Geastrum fimbriatum Fr.

NOMS: Estrelleta petita. Castellà: Estrella de tierra. Èuscara: Lur-izar. Izarputz. Anglès: Fringed earthstar. Sessile earthstar. Alemany: Gewimperte Erdstern. Fransen-Erdstern

Creix en pinars i boscos de caducifolis

SINÒNIMS: Geastrum sessile (Sowerby) Pouzar

DISTRIBUCIÓ: Ampla, entre Europa, Àsia i Amèrica.

L'exoperidi s'obri deixant a la vista el sac esporífer

HÀBITAT: És una espècie freqüent en pinedes i boscos de caducifolis, en sòls rics en humus. Surten des de finals d’estiu i durant la tardor.

Ostíol fimbriat, no clarament delimitat

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, de jove de color marró clar o ocre que es desenvolupa sota terra (epigeu). L’exoperidi, és a dir, la capa exterior, s’obri formant una estrella de de 6-9 braços triangulars que es retorcen cap a fora, deixant a la vista la part interna de color blanquinós i el sac esporífer. L’endoperidi, és a dir, la part interna, és un globus d’1,5-3 cm de diàmetre, sèssil, amb una perforació a l’àpex (ostíol) per on sortiran les espores groguenques o de color marró pàl·lid. Aquest porus cònic no està clarament delimitat i té lacínies.

Desenvolupa sota terra un carpòfor globós

COMESTIBILITAT: No és comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Geastrum és l’únic gènere de la família freqüent a les nostres comarques, i presenta carpòfors amb un sol ostíol, no higroscòpic, és a dir, que no canvia de forma en assecar-se. Al madurar l’exoperidi es trenca en varis braços donant-li l’aspecte d’estrella.   

La capa exterior (exoperidi) s’obri formant una estrella

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Geastrum ve del grec "ge" terra, i “ἀστήρ astér” estrella, és a dir, estrella de terra. El epítet específic fimbriatum deriva del llatí “fimbria” que significa franja, serrell, referint-se a la vora laciniada característica de l'obertura apical del sac d'espores.

Elias Magnus Fries va descriure Geastrum fimbriatum com Geaster fimbriatus en el seu Systema mycologicum en 1829.

Família Geastraceae

           

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Astraeus hygrometricus (Pers.) Morgan

NOMS: Estrella de terra. Estrelleta. Castellà: Estrella de tierra higrométrica. Estrella del encintar. Èuscara: Izarputz higrometroa. Italià: Fungo barometro. Francès: Astrée hygrométrique. Anglès: Barometer earthstar. Hygroscopic earthstar. Alemany: Gemeiner Wetterstern. Neerlandès: Weerhuisje.

Carpòfor format per una esfera aplanada amb dues peridis

SINÒNIMS: Geastrum hygrometricum Pers.; Lycoperdon stellatus Scop.; Geastrum lilacinum Mass.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Aquesta espècie és comú en les regions temperades i tropicals.

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern en dunes, carrascars, pinars mediterranis i romerars.

El peridi exterior s'obri en estrella

DESCRIPCIÓ: Carpòfor format per una esfera amb dues capes o peridis, d’1,5 a 5 cm quan està tancat però en temps humit s’obri la capa externa o exoperidi i pot arribar als 10 cm de diàmetre, adquirint forma d’estrella, semblant a les espècies del gènere Geastrum, amb 6-15 radis de color marró obscur, esquerdat, en humit i grisenc en sec. En temps sec torna a tancar-se comportant-se com un higròmetre, d’ací el seu nom específic. L’aparell esporífer és una esfera aplanada amb la gleva blanca quan és jove però després es forma una massa pulverulenta que pren un color terrós, obscur, amb espores berrugoses que surten per un porus apical irregular.  

COMESTIBILITAT: Sense cap interès gastronòmic per ser coriàcia. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

La gleva porta un opercle apical per on surten les espores

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Astraeus deriva del grec “ἀστέριος asterios” estrellat, derivat de “αστήρ astér” estrella, és a dir, de forma estrellada, en referència al carpòfor en forma d’estrella. L’epítet específic hygrometricus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “μέτρον métron” mesura, és a dir, que mesura la humitat, en referència a la característica d’obrir-se amb temps humit i tancar-se en temps sec.

 L'espècie va ser descrita per primera vegada per Christiaan Hendrik Persoon en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 135 (1801) com Geastrum hygrometricus . En 1885, Andrew P. Morgan va proposar que les diferències en les característiques microscòpiques justifiquen la creació d'un nou gènere, Astraeus, diferent de Geastrum . Tot i que aquesta opinió no va ser universalment acceptada, va publicar aquesta espècie amb el nom actual en The Journal of the Cincinnati Society of Natural History 12: 20 (1889).

Gleva blanca quan és jove i pulverulenta i marró quan madura

La massa de les espores s’han emprat en la medicina popular xinesa per aturar el sagnat de les ferides. En algunes zones de la Índia també s’empren les espores del cos fruiter barrejades amb oli de mostassa per elaborar una pomada contra les cremades.

La Societat Micològica Alemanya (Deutschen Gesellschaft für Mykologie) va nomenar Fong de l’Any 2005 l’Astraeus hygrometricus, per tal d'assenyalar algunes de les figures més estranyes en el regne dels fongs, que van sorgir en el curs de l'evolució, i la importància que com pronosticador de l’oratge hi tenia des de fa molt de temps.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie té un comportament particular que la fa mereixedora del nom específic, doncs es comporta com un higròmetre. Amb la humitat s’obri, permetent que les gotes d’aigua, o qualsevol altra pressió sobre el carpòfor, faça eixir les espores per l’opercle apical, com si fos el fum d’una xemeneia. Però en temps sec es tanca sobre sí mateix per protegir el sac esporal, per camuflar-se de perills i per poder rodar cercant altra zona on ubicar-se.

