Oxalis tetraphylla Cav.

NOMS: Agret vermell. Oxalis de quatre fulles. Trèvol de quatre fulles. Castellà: Oxalis de cuatro hojas. Cruz de Hierro. Trebol de cuatro hojas. Portuguès: Trevo-das-quatro-folhas. Francès: Oxalide à quatre folioles. Oxalis à quatre folioles.  Anglès: Iron Cross. Four-leaf sorrel. Four-leaved Pink-sorrel. Lucky Clover. Alemany: Glücksklee. Vierblättriger Sauerklee. Sauerkleerübe. Neerlandès: Zuringklaver

SINÒNIMS: Acetosella tetraphylla (Cav.) Kuntze; Ionoxalis tetraphylla (Cav.) Rose; Sassia tetraphylla (Cav.) Holub; Oxalis deppei Lodd.  

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedeix de Mèxic i Amèrica Central al voltant del Golf de Mèxic.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, bulbosa, que pot créixer fins el 40 cm d’alçada, sortint d’un bulb globós o ovoide format per la tija reduïda, les escates i les estípules connates als pecíols.

Fulles amb un llarg pecíol de 5-30 cm, dividides en quatre folíols cordats, més o menys triangulars, amb la base tacada de color vermell obscur

Flors hermafrodites i de simetria radial, apareixen, durant la primavera i estiu, umbel·lades a l’àpex d’un llarg peduncle de fins 40 cm; calze format per cinc sèpals verds estretament ovats amb el marge hialí; corol·la campanulada formada per cinc pètals imbricats amb la base de color verd groguenc i la resta d’un bonic color rosat o vermell. Androceu monadelf amb 10 estams en dos verticils, amb els cinc externs més curts que els interns, i antera groga; Gineceu d’ovari súper amb cinc carpels, cinc estils lliures i estigma capitat i papil·lós. Floreix a la primavera i estiu. Hi ha una varietat ‘Alba’ amb flors blanques.

Fruit en càpsula cilíndrica amb cinc lòculs, glabra amb llavors ovoides.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És característic en aquest gènere que presenti moviment nictinastic, mitjançant els quals els folíols es pleguen o despleguen segons les condicions mediambientals, tals com la intensitat de la llum, la velocitat del vent o la disponibilitat d’aigua

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria però no són plantes de interior sinó que gaudeixen del sol i l’aire lliure. Els bulbs sota el terra poden suportar hiverns molt freds i brotar a la primavera. Gaudeix de sòls de textura lleugera i ben drenats perquè no suporten l’excés d’aigua però, al mateix temps, els subtils escaps i pecíols decauran si falta humitat al sòl. Per aconseguir floracions espectaculars cal que siguen ubicades a ple sol però protegint lleugerament durant les hores centrals del dia en el nostre clima mediterrani. Els bulbs es multipliquen i s’extrauen a la tardor per plantar a principis de la primavera els petits bulbs. No té gaire plagues ni malalties, doncs el principal enemic és l’entollament d’aigua, que podreix els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec "óxys" àcid, i de “ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. L’epítet específic tetraphylla deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλα phylla" fulla, és a dir, de quatre fulles

De vegades es confon amb el trèvol de quatre fulles però no és un vertader trèvol. Els vertaders trèvols que de vegades apareixen amb quatre folíols, i són els de la sort perquè és molt estrany trobar-ne, pertanyen al trèvol blanc (Trifolium repens)

L’espècie va ser introduïda, com ornamental, en Anglaterra a l’any 1837, i des d’aleshores s’ha expandit el seu ús com a planta de jardí per la resta d’Europa.

Oxalis tetraphylla va ser descrita per Antoni Josep Cavanilles i publicada en Icones et Descriptiones Plantarum 3: 19–20, pl. 237. 1794. El holotip està arxivat avui a Madrid . Va ser dut per l'expedició dirigida per Alessandro Malaspina, entre 1789 i 1794, que va recórrer des de Terra del Foc fins a Alaska i en el Pacífic fins a Austràlia.

Ferdinand Deppe també va veure el trèvol afortunat a la seva expedició de 1824-1826 a Mèxic i el va portar a Anglaterra, on va ser descrit per Conrad Loddiges qui, en honor de Deppe, li va posar el nom de Oxalis Deppei, acceptat com sinònim.

