Prunus persica (L.) Batsch

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego: Pexegueiro. Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès: Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès: Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik. Grec: Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles

SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades

Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament

Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada

Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Drupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).

El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató,  el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar en A Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

Família Rosaceae

Prunus domestica L.

NOMS: Prunera. Prunyoler. Castellà: Ciruelo. Prunero. Zeruellera. Occità: Prunièr, Prüèr, Prüèra. Èuscara: Aranondoa. Lapatxondoa. Italià: Pruno. Francès: Prunier, Prunier cultivé. Anglès: Common plum. Wild Plum. Alemany: Pflaumenbaum. Zwetschgenbaum. Neerlandès: Pruim. Grec: Δαμασκηνέα. Δαμασκηνιά.

Flors solitàries o en parelles

SINÒNIMS:  Prunus communis Huds.

DISTRIBUCIÓ:  Introduït, procedent de l’Orient, del Caucas, Anatòlia i Pèrsia.

HÀBITAT: Cultivat, de vegades naturalitzat.

Les flors surten abans que les fulles

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli de fins 6 metres d’alçada, simpòdic, amb el tronc d’escorça brillant, llisa o escamosa amb escletxes verticals, de color marró fosc. Les arrels són poc profundes.

Fulles alternes de marge serrat

Fulles alternes amb el limbe oblong, de marge serrat i color verd per l’anvers i pubescent pel revers.

Pètals blancs i nombrosos estams

Flors apareixen abans que les fulles en petites rames curtes d’un any. Són solitàries o en parelles, amb peduncle pubescent i marge denticulat. Cinc sèpals pubescents inserits en un tàlem en copa, d’on surten també els pètals lliures i blancs, més estrets a la base i amb el marge ondulat, alternant-se amb els sèpals. Androceu amb nombrosos estams d’anteres bilobulades. Gineceu amb ovari ínfer i estigma capitat. Floreix en abril i maig.

Fruit en drupa. Aquests de la varietat Santa Rosa

Fruit en drupa ovalada o redona, recoberta de cera pruïnosa, de color groc, roig o violaci, amb un únic pinyol dur que conté les llavors. Les llavors del pinyol perden en un mes el poder germinatiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Prunus és un dels més importants i diversificats de les rosàcies. Compren arbres i arbusts, generalment caducifolis, de fruits en drupa, carnosos i amb un sol pinyol que conté la llavor.  El cirerer (P. avium), el ametller (P. dulcis), l’albercoquer (P. armeniaca) o la bresquillera (P. persica) són algunes de les espècies del gènere.

Sèpals pubescents

USOS I PROPIETATS: És cultivada pels seus fruit que són consumits en fresc, en suc o en melmelades, i també assecades com prunes panses. Per destil·lació s’obtenen diversos licors, com el denominat “slivovica” de Bosnia-Herzegovina.

En medicina popular s’empra com laxant, consumint el fruit en fresc o en compota o melmelada. El bor que conté el fa aconsellable per a les dones menopàusiques per prevenir la osteoporosi.  

La fusta, dura i duradora, s’empra en torneria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del grec “prúnon” llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes.

L’epítet específic domestica deriva del llatí domesticus-a-um que significa de casa, nostre, domesticat.  

Probablement és un híbrid de Prunus spinosa i Prunus cerasifera. Existeixen diverses varietats com la Golden Japan, de fruit gros de color groc; el Reina Claudia Verda redó, de color verd; o la varietat Santa Rosa de color roig.

Els efectes de l’escalfament global es poden detectar a casa nostra a partir de canvis fenològics en algunes plantes. La prunera, per exemple, presenta en els darrers anys una fructificació avançada produïda per aquest fenomen.

Prunus domestica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 475, en l’any 1753.

Família Rosaceae

Solanum lycopersicum L.

NOMS: Tomaquera. Tomatera. Tomatiguera. Castellà: Tomatera. Tomate. Gallego: Tomateira. Èuscara: Tomatea. Occità: Tomata. Portuguès: Tomateiro. Italià: Pomodoro. Tomatica. Francès: Tomate. Anglès: Tomato. Alemany: Tomate. Neerlandès: Tomaat. Grec: Ντομάτα. Τομάτα.

