Pinus pinea L.

NOMS: Pi pinyoner. Pi pinyer. Pi ver. Castellà : Pino doncel. Pino piñonero. Pino real. Gallego: Piñeiro manso. Èuscara: Pinazi pinua. Belorita. Occità: Pin parasòl, Pin pinhon, Pinhièr. Portuguès: Pinheiro-manso. Italià: Pino a ombrello. Pino da pinoli. Pino italico. Francès: Pin parasol, Pin pignon. Anglès: Italian stone pine, Stone pine, Umbrella pine. Alemany: Italienische Steinkiefer. Pinie. Neerlandès: Parasolden. Pijnboom. Grec: Ήμερο πεύκο. Κουκουναριά. Στροφιλιά.

Cons masculins

SINÒNIMS: Pinus esculenta Opiz; Pinus maderiensis Ten.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental. Es creu que procedeix d’Àsia Menor, tot i que en diversos jaciments prehistòrics s’han trobat restes de pinyes i carbó de pi pinyoner.

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, carrascars, dunes marines fixades. Prefereix el substrat silícic i arenós. Es troba amplament naturalitzat. Fins els mil metres d’altitud

Capçada ampla i arrodonida

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli que pot sobrepassar els 25 metres d’alçada amb la capçada arrodonida, ampla i plana a la part superior, sostinguda per un tronc robust marró rogenc amb l’escorça que va desprenent-se en plaques poligonals. Es ramifica a la part superior només.

Fulles arquejades i flexibles

Fulles denominades acícules, en fascicles de dos en els braquiblasts. De 10-20 cm de llarg per 1,5-2 mm de gruix, arquejades, flexibles, de color verd intens

Estròbil femení

Flors masculines en cons, agrupats a la base dels brots anuals, formats per esquames en espiral amb dos sacs pol·línics cadascuna. Els estròbils femenins estan formats per dos tipus d’esquames lliures també disposades en espiral. Unes són estèrils i les altres són fèrtils, les seminíferes, que són les úniques que creixen i es lignifiquen formant la pinya. Floreix de març a maig

Pinya grossa amb escudet piramidal

Fruit en pinyes grosses i arrodonides amb curt peduncle que maduren al tercer any. Els escudets tenen forma de piràmide baixa de cares convexes. Les pinyes cauen senceres al terra i comencen a obrir les esquames per deixar sortir els pinyons comestibles que són grossos, d’uns 2 cm, protegits per una closca molt dura.

Llavors cobertes per una closca molt dura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En referència a les llavors del pi pinyoner diu Daniel Piñero en un article de la revista Mètode: “Aquestes llavors tenen la capacitat, per la seua grandària, de contenir gran quantitat de reserves i això, quan es presenta una pluja raonablement intensa, els permet de germinar i produir una plàntula de prou grandària per resistir en un ambient amb poca humitat. Aquest tipus d'adaptacions garanteixen que els pinyoners puguen sobreviure de manera adequada en ambients en què hi ha poca precipitació i repartida desigualment durant l'any, però a més amb un grau alt de variació entre els anys.”

Cons formats per esquames disposades en espiral

USOS I PROPIETATS: És un dels pins amb major valor ornamental, però el principal aprofitament és la producció dels pinyons comestibles, amb alt valor comercial, que s'usen en pastisseria i cuina, i les pinyes buides es fan servir com a combustible.

L'escorça es desprèn en plaques poligonals 

La fusta és resistent a la flexió i s'ha fet servir per travesses per trens o per construcció.

L'escorça conté tanins i s'ha fet servir per adobar el cuir amb certa eficàcia, a més a més, com de tots els pins es pot extraure la trementina i per tant l'aiguarràs. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

En medicina popular s’ha emprat contra el reuma, el constipat i per mitigar la tos.

Fascicles de dues fulles en els braquiblasts 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Pinus era el nom llatí dels pins, principalment al pi pinyoner. Deriva del sànscrit “pitu”, que significa resinós, adoptat pels romans per anomenar al pi. Plini, Virgili i altres ja l’empraven. L’epítet específic pinea ve del nom llatí de la pinya de pinyons “nux pinea” sustantivat en pinea. Aleshores Pinus pinea vol dir el pi que fa pinyes de pinyons.  

A més de servir d’aliment als humans són una font important d’aliment per aus, rosegadors i mamífers com el porc senglar.

