Hibiscus syriacus L.

NOMS: Altea. Hibisc de Síria. Malva reial. Castellà: Altea, Rosa de Síria. Malva real de Sevilla. Gallego: Roseira de Siria. Èuscara: Siriako arrosa. Siriako hibiskoa. Portuguès: Hibisco-da-síria. Rosa-de-sarom. Mimo. Italià: Altea commune. Dialtea. Ibisco della Siria. Francès: Hibiscus. Ketmie. Ketmie des jardins. Anglès: Rose of Sharon. Shrub althaea. Korean hibiscos. Shrubby Althaea. Syrian Ketmia. Alemany: Straucheibisch. Garten Eibisch. Roseneibisch. Syrischer Eibisch. Neerlandés: Syrischer Eibisch. Grec: Ιβίσκος ο συριακός.

SINÒNIMS: Althaea frutex Mill.; Hibiscus rhombifolius Cav.; Ketmia syriaca Scop.

DISTRIBUCIÓ: És nadiu del sud-est de la Xina i va arribar a Europa al segle xvi a través de Síria.

HÀBITAT: Cultivada als jardins però també en test

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust caducifoli en forma de con invertit o petit arbre de tronc alt i copa xicoteta, de fins a 3 m d'altura.

Fulles simples de distribució alterna i forma oval-lanceolada, amb tres lòbuls, de dents irregulars en el marge i pèls al revers.

Flors solitàries, axil·lars a les branques superiors. Pedicel de 4-14 mm, puberulent. Lòbuls de l’epicàliç filiformes, lliures, connats només a la base, densament puberulents, àpex obtús o agut. Calze campanulat, de 14-20 mm, puberulent, amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la blau-violada, violeta, blanca, rosa o vermellosa, de vegades amb el centre més fosc, campanulada, de vegades doble, de 5-6 cm de diàmetre; pètals obovats, de 3,5-4,5 cm, pilosos i vellosos estrellats abaxialment. Androceu amb nombrosos estams units per filaments en una columna estaminal més curta que la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb estil glabre. Floreix a l’estiu i tardor.

Fruit en càpsula ovoide-globosa, de fins 12 mm de diàmetre, puberulent, coberta de pèls grocs, amb llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de la família de les malvàcies és l'androceu, format per nombrosos estams, normalment amb els filaments soldats en un tub estaminal (anomenat columna estaminal) que envolta els estils, i cada estam amb una sola teca.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com exemplar aïllat, en grups, formant tanques lliures, o en forma de petit arbre en alineacions en carrers estrets. Per el tipus de flor pot confondre's amb l'hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però la forma de les fulles i la característica columna estaminal, més curta i a penes exserta de l’altea els diferencien amb claredat.

Requereix ple sol encara que és resistent al fred i suporta gelades de fins -15^oC una vegada ben establerta; prefereix els sòls neutres però suporta els calcaris i la sal de les zones costaneres a condició d’estar ben drenats. No és massa exigent d’humitat i és suficient en un reg mitjà. Floreix sobre branques del mateix any, per la qual cosa convé podar cada temporada, quan passen els freds, per a mantindre la forma sense por a minvar floració. Les flors duren poc, al voltant d’un dia, però la floració és abundant, especialment si s’adoba amb compost en primavera i estiu. Existeixen gran varietat de cultivars.

Es multiplica per mitjà d'estaques. Amb llavors també és possible però resulta més complicat. Les llavors necessiten estar a remulla unes 48 hores abans de sembrar per reblanir la capa protectora.

Pot patir malalties com ara botritis, rovell i podridura en les arrels per humitat excessiva. Quant a plagues pot tindre pugons, cotxinilles, aranya roja, mosca blanca i abella serradora de fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos” que era el nom que els antics grecs donaven a la malva i a l'altea. El nom específic syriacus és un epítet geogràfic que fa al·lusió al seu origen a Síria.

Les diferents parts de la planta contenen diverses substàncies d'efectes beneficiosos que són empleats amb fins terapèutics en la medicina popular, generalment per mitjà d'infusions, cremes, etc. a més a més l'extracte de l'escorça s'utilitza en cosmètica com a condicionador de la pell.

Hibiscus syriacus és la flor nacional de Corea del Sud, on rep el nom de mugunghwa (Hangul: 무궁화; Hanja:無窮花). El significat simbòlic de la flor es deriva de la paraula mugung coreana, que significa "eternitat" o "abundància inesgotable".

Hibiscus syriacus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 695. 1753.

Família Malvaceae

Strelitzia reginae Banks ex Aiton

NOMS: Au del paradís. Estrelitzia. Castellà: Ave del paraiso. Estrilicia. Flor de la grúa. Èuscara: paradisuko hegazti. Gallego: Ave do paraíso. Portuguès: Ave do paraíso. Francès: Strélitzia Oiseau du paradis. Italià: Uccello del Paradiso. Anglès: Bird of Paradise, Crane Flower . Alemany: Paradiesvogelblume. Holandès: Paradijsvogelbloem. Grec: Πτηνό του παραδείσου. Στερλίτζια βασίλισσα. Στερλίτζια της βασιλίσσης. 

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’ Àfrica, regió sud-oest del Cap. Introduït als jardins de Kew el 1773. Ara es cultiva àmpliament a totes les regions tropicals i subtropicals.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una herba monocotiledònia, rizomatosa, de gran alçada, que es cultiva als jardins de regions tropicals i subtropicals per l’espectacularitat i bellesa de les seues flors. Forma una mata alta, de més de metre i mig

Fulles coriàcies i glabres, de llarg pecíol (fins un metre) i limbe ovalat de entre 30-50 cm amb nervi central patent, que naixen d’un rizoma o tija horitzontal subterrània.

