Genista scorpius (L.) DC.

NOMS: Angilaga negra. Argelaga. Argelaga vera. Argelaga negra. Argilaga borda. Gatosa negra. Occità: A gadós, Argelas, Argelat, Argelièr, Arjalas, Arjalàs, Babís, Brusca, Ginèsta ponchuda, Toja . Castellà : Aliaga. Aulaga. Tojo. Èuscara: Elorri-triska. Xiristola. Portuguès: Aspalatho de Hespanha. Italià: Ginestra scorpione. Francès: Genêt épineux. Genêt scorpion. Alemany: Skorpion-Ginster. Grec: Γενίστα.

Flors reunides en fascicles

SINÒNIMS: Spartium scorpius L.; Argelasia scorpius (L.) Fourr.; Corniola scorpius (L.) C.Presl; Corothamnus purgans (L.) Ponert;  

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Aphyllantion. Clarianes de boscs, matollars, prats secs, camps abandonats, sobre sòls gipsífers, margosos o calcari. Fins els 1700 metres d’altitud.

Arbust amb espines de ramatge espés

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, són les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per sota dels dos metres d’alçada.

DESCRIPCIÓ:  Arbusts perenne i calcícola, molt ramificat, amb tiges de color grisenc que només tenen fulles a la primavera, la resta de l’any fa unes espines axil·lars robustes i estriades que formen un angle molt obert amb la tija. Pot arribar als dos metres d’alçada.

Fulles petites que només apareixen a la primavera

Fulles són petites, de menys d’un centímetre, simples, alternes, subsèssils i amb pèls.

Flors papilionades de color groc intens

Flors reunides en fascicles. Calze bilabiat i acampanat, amb dos dents el llavi superior i tres l’inferior, més curt que el tub de la corol·la. Aquesta té la forma característica papilionada, de color groc fort, amb l’estendard i la carena d’una mida semblant i divergents. Androceu amb 10 estams. Gineceu amb ovari súper, estil arquejar a l’àpex i estigma el·líptic. Floreix de febrer a juliol.

Fruit en llegum allargat i comprimit

Fruit en llegum allargat i comprimit, de fins 4 cm, amb les granes marcades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La interacció entre plantes i insectes, mitjançant la pol·linització, és ben coneguda però hi ha altres maneres com, per exemple, els cecidis. Els cecidis són produïts per nematodes, àcars o insectes que ponen els ous als teixits vegetals. Les plantes reaccionen amb una hipertròfia dels teixits que encapsula l’ou i protegeix i alimenta la larva. En aquest cas es tracta d’un cecidi de Dasineura scorpii sobre les espines de l’argelaga.

Cecidi de Dasineura scorpii sobre les espines de l’argelaga

USOS I PROPIETATS: S’emprava tradicionalment, com l’altra argelaga (Ulex parviflorus Pourr,) per netejar l’interior de les xemeneies. Es lligaven angilagues fent un feix compacte i es desplaçava amunt i avall per la xemeneia per llevar el sollim, la sutja, del fumeral. Per les característiques semblants també comparteixen usos com el socarrat del porc en la matança o per encendre el foc per ser de fàcil combustió.

Amb les flors, junt a les de la Reseda luteola, s’elaborava un tint per tenyir de groc les teles de llana.

S’empra sovint per restaurar talussos secs o pedregosos, doncs és una planta que fixa el sòl, no requereix molts nutrients i aguanta bé la sequera. Per aquests mateixos motius és utilitzada en xerojardineria.   

És una de les plantes valencianes d’interès mel·lífer.

Les espines fan un angle molt obert amb la tija

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Genista ve del llatí “genista, -ae”, que era el nom de vàries ginestes citades per Plini, Virgili i altres.

El nom de l’espècie scorpius ve del grec “scorpios”, que significa escorpí, per les agudes espines que poblen la planta.

El poeta Josep Carner va dedicar a les argelagues aquest poema titulat "Les gatoses":

Salut, gatoses clares, or de l'hivern, ginesta

del fred. És per vosaltres que dura encar la festa

a la muntanya nostra en els cruels matins

que estenen la catifa de geble sota els pins.

Vivor de les sotades i goig de les dreceres,

la flor de l'arç encara us trobarà enciseres.

Punyiu el fred, vosaltres, en l'aire temorec,

i, al foc, ningú no dona més gai espeternec.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Ulex parviflorus Pourr.

NOMS: Aliaga, argelaga, gatosa, argilaga, anfilaga. Occità: Argelat, gadós. Cast.  Aliaga morisca, tojo, árgoma. Francés: Ajonc. Anglés Gorse, Small flowered. Alemany: südliche Stechginster.