Hi ha dites que fan referència als pinyons, com per exemple una per indicar que algú ho vol tot fet: “vol els pinyons pelats”; o per assenyalar l’època per arreplegar els pinyons: “Per sant Martí, la pinya cau del pi”

Joan Manuel Serrat canta en Que li han fet al bosc: Pare / si no hi ha pins / no es fan pinyons / ni cucs, ni ocells.

Pinus pinea va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1000. 1753.

Família Pinaceae

Tricholoma psammopus Kalch.

NOMS: Tricoloma enfarinat. Castellà: Tricoloma de pie granuloso. Anglès: Larch Knight. Alemany: Schwammiger Ritterling.

Surt a les clarianes dels pinars mediterranis

SINÒNIMS: Agaricus psammopus Kalchbr.;  Gyrophila psammopus (Kalchbr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor entre la fullaraca o en els herbassars de les clarianes dels pinars mediterranis de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi roig (Pinus sylvestris) 

Capell amb cutícula granulosa

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu semiesfèric en principi però va aplanant-se, de 3-5 cm de diàmetre, convex i lleugerament umbonat, marge revolut, cutícula separable granulosa amb petites fibres radials cap al marge, de color beix o ocre pàl·lid.

Himeni amb làmines adnates irregulars, escotades, amples i separades, de color blanquinós que van virant al ocre amb el temps.

làmines separades i escotades

Peu o estípit de 5-7 cm, concolor amb el capell però més clar a la part superior on forma una mena de banda anular blanca

Carn color crema brut al tall, de gust amarg i sense olor. Esporada en massa blanca.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. No es menja perquè amarga

Peu amb una banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espores es multipliquen donant lloc a uns micelis que, d'any en any, creixen i s'expandeixen de forma circular, si el terreny és homogeni, i més irregular si hi ha arbusts, arbres o altres irregularitats del terreny. Aquests micelis, com el tronc i les branques d'un arbre, quan aconsegueixen la seua dimensió i maduresa comencen a donar fruits, els bolets, i com aquests ho fan sobre els brots joves. El centre del miceli no sol donar fruits, bolets, sinó que aquests es produeixen en les vores, sobre els micelis crescuts aqueix any, apareixent així els bolets formant cercles, “erols” (en castellà corros de brujas) o bé fileres serpentejants quan el miceli té un creixement irregular. Els micelis creixen any rere any i per consegüent les boleteres van desplaçant -se i movent-se en la direcció i sentit que creix el miceli.

Tricholomataceae psammopus

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic psammopus ve del grec “ψάμμος psámmos” sorra, i “πούς pous” peu, pel peu granulós.

Família Tricholomataceae

  

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tricholoma batschii Gulden.

NOMS: Bolet de bestiar. Bolet d’ovella. Bolet ros. Gírgola de mata. Mare d’esclatasang. Castellà: Cabreras. Matacabres. Èuscara: Ziza zuri-marroi. Francès: Tricholome à pied bicolore. Tricholome de Batsch. Anglès: Burnt knight. Alemany: Fastberingte. Gestiefelte Nadelwald-Ritterling

Surt en grups sota la pinassa

SINÒNIMS: Agaricus subannulatus Batsch; Tricholoma fracticum (Britz.) Kreisel;

HÀBITAT: És molt comú als pinars de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi rodeno (Pinus pinaster) mediterranis. Surt a la tardor baix la pinassa en grups de nombrosos exemplars.

DESCRIPCIÓ: Capell de 6-10 cm de diàmetre, convex al principi però va aplanant-se amb l’edat, amb el marge incurvat. La cutícula ´és llisa i lluenta en temps sec i viscosa en temps humit, de color rogenc o marró castany.

Himeni de làmines escotades de color blanc

Himeni format per làmines atapeïdes, primes, escotades, que es corben a la proximitat del peu, blanques de joves però amb tendència a prendre una coloració lleument rogenca i punts vermellosos a les arestes quan maduren.

Peu amb la mida aproximadament igual al diàmetre del capell, cilíndric, ple, fibrós, amb fibres longitudinals rogenques però blanc a la part superior de l’anell que sovint és inexistent.

Carn compacta, blanquinosa amb olor farinós i sabor amargant.

Cutícula lluenta de color rogenc

COMESTIBILITAT: Té un gust amarg que quasi l’invalida com a bolet comestible, però amb una prolongada cocció desapareix aquest inconvenient. tot i Això no té valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tricholoma   deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic batschii és en honor d’August Johann Georg Karl Batsch (1761 – 1802) naturalista i botànic alemany que va ser una autoritat en el camp de la micologia.

