Aloe vera (L.) Burm.f.

NOMS: Atzavara. Bàlsam. Aceve. Séver. Castellà: Aloe. Pita zabila. Závila. Aloe vera. Gallego: Aloe. Èuscara: Zabilabelarmintza. Portuguès: Erva babosa. Aloé-vera. Francès: Aloé. Aloës. Italià: Aloe vera. Anglès: Barbados aloe. Curacao aloe. Bitter aloe. Medicinal aloe. True aloe. Alemany: Echte Aloe. Neerlandès: Aloë vera. Grec: Αλόη η γνήσια. φαρμακευτική αλόη. Xinès: lu hui. 費拉蘆薈

SINÒNIMS: Aloe perfoliata var. vera L.; Aloe barbadensis Mill.; Aloe chinensis (Haw.) Baker; Aloe vulgaris Lam.

DISTRIBUCIÓ:  Àfrica

HÀBITAT: Cultivada en jardins i de vegades subespontània en zones de costa rocosa

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Arbust acaule, estolonífer, sense rebrots laterals, de fulles suculentes

Fulles densament agrupades en roseta basal, triangular-lanceolades, rectes o un poc corbades, de 40-50 cm de llargària i 5-8 cm d’amplada, de color verd grisenc o glauc, sense taques i amb dents gruixuts al marge 

Flors en inflorescències en raïm simple en un llarg peduncle, que pot arribar al metre d’alçada, amb flors hermafrodites, trímeres, grogues, curtament pedicel·lades i pèndules, amb bràctees triangulars acuminades i membranàcies. Periant groc. Tubular, de 2,5 a 3 cm; sis tèpals, els externs soldats a la meitat inferior. Androceu amb sis estams exserts. Gineceu amb ovari súper i estil en part i estigma exserts. Floreix des de març fins agost.

Fruit en càpsula trígona amb llavors curtament alades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie, procedent de l’illa de Socotra, al nord-est d’Àfrica, s’ha cultivat des d’antic com ornamental als jardins i per les seues propietats medicinals. A vegades s’escapen dels cultius i s’asilvestren en zones de clima suau però no són considerades invasores.

USOS I PROPIETATS: De l’Aloe vera s’empren el gel i el sèver o làtex en medicina alternativa i primers auxilis casolans. El gel és la porció mucilaginosa del centre de les fulles; el sèver o làtex és el suc quallat que surt en fer una incisió a la fulla, un sòlid cristal·lí de color marró i gust molt amarg. Aquests productes, especialment el sèver, no han d’utilitzar-se sense control mèdic, pels efectes adversos o tòxics que poden provocar.

En medicina popular s’empra com descongestiu i broncodilatador de les vies respiratòries, en casos de gastritis i directament sobre superfícies cutànies per curar talls, úlceres, picades d’insectes, tractament de l’acne, l’herpes, mussols, psoriasi, gingivitis, amigdalitis i altres afeccions de la boca.

La Comissió E d'Alemanya ha aprovat la utilització de les fulles d'Àloe vera. La FDA nord-americana només autoritza l'ús intern de l'àloe sempre que el producte estigui exempt d'antraquinones, sense haver-hi restriccions en la seva utilització a nivell extern.

Una llei nord-americana dictada a Washington el 3 de març de 1973, declarà l'àloe com a espècie protegida. De la mateixa manera es van dictar normes de protecció en algunes regions de l'Àfrica oriental.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; la proposta d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics, sembla que es refereix a l'Aquilaria malaccensis, la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia. L’epítet específic vera significa vertader, real, genuí.

En algunes tombes de faraons egipcis s’han trobat dibuixos d’àloes i, segons consta en el papir Ebers del segle XVI aC., amb aquesta planta es fabricaven elixirs de llarga vida.   

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 320–321. 1753. amb el nom de Aloe perfoliata var. vera. Amb el nom actualment acceptat de Aloe vera va ser publicada per Nicolaas Laurens Burman (Burm.) en Flora Indica: cui accedit series zoophytorum indicorum, nec non Prodromus Florae Capensis. 83. 1768.

Família Liliaceae, (Xanthorrhoeaceae, Asphodelaceae)

Gonialoe variegata (L.) Boatwr. & J.C.Manning

NOMS: Cactus de tres cantells. Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Anglès: Tiger aloe.  Kanniedood aloe. Partridge-breast. Pheasant's-wings. Alemany: Tiger-Aloe.

