Graptopetalum paraguayense (N.E.Br.) E.Walther

NOMS: Fulla de cera. Flor de marbre. Orella d’ase borda. Castellà: Madreperla. Planta fantasma. Graptopétalo. Portuguès: Planta-fantasma. Planta-madrepérola.   Francès: Sédum porcelaine. Anglès: Mother-of-pearl-plant. Ghost plant.

SINÒNIMS: Cotyledon paraguayensis N.E.Br.; Sedum paraguayense (N.E.Br.) Bullock; Echeveria weinbergii T.B.Sheph.; Graptopetalum weinbergii E.Walther; Sedum weinbergii A.Berger

DISTRIBUCIÓ: Procedent i endèmica de Mèxic, tot i que originalment es creia que procedia del Paraguai, d’ací el seu nom.

HÀBITAT: És una planta tot terreny, que pot estar a ple sol però suporta bé l’ombra, que creix amb calor, amb fred, en ambient sec però també en llocs humits.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta suculenta semblant a l’Echeveria, amb tiges prostrades que no superen el pam d’alçada i els 60 cm d’amplada

Fulles perennes, crasses en roseta, espàtula-obovades, apiculades, de color verd grisós o, de vegades, tocades de color rosat, cobertes d’una capa cerosa, disposades en espiral al llarg de la tija. Les fulles es desprenen amb facilitat, deixant en la tija la cicatriu. Les fulles apareixen així al final de les tiges formant una mena de flor.

Flors blanques amb cinc pètals tacats de vermell, distribuïts en forma d’estrella, que surten en panícules, de la part superior de la planta a l’àpex de una tija floral, a finals de l’hivern i la primavera.

Fruit en polifolicle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha certes plantes que es poden reproduir per esqueixos de fulla. Però, quines plantes podem esqueixar mitjançant fulles? Podem esqueixar de forma senzilla tot el grup de les Begònies Rex, les plantes crasses i les violetes africanes entre d'altres. A les plantes crasses, com la que ara ens ocupa, n'hi haurà prou amb agafar una fulla i untar la part més propera a la tija amb una mica d'hormona de creixement i deixar-la sobre terra lleugerament humida. Quan creixin, les podrem trasplantar amb molt de compte.

USOS I PROPIETATS: És una planta emprada com ornamental, molt utilitzada en test per interior o terrasses, i en jardí per rocalles, junt a altres suculentes. No requereix moltes atencions, només vol molta llum, si és possible sol parcial, i un sòl ben drenat perquè l’excés d’humitat no faci malbé les arrels, tot i que en estiu necessita reg abundant però només quan el terra ja siga sec. A l’hivern regar a penes. També tem al fred de les gelades hivernals però si no hi ha humitat pot suportar els -10^oC.

Multiplicació per llavor però és més fàcil i ràpid per esqueix de la tija o de les fulles, que arrelen amb facilitat. A la base surten fillols que també poden plantar-se com noves plantes.

Plagues i malalties: Poden ser atacades per la mosca blanca i la cotxinilla, però el que més les afecta és l’excés d’humitat, que podreix les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El nom genèric Graptopetalum deriva del grec “γραπτός graptos” escrits, pintades, i “πέταλον petalon” pètal, en referència a les taques que apareixen als pètals. El nom específic paraguayense és un epítet geogràfic que al·ludeix a la seua localització al Paraguai.

Graptopetalum paraguayense va ser descrita per Eric Walther i publicada en Cactus and Succulent Journal 9: 108. 1938. El basiònim Cotyledon paraguayensis el va establir Nicholas Edward Brown al publicar-hi en Bulletin of Miscellaneous Information, Royal Gardens, Kew 1914: 208. 1914. 

Família Crassulaceae

Hibiscus syriacus L.

