Punica granatum L.

NOMS:  Magraner. Mangraner. Mengraner.  Occità: Milgranièr, Miugranié, Miugranèr . Cast. Granado. Balaustia. Balaustra. Magrano. Molgrano.  Gall. Miligrandeira. Romanzeira. Romeira. Eusk. Minglana. Mingrana. Pillaltuna. Punisagarrondo. Port. Milingrandeira. Romazeira. Italià: Punica granatum. Pomo granato. Francés: Grenadier commun. Grenadier. Anglés: Pomegranate. Alemany: Granatapfelbaum. Echte Granate. Granatbaum. Holandés: Granaatboom. Grec: Πουνική η ροιά . Ροϊδιά . Ρωδιά.

El magraner fa flors molt vistoses

SINÒNIMS: Hi ha bàsicament dues varietats: la var. granatum, arbust espinós, amb el fruit petit i les granes àcides; i la var. sativum, arbust poc espinós, amb el fruit gros i les granes dolces. La primera es cultiva com a ornamental i és el que apareix subespontani; mentre que la segona es cultiva com a fruiter.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània oriental. Originària del sud-oest d’Àsia.

Ací podem veure les diferents etapes de les flors

HÀBITAT: Introduïda i naturalitzada. Cultivada en tota la Península, de vegades subespontània a marges de rius, cunetes i bardisses

FORMA VITAL: Faneròfit (macrofaneròfit):  durant el període desfavorable conserva les gemmes persistents a més de 30 centímetres per damunt de terra.

DESCRIPCIÓ:  Arbust o petit arbre de fulla caduca i espinós, molt ramificat, que pot arribar als cinc metres d’alçada. Escorça fissurada.

Fulles oposades i lanceolades

Fulles oposades, lanceolades amb el limbe de color verd brillant i el marge ester, amb un curt pecíol i sense estípules.

Corol·la amb pètals lliures

Flors molt vistoses, de color vermellós, terminals, hermafrodites, de 3-4 cm de diàmetre. Calze gruixut en forma de copa acabat en 5-7 lòbuls triangulars persistents en el fruit. Corol•la amb 5-7 pètals lliures i imbricats, corrugats i caducs. Nombrosos estams lliures amb teques grogues. Ovari ínfer i l’estil és filiforme i acabat en un estigma capitat. Floreix de maig a l’agost.

Fruit en balaüsta, la magrana

Fruit en balaüsta, la magrana, en forma de baia esfèrica de 5-12 cm de diàmetre que conté lòculs dividits per tels membranosos grocs amb nombroses llavors de polpa comestible.


CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Balaüsta o balàustia és un tipus de fruit d'estructura complexa, amb llavors carnoses i disposades en espais separats per tels, exclusiu de la magrana.

Vegeu les llavors carnoses separades per tels

USOS I PROPIETATS: El suc de magrana té gran nombre de components antioxidants naturals, fonamentalment polifenols (punicalargines), amb capacitat antioxidant superior al te verd i més de tres vegades superior al del vi.
Es cultiva com a arbre fruiter i ornamental a jardineria.
L'arrel i la pell del fruit tenen propietats astringents i s'empren per expulsar la tènia i altres cucs intestinals.
Del suc de les llavors se'n obté un xarop (oxizacre)  utilitzat per elaborar una beguda refrescant, la “granadina”, molt popular a l'Àfrica del nord i els països de l'Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d'alguns còctels.
Les granes de la magrana són refrescants i tenen un alt contingut en vitamina C. És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s'empra sovint en la preparació de postres i amanides.
L'escorça s'usa per adobar les pells.

Calze gruixut i nombrosos estams

SABIES QUE... Segons Plini el genèric Punica és perque ve de la ciutat de Cartago, en llatí punicus, -a, -um, que significa púnic, fenici, cartaginès, de Cartago.
L’epítet específic granatum  és un nom llatí que significa granat, en referència a la gran quantitat de granes que conté el fruit.
Simbolitza el poder, ja que oberta té forma de corona. Per això els egipcis eren soterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis.
Els jueus creuen que és un símbol de veritat, ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torah.
La magrana era molt apreciada en les zones desèrtiques perquè la pell gruixuda la protegia de la dessecació i podia ser transportada per les caravanes a grans distàncies.
La ciutat de Granada fundada al segle X, rep el nom d’aquest fruit. Des de la conquesta d’aquesta ciutat en 1492 la magrana forma part de l’escut d’Espanya.
En el Islam el magraner és un arbre del Paradís, d’acord amb les referències de l’Alcorà i del profeta Mohoma.
Els estams fan gran quantitat de pol•len molt apreciat per himenòpters i coleòpters que s’encarreguen de la polinització.
El cabell, com un fil d'or, / les galtes, com la magrana, / l’alè, com perfum de flor / i com un àngel, el cor / són prendes de valenciana.
Podeu veure més cançonetes i dites populars de la magrana i el magraner en “Amics arbres • Arbres amics”

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Família Punicaceae

Quercus coccifera L.