SINÒNIMS: Aloe variegata L.; Aloe ausana Dinter; Tulista variegata (L.) G.D.Rowley;

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Àfrica del Sud, Províncies del Cap i Namíbia

HÀBITAT: En terrenys àrids, en pedregars, entre roques o en sòls sorrencs, sempre ben drenats i parcialment a cobert del sol directe

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, mesura poc més un pam d’alçada

Fulles que van sortint del centre de la planta disposades en tres rangs, carnoses, triangulars, lanceolades, de marge finament dentat, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades.

Flors en Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses de 3-4 cm, amb curt peduncle i una bràctea lanceolada, que triguen tres anys o més en sortir de planta nova, a finals d’hivern i primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Antigament, Gonialoe variegata formava part de la sèrie Serrulatae d'espècies d'Àloe molt relacionades, juntament amb Aloe dinteri i Aloe sladeniana. Estudis filogenètics recents han demostrat que aquestes tres espècies constitueixen possiblement un gènere completament separat, amb el nom de Gonialoe.

USOS I PROPIETATS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test. Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels. Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi. Pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Gonialoe és una paraula composta per gori- derivada del grec antic γόνος "descendent" i aloe que segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753.  amb el nom de Aloe variegata. Amb el nom actualment acceptat de Gonialoe variegata va ser publicada per (L.) James S. Boatwright & John C. Manning en Systematic Botany 39(1): 69. 2014.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)

Aloe maculata All.

NOMS: Àloe maculat. Pop tacat. Bàlsam, Bàlsam de les cremades. Atzavara vera. Castellà: Pita real. Saponària. Portuguès: Saponaria. Francès: Aloès tacheté. Aloés saponària. Aloés maculé. Aloès zrbré. Anglès: Soap aloe. Zebra aloe. Broad-leaved aloe.

SINÒNIMS: Aloe saponaria (Aiton) Haw.;   Aloe commutata var. bicolor A.Berger ;

DISTRIBUCIÓ: Natural d’Àfrica del Sud Províncies del Cap,

HÀBITAT: Cultivada i, de vegades, naturalitzada.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: : Planta estolonífera, acaule o amb una curta tija, endèmica de Sud-àfrica, d’uns 30 fins a 60 cm d’alçada, formada per una roseta de fulles grosses i carnoses, que poden formar grups densos.

Fulles agrupades en roseta basal, carnoses, lanceolades, amb l’àpex punxegut i els marges fortament dentats, de color verd o vermellós, amb taques blanques.

Flors surten de la tija floral que ix directament de la roseta, ramificada, amb bràctees deltoides-acuminades membranàcies, i acabada en Inflorescències en raïm esfèric, amb flors pedicel·lades tubulars, allargades, de 3,5 a 4,5 cm, format per sis tèpals adnats amb l’àpex arrodonit, de color taronja, roig o groc, restringit per sobre de l’ovari. Androceu amb sis estams inclosos. Gineceu amb ovari súper i un llarg estil filiforme acabat en estigma capitat. Floreix des de mitjans l’hivern fins a la primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades que són verinoses.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes de les espècies d’àloes aparentment no tenen tija, sorgint la roseta directament a nivell del sòl; altres varietats poden tenir o no tiges ramificades d'on surten les fulles. Alguns dels àloes nadius de Sud-àfrica tenen llargs troncs, cosa que els dóna l'aspecte d'arbres.

USOS I PROPIETATS: És apreciat en jardineria per la bellesa de les flors i la gran capacitat d’adaptació a terrenys secs i difícils, en rocalles, o en test. Li agrada el terra sorrenc i amb grava. Necessiten un clima temperat, sense gelades. Suporten la sequera però no l’excés d’aigua pel que han d’ubicar-se en lloc assolellat, tot i que si fa massa calor durant l'estiu s'ha de mantenir a l'ombra parcial, però sempre ben drenat. Multiplicació per llavor, per esqueix de fulla o, el mètode més fàcil i ràpid, aprofitant els fillols que cal tallar-los i deixar-los dos o tres dies per a que cicatritzi la ferida i arreli millor. És una planta resistent que no sol ser atacada per plagues ni malalties però el podriment de l'arrel, per excés d’humitat o defecte de drenatge, és la causa principal de mort prematura de l'Aloe maculata.

