Quercus coccifera L.

NOMS: Coscolla, Alzina ravell. Coscoll. Garric. Coscoll roger. Occità: Agarrus, Agarràs, Avals, Avau. Garrolha, Garrús. Castellà : Coscoja. Chaparro. Maraña. Matarrubia. Èuscara: Abaritza. Portuguès: Carrasco. Carrasqueiro. Italià: Cocciniglia . Francès: Chêne des garrigues, Chêne kermès. Anglès: Kermes oak. Alemany: Kermeseiche. Grec: Πουρνάρι. Απρινιά. Δρυς η κοκκοφόρος.

Flors masculines de coscolla

SINÒNIMS: Quercus pseudococcifera  Desf.; Quercus mesto Boiss.; 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Garrigues i màquies, terrenys secs i assolellats, pedregosos o margosos on és sovint dominant i forma comunitats molt denses i permanents. Suporta bé la sequera i les temperatures elevades de l’estiu però també els hiverns sota 0 ⁰ C. Fins els 1300 metres d’altitud.

Aments pènduls de flors masculines

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ:  Arbust molt ramificat, perenne, que arriba als dos metres d’alçada i, rarament, adquireix port arbori. Les tiges s’entrelliguen de manera que formen garrigues impenetrables.

Fulles coriàcies ondulades i amb el marge punxent

Fulles de consistència coriàcia, dures, ovades i ondulades amb el marge punxent, d’un verd brillant per l’endret i pel revers (el que les diferencia de les fulles de les carrasques o alzines (Quercus ilex) que tenen el revers cobert de pilositat que les fa de color grisenc).

Flors femenines axil·lars solitàries o en parelles

Flors unisexuals i monoclamídies. Flors masculines disposades en dicasi, en aments pènduls molt nombrosos. Les flors masculines estan formades per un sol verticil de sis tèpals amb 6-12 estams lliures. Les flors femenines són axil·lars, solitàries, envoltades d’un involucre acrescent de bràctees que forma la cúpula; sis tèpals soldats; ovari ínfer; estils divergents amb estigmes reflexos. Floreix d’abril a maig.

Fruit en núcula dita bellota

Fruit en núcula dita gla o bellota (de l'àrab "ballūta", alzina) característica dels Quercus, amb cúpula hemisfèrica coberta d’escates espinescents, que varien molt en grandària, oblongs o el·líptics que tarden dos anys en madurar. Té un gust molt amarg

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’anomena cúpula el involucre acrescent llenyós que en les fagàcies embolcalla la base del fruit, com el didal de la gla, o n’enclou uns quants, com el pelló de les fages i el de les castanyes.

Cecidi en les fulles de la coscolla

USOS I PROPIETATS: Antigament s'aprofitaven els recursos del mont i la coscolla era abundant. La fusta s’usava per fer llenya per cremar i fer carbonissa, i l'escorça, que és rica en tanins, s’emprava per adobar el cuir. Els glans, ben torrats al foc, eren consumits pels humans com substitutiu del cafè.

Els glans són consumits per cabres i porcs, i els branquillons joves són pasturats pel bestiar.

Cecidi en la inflorescència provocat per Plagiotrochus quercusilicis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Quercus ve del llatí “quercus, -i” el nom en llatí del roure l’arbre sagrat de Júpiter.

L’epítet específic coccifera deriva del llatí “fero”, que significa portar, i de “coccum” una cotxinilla que parasita les branquetes de la coscolla. Del cecidi d’aquesta cotxinilla (Plagiotrochus quercusilicis) s’extrau la grana, un colorant vermell intens (com la magrana o granada, en castellà) que es fa d'aquest paràsit. Els àrabs anomenaven quermes aquest paràsit, origen dels termes carmesí i carmí.

En temps de la Hispania romana es pagava un tribut a Roma amb aquest colorant que empraven per tintar la “bistincta” que adornava la toga que usaven els membres del Senat.

Tot i ser altament piròfit és resistent al foc, doncs brota amb vigor d’arrels després del incendi inclús en cremats repetits en poc temps.

En zones pedregoses amb sòl pobre i escassa pluviositat és un element indispensable per oferir protecció i aliment a espècies silvestres, com les aus que nien, les raboses, rosegadors i porcs senglars.    