Peu rogenc amb la característica banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hi ha alguns bolets que tenen un anell al voltant del peu. Aquest és la resta del vel que protegeix les làmines de l’himeni abans d’obrir-se per deixar sortir les espores. L’anell és un element important per identificar certes espècies i, de vegades, desapareix, el que dificulta la taxonomia. L’anell pot ser simple o doble, fixe o mòbil, esquamós, farinós, granulós o d’altres formes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Pinus halepensis Miller

NOMS: Pi blanc, pi bord, pi garriguenc, pi nas, pi melic, pi sapí, sapina.  Cast. Pino albar, pino carrasco, pinarro, pinasa, pino blanco, pino borde, pino de alepo, pino de halepo, pino real. Basc: alepo pinua. Francés: Pin d’Alep, Pin blanc de Provence. Anglés: Aleppo Pine. Alemany: Aleppo-Kiefer

Pinya en formació

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion, Rosmarino-Ericion. Boscs xeròfils clars i brolles; ressiteix molt bé la sequera. Fins els 1200 metre d’altitud

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfits que tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura. 

Pi jove amb capçada cònica, a l'esquerra, i exemplar madur de formes arrodonides, a la dreta.

DESCRIPCIÓ:  Arbre monoic (flors masculines i femenines al mateix arbre) d’escorça blanquinosa amb escletxes rogenques. La capçada és cònica als exemplars joves i arrodonida al més vells que poden arribar als 20 metres d’alçada. 

Fulles aciculars i en parelles

Fulles perennes, aciculars, curtes (6-10 cm) i estretes (fins un mil·límetre) flexibles i en fascicles de dos, de color verd clar, unides a l’extrem inferior per una petita beina (braquiblast). 

Estròbil femení amb les escates que formaran la pinya.

Flors masculines agrupades en gran número, en cons allargats portadors dels sacs pol·línics. Les flors femenines s’agrupen en un con violaci del qual sortiran les pinyes. Floreix de febrer a l’abril. 

Estròbils masculins portadors de gran quantital de pol·len

Fruit en pinyes còniques allargades de color rogenc, un poc asimètriques, amb un gros peduncle corbat vers la branca que les sosté; tarda dos anys a madurar i obrir-se per deixar caure dos llavors, amb un ala allargada, per cada escata, que alimenten a petits mamífers. Les pinyes obertes resten a l’arbre durant bastants anys. 

Les pinyes obertes romanen anys a l'arbre.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pins són, de les gimnospermes, un dels gèneres d’organització més primitiva. La pol·linització és anemòfila, és a dir, és el vent qui s’encarrega de disseminar i transportar a grans distàncies les enormes quantitats de pol·len que produeixen els petits, però nombrosos, estròbils masculins.

USOS I PROPIETATS: anticatarral, antiedematós, antibronquític, expectorant i la resina és antiberrugosa.

De la seua fusta dura i de densitat mitjana es fan caixes d’embalatge, taulers, mobles i s’empra en la construcció i, abans, per a fer les travesses. De l’escorça s’obtenen productes per adobar les pells.

Amb la resina es fa l’oli de trementina. També la resina s’empra per a evitar que el vi es faça agre, empalustrant l’interior de les barriques i els suros de les botelles amb la resina.

Les fulles i l’escorça són tintoreres i tinten de color bru groguenc.

Se li atribueixen propietats afrodisíaques a les llavors mesclades amb mel i preses en dejú. 

Cada una de les escates de la pinya té una llavor alada

SABIES QUE... El gènere Pinus rep aquest nom perquè ja l’utilitzaven els romans per designar al pi, però pareix que deriva del celta “pyn” que significa cap, o muntanya. L’epítet específic “halepensis” procedeix de la ciutat síria d’Alep, un dels centres comercials més importants de l’antiguitat.

És l’arbre més característic de les terres baixes mediterrànies i pot formar grans masses forestals des del nivell del mar fins els mil metres d’altitud, especialment als terrenys calcaris i secs.

La seua expansió ha sigut afavorida per l’acció de l’home que ha degradat zones d’alzina i ha mamprès repoblacions massives amb aquest pi.

Crema fàcilment, al mateix temps que les llavors resisteixen l’efecte del foc i germinen després de l’incendi, per la qual cosa desplacen altres espècies.