NOMS: Altea. Hibisc de Síria. Malva reial. Castellà: Altea, Rosa de Síria. Malva real de Sevilla. Gallego: Roseira de Siria. Èuscara: Siriako arrosa. Siriako hibiskoa. Portuguès: Hibisco-da-síria. Rosa-de-sarom. Mimo. Italià: Altea commune. Dialtea. Ibisco della Siria. Francès: Hibiscus. Ketmie. Ketmie des jardins. Anglès: Rose of Sharon. Shrub althaea. Korean hibiscos. Shrubby Althaea. Syrian Ketmia. Alemany: Straucheibisch. Garten Eibisch. Roseneibisch. Syrischer Eibisch. Neerlandés: Syrischer Eibisch. Grec: Ιβίσκος ο συριακός.

SINÒNIMS: Althaea frutex Mill.; Hibiscus rhombifolius Cav.; Ketmia syriaca Scop.

DISTRIBUCIÓ: És nadiu del sud-est de la Xina i va arribar a Europa al segle xvi a través de Síria.

HÀBITAT: Cultivada als jardins però també en test

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust caducifoli en forma de con invertit o petit arbre de tronc alt i copa xicoteta, de fins a 3 m d'altura.

Fulles simples de distribució alterna i forma oval-lanceolada, amb tres lòbuls, de dents irregulars en el marge i pèls al revers.

Flors solitàries, axil·lars a les branques superiors. Pedicel de 4-14 mm, puberulent. Lòbuls de l’epicàliç filiformes, lliures, connats només a la base, densament puberulents, àpex obtús o agut. Calze campanulat, de 14-20 mm, puberulent, amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la blau-violada, violeta, blanca, rosa o vermellosa, de vegades amb el centre més fosc, campanulada, de vegades doble, de 5-6 cm de diàmetre; pètals obovats, de 3,5-4,5 cm, pilosos i vellosos estrellats abaxialment. Androceu amb nombrosos estams units per filaments en una columna estaminal més curta que la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb estil glabre. Floreix a l’estiu i tardor.

Fruit en càpsula ovoide-globosa, de fins 12 mm de diàmetre, puberulent, coberta de pèls grocs, amb llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de la família de les malvàcies és l'androceu, format per nombrosos estams, normalment amb els filaments soldats en un tub estaminal (anomenat columna estaminal) que envolta els estils, i cada estam amb una sola teca.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com exemplar aïllat, en grups, formant tanques lliures, o en forma de petit arbre en alineacions en carrers estrets. Per el tipus de flor pot confondre's amb l'hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però la forma de les fulles i la característica columna estaminal, més curta i a penes exserta de l’altea els diferencien amb claredat.

Requereix ple sol encara que és resistent al fred i suporta gelades de fins -15^oC una vegada ben establerta; prefereix els sòls neutres però suporta els calcaris i la sal de les zones costaneres a condició d’estar ben drenats. No és massa exigent d’humitat i és suficient en un reg mitjà. Floreix sobre branques del mateix any, per la qual cosa convé podar cada temporada, quan passen els freds, per a mantindre la forma sense por a minvar floració. Les flors duren poc, al voltant d’un dia, però la floració és abundant, especialment si s’adoba amb compost en primavera i estiu. Existeixen gran varietat de cultivars.

Es multiplica per mitjà d'estaques. Amb llavors també és possible però resulta més complicat. Les llavors necessiten estar a remulla unes 48 hores abans de sembrar per reblanir la capa protectora.

Pot patir malalties com ara botritis, rovell i podridura en les arrels per humitat excessiva. Quant a plagues pot tindre pugons, cotxinilles, aranya roja, mosca blanca i abella serradora de fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos” que era el nom que els antics grecs donaven a la malva i a l'altea. El nom específic syriacus és un epítet geogràfic que fa al·lusió al seu origen a Síria.

Les diferents parts de la planta contenen diverses substàncies d'efectes beneficiosos que són empleats amb fins terapèutics en la medicina popular, generalment per mitjà d'infusions, cremes, etc. a més a més l'extracte de l'escorça s'utilitza en cosmètica com a condicionador de la pell.