Família Fagaceae

Quercus ilex ssp. rotundifolia (Lamk.) T. Morais

NOMS: Carrasca. Castellà: Bellotera. Carrasca. Encina. Francès: Chêne à feuilles rondes. Chêne Ballote. Anglès: Round-leaved Oak.

Bellotes en formació

SINÒNIMS: Quercus rotundifolia Lamk.; Quercus ballota Desf.

DISTRIBUCIÓ: Sud-oest d’Europa i Magrib.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Manca a les zones de clima molt àrid o fred (atlàntic). Fins els 1700 metres d’altitud.

 

Arbres de fins 15 metres, de creixement lent

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de fins 15 metres d’alçada, rarament arbust, que forma boscos molt extensos i densos per l’ampla capçada arrodonida. Fa un tronc fort amb escorça grisenca i gruixuda.

Fulles de color glauc per l'anvers i tomentoses pel revers

Fulles simples i alternes, de limbe el·líptic de marge enter o dentat amb espines, de consistència coriàcia. Anvers grisenc i revers tomentós. Tenen de 5 a 8 parells de nervis.

Es diferencien de les fulles de coscolla (Quercus coccifera) perquè aquesta té les fulles d’un verd viu per ambdues cares, i la carrasca té el revers tomentós, com ja hem dit. 

Flors femenines axil·lars, amb involucre d'esquames

Flors unisexuals, les masculines i les femenines al mateix peu (monoic). Les masculines agrupades en aments terminals, pènduls, de fins 8 cm, amb el raquis tomentós. Les femenines són axil·lars i solitàries, amb un involucre d’esquames que formen la cúpula. Ovari ínfer amb 3-6 estils.

Fruit en núcula anomenat gla o bellota

Fruit en núcula, cobert parcialment per la cúpula, ovoido-oblong, lluent, que anomenem gla (bellota). Les esquames de la cúpula, que cobreix la meitat de la gla, són més o menys iguals, imbricades, aplicades, de color gris i més curtes i gruixudes que en la ssp ilex. La gla sovint és dolça.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En cas d’incendi rebrota d’arrel ràpidament, gràcies a l’anomenat lignotúber, que és una estructura que hi ha a la part baixa del tronc, com un inflament on naixen les arrels, format principalment per una substància de reserva, el midó, amb la missió d’evitar la destrucció completa de la planta en cas d'incendi. El lignotúber conté borrons des dels quals poden sortir les noves tiges, i el midó emmagatzema una quantitat de nutrients suficient per poder suportar un període de creixement en absència de fotosíntesi.

Flors masculines en aments axil·lars

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com astringent i antihemorràgic per hemorràgies superficials, varius, hemorroides, o ferides bucals. També s’utilitza com antidiarreica i antiinflamatòria.

De tots els Quercus europeus és l’única espècie que fa bellotes dolces, raó per la qual ha format part de la dieta humana des de la prehistòria, i en temps més recents en situacions d’escassesa, s’han consumit les glans torrades en substitució del cafè, o moltes i fetes farina per fer pa o pastissos. Cal tindre en compte però que, tot i que té molt d’aliment, és de digestió lenta i molt pesada i produeix cefalea.

La fusta, pesant, compacta i molt dura, té diverses aplicacions en ebenisteria, per fer eines de treball, etc. És excel·lent com combustible, pel gran poder calorífic que té, i per fer carbó vegetal d’excel·lent qualitat.

La bullida de l’escorça de l’arrel l’utilitzaven per tenyir el cabell de negre.

Les glans són molt apreciades com aliment per els porcs senglars i pels porcs domèstics però, especialment, forma la base de l’alimentació del porc ibèric.

Darrerament s’empra la carrasca en jardineria plantada en carrers, places, parcs i jardins públics.

Cecidi provocat pel dípter Dryomyia linchtensteini

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Quercus ve del llatí "quercus, -i", el nom en llatí del roure, que era l'arbre sagrat de Júpiter.

L'epítet específic ilex deriva del grec "hyléeis" que significa selvós, propi de la selva. Mentre que l'epítet de subespècie, rotundiflolia, fa referència a que té les fulles redones; del llatí "rotundus, -a, -um" que vol dir redó, i del llatí "folium, -ii" que significa fulla.