NOMS: Coscolla, Alzina ravell. Coscoll. Garric. Coscoll roger. Occità: Agarrus, Agarràs, Avals, Avau. Garrolha, Garrús. Castellà : Coscoja. Chaparro. Maraña. Matarrubia. Èuscara: Abaritza. Portuguès: Carrasco. Carrasqueiro. Italià: Cocciniglia . Francès: Chêne des garrigues, Chêne kermès. Anglès: Kermes oak. Alemany: Kermeseiche. Grec: Πουρνάρι. Απρινιά. Δρυς η κοκκοφόρος.

Flors masculines de coscolla

SINÒNIMS: Quercus pseudococcifera  Desf.; Quercus mesto Boiss.; 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Garrigues i màquies, terrenys secs i assolellats, pedregosos o margosos on és sovint dominant i forma comunitats molt denses i permanents. Suporta bé la sequera i les temperatures elevades de l’estiu però també els hiverns sota 0 ⁰ C. Fins els 1300 metres d’altitud.

Aments pènduls de flors masculines

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ:  Arbust molt ramificat, perenne, que arriba als dos metres d’alçada i, rarament, adquireix port arbori. Les tiges s’entrelliguen de manera que formen garrigues impenetrables.

Fulles coriàcies ondulades i amb el marge punxent

Fulles de consistència coriàcia, dures, ovades i ondulades amb el marge punxent, d’un verd brillant per l’endret i pel revers (el que les diferencia de les fulles de les carrasques o alzines (Quercus ilex) que tenen el revers cobert de pilositat que les fa de color grisenc).

Flors femenines axil·lars solitàries o en parelles

Flors unisexuals i monoclamídies. Flors masculines disposades en dicasi, en aments pènduls molt nombrosos. Les flors masculines estan formades per un sol verticil de sis tèpals amb 6-12 estams lliures. Les flors femenines són axil·lars, solitàries, envoltades d’un involucre acrescent de bràctees que forma la cúpula; sis tèpals soldats; ovari ínfer; estils divergents amb estigmes reflexos. Floreix d’abril a maig.

Fruit en núcula dita bellota

Fruit en núcula dita gla o bellota (de l'àrab "ballūta", alzina) característica dels Quercus, amb cúpula hemisfèrica coberta d’escates espinescents, que varien molt en grandària, oblongs o el·líptics que tarden dos anys en madurar. Té un gust molt amarg

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’anomena cúpula el involucre acrescent llenyós que en les fagàcies embolcalla la base del fruit, com el didal de la gla, o n’enclou uns quants, com el pelló de les fages i el de les castanyes.

Cecidi en les fulles de la coscolla

USOS I PROPIETATS: Antigament s'aprofitaven els recursos del mont i la coscolla era abundant. La fusta s’usava per fer llenya per cremar i fer carbonissa, i l'escorça, que és rica en tanins, s’emprava per adobar el cuir. Els glans, ben torrats al foc, eren consumits pels humans com substitutiu del cafè.

Els glans són consumits per cabres i porcs, i els branquillons joves són pasturats pel bestiar.

Cecidi en la inflorescència provocat per Plagiotrochus quercusilicis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Quercus ve del llatí “quercus, -i” el nom en llatí del roure l’arbre sagrat de Júpiter.

L’epítet específic coccifera deriva del llatí “fero”, que significa portar, i de “coccum” una cotxinilla que parasita les branquetes de la coscolla. Del cecidi d’aquesta cotxinilla (Plagiotrochus quercusilicis) s’extrau la grana, un colorant vermell intens (com la magrana o granada, en castellà) que es fa d'aquest paràsit. Els àrabs anomenaven quermes aquest paràsit, origen dels termes carmesí i carmí.

En temps de la Hispania romana es pagava un tribut a Roma amb aquest colorant que empraven per tintar la “bistincta” que adornava la toga que usaven els membres del Senat.

Tot i ser altament piròfit és resistent al foc, doncs brota amb vigor d’arrels després del incendi inclús en cremats repetits en poc temps.

En zones pedregoses amb sòl pobre i escassa pluviositat és un element indispensable per oferir protecció i aliment a espècies silvestres, com les aus que nien, les raboses, rosegadors i porcs senglars.    

Família Fagaceae