Flors papilionàcies d'argelaga

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia, Lavanduletalia stoechadis. És un arbust termòfil de garrigues, pinars  i llocs oberts, de preferència calcària. Fins els mil metres d’altitud.

Les flors grogues donen color a la muntanya a l'hivern

FORMA VITAL: Nanofaneròfit:  segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, és un faneròfit (planta amb les gemmes perdurants sempre a més de 40 cm del sòl) amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada. És a dir, les gemmes entre 40 cm i 2 m.

DESCRIPCIÓ:  Arbust molt espinós que dona color a l’hivern amb les seues flors grogues. Densament ramificat, de color verd viu, amb espines que neixen de les axil·les de les fulles però que cobreixen fins la base del tronc. Por arribar als dos metres d’alçada.

Fil·lodis espinosos característics de l'argelaga

Fulles petites i acabades en una punta fina, sovint transformades en fil·lodis espinosos. 

Flor papilionàcia. Vegeu un sèpal ala part inferior

Flors hermafrodites, amb cinc peces, zigomorfes. Calze amb pèls, de color groc, format per dos segments persistents separats fins la base. Corol·la papilionàcia de color groc. Deu estams soldats formant un tub. Ovari súper amb un  sol estil acabat en un estigma.

Llegum semicoberta pels sèpals persistents

 Fruits en forma de llegum amb pèls que conté d’una a tres llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un fil·lodi és un pecíol dilatat en forma de làmina (en aquest cas en forma d’espina) que substitueix el limbe de la fulla.

Vista lateral de la flor

USOS I PROPIETATS:  D’antic es lligaven argilagues fent un feix compacte i es desplaçava amunt i avall per la xemeneia per llevar el sollim, la sutja, del fumeral. 

L’argelaga seca és estimada per a encendre foc, perquè tenen gran combustibilitat (foc d’argelaga, foc de rialla), així com per alimentar els forns de pa i els teulars; recorda Manuel Vicent en Contra Paradís ”… l’aroma de muntanya que en el forn s’establia quan cremaven les argelagues.”

També era útil per a la matança del porc, al qual socarraven la pell i els pèls amb argelagues seques enceses.
Amb argelagues es formaven barreres per protegir cultius i es posaven damunt de les parets dels corrals per evitar que entraren les raboses.  

Té propietats com tònic cardíac, expectorant, antiinflamatori, analgèsic, antimigranyós, protector hepàtic . Està indicat en congestions respiratòries, migranyes, dolors musculars, trastorns hepàtics i intoxicacions.

Branqueta densament florida

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Plini emprava el nom “ulex, –icis” per designar arbusts del gènere Erica, els brucs. Però Linné va  donar aquest nom a l’actual gènere d’una família diferent, per algun motiu que desconeguem. L’epítet específic parviflorus deriva de "párvus"  petit, i de "flos” flor, és a dir, flor petita.  
Aquesta planta té a les arrels uns bacteris amb la capacitat de fixar el nitrogen de l’atmosfera al terra, per la qual cosa s’utilitza per recuperar llocs degradats, especialment, per la seua rusticitat, en pendents pronunciades amb molta exposició al sol. A  la seua ombra es desenvolupen les carrasques.

Hi ha un àcar, Eriophyes genistae, que cobreix els borrons i les fulles de les argelagues d’una pilositat blanquinosa.

Família Leguminosae (Fabaceae)

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Ziziphus jujuba Miller

NOMS: Ginjoler.  Occità: Ginjorlièr, Ginjourlié, Guindolièr . Cast. Azufaifo. Basc. Belkaranki. Gereismin. Kereisanza. Port. Açufeifa maior. Anáfega maior. Francés: Cicourlier. Dattier de Chine. Guindanlier. Jujubier commun. Italià: Giuggiolo comune. Anglés: Chinese Date. Common Jujube. Alemany: Chinesische Dattel. Holandés: Jujubeboom.

Flors del ginjoler

SINÒNIMS: Ziziphus vulgaris Lam.;  Ziziphus zizyphus (L.) H.Karst.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica

HÀBITAT: És planta procedent de l’Orient i es cria, cultivada, en horts i camps de cultiu des de Catalunya i Aragó fins el sud de Portugal.

Arbre que pot arribar als 10 metres d'alçada, cultivat pels seus fruits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçada. Tronc dret i escorça molt clivellada. Rames amb espines i en ziga-zaga.

Fulles alternes, ovades amb curt pecíol

Fulles alternes i pecíol curt, entre ovades i lanceolades, sense pèls, amb tres nervis principals i el marge serrat.

Els sèpals són més aparents que els pètals, petits i còncaus

Flors petites,no més de cinc mm de diàmetre, d’un verd groguenc, en les axil·les de les fulles; cinc sèpals estesos com una estrella amb un disc al centre, com un botó; el pètals arranquen del disc central, són menuts, més curts que els sèpals i còncaus, com una cullereta; cinc estams. Floreix de juny a juliol.