Flors hermafrodites i actinomorfes

SINÒNIMS: Lycopersicon esculentum Mill.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Chenopodion muralis. Cultivada i naturalitzada als herbassars ruderals

Planta herbàcia enfiladissa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta enfiladissa de fins dos metres, amb tiges ramificades glanduloses pubescents

Fulles imparipinnades de folíols irregulars

Fulles compostes, imparipinnades, que alternen folíols grans amb altres de petits, tots amb el marge dentat, que poden arribar a fer un pam de llargues, amb pèls glandulosos.

Corol·la de color groc

Flors en inflorescències en cimes amb peduncle. Flors actinomorfes, hermafrodites. Calze amb 5-7 sèpals soldats a la base, també glandulós pubescents, linear-lanceolats i persistents en la fructificació. Corol·la igual o poc majors que els sèpals, amb 5-8 pètals grogs i pubescents. Estams units a la part inferior. Androceu d’ovari súper amb estil cilíndric acabat en estigma capitat, deprimit al centre. Floreix a la primavera i l’estiu, des de maig fins octubre

Fruits en baia

Fruit en baia globosa vermella quan madura: la tomaca, amb llavors ovoides i vellutades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una baia és un fruit indehiscent, d'epicarpi prim i membranós i mesocarpi i endocarpi carnós. És el tipus més comú de fruita carnosa simple, en la qual la paret sencera de l'ovari madura, generalment, en un pericarpi comestible. 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la part aèria tendra com litotríptic renal; les fulles com hepatoprotector, i el fruit com antiinflamatori, callicida i antiberrugós. El licopè que posseeix el fruit té propietats antioxidants i actua protegint les cèl·lules humanes de l’estrès oxidatiu, produït per l'acció dels radicals lliures, que són un dels principals responsables de les malalties cardiovasculars, del càncer i de l’envelliment

Les tomaqueres es conreen massivament pels seus fruits que tenen alt valor comercial com producte alimentari. Es mengen en amanida, cuits o fregits, en sucs i en salses, en melmelades, confitats i fins i tot deshidratats.

Calze de sèpals linear-lanceolats amb pèls glandulosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats.

L’epítet específic lycopersicum ve del grec "lýkos" llop, i de "persica" per la bresquillera (Prunus persica) és a dir, bresquilla de llop, doncs es considerava verinós, com altres espècies del gènere. El nom comú té el seu origen en el nom en la llengua mexica Nàhuatl “tomatl”

La tomaquera és originària d’Amèrica Central i d’Amèrica del Sud. Al sud de Mèxic es conreava i es consumia des de 500 anys abans de Crist. Els espanyols varen distribuir la tomaca per les seus colònies caribenyes i a les colònies de Filipines, per on es van introduir al continent asiàtic.

Baia vermella quan madura

El metge i botànic Pietro Andrea Mattioli va ser el primer en publicar una referència de la tomaquera anomenant-la “Pomi d’oro”, doncs les primeres tomaques conreades a Itàlia eren de color groc. A Gran Bretanya va tardar en conrear-se degut a que el llibre botànic de major difusió "Herball, or Generall Historie of Plantes", de John Gerard, afirmava que el tomàquet era tòxic.

Actualment existeixen milers de conreessis que varien la grandària i el color, que pot ser vermell, groc, taronja, verd o blanc, però també poden ser multicolors i ratllats. La tomaca més gran es va aconseguir en Oklahoma, en 1986, i va pesar 3,51 kg.

Solanum lycopersicum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 185. 1753. En 1768, Philip Miller la va traslladar al seu propi gènere, donant-li el nom de Lycopersicon esculentum. Aquest nom va ser molt emprat però violava les regles de nomenclatura de les plantes. L’evidència genètica ha demostrat que Linné va encertar posant el tomàquet en el gènere Solanum, fent de Solanum lycopersicum el nom correcte. Els dos noms, però, és probable que es troben a la literatura des de fa algun temps. 