Tot i que Aloe Vera és més conegut per les seves propietats medicinals, altres espècies d'Aloe com Aloe maculata, tenen qualitats molt similars, és a dir, antiinflamatori, coagulant i cicatritzant, i antibiòtic, amb una gran capacitat bactericida. A més a més el suc de les fulles s’emprava com sabó per la població del seu lloc d’origen, per això se'l coneix en molts llocs com a saponària perquè el seu gel en barrejar-se amb aigua fa escuma i algunes persones l’utilitzen com a substitut del sabó per rentar la roba.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; però és més probablement d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics.

L’epítet específic maculata deriva del llatí “macula” que vol dir taca, tacat, per les taques blanques que apareixen a les fulles.

Aloe maculata va ser descrit per Carlo Allioni i publicat en Auctarium ad Synopsim Methodicam Stirpium Horti Reg. Taurinensis 13. 1773.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)

Aloe arborescens Mill.

NOMS: Àloe. Sèver. Castellà: Acíbar. Aloe. Candelabros. Planta pulpo. Zabira. Portuguès: Aloé. Aloé-candelabro. Babosa. Foguetes-de-natal. Vela. Francès: Aloès arborescent, Aloès candélabre. Anglès: Aloe krantz. Candelabra Aloe. Grec: Αλόη δενδρώδης.

SINÒNIMS: Aloe perfoliata var. arborescens (Mill.) Aiton; Catevala arborescens (Mill.) Medik.;

DISTRIBUCIÓ: Àfrica

HÀBITAT: Procedent del sud d’Àfrica, és cultivada com planta ornamental als jardins d’on, a vegades, s’escapa mitjançant propàguls i esdevé naturalitzada a llocs litorals, on forma denses poblacions. No arriba a ser considerada planta invasora.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta crassa arbustiva pot arribar a fer 3 metres d’alçada, el que la diferència de la resta d’Aloe, amb diverses ramificacions des de la base que produeixen diverses inflorescències. La tija està lliure de fulles a la part basal.

Fulles llargues, de fins 60 cm de longitud, lanceolades, carnoses, de color verd grisenc a l’anvers i verd més clar al revers, sense taques, amb dents als marges corbades cap a baix, reunides en una roseta.

Flors apareixen en espiga al llarg d’un escapus floral que surt del centre de la roseta, sense ramificar, de fins 80 cm que sobresurt per damunt de les fulles, amb bràctees florals membranoses triangulars. Flors amb pedicels de 3-4 cm acrescents ala fructificació, pèndules; periant tubular de 3-4 cm un poc estret a la base, de color roig ataronjat intens; sis tèpals, els tres externs lliures fins la base. Androceu amb sis estams lliures exserts. Gineceu d’ovari súper amb un estil filiforme i estigma també exsert. Floreix a l’hivern, de desembre a març,

Fruit en càpsula coriàcia que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Aloe el formen unes 450 espècies, totes procedents d’Àfrica, des d’on s’han distribuït per tot el món. Moltes de les espècies es cultiven pel seu valor ornamental i altres, des de molt antic, per les propietats terapèutiques. Els primers testimonis es van trobar sobre una tauleta d’argila de Nippur, a les afores de Bagdad, datada en 2.200 a.C.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza molt com a planta ornamental per la seua gran vistositat i espectacular floració a l’hivern, quan les flors són escasses. És molt rústic i necessita poc manteniment tant el cultiu al jardí, en rocalla o en contenidor. Tolera molt be la sequera i s’adapta al ple sol i a l’ombra parcial. Resisteix alguns graus sota zero (-4^oC) és a dir, gelades lleugeres. Prefereix sòls lleugers i ben drenats i regs setmanals només a l’estiu i gens a l’hivern, perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels. A alguns llocs litorals, s’ha naturalitzat, formant denses poblacions. Es propaga amb facilitat per esqueix, deixant uns dies abans de plantar-lo, fins que s’asseque la ferida, o amb els fillols que surten a la base de la planta.

A l'Orient, l'àloe es cultiva en jardins domèstics com una farmaciola de primers auxilis per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per tractar a les víctimes de cremades d´irradiació d'Hiroshima, que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d'Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigades des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció anti-bacteriana, anti-úlcera, antiinflamatòria, anti-cancerigen, hipoglucemiant i d´altres aplicacions terapèutiques.