Família Oxalidaceae

Tetraclinis articulata (Vahl) Mast.

NOMS: Savina articulada, Savina de cartagena, Savina de moro, Tuia articulada. Xiprer quadrivalve. Xiprer moro. Castellà: Alerce africano. Araar. Sabina de Cartagena. Tuya articulada. Francès: Sandarac de l'Atlas. Italià: Ginepro articolato. Anglès: Tetraclinis. Arar. Araar. Sictus tree. Sandarac tree. Barbary thuja. Alemany: Sandarakbaum. Gliederzypresse. Berberthuja

SINÒNIMS: Thuja articulata Vahl (Basiònim); Cupressus articulata (Vahl) J.Forbes; Callitris articulata (Vahl) Murb.;

DISTRIBUCIÓ: Creix principalment al bioma subtropical. Originari del nord d’Àfrica, des de Marroc fins a Tunísia, Sicília i Sud-Est d’Espanya

HÀBITAT: Es cria en llocs molt secs, i assolellats de clima suau, barrejant-se amb pins blancs, margallons, ullastres, llentiscles, coscolles, savines i altres espècies d'ecologia similar. Viu a vessants, barrancs i pedregars sobre qualsevol tipus de sòl, encara que sol preferir els calcaris i poc argilosos en zones ben drenades. Creix des del nivell del mar fins als 1800 m d'altura en exposicions de solana. És una espècie molt longeva que rebrota bé de cep.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic, de fulla perenne que pot arribar als 12 metres d'alçada, de tronc recte amb l'escorça estriada de color marró o gris cendrós. Els branquillons tenen un aspecte delicat, són una mica aplanats i surten en totes les direccions, per la qual cosa donen l'aparença d'estar articulades, tal com indica el seu nom científic.

Fulles amb forma d'escata triangular, d’àpex lliure, allargada, semblants a les dels xiprers, en verticils de quatre, les laterals majors, aplicades.

Flors masculines i femenines al mateix peu de planta. Els cons masculins són terminals als branquillons i tenen unes escates portadores de pol·len. Els estròbils femenins solitaris, formats per 4 valves llenyoses. Es tracta d'una espècie que floreix a la tardor o hivern

Fruit són els estròbils que maduren a l'estiu del següent any, i al seu interior hi ha 3 o 4 llavors bialades per afavorir-ne la dispersió pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la Península Ibèrica és molt escàs, possiblement és l’arbre més escàs, de forma natural, de tota la Península Ibèrica, on només queden uns quants exemplars a les serres de Cartagena. Actualment apareix com a introduït i naturalitzat en alguns punts d'Alacant, com Guardamar i la serra de Callosa.

USOS I PROPIETATS: s'utilitza per extreure dels seus troncs la 'resina de sandaraca', molt apreciada per a l'elaboració de perfums, coles, vernissos, ciments dentals, i per cremar com a encens. En altres temps també es va emprar pels egipcis per embalsamar els morts.

No és habitual el seu ús en jardineria, malgrat el valor ornamental i la capacitat d'adaptació a la sequera, i al sòl calcari, característiques per les quals seria una espècie ideal per utilitzar-les des d'àrees costaneres fins als 1800 m s. n. m.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tetraclinis del prefix grec τέτρα- tétra- quatre i de κλΐνη clíne, llit: referit a les fulles disposades en verticils de quatre elements; L’epítet específic articulata indica l'aspecte aparentment articulat dels branquillons.

Es tracta d'una espècie protegida per la Regió de Múrcia i apareix a Espanya al Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades en règim de protecció especial.

Aquesta espècie va ser descrita per Martin (Henrichsen) Vahl, i publicada a Symbolae Botanicae, . . . 2: 96. 1791 amb el nom de Thuja articulata. Amb el nom actualment acceptat de Tetraclinis articulata va ser publicada per Maxwell Tylden Masters, a Journal of the Royal Horticultural Society 14: 250. 1892.