Família Solanaceae

Persicaria maculosa Gray

NOMS: Herba presseguera. Herba felera. Herba de la mala bua. Castellà: Persicaria. Duraznillo. Hierba pejiguera. Occità: Camba-roja, Erbo de sant cristòu, Mèca de piòt. Èuscara: Astapiperra. Txiñurri-belarr. Gallego: Herba pulgueira. Cristas. Portuguès: Persicária. Cristas. Erva-pulgueira. Italià: Persicaria. Francès: Persicaire, Renouée persicaire. Anglès: Persicaria. Lady's-thumb Smartweed. Red leg, Red shank. Alemany: Floh Knöterich. Pfirsichblättriger Knöterich. Neerlandès: Perzikkruid. Smerte. Grec: Πιπεριά άγρια. Rus: Горе́ц почечу́йный. Ucraïnès: Гірчак почечуйний. Xinès: 春蓼

Flors en espigues denses terminals o axil·lars

SINÒNIMS: Polygonum persicaria L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Bidention. Polygono-Chenopodion. Ruderal i arvense. Torrents, rius, basses, albuferes i vores de llocs amb aigua. Fins els 1400 metres d’altitud.

Tiges vermelloses de nusos inflats

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba rizomatosa, de fins 80 cm d’alçada, que creix sobre terres humides i sòls alterats, i als torrents d’aigua dolça. Manté els rizomes dins l’aigua i les tiges, erectes o ascendents, a fora. Les tiges són vermelloses i llises, amb els nusos inflats.

Les fulles tenen una taca obscura a l'anvers

Fulles de distribució alterna, llargament lanceolades amb el marge enter, sèssils o subsèssils, de vegades presenten una taca negrosa a l’anvers, amb ocrea pubescent i ciliada al nus d’on surten les fulles.

Flors menudes de periant petaloide

Flors en espigues denses terminals o axil·lars, amb flors menudes, blanques o de color de rosa, que tenen a la base bràctees escarioses. Són trímeres i hermafrodites, amb un periant petaloide de 2-3 mm format per dos verticils de tres peces, tot i que dos tèpals estan soldats i sembla que sols hi ha cinc peces. Androceu amb sis estams d’anteres incluses i petites. Gineceu súper amb 2-3 estils soldats amb 2-3 estigmes capitats. Floreix a l’estiu i tardor.

Fruit en aqueni, aquest encara tendre

Fruit en aqueni lenticular o trígon, negre i lluent quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica distintiva de les poligonàcies és l’òcrea, una estructura formada per les estípules axil·lars membranoses soldades formant una peça, una coberta que envolta la tija com un cucurutxo. Les plantes que tenen òcrea s'anomenen ocreades.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular se li atribueixen propietats astringents, antipútrides i vulneràries. Les parts aèries i les arrels es fa servir per curar úlceres i ferides, i el seu suc s’empra per calmar el mal de queixal.

Les fulles i brots tendres es poden menjar com un saborós i nutritiu aliment vegetal en amanida.

Òcrea pubescent i ciliada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Persicaria ve de “(Prunus) persica” el préssec o bresquilla, pel paregut de les fulles amb les del presseguer. L’epítet específic maculosa deriva del llatí “macula” que significa taca, és a dir, tacat, per la taca negrosa que apareix a l’anvers d’algunes fulles.

El genèric del sinònim, Polygonum, deriva, segons la Flora ibèrica, del grec “polýs”, moltes, i de “gónos” fèrtil, llavor, per les moltes llavors que produeix. Tot i això, Andrés Laguna, a la seua traducció de Dioscòrides, comenta que “Llámase Polygonon, en griego, que quiere decir llena de muchas rodillas, por cuanto los dichos nudos se asemejan a rodilluelas”.

Persicaria maculosa és l’espècie tipus del gènere “Persicaria” que abans estava inclòs en el gènere Polygonum.

Aquesta planta pot ser un problema per als cultius de cereals, fruiters i cítrics, per la qual cosa és considerada una mala herba. En alguns llocs és considerada una planta invasora, com a Amèrica del Nord, on s’ha estès des de que es va observar per primera vegada a la regió dels Grans Llacs en 1843.

Família Polygonaceae