Hibiscus syriacus és la flor nacional de Corea del Sud, on rep el nom de mugunghwa (Hangul: 무궁화; Hanja:無窮花). El significat simbòlic de la flor es deriva de la paraula mugung coreana, que significa "eternitat" o "abundància inesgotable".

Hibiscus syriacus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 695. 1753.

Família Malvaceae

Strelitzia reginae Banks ex Aiton

NOMS: Au del paradís. Estrelitzia. Castellà: Ave del paraiso. Estrilicia. Flor de la grúa. Èuscara: paradisuko hegazti. Gallego: Ave do paraíso. Portuguès: Ave do paraíso. Francès: Strélitzia Oiseau du paradis. Italià: Uccello del Paradiso. Anglès: Bird of Paradise, Crane Flower . Alemany: Paradiesvogelblume. Holandès: Paradijsvogelbloem. Grec: Πτηνό του παραδείσου. Στερλίτζια βασίλισσα. Στερλίτζια της βασιλίσσης. 

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’ Àfrica, regió sud-oest del Cap. Introduït als jardins de Kew el 1773. Ara es cultiva àmpliament a totes les regions tropicals i subtropicals.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una herba monocotiledònia, rizomatosa, de gran alçada, que es cultiva als jardins de regions tropicals i subtropicals per l’espectacularitat i bellesa de les seues flors. Forma una mata alta, de més de metre i mig

Fulles coriàcies i glabres, de llarg pecíol (fins un metre) i limbe ovalat de entre 30-50 cm amb nervi central patent, que naixen d’un rizoma o tija horitzontal subterrània.

Flors formades per tres tèpals lliures i iguals de color taronja brillant, i altres tres tèpals desiguals de color porpra-blau, dos dels quals units, en forma de fletxa, rodegen l’estil. Tot el conjunt floral està protegit per grans bràctees que es col·loquen en perpendicular a la tija que les suporta, donant així l’aparença d’un cap d’ocell. Androceu format per cinc estams ben amagats cadascun acabat en dues teques. El gineceu, d’ovari ínfer, consta de tres carpels o compartiments fèrtils que es troben fusionats i formen un únic estil o prolongació filiforme, d’uns 10 cm de llarg. Flors en general de color taronja groguenc, o groc pur en alguns cultivars, amb l'estructura sagitada de color violeta fosc.

Fruit en càpsula que s’obri per tres valves per deixar sortir les llavors que són arrodonides, negres i estan acompanyades d’una excrescència o aril en forma de floc de pèls de color ataronjat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:  «Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora» (Vegeu l’article “‘Strelitzia reginae’ i el segle d’or de la botànica” de Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino a la revista Mètode

USOS I PROPIETATS: : S’adapta be a tot tipus de sòl amb la condició de que siga ric en nutrients.  Li agrada la llum del sol sense la qual no floreix. De març en avant requereix regs freqüents i adob per a fer vàries florides a l’any però és molt sensible al fred i no suporta les gelades. És important que el substrat estiga ben drenat per evitar la podridura de les arrels, i deixar que el sòl estiga sec abans de tornar a regar. Vegeta bé en test però té arrels molt vigoroses i necessita espai. És propaga per divisió, separant els fillols amb el rizoma, o per llavors posant-les a remulla en aigua temperada un parell de dies. Tarda de tres a cinc anys a fer flors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica. El nom de l’espècie, reginae, ve del llatí i significa “de la reina”

 L’espècie fou introduïda a Europa pels anglesos en 1773, quan la portaren junt a altres espècies per a plantar-les al Jardí Botànic Reial de Kew, a 10 km de Londres.

Les flors són pol·linitzades per colibrís, que han de recolzar-se sobre les anteres per tal de libar el nèctar i, així, s’impregnen de pol·len que transportaran a altres flors.

Strelitzia reginae va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue . . . 1: 285. 1789.

Família Strelitziaceae, (Musaceae)