A la mitologia grega el pi s’associa al déu Pan, déu dels pastors, dels ramats i de la fertilitat.

Família Pinaceae

Lepista nuda (Bull.) Cooke

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu. Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.;  Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc. 

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondre amb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT: Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nuda significa nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

Família Tricholomataceae

                   

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Russula torulosa Bress.

NOMS: Poagre comú. Blava. Blaveta. Bolet vermell. Mare d’esclata-sang. Castellà: Rúsula de pie morado. Èuscara: Gibelmore hankamore. Alemany: Wolfs-Täubling. Gedrungene Täubling.

Creix als pinars, junt a l'esclata-sang

SINÒNIMS: Russula rhodopoda Zvára

DISTRIBUCIÓ: Europa, Àsia (Mongòlia) i nord d’Àfrica.

HÀBITAT: Creix a la tardor, als pinars fins els 1500 metres d’altitud. Fa micorriza amb pins con el pi blanc (Pinus halepensis). Sovint acompanya als esclata-sangs (Lactarius sanguifluus) assenyalant el lloc on trobar-ne, pel que rep el nom de mare d’esclata-sang o “seta de chivato”.

Capell de color porpra

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 10 cm de diàmetre, primer convex que passa a pla i després a deprimit pel centre, amb el marge aixecat. De color rogenc o porpra

Himeni amb làmines blanques

Himeni de làmines blanques, atapeïdes i adnates o lleugerament decurrents, amb lamèl·lules.

Peu o estípit curt i fort però trencadís, cilíndric i un poc corbat, de color blanc amb tons liliacis i vermellosos.

Peu robust tintat de porpra

Carn blanca, compacta, de olor a poma i sabor picant

COMESTIBILITAT: Comestible dubtós. Possible toxicitat. Hi ha gent que el consumeix després de bullir-lo i rebutjar l’aigua de la cocció.

Pot confondre’s amb la Russula sanguinea, però aquesta té la cutícula de color roig sanguini i les làmines groguenques, no blanques.

Carn blanca i molt picant

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El peu, al créixer, causa la ruptura del vel general i eleva al barret sobre les herbes i la fullaraca, el que afavoreix la dispersió de les espores. Aquest és un element important en la identificació d'un bolet que no s'aprecia bé si ho tallem al collir-lo. Pot portar certes estructures d’importància sistemàtica, com són les restes dels vels parcial i general, és a dir, l’anell o cortina en el terç superior i la volva o membrana en forma de sac que pot presentar en la base soterrada en el sòl.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic torulosa ve de “torulus” diminutiu de “torus” musculós, pel robust peu que sosté el capell.

Russula torulosa va ser descrita i publicada per Giacomo Bresadola, en Iconographia Mycologica 9: pl. 433 (1929)

Família Russulaceae

                                        

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

       

Clitocybe cf. lituus (Fr.) Métrod

NOMS: Francès: Clitocybe en trompette.

Surten a la tardor en pinars i carrascars

SINÒNIMS: Agaricus lituus Fr.

HÀBITAT: Surten a la tardor en pinars, preferentment de pi blanc (Pinus halepensis) o carrascars (Quercus ilex)

Capell convex i deprimit al centre

DESCRIPCIÓ: Capell higròfan de fins 3 cm de diàmetre, convex amb el centre deprimit, umbilicat, i el marge recorbat i sovint lobulat. La cutícula pren color marró clar o obscur, depenent del grau d’hidratació.

Himeni format per làmines molt decurrents i separades de color grisenc, ocraci o marró però més clar que la cutícula.

Peu sovint aplanat i tort

Peu cilíndric però sol estar aplanat i entortillat, de color semblant a les làmines o més clar, llis i brillant.

Carn minsa, blanca, de gust farinós i olor afruitat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Carn minsa, sense valor culinari

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, de cap inclinat, per la forma del capell. 

L’epítet específic lituus és el nom que els antic etruscs hi donaven al bastó de l’àugur, el sacerdot encarregat d’interpretar el vol de les aus abans d’un esdeveniment. Era un bastó corbat, semblant a la part superior del bàcul pastoral dels bisbes. 