Família Diplocystidiaceae

                                                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lycoperdon perlatum Pers.

NOMS: Pet de llop perlat. Bufa de bou. Bufa de monja. Fumoses. Castellà: Cuesco de Lobo. Bejín areolado. Èuscara: Astaputz perladun. Otsoputza. Gallego: Fungato. Francès: Vesse de loup perlé. Anglès: Common puffball. Warted puffball. Gem-studded puffball. Devil's snuff-box. Alemany: Flaschen-Stäubling. Flaschenbovist. Neerlandès: Parelstuifzwam.

Surten a la tardor, sols o en grups

SINÒNIMS: Lycoperdon gemmatum Batsch

HÀBITAT: Surt a la tardor, sols o en grups, en pinars, carrascars i altres tipus de bosc, amb predilecció per les coníferes

De jove és de color blanc

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, piriforme amb el peu descobert, de fins 5 cm de diàmetre, de color blanc de jove i brunenc de madur, amb petits grànuls de color crema que cauen quan és madur, deixant un senyal. La gleva és blanca i ferma al principi però va convertint-se en una massa de pols marró, les espores, que és expulsada a l’exterior per l’ostíol superior quan es prem la paret del cos fructífer per algun animal o per les gotes d’aigua de pluja. Un mètode de dispersió d’espores similar el de les estrelles de terra (Geastrum sp.)

Gleva blanca de carn ferma quan és jove

COMESTIBILITAT: És comestible quan és jove i la carn de la gleva encara és blanca, però no té valor culinari.

Pot confondre’s amb Lycoperdon molle però aquest té els grànuls més petits i no deixen marca, de manera que presenten un exoperidi llis quan són madurs.

De madur pren una coloració brunenca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:  Molts fongs del gènere Lycoperdon, són importants per als insectes, sent utilitzats per algunes espècies per a l'habitatge i per a la reproducció. L'escarabat Lycoperdina bovistae, per exemple, es reprodueix en el pet de llop comú i en altres espècies pet de llop, igual que diverses mosques de les famílies Chloropidae, Mycetophilidae i Phoridae.

Quan madura la gleva és una massa purulenta per poder ser expulsada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere  Lycoperdon deriva del grec “λύκος lykos” llop, i “πέρδον perdon” pet, és a dir, pet de llop, per l’efecte visual de l’eixida de les espores. L’epítet específic perlatum ve del llatí “perlate” generalitzat, perquè és molt comú, o potser de l’italià “perla” per l’efecte dels grànuls sobre el carpòfor que semblen perletes.

Treballs de laboratori han descobert que l’extracte de pet de llop perlat té substàncies antimicrobianes i antifúngiques. Tot i això, les espores tenen nombroses espines microscòpiques que poden causar la irritació greu dels pulmons quan s’inhalen directament (Lycoperdonosi). A més a més els cossos fructífers poden acumular plom i mercuri.

Lycoperdon perlatum  va ser descrit per primera vegada en la literatura científica en 1796 pel micòleg Christiaan Hendrik Persoon. És la espècie tipus del gènere Lycoperdon.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Rickenella fibula (Bull.) Raithelh

NOMS: Castellà: Seta broche. Onfalina alfiler. Francès: Omphale bibelot. Onphale aiguille. Anglès: Orange Mosscap. Alemany: Orangerote. Gemeine Heftelnabeling. Neerlandès: Oranjegeel trechtertje.

Surt sobre la molsa de indrets frescs

SINÒNIMS: Agaricus fibula Bull.;  Mycena fibula  Fr. ex Bull.

HÀBITAT: Surt a la tardor i també a les primaveres plujoses, sobre la molsa de pinars i carrascars frescs.

DESCRIPCIÓ: Capell de petita mida (menys d’1 cm de diàmetre) que surt primer amb forma semiesfèrica i després va fent-se deprimit pel centre, umbilicat, amb el marge ondejant i estriat per transparència de les làmines de l’himeni. Cutícula de color ataronjat, més clar cap al marge.

Himeni amb làmines decurrents

Himeni de làmines color crema, arquejades, espaiades, relativament prou gruixudes i molt decurrents, amb lamel·les.

Peu llarg, cilíndric, fi, recte però de vegades corbat, llis, de color taronja.

Carn minsa, membranosa, de gust dolç i color ataronjat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Pot confondre’s amb Mycena acicula, però aquesta no té les làmines decurrents

Bolet petit amb capell deprimit al centre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rickenella està dedicat al micòleg alemany Adalbert Ricken (1851-1921) autor de “Vademecum für Pilzfreunde “ (Vademecum per als amants dels fongs). L’epítet específic fíbula és una veu llatina que defineix un tipus d’agulla travessera adornada amb un objecte decoratiu, per la forma del bolet amb el llarg peu i el capell.

Peu llarg i prim de color ataronjat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs es presenten en moltes mides i formes diferents. Alguns són simples cèl·lules individuals anomenats llevats, mentre que altres es desenvolupen mitjançant masses de diminuts filaments. A l’època de reproducció, una part d'aquestes masses de filaments es diferencien per formar estructures complexes que s'anomenen cossos fructífers. D’aquests els més coneguts són els bolets, com la verinosa farinera borda (Amanita phalloides), o el deliciós rovelló (Lactarius sanguifluus), però hi ha molts altres tipus de cossos fructífers com les boles (Rhizopogon roseolus) o les estrelletes de terra (Geastrum fimbriatum).

Família Rickenellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.