Abans era molt abundant a les nostres terres. Malauradament ara només podem gaudir del carrascal de la Font Roja d’Alcoi, que es conserva com a parc natural. L’ombra de les capçades contínues de les carrasques proporciona al sotabosc un clima de temperatura més moderada i més humit permetent el desenvolupament d’espècies que, sense aquesta cobertura, no poden sobreviure.

La distribució potencial de l'espècie està molt reduïda a conseqüència de l'agricultura i l’explotació descontrolada. Encara recorden les persones majors com aprofitaven les carrasques, fins les arrels, per produir carbó, i aquesta activitat tan intensa en temps de necessitat ha provocat que aquesta espècie escassege i no es conserve cap carrascal ben constituït.

Fa unes petites agalles o cecidis al revers de les fulles de la carrasca provocades per la cecidomia de la carrasca (Dryomyia lichtensteini) un petit dípter que pon els ous als brots joves de l’arbre per a que les larves s’alimenten de la fulla mentre passen l’hivern protegits a la pupa.

Família Fagaceae

Ilex aquifolium L.

NOMS: Grèvol. Arbre de mal fruit. Arbre de visc. Coscoll de vesc. Castellà: Acebo. Agrifolio, Cardonera, Gallego: Acibo. Xardón. Èuscara: Gorosti. Gorostiya. Occità: Fouito-pastre, Grefuèlh, Gréfol, Grífol Potuguès: Azevinho. Aquifólio. Francès: Houx. Italià: Agrifoglio. Alboro spinoso. Anglès: Common Holly. Holly Tree. Alemany: Gemeine Stechpalme. Hülsdorn. Hülsstrauch. Waldhülse. Neerlandès: Gewone Hulst. Scherpe Hulst. Grec: Αρκουδοπούρναρο. Ίληξ ο οξύφυλλος. Ληόπρινος.

El principal atractiu són els fruits

SINÒNIMS: Ilex balearica Desf.; Aquifolium ilex Scop.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Creix a les escletxes fresques i humides dels barrancs i roques orientades al nord, entre els 800 i els 1500 metres d’altitud. Sobre substrats descarbonatats o àcids.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust, que de vegades pren l’aspecte d’arbret, dioic, que pot assolir els vuit metres d’alçada, amb el tronc d’escorça grisenca.

Fulla coriàcia amb espines al marge

Fulles de distribució alterna, el·líptiques, amb curt pecíol, coriàcies, de color verd fosc, semblants a les fulles de la carrasca però glabres i un xic més grans, amb petites espines al marge que és ondulat.

Flors petites i blanques

Flors petites, blanques, solitàries o en cimes, unisexuals, tetràmeres. Calze amb les peces unides, acabat en 4-5 lòbuls ovats. Les masculines amb la corol·la rotàcia amb 4-5 lòbuls còncaus amb 4-5 estams soldats a la corol·la. Les flors femenines amb gineceu súper amb un sol estil acabat en 3-4 estigmes. Floreix entre maig, juny i juliol.

Fruit en drupa

Fruit drupa vermella quan madura, de 8-10 mm de diàmetre, amb diverses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies com el grèvol han sigut aprofitades per a usos medicinals, ornamentals, per a la caça i per aprofitar la fusta, i tant d’aprofitament ha dut l’espècie a estar en perill d’extinció. Per aquesta raó és una espècie protegida i està prohibida la seua recol·lecció en tot el territori espanyol.

USOS I PROPIETATS: La fusta és dura i s’empra en ebenisteria. En medicina popular, s'han utilitzat les fulles per les  propietats diürètiques i laxants que suposadament tenen. Els fruits tenen propietats emètiques i purgants. S’han donat casos d’intoxicació en menuts que han menjat els fruits.

Les branques carregades de fruits vermells i lluents s'utilitzen per adornar les cases per Nadal.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Ilex deriva del grec " ὑλήεις hyléeis" que significa selvós, propi de la selva. Plini anomenava Ilex a la coscolla (Quercus coccifera) però també a la carrasca (Quercus ilex) i fins i tot a la surera (Quecus súber). L’epítet específic aquifolia deriva del llatí “acus –acutus” agulla, agut, i de “folium” fulla, és a dir, amb fulles espinoses.  