Himeni amb làmines decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Estudis moleculars recents han demostrat que aquest gènere és polifilètic, per la qual cosa la seva taxonomia es troba, encara, en procés de revisió. Els grups polifilètics són normalment "calaixos de sastre" on van a parar tot un seguit de grups amb característiques semblants, però sense relacions filogenètiques directes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Amanita phalloides (Vaill.: Fr.) Link

NOMS: Farinera borda. Farinot. Esclatasang verí. Castellà : Cicuta verde. Oronja verde. Seta mortal. Gallego: Cacaforra da morte. Pan da morte. Pan do deemo. Èuscara: Hilkorra. Hiltzaile berde. Francès: Amanite phalloïde. Oronge verte. Calice de la mort. Italià: Tignosa verdognola. Angelo della morte. Ovolo bastardo. Alemany: Grüne Knollenblätterpilz. Grüne Gift-Wulstling. Anglès: Death cap. Neerlandès: Groene knolamaniet. 

Surt a finals d'estiu i la tardor

SINÒNIMS: Agaricus bulbosus Bull;  Agaricus phalloides Fr. 

DISTRIBUCIÓ: Es troba des del sud d'Escandinàvia al nord, a Irlanda, a l'oest, a l'est de Polònia i l'oest de Rússia, i el sud al llarg del Balcans, a Itàlia, Espanya i Portugal, i al Marroc i Algèria al nord d'Àfrica. A l'oest d'Àsia als boscos del nord de l'Iran. Amanita phalloides s'ha transmès als nous països de tot l'hemisferi sud amb la importació de fustes dures i coníferes.

HÀBITAT: Surt a la tardor als carrascars, pinars i boscos d’altres coníferes, però també als boscos de frondoses, de roure, bedoll, faig. L’exemplar de les imatges en un bosc mixt de pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. angustifolia)

Capell verdós, anell i volva

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu acampanat en principi però va fent-se aplanat, de fins 14 cm de diàmetre, de color brillant que pot variar entre verd llimona, blanc grogós, blanc o verd obscur. Les esquames, restes del vel, sol aparèixer en els exemplars joves però després cau.

Himeni de làmines lliures, juntes i amples de color blanc

Peu o estípit de fins 15 cm d’alçada de color blanquinós, cilíndric, amb un anell membranós, estriat, descendent i persistent. Es separa amb facilitat del capell. Manté la volva membranosa blanca, també persistent, que envolta la part inferior del peu com un petit sac.

Himeni de làmines blanques, lliures i atapeïdes

Carn blanca, lleugerament acolorida la part que està en contacte amb la cutícula, sense olor fins que es corromp i adquireix olor desagradable.

 COMESTIBILITAT: És mortal. És el bolet més verinós que existeix a les nostres terres, causant del 90% de les morts per intoxicació de bolets. Tot i que té un gust bastant bo no s’ha de tastar per identificar-la.

S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. Provoca la síndrome fal·loide: els símptomes tarden entre 6 i 40 hores a aparèixer, i apareixen en forma de vòmits dolorosos, diarrea amb dolors còlics, rampes, pols dèbil etc., que desapareixen durant unes hores per a tornar amb més força. La mort sobrevé entre els 2 i 20 dies després de la intoxicació.

Es pot confondre amb l’Amanita ovoidea, o el bolet comestible Amanita vaginata,

Anell descendent, membranós i estriat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La volva i l’anell: La consistència del vel general i del vel parcial és diferent en totes les espècies, en la majoria dels fongs aquests vels són poc consistents i quan obrin es desintegren i es perden sense deixar a penes rastres, però en altres casos són més consistents, membranosos, cotonosos o filamentosos i deixen restes en els carpòfors adults.

El vel general pot deixar restes en la base del peu en forma de sac o bandes que constitueixen la volva i també pot deixar algunes restes sobre la superfície del barret que constitueixen les esquames. Per la seua banda el vel parcial també pot ser més o menys consistent i deixar restes en el marge del barret o en la part alta del peu formant estructures com l’anell, la cortina, etc.  

Volva persistent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic phalloides ve del grec “φαλλός fallόs” fal·lus, i “εἷδος eidos”paregut, semblant, és a dir: semblant al fal·lus, per la forma fàl·lica que adquireix durant una fase del seu desenvolupament.

 L’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Voltaire, a les seues Mémoires, va dir “Ce plat de champignons changea la destinée de l’Europe”. També es diu que altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, el papa Climent VII o la tsarina russa Natalia Narishkina van morir per menjar aquest bolet verinós.

Amanita phalloides va ser descrita per primera vegada pel botànic francès Sébastien Vaillant en 1727, però va ser  Johann Heinrich Friedrich Link qui l’hi va donar el nom actual en 1833.

Família Amanitaceae

     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.