Família Cupressaceae

Platycladus orientalis (L.) Franco

NOMS: Tuia oriental, Arbre de la vida. Xiprer de ventall. Castellà: Tuya oriental. Árbol de la vida. Èuscara: Ekialdeko tuia. Portuguès: Biota-da-china. Tuia-da-china. Italià: Tuia orientale. Tuia cinese. Francès: Thuya d'Orient. Biota d'Orient. Anglès:  Chinese Thuja. Oriental Arborvitae. Alemany: Chinesischer Lebensbaum. Morgenländischer Lebensbaum. Orientalischer Lebensbaum. Neerlandès: Oosterse Levensboom. Grec:  Θούγια ανατολική. Turc: Doğumazısı. Xinès: bai ce (侧柏).

SINÒNIMS: Thuja orientalis L. (Basiònim); Biota orientalis (L.) Endl.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia temperada: Xina central-nord, Sud-est de la Xina, Àsia oriental Corea, l'Extrem Orient rus Amur, Khabarovsk

HÀBITAT: Cultivat com planta ornamental a parcs, jardins i, en contenidor, en patis i terrasses. Pot trobar-se naturalitzat localment de forma ocasional.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic que pot arribar als 10 metres d’alçada (20 al seu lloc d’origen), de port piramidal i dens fullatge amb branquetes aplanades en vertical, que ramifica des de la base amb branques ascendents o erectes. El tronc recte és de color terrós i està cobert de tires verticals que es desprenen.

Fulles d’1-3 mm esquamiformes, disposades en quatre files, decussades, punxegudes i aplanades, es distribueixen en branquetes alineades en un pla vertical. Esfulles no tenen el olor característic de les tuies.

Flors masculines i femenines al mateix arbre; les inflorescències masculines petites, groguenques i ubicades a l’àpex dels branquillons. Els cons femenins terminals, són blavosos i van fent-se marrons a la maduresa; estan formats per 6-8 esquames aplanades i un ganxo apical, mesuren més o menys un centímetre de diàmetre i presenten protuberàncies ganxudes. Floreix de febrer a maig.

Fruit en con dehiscent amb valves que s’obrin com una estrella per la part oposada al peduncle per deixar sortir les llavors sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Platycladus orientalis és l’única espècie acceptada del gènere Platycladus. En els textos més antics, Platycladus s'inclou sovint en el gènere Thuja, però està només llunyanament relacionat amb aquest gènere. Les diferències són evidents: els seus cons diferents, llavors sense ales, i el seu fullatge gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS:  S’empra per a formar pantalles i tanques, però també com a exemplar aïllat i admet la topiària. El que més s’empra en jardineria són els cultivars. Hi ha varietats nanes, piramidals i de tons auris, com la varietat ‘elegantissima’ que presenta tons daurats a la primavera. És una espècie molt rústica adequada per a la jardineria mediterrània, ja que s’adapta a diferents climes, suporta els sòls calcaris i el reg escàs, encara que prefereix sòls profunds, humits i ben drenats. Les gelades poden fer que adquirís un to marró però amb la recuperació de la temperatura tornarà el bell color verd. Ubicació a ple sol o mitja ombra. Multiplicació per esqueix o per llavors amb estratificació de 60 dies a 4^oC.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Platycladus  està compost pels vocables grecs “platy, πλατος” ample, pla, i “κλάδόος”,  branca, rameta, és a dir, de branques planes, en al·lusió a les branquetes que es desenvolupen en un pla vertical. El gènere al qual estava adcrita aquesta espècie fins fa poc de temps, Thuja, deriva del grec “thia” o “thyon” que significa arbre resinós. El seu nom específic, orientalis, és un epítet que fa referència al seu lloc d’origen, la Xina.

La fusta del seu tronc s’ha usat per a la construcció de temples budistes, per ser imputrescible, i com a encens.  És una de les cinquanta plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa, emprada com a astringent i emmenagog.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1002. 1753 amb el nom de Thuja orientalis. Amb el nom actualment acceptat de Platycladus orientalis va ser publicada per João Manuel Antonio do Amaral Franco, en Portugaliae Acta Biologica, Série B, Sistemática, Ecologia, Biogeografia e Paleontolgia Julio Henriques: 33–34. 1949.

Família Cupressaceae