La fusta és dura i s’empra en ebenisteria. En medicina popular, s'han utilitzat les fulles per les  propietats diürètiques i laxants que suposadament tenen. Els fruits tenen propietats emètiques i purgants. S’han donat casos d’intoxicació en menuts que han menjat els fruits. Quan els fruits acaben de madurar a la tardor són un aliment important pels animals però són tòxics per als humans.

Les branques carregades de fruits vermells i lluents s'utilitzen per adornar les cases per Nadal. El calendari celta, que mesurava el temps per llunes, tenia tretze mesos que rebien el nom d’un arbre que estava en el seu esplendor al mes del seu nom. El mes 8 l’anomenaven “tinne” grèvol, que comprenia des del 8 de juliol fins al 4 d’agost.

Ilex aquifolium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 125. 1753.

Família Aquifoliaceae

Russula galochroides Sarnari

Bolet de fins 15 cm de diàmetre

HÀBITAT: Creix als boscs mixtes mediterranis temperats sota carrasques (Quercus ilex), bruc (Erica sp.),  arbocer (Arbutus unedo), etc.

DESCRIPCIÓ: Capell de color blanc, crema o, de vegades, lleugerament porpra, de 5-15 cm de diàmetre, sec.

Himeni amb làmines blanques

Himeni amb làmines blanques adnates.

Peu blanc, sense anell, ple.

Carn blanca

Peu blanc ple

COMESTIBILITAT:  De gust acre o dolç, agradable al paladar. Sense interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Russula deriva del llatí “russa” rosa, per la tendència a prendre coloracions roses de les espècies d’aquest gènere. L’epítet específic galochroides  deriva del grec “γἄλα gála” llet, i de “χρόα chróa” pell, és a dir, amb la pell blanca com la llet.

Russula galochroides va ser descrit per Sarnari i publicat en el Bulletin trimestriel de la Société mycologique de France 104(3): 144 (1988)

Cutícula blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs són isògams, i manquen d'especialització en mascle i femella, però sí podem parlar de "positius" i "negatius" doncs s'han de trobar dues espores diferents per a donar resultat. Cosa que passa quan "es busquen" mútuament a partir de les olors feromòniques que emeten.

Família Russulaceae

                                      

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepista nuda (Bull.) Cooke

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu. Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.;  Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc. 

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondre amb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT: Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nuda significa nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

Família Tricholomataceae

                   

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe cf. lituus (Fr.) Métrod

NOMS: Francès: Clitocybe en trompette.

Surten a la tardor en pinars i carrascars

SINÒNIMS: Agaricus lituus Fr.

HÀBITAT: Surten a la tardor en pinars, preferentment de pi blanc (Pinus halepensis) o carrascars (Quercus ilex)

Capell convex i deprimit al centre

DESCRIPCIÓ: Capell higròfan de fins 3 cm de diàmetre, convex amb el centre deprimit, umbilicat, i el marge recorbat i sovint lobulat. La cutícula pren color marró clar o obscur, depenent del grau d’hidratació.

Himeni format per làmines molt decurrents i separades de color grisenc, ocraci o marró però més clar que la cutícula.

Peu sovint aplanat i tort

Peu cilíndric però sol estar aplanat i entortillat, de color semblant a les làmines o més clar, llis i brillant.

Carn minsa, blanca, de gust farinós i olor afruitat.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Carn minsa, sense valor culinari

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, de cap inclinat, per la forma del capell. 

L’epítet específic lituus és el nom que els antic etruscs hi donaven al bastó de l’àugur, el sacerdot encarregat d’interpretar el vol de les aus abans d’un esdeveniment. Era un bastó corbat, semblant a la part superior del bàcul pastoral dels bisbes. 

Himeni amb làmines decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Estudis moleculars recents han demostrat que aquest gènere és polifilètic, per la qual cosa la seva taxonomia es troba, encara, en procés de revisió. Els grups polifilètics són normalment "calaixos de sastre" on van a parar tot un seguit de grups amb característiques semblants, però sense relacions filogenètiques directes.

Família Tricholomataceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.