Ginjols que comencen a prendre el color rogenc de la maduresa

Fruit és el gínjol, una drupa ovoide comestible, com una oliva del color del cuir, que conté un pinyol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines són òrgans endurits i punxegosos que provenen de la metamorfosi d'una tija (espina caulinar), d'una fulla (espina foliar) o, com en aquest cas, d’estípules, que estan lignificades i posseeixen teixit vascular.

Cal diferenciar les espines dels agullons, que són simples transformacions epidèrmiques que salten amb facilitat al pressionar-les lateralment. L’argelaga i el ginjoler tenen espines, el roser i l’esbarzer tenen agullons. 

Branquillons característics en zig-zag i estípules transformades en espines

USOS I PROPIETATS: Es cullen a la tardor per consumir o per a secar-los i guardar-los per a consumir a l’hivern. Són rics en sucres i en vitamina C. Té un sabor dolç, lleugerament àcid.

Són laxants, pectorals i anticatarrals, i contra les afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i laringitis per ser expectorants i emol·lients.

La fusta del ginjoler s’empra en Catalunya, València i Balears per fabricar instruments musicals com ara les gralles, les dolçaines i les tenores.

A Xina les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda, com ací la morera. 

Flors pentàmeres amb el botó central, els cinc estams i l'estigma bífid

SABIES QUE... El nom del gènere, Ziziphus, prové del grec zizyphon, pres del persa zayzafun. El nom castellà de azufaifa ve de l’àrab que el van prendre del persa zayzafun.

És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. 

El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya  es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna.

Segons Plini  els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

A Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Hi ha expressions populars "Més content que un gínjol" o "Ser més espavilat que un gínjol"

Uns versos del poema “La Paraula” del poeta Blai Bonet recollits en Amics arbres, Arbres amics: Quina tremolor antiga / oir "ginjoler", i sentir / la lluminosa distància /entre el color d'una branca / i el seu nom que en mi sona!

Família Rhamnaceae

Teline patens (DC.) Talavera & Gibbs

NOMS: Gòdua. Esporgallop. Argelaga vera. Granera de pastor. Castellà: Hiniesta borde. Escobón.

Flors en raïms allargats

SINÒNIMS: Genista patens DC.;  Cytisus heterochrous Webb ex Colmeiro; Cytisus patens Willk. Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània ibèrica

HÀBITAT: Quercion pubescenti-petraeae. Coscollars, boscs perennifolis o mixtos, sobre sòls calcaris un poc humits. Des dels 100 fins als 1500 metres d’altitud.

Arbust de fins 3 metres d'açada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ:  Arbust que pot fer-se un petit arbret de fins 3 (4) metres d’alçada, amb branques alternes de color verd brillant.

Fulles trifoliades

Fulles alternes amb llarg pecíol que sostenen tres folíols obovats i mucronats, sense pèls i grisosos pel revers. El folíol central és molt més gran que els laterals.

Flor papilionada amb l'estendard gran

Flors agrupades en raïms allargats de2-6 flors grogues amb estendard sedós. Calze bilabiat amb cinc dents triangulars. Corol·la papilionada amb estendard gran, orbicular, amb pèl molt fi al dors. Androceu amb cinc estams llargs i cinc de curts. Ovari amb estil corbat a l’àpex amb estigma ovoide. Floreix a l’abril, maig i juny.

Fruits en llegum

Fruit en llegum sense pèls, obovats, de fins 2 cm de llargària.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El llegum és el tipus de fruit característic de la família de les lleguminoses (fabàcies). És dehiscent, és a dir, que s’obri espontàniament per tal puga sortir la llavor.  Les formes són variades i característiques de cada espècie però sempre s’obrin per la sutura ventral i pel nervi mitjà del carpel.

USOS I PROPIETATS: Tal i com indiquen alguns noms populars, s’ha emprat per fabricar graneres i també s’ha fet servir com combustible. Altra aplicació més actual és la utilització en jardineria com una planta ornamental.

Dors de l'estendard amb pèls fins

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Teline és un altre nom, derivat del grec "τηλινοσ telinos" que el Pseudo Dioscòrides dona al kýtisos (gènere Cytisus de Linné.)

El nom específic patens deriva de "pateo" que significa ser visible, evident, clar, cosa que no es correspon amb aquesta espècie però hem de tindre en compte que el nom el va posar Linné des de Suècia.

És un endemisme ibèric que habita des dels Pirineus fins la Serra de Cazorla. Espècie inclosa a la “Lista roja de la flora vascular de Andalucia” publicada a l’any 2000.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)