISTRIBUCIÓ: Originària d’Àfrica i naturalitzada en zones temperades d’ambdós hemisfèris. 

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental d’interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita herba sempre verda que pot arribar als 30 cm d’alçada amb tiges carnoses decumbents,

Fulles oposades, peciolades, de limbe carnós, de circular a ovat, marge crenat o dentat, amb nervis porpra al revers i anvers verd brillant.

Flors apareixen en inflorescències en raïm terminal, en verticils, amb el calze campanulat acabat en cinc dents i amb pèls; corol·la labiada de color blanc o blau pàl·lid, amb el llavi superior emarginat, tan llarg com el inferior. Androceu amb estams lliures, exserts o no exserts. Floreix a la tardor i hivern.

Fruit en petita núcula obscura i amb petites rugositats.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica s'anomena verticil un aplec de tres o més fulles, estams, branques o altres òrgans que naixen al mateix nivell d'una tija o eix, formant un cercle al seu voltant. Si solament són dos els òrgans que naixen al mateix nus, es diu que són oposats. Les fulles poden estar disposades en verticils, i es diu que són verticil·lades, però aquesta disposició és més típica en les fulles modificades que formen la flor de les angiospermes. En el cas de les flors el verticil rep diferents noms en funció de la seva posició i funció: Calze: format per sèpals. Corol·la: format per pètals. Androceu: format pels estams. Gineceu: format per carpels, de vegades agrupats en pistils.

USOS I PROPIETATS: Es conrea com a planta d’interior. Resulta molt decorativa en test o cistella penjant. A les zones de clima temperat, sense gelades, s’empra en jardineria com a planta cobertora. Necessita ombra per mantenir la humitat però cal tindre cura i evitar l’embassament que podreix les arrels. Cal ubicar-la en alt, perquè les tiges són penjants, amb llum però sense sol directe, i on la temperatura no siga inferior als 5^oC.

Multiplicació per esqueix a la primavera o l’estiu perquè arrela amb facilitat. Només cal posar un esqueix en aigua i als pocs dies ja mostrarà les arrels i estarà llest per plantar. Plagues i malalties: Pot ser atacada per àcars però el principal risc és l’excés d’aigua, que farà sortir taques negres a les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plectranthus deriva del grec “plectron” esperó, i “anthos” flor, és a dir, flor d’esperó. L’epítet específic verticillatus, deriva del llatí “verticillus, -i”, que era una rodanxa que es posava a la part inferior del fus per a que girés amb més facilitat. En botànica és el conjunt de fulles o d'òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix, per la manera verticil·lada que apareixen les flors.

Hom diu que en la casa on hi haja aquesta planta no faltarà mai el diner i s’alleujaran els deutes, però la planta ha de ser regalada. Actualment, són diversos els països del món que tenen el costum d'honrar aquesta tradició obsequiant-li un exemplar amb una moneda enterrada a l'interior del test, no només els seus éssers estimats, sinó també els que es muden a un nou habitatge.

Un exemplar notable de Plectranthus verticillatus es pot trobar a sobre de la xemeneia a l' Oficina Oval del President dels Estats Units. Va ser un regal al president John F. Kennedy l'any 1961, i es pot veure a les fotografies fetes a l'oficina durant totes les administracions des d’aleshores. Els interns, ajudants i altres treballadors de la casa blanca sovint reben retalls de la famosa planta que cultiven i distribueixen als amics i familiars.

Aquesta espècie va ser primerament nomenada Ocimum verticillatum per Carles Linné en Supplementum Plantarum 276. 1781[1782]. Més tard, George Claridge Druce, la va publicar en Botanical Society and Exchange Club of the British Isles 4(Suppl. 2): 640. 1917. amb el nom actualment acceptat de Plectranthus verticillatus.

Família Labiatae (Lamiaceae)

Tulbaghia violacea Harv.

NOMS: Tulbàgia.  Castellà: Tulba. Tulbagia.  Ajo de jardín. Ajo de la Sociedad. Anglès: Society garlic. Pink agapanthus,. Wild garlic. Sweet garlic. Spring bulbs. Spring flowers.

SINÒNIMS: Omentaria violacea (Harv.) Kuntze

DISTRIBUCIÓ:  Procedent del sud d’Àfrica

HÀBITAT: Cultivat com plata ornamental

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia rizomatosa de fins 70 cm d’alçada. Del rizoma surten rosetes de fulles embeinadores, del centre del qual surt la tija floral o escapus.

Fulles linears, llargues i estretes, de fins mig metre de llargària i 0,5-0,7 cm d’ampla, amb l’àpex obtús, un tant carnoses i amb olor a all.

Flors en inflorescència en umbel·la erecta terminal envoltada per un involucre de dues valves membranoses, amb flors trímeres de color malva rosades que van obrint-se successivament (hi ha cultivars com el “Alba” amb flors blanques). Periant format per un tub de 8-10 mm que s’obri en sis lòbuls de 6-7 mm. Androceu amb sis estams sèssils, tres inclosos al tub del periant i altres tres a l’àpex del tub. Gineceu d’ovari trilocular ínfer, oblong, amb curt estil i estigma capitat. Floreix de mitjan estiu fins la tardor.

Fruit en càpsula trígona amb nombroses llavors aplanades de color negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Liliàcies i Amaril·lidàcies poden confondre’s fàcilment. Per diferenciar-les  hem de tenir en compte que les Liliàcies són herbàcies perennes, solen tenir bulbs o rizomes i tèpals acolorits (són els tèpals del calze), sis estams i ovari súper. Exemples són l'Agapanthus africanus, l'Ophiopogon japonicum i el Phormium sp. Mentre que les Amaril·lidàcies són, comunament, herbàcies de flors molt cridaneres, posseeixen sis estams i ovari ínfer. En són exemples l'Alstroemeria sp., la Clívia miniata i el Narcissus sp.