Les propietats medicinals són similars a les de Aloe vera, molt utilitzada en cosmètica i farmàcia, o inclús majors però les fulles de Aloe vera generen més gel i l’aprofitament és major a efectes comercials.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; La proposta d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics, sembla que es refereix a l'Aquilaria malaccensis, la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia. El nom específic arborescens és un epítet llatí que deriva de “arbor” arbre, i significa que esdevé en forma d’arbre.

Aloe arborescens va ser descrita per Philip Miller i publicada a The Gardeners Dictionary:. .. eighth edition no. 3. 1768.

Família Liliaceae, (Xanthorrhoeaceae, Asphodelaceae)

Haworthiopsis attenuata (Haw.) G.D.Rowley

NOMS: Coa de dragó. Hawortia. Castellà: Planta cebra. Suculenta cebra. Anglès: zebra haworthia.

SINÒNIMS: Aloe attenuata Haw. (Basiònim); Haworthia attenuata (Haw.) Haw.; Apicra attenuata (Haw.) Willd.; Catevala attenuata (Haw.) Kuntze; Haworthia pumila subsp. attenuata (Haw.) Halda

DISTRIBUCIÓ: És originària de la província del Cap Oriental de Sud-àfrica.

HÀBITAT: creix sovint sota els arbustos, cercant una mica d'ombra del sol a la comunitat de matollars secs. Es cultiva com ornamental.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: és una suculenta de baixa alçada, fins els 15 cm, i creixement lent. Forma una roseta basal, pràcticament acaule, d'uns 6 a 12 cm de diàmetre que emet fillols des de la base on arriba a formar densos grups.

Fulles carnoses de color verd fosc, còncaves i primes. La superfície de les fulles és rugosa. Estan cobertes per un característic disseny de protuberàncies blanques (tubercles) en forma de banda, normalment horitzontals a la cara externa i transversals en la interna. Tanmateix, és una espècie polimorfa, de manera que hi ha diferències entre les varietats en el patró dels tubercles i el color de la fulla, fins i tot entre plantes joves i adultes.

Flors en inflorescència que sorgeix, com a la resta del gènere, sobre una tija floral d'uns 30 cm, amb les petites flors blanc verdoses sobre l'extrem final. Són tubulars i amb tèpals revoluts. Floreixen a finals de primavera i estiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es pot confondre amb Haworthiopsis fasciata, al què s'assembla molt. Tanmateix, Haworthiopsis attenuata es pot distingir fàcilment pels seus tubercles blancs, que es troben en ambdues cares de les seves fulles (H. fasciata té tubercles només al revers, amb una superfície superior llisa de les seves fulles). Una distinció fonamental és que les fulles de Haworthiopsis attenuata no són fibroses. A més, les fulles de H. attenuata són sovint (encara que no sempre) més llargues, més primes i més esteses.

USOS I PROPIETATS: s’empra com planta ornamental. Tendeix a crear múltiples fillols els quals són la forma més comuna de multiplicació, tot i que produeix llavors viables. Aquestes plantes prefereixen l'ombra o semiombra, i el seu reg, igual que el seu cultiu, és el d'una suculenta, és a dir cal esperar que el substrat estigui sec per regar (15 dies aproximadament) i l'excés d'aigua és perjudicial per a la planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Haworthiopsis està format per “Haworthia” nom que honora al botànic britànic Adrian Hardy Haworth (1767-1833) i la terminació -opsis derivat del grec ὀψις (opsis), que significa 'aparença', 'semblança’, és a dir, Haworthiopsis significa "paregut a Haworthia".

L’epítet específic attenuata és una veu llatina que significa "atenuat, minso" per la forma de les fulles que van disminuint capa a l’àpex

Haworthiopsis attenuata va ser descrita per Adrian Hardy Haworth i publicada en Transactions of the Linnean Society of London 7: 11. 1804. amb el nom de Aloe attenuata. En Synopsis plantarum succulentarum ... 92. 1812. la va canviar al gènere Haworthia attenuata. Finalment, en 2013 Gordon Douglas Rowley la va situar al gènere Haworthiopsis amb el nom actualment acceptat de Haworthiopsis attenuata.

Família Asphodelaceae (Liliaceae)