Flors formades per tres tèpals lliures i iguals de color taronja brillant, i altres tres tèpals desiguals de color porpra-blau, dos dels quals units, en forma de fletxa, rodegen l’estil. Tot el conjunt floral està protegit per grans bràctees que es col·loquen en perpendicular a la tija que les suporta, donant així l’aparença d’un cap d’ocell. Androceu format per cinc estams ben amagats cadascun acabat en dues teques. El gineceu, d’ovari ínfer, consta de tres carpels o compartiments fèrtils que es troben fusionats i formen un únic estil o prolongació filiforme, d’uns 10 cm de llarg. Flors en general de color taronja groguenc, o groc pur en alguns cultivars, amb l'estructura sagitada de color violeta fosc.

Fruit en càpsula que s’obri per tres valves per deixar sortir les llavors que són arrodonides, negres i estan acompanyades d’una excrescència o aril en forma de floc de pèls de color ataronjat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:  «Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora» (Vegeu l’article “‘Strelitzia reginae’ i el segle d’or de la botànica” de Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino a la revista Mètode

USOS I PROPIETATS: : S’adapta be a tot tipus de sòl amb la condició de que siga ric en nutrients.  Li agrada la llum del sol sense la qual no floreix. De març en avant requereix regs freqüents i adob per a fer vàries florides a l’any però és molt sensible al fred i no suporta les gelades. És important que el substrat estiga ben drenat per evitar la podridura de les arrels, i deixar que el sòl estiga sec abans de tornar a regar. Vegeta bé en test però té arrels molt vigoroses i necessita espai. És propaga per divisió, separant els fillols amb el rizoma, o per llavors posant-les a remulla en aigua temperada un parell de dies. Tarda de tres a cinc anys a fer flors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica. El nom de l’espècie, reginae, ve del llatí i significa “de la reina”

 L’espècie fou introduïda a Europa pels anglesos en 1773, quan la portaren junt a altres espècies per a plantar-les al Jardí Botànic Reial de Kew, a 10 km de Londres.

Les flors són pol·linitzades per colibrís, que han de recolzar-se sobre les anteres per tal de libar el nèctar i, així, s’impregnen de pol·len que transportaran a altres flors.

Strelitzia reginae va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue . . . 1: 285. 1789.

Família Strelitziaceae, (Musaceae)

Clivia miniata (Lindl.) Bosse

NOMS: Clívia. Castellà: Clivia. Anglès: kaffir lily. Natal lily. Bush lily. Alemany: Klivie. Neerlandès: Sint-Jozefplant.

SINÒNIMS:  Imantophyllum miniatum (Lindl.) Hook.;  Clivia sulphurea Laing

DISTRIBUCIÓ: originària dels hàbitats boscosos a Sud-àfrica

HÀBITAT: Cultivada a jardins i contenidors

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, amb nombroses arrels carnoses d’on surten les fulles d’una alçada d’uns dos pams, i la tija floral

Fulles planes, grosses per emmagatzemar aigua, d’un verd brillant, de fins 6 cm d’amplària i 70 cm de llarg, disposades en dues files oposades.

Flors en umbel·la terminal, ataronjades (actualment es poden trobar al mercat amb flors blanques i grogues) que desprenen un suau perfum, creixen en umbel·la a l’extrem d’una tija floral a finals de l’hivern i manté la floració fins la meitat de l’estiu. Corol·la amb sis tèpals breument fusionats a la base. Androceu amb sis estams. Gineceu amb estil acabat en estigma trilobat.  Floreix a partir del tercer any. 

Fruit en forma de baia verda que va madurant per a lluir un color viu vermell durant l’hivern

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De les 6 espècies conegudes del gènere, Clivia miniata i les seves varietats híbrides són les més àmpliament conreades, amb flors que oscil·len entre el vermell ataronjat fosc i el groc pàl·lid.

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental en jardins i com planta de interior. Es desenvolupa be a l’empara dels arbres, perquè necessita ombra parcial o total, mai a ple sol, i s’ha de protegir de les gelades perquè a -2⁰ perd les fulles i si la gelada no supera els -7⁰ rebrota a la primavera però amb gelades fortes morirà. Regs generosos en època de floració a la primavera i estiu i, a la tardor i hivern, deixarem que les pluges s’encarreguen, si estan al jardí, o el reduirem al mínim si la cultivem en test, perquè si pateix set a l’hivern floreix amb més força.

A finals de l’hivern cal llevar les fulles envellides i les tiges florals, i proporcionar adob per a que a la primavera broti amb força. Si tallem les tiges florals abans de que fructifiqui no gaudirem del roig brillant dels fruits però estalviarem un esforç important a la planta que agrairà  amb una major floració a l’any vinent. Té un bon comportament con a planta d’interior, doncs floreix millor amb les arrels comprimides pel test, a l’inrevés de la majoria de les plantes. Però no suporta la calefacció. La multiplicació més fàcil és a través dels fillols que broten de la planta mare, o per divisió de la mata.

A causa de l' alcaloide licorina que conté, les parts de la planta són verinoses.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Clivia deriva del nom de la duquessa de Northumberland, Charlote Florentia Clive, institutriu de la futura reina Victòria del Regne Unit, que fou la primera que va cultivar a Europa un exemplar de clívia. L’epítet específic llatí miniata significa "cinabri", el color del plom vermell, referint-se al color de les flors.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada l'any 1854 per John Lindley a Gardeners' Chronicle, London 1854, pp. 119, 149 amb el nom (basiònim) Vallota miniata . Va ser canviat al gènere Clivia per Eduard August von Regel a Gartenflora , volum 13, làmina 434 el 1864

Família Amaryllidaceae