USOS I PROPIETATS: Es una planta medicinal per a la medicina tradicional africana per tenir propietats androgèniques, antifúngiques i antitrombòtiques superiors a les de l’all. Les fulles i les flors són mengívoles, amb un sabor semblant al de l’all, tot i que és menys fort.

Quan es cultiva com a ornamental, aquesta planta requereix una certa protecció contra les gelades hivernals. Indiferent edàfic, suporta bé tot tipus de sòl, tot i que prefereix sòl profund i drenant, pel que no va bé en rocalles. Va bé a ple sol o a mitja ombra però quan més sol més florirà. Suporta bé la sequera. Propagació perd divisió del rizoma, a la tardor o primavera. És molt visitada per papallones i abelles

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Tulbanghia, és en honor de Ryk Tulbagh (1699-1771) que va ser governador en Ciutat del Cap. Es va cartejar amb diversos botànics incloent Carlos Linneo i li va enviar més de 200 espècimens de plantes locals, motiu pel qual Linné va nomenar la planta Tulbaghia en el seu honor. L’epítet violacea, del llatí viola: porpra, violeta, de color porpra; per a les plantes, es refereix principalment a les corol·les, però també a altres òrgans.

Tulbaghia violacea va ser descrita per William Henry Harvey (Harv.) i publicada en Botanical Magazine; or, Flower-Garden Displayed ...  64: t. 3555 (1837)

Família  Amaryllidaceae

Lonicera japonica Thunb.

NOMS: Lligabosc japonès. Castellà: Medreselva. Italià: Caprifoglio giapponese. Francès: Chèvrefeuille du Japon. Anglès: Japanese Honeysuckle. Alemany: Japanisches Geißblatt. Neerlandès: Japanse Kamperfoelie. Japonès: Suikazura. Xinès: Rěn dōng téng (忍冬藤). Jīnyínhuā. Coreà: Geumeunhwa.

SINÒNIMS: Caprifolium chinense S.Watson ex Loudon

DISTRIBUCIÓ: És una liana procedent d’Àsia (Japó, Corea i Xina) cultivada com ornamental

HÀBITAT: Cultivada als jardins i de vegades assilvestrada a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats.

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Liana de creixement ràpid que en una sola temporada pot desenvolupar tiges de varis metres, amb pèls,

Fulles que duren tot l’any si no fa molt de fred, són peciolades, oposades, simples, ovalades, de base arrodonida, àpex agut i marge ciliat, d’un verd brillant.

Flors en parelles, axil·lars, amb petit peduncle; bràctees semblants a les fulles, pubescents. Calze amb lòbuls triangulars d’1 mm. Corol·la bilabiada formada per un llarg i estret tub que s’obri en dos llavis, el inferior estret i arquejat, i el superior més ample i dividit en quatre lòbuls que serveixen de fons als llargs estams i l’estil que surten del tub de la corol·la. S’obrin blanques i acaben fent-se grogues però durant tota la seua existència emeten una suau fragància de vainilla. Floreix a finals de la primavera i duren tot l’estiu

Fruit consistent en una petita drupa globosa de color blau molt obscur, quasi negre, amb llavors marrons, ovoides de 3mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les lianes són plantes enfiladisses, no sempre llenyoses, que utilitzen mecanismes i adaptacions especials, ascendeixen als arbres del bosc per tal d'assolir les zones més il·luminades on es desenvolupen i reprodueixen. No són paràsites, estan arrelades a terra i produeixen el seu propi aliment

USOS I PROPIETATS: En la medicina tradicional xinesa és considerada antibacteriana i antiinflamatòria però, fonamentalment, aquesta espècie és utilitzada com planta ornamental per tindre gran capacitat entapissant sobre marges o pendents, així com per a formar bardisses si tenen un bon suport com la tela metàl·lica, o per cobrir la part superior dels murs, però no són bones per cobrir murs si no hi ha un suport adequat.  També s’empra per cobrir el sòl, sobre el que fa una catifa d’un pam d’alçada.

Poden estar ubicades a ple sol o a mitja ombra. No són gaire exigents amb el sòl però a ningú amarga un dolç i l’aportació de terra fèrtil anirà bé, especialment si està junt a un mur o edificació. Tampoc és exigent en quant al reg doncs, una vegada arrelada, resisteix bé la sequera. Té tendència a perdre fulles a la part inferior, i per a corregir-ho cal practicar una poda, a l’hivern després de la floració o principi de la primavera abans de la floració, cada pocs anys. La multiplicació és fàcil per esqueix de fusta dura a la primavera o de tiges més joves a l’estiu. Si volem utilitzar les llavors haurem de plantar-les a principis de la primavera, i millor si abans les hem tingut dos o tres mesos a la nevera. Les tiges s’arrelen en quan toquen terra.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lonicera és en honor del metge i botànic alemany Adam Lonitzer (1528-1586) autor de l’obra Kräuterbuch. El nom específic japonica és un epítet geogràfic que fa referència a Japó.

En diversos estats d’Estats Units, en Argentina, Brasil i Mèxic, és considerada una invasiva exòtica, així com a Nova Zelanda i altres illes del Pacífic. No obstant això és fàcil de controlar tallant les tiges o cremant-les. També és molt sensible als herbicides.

Lonicera japonica va ser descrita per Carl Peter Thunberg, i publicada en Systema Vegetabilium. Editio decima quarta 216. 1784.  

Família